- Per què a la Gran Bretanya?
- La industrialització a la Gran Bretanya fins a mitjans del segle XIX
- Els canvis en el pensament econòmic
- La revolució dels transports
- La segona revolució industrial i els nous puntals
- La societat de la revolució industrial
- El naixement del moviment obrer
El procés històric conegut com a “revolució industrial” va fer els seus primers passos a Gran Bretanya des de la segona meitat del segle XVIII. És important aquí ressenyar que, encara que el concepte “revolució” s’associa a un canvi brusc i radical, en el cas de la industrialització és més aviat un procés lent, que enfonsa les seves arrels en segles enrere, i que s’accelera a les illes britàniques des de 1750 en endavant.
Per què a la Gran Bretanya?
A Gran Bretanya es van conjugar una sèrie de factors o premisses que van possibilitar el desenvolupament industrial. Aquests eren de tipus demogràfic, agrícola i comercial.
En l’àmbiut agríocola, es van desenvolupar de dos sistemes fonamentals que van propiciar un augment de la productivitat:
- El Norfolk system, introduït per Robert Townshend, que consistia a establir una rotació quadriennal de la terra, en lloc de la rotació triennal pròpia d’èpoques anteriors. S’abandonava, així, el guaret, i va augmentar el cultiu de plantes farratgeres (per alimentar el bestiar). Townshend va arribar a ser conegut com a Lord Turnip (turnip significa “nap” en anglès), en ser aquest un dels cultius que més èxit va tenir en el nou sistema.
- Els tancaments o enclosures. Era més rendible cultivar una propietat privada i ben definida, en lloc dels openfields o espais comunals més típics de l’Antic Règim.
La demografia de l’Antic Règim es caracteritzava per tenir unes taxes altes de natalitat i de mortalitat. Les millores en la higiene i en la medicina (descens de les epidèmies, aparició de les vacunes), així com una millor alimentació, van fer baixar la mortalitat. Com que es manté l’alta natalitat, es va donar un augment poblacional sense precedents. Com que a més hi havia més disponibilitat d’aliments gràcies a la revolució agrícola, aquest excés de població podia ser alimentada. Com a dada, entre el 1800 i el 1900 Gran Bretanya va triplicar la seva població.
L’augment de mercaderies per traslladar-lo va obligar a millorar els camins. Però els principals canvis en aquest apartat van ser dos, propiciats gràcies a l’invent de la màquina de vapor de James Watt (1769), el cognom del qual va donar nom a la unitat universal de potència, el watt o watt:
La navegació Robert Fulton va ser el primer a incorporar la màquina de vapor a vaixells (1807), creant vaixells més ràpids i que no necessitaven ja del vent per desplaçar-se.
El ferrocarril: l’invent de la locomotora a vapor, obra de Trevithick (1804) , va permetre el transport de grans quantitats de mercaderies en poc temps. George Stephenson va ser el responsable de dissenyar la línia de ferrocarril que unia les ciutats de Liverpool i Manchester, en 1826. Aquesta connexió va ser la segona de la història, ja que la primera enllaçava les poblacions de Stockton i Darlington des d’un any abans.
Durant el segle XVIII el comerç britànic va experimentar un augment exponencial, degut al domini marítim de la Royal Navy, que des del Tractat d’Utrecht es va assegurar la possessió de punts de proveïment arreu del món, així com per l’augment de la demanda interna, com a conseqüència de les revolucions demogràfica, agrícola i dels transports, i l’eliminació de traves duaneres.
Però va ser el mercat exterior el que va exercir una important pressió perquè la indústria cotonera, com veurem al punt següent, fes el pas revolucionari. La necessitat de productes per al mercat exigia la fabricació massiva dels articles. A la Gran Bretanya s’elaboraven els tèxtils. Amb ells, es compraven esclaus africans, que alhora eren venuts als plantadors de les colònies americanes, que al seu torn subministraven productes agrícoles com cafè, tabac, cotó… I torna a començar. Es forma així un comerç triangular que converteix la Gran Bretanya en el líder comercial mundial, donant-li una balança comercial positiva.
Els sistemes preindustrials
La primera indústria a iniciar la revolució va ser la del cotó. Això és lògic, ja que l’augment demogràfic obligava a una producció més gran de tèxtils. Això va propiciar danys col·laterals importants, ja que Gran Bretanya, per protegir el seu monopoli al sector, va destruir la incipient indústria tèxtil en les seves possessions de l’Índia.
La fabricació de productes a nivell industrial va ser un procés gradual que es va dur a terme en diverses fases. En un primer moment, durant el segle XVIII triomfa la indústria a domicili o domestic system. El comerciant feia ús d’una mà d’obra abundant, barata i no qualificada, que tenia temps entre collita i collita. El pagès venia les manufactures que produïa al comerciant, i aquest les portava al mercat. En un segon pas, el comerciant crea la xarxa d’intercanvi i subministra la matèria primera i les eines als pagesos, a qui paga una quantitat per les manufactures produïdes: és el putting out system. Tant un sistema com un altre van conviure en el temps, i, a més, tenien les seves limitacions, ja que quan la xarxa de distribució es fa molt àmplia, reduïa la rendibilitat del mercader. Així, des de finals del segle es va donant pas a un procés d’agrupament dels treballadors en un mateix espai, les fàbriques, la qual cosa redueix els costos i augmenta els beneficis. Ens trobem davant del factory system.
La industria tèxtil
A la Gran Bretanya, el primer sector que es va mecanitzar va ser la indústria del cotó, i va aplicar una sèrie d’invents (llançadora volant, noves màquines de filar, teler mecànic) que van incrementar la producció i van completar el procés de mecanització.
Per poder fabricar més quantitat, van començar a aplicar-se innovacions. Una de les primeres va ser la llançadora de volant (1733), que va augmentar la velocitat del procés del teixit.
Més endavant van sorgir noves màquines de filar: la spinning-jenny (Hargreaves, 1764); la waterframe (Arkwright, 1769); la màquina de vapor de Watt (1769) i la spinning mule (Crompton, 1779) que van incrementar la producció de fil. Finalment, el teler mecànic va completar el procés de mecanització tèxtil.
Tampoc es pot obviar el fet que la monarquia parlamentària britànica va permetre, arran de les Revolucions Angleses del segle XVII, que la burgesia participés del govern. Alhora, cert sector de la noblesa del país tenia una mentalitat oberta als negocis. Tots dos factors van propiciar l’aprovació de lleis favorables a la industrialització.
Podem resumir aquesta nova mentalitat en tres termes: inversió, innovació i cerca del benefici. La inversió era necessària per promoure les noves indústries. El capital per a aquesta inversió va venir dels beneficis de lagricultura. La innovació, com hem vist, va permetre que l’impuls industrialitzador no es paralitzés per manca de mitjans tècnics. I finalment, l’empresari buscava el seu propi benefici personal, de manera que en teoria havia de vetllar perquè les seves inversions fossin rendibles.
La industrialització a la Gran Bretanya fins a mitjans del segle XIX
A partir de 1825 la indústria britànica experimenta un impuls sense precedents, degut sobretot a la manca de competidors. Aleshores, altres sectors havien iniciat l’enlairament. A mitjan el segle XIX el ferrocarril comptava amb més de 8.000 quilòmetres de vies. A més de donar ocupació, reduir els costos i comerciar productes a llargues distàncies, demanava grans quantitats de carbó i ferro . Això va potenciar les indústries minera, siderúrgica i mecànica. Per sort per a Gran Bretanya, aquesta comptava amb grans jaciments de carbó. El ferro era importat (per exemple del País Basc), per transformar-ho en les seves indústries siderúrgiques.
Aquest procés va portar a la transformació econòmica i social britànica: l’ augment poblacional va fer possible l’increment en l’intercanvi de béns de consum, amb la consegüent monetarització de la vida econòmica i l’èxode cap a les ciutats, que oferien millors oportunitats de treball gràcies al creixement industrial.
Els canvis en el pensament econòmic
Paral·lelament al creixement industrial es va anar transformant el pensament econòmic, ancorat en les teories proteccionistes del mercantilisme i en l’agrarisme de la fisiocràcia. Sorgeix així el liberalisme econòmic, el fundador del qual va ser l’escocès Adam Smith, autor de La riquesa de les nacions, on defensa la propietat privada, la defensa del territori nacional i el lliurecanvisme, rebutjant, per tant, la intervenció estatal en l’activitat econòmica. Al costat d’ell van aparèixer altres autors com David Ricardo o John Stuart Mill, que van desenvolupar les doctrines econòmiques. La nova filosofia de l’economia es basava al laissez-faire (“deixar fer”) i a les lleis del mercat, regit per una mà invisible, en paraules d’Adam Smith.
La revolució dels transports
De manera paral·lela a les innovacions anteriors, es van desenvolupar grans transformacions als transports i al comerç. El fenomen realment innovador va ser la incorporació de la màquina de vapor en els transports:
L’activitat minera va generar l’aparició del ferrocarril, que en els seus inicis s’utilitzava per transportar el mineral en vagonetes sobre rails de fusta. Les primeres innovacions van ser un nou sistema de rails de ferro i unes rodes amb pestanyes que impedien el descarrilament del ferrocarril. El 1829, Stephenson va incorporar una locomotora que accionava el ferrocarril mitjançant una màquina de vapor.
L’aplicació de la màquina de vapor al transport marítim va suposar l’aparició dels vaixells de vapor (1807), que, construïts amb ferro, van substituir els de vela.
Bancs i finances. L’expansió del capitalisme industrial
Tres elements van consolidar decisivament el capitalisme industrial: els bancs, les societats anònimes i la borsa de valors:
- La banca es va convertir en intermediària entre els estalviadors, que deixaven els seus diners en dipòsit, i els industrials, que necessitaven capital per invertir.
- Les empreses exigien grans aportacions de diners, que un sol empresari no podia subministrar. Llavors van sorgir les societats anònimes.
- Mitjançant les societats anònimes el capital que necessita una empresa és fraccionat en parts (accions). Aquestes poden ser adquirides i venudes per particulars a la borsa de valors.
Durant el segle XIX la industrialització es va estendre a altres Estats d’Europa i del món. El procés no va ser regular i va presentar grans diferències entre països i entre les seves regions respectives.
A principis del segle XIX, la industrialització es va estendre a països com França i Bèlgica, amb un pes més gran de la siderúrgia i un pes més petit de la indústria tèxtil. Entre el 1850 i el 1870, Rússia, Alemanya, els Estats Units i el Japó també es van industrialitzar. Al sud d’Europa van coexistir regions industrialitzades i zones essencialment rurals. L’Europa oriental es va mantenir al marge del procés d’industrialització fins al segle XX.
La Revolució Industrial va donar pas a una economia de mercat, en la qual es produïa per a la venda a mercats cada vegada més amplis. Aquest canvi va ser possible gràcies a l’augment de la producció, el creixement de la població i la millora del poder adquisitiu dels pagesos i de les classes populars.
Es va produir un increment del comerç interior i exterior:
- La millora dels sistemes de transport va permetre l’augment del comerç interior.
- El comerç exterior també es va incrementar considerablement a mitjan segle XIX. Es van enfrontar les posicions del lliurecanvisme i del proteccionisme.
La segona revolució industrial i els nous puntals
Durant el període comprès entre els anys 1780 i 1840, la Gran Bretanya va ser la potència industrial indiscutida. Com a país pioner va gaudir dels avantatges competitius a les indústries tèxtil, siderúrgica i de transports.
Tot i això, a partir de la segona meitat del segle XIX, altres actors internacionals van començar el seu propi procés industrialitzador. Primer van ser Bèlgica i França , seguits d’ Alemanya (que és un Estat unificat des de 1871), Estats Units i Japó. Altres països, com Itàlia, Rússia i en menor mesura Espanya, varen aconseguir avenços industrials importants en regions concretes.
Tres foren els sectors industrials que encapçalaren l’anomenada segona revolució industrail:
- La metal·lúrgia va experimentar grans avenços a causa de la invenció del convertidor Bessemer (1856), que permetia transformar de manera eficient el ferro en acer. D’aquesta manera, les aplicacions d’aquests materials es van ampliar notablement tant a l’enginyeria civil (construcció de ponts i edificis) com a la militar (desenvolupament de l’artilleria i vaixells).
- La indústria química i petroquímica va ser un altre dels sectors clau en aquest període. El descobriment de colorants artificials, la nitroglicerina, la dinamita, el procés Solvay , els materials sintètics o la vulcanització del cautxú van permetre la creació de nous invents i de noves aplicacions industrials. A l’empara d’aquest desenvolupament van néixer grans companyies, sobretot a Alemanya i als Estats Units, algunes de les quals segueixen funcionant avui dia, com BASF, Bayer o Goodyear.
- Des de 1880 es va fer ús de l’electricitat i el petroli com a noves fonts d’energia.
L’electricitat, que es va aplicar a la indústria, els transports, les comunicacions, la il·luminació i l’oci. La invenció de la dinamo va permetre produir electricitat en centrals hidroelèctriques. L’electricitat va tenir múltiples aplicacions en la indústria.
El petroli, que va revolucionar els transports: van sorgir l’automòbil i l’aviació, i es va aplicar a la navegació. El petroli es va començar a extreure als Estats Units a mitjan segle XIX. La invenció del motor d’explosió, obra de Daimler i Benz (1882), canviaria per sempre els mitjans de transport, amb l’aparició de l’automòbil i, caminant el temps, de l’avió.
És important ressenyar que en aquesta època assistim a l’expansió de l’ús del bitllet com a element de canvi. Encara que els primers bitllets es van emetre a Suècia al segle XVII, és a partir del segle XIX quan la majoria de països occidentals comencen l’emissió de bitllets recolzats per les seves reserves d’or.
Les noves potències industrials
Els factors que van fer possible la industrialització a nous països van ser, fonamentalment, aquests:
- Comptar amb abundants reserves de ferro i carbó.
- Augment demogràfic que va facilitar la mà d’obra.
- Desenvolupament de noves xarxes de transport gràcies als invents del ferrocarril i la màquina de vapor.
ALEMANYA: Abans de la unificació política, els estats alemanys van signar el 1834 una unió duanera o Zollverein , de manera que el comerç interior i les empreses alemanyes se’n van veure beneficiades. Les enormes reserves de matèries primeres van fer del país una potència industrial a partir del 1880.
BÈLGICA: La jove nació, que havia nascut el 1831 en separar-se dels Països Baixos, comptava amb reserves de minerals, unes bones comunicacions, com el port d’ Anvers, i una burgesia emprenedora i amb capital.
FRANÇA: Un cop finalitzades les guerres napoleòniques, la burgesia agrària francesa va invertir els seus excedents a la indústria. El país comptava, a més, amb grans reserves de carbó i ferro.
ESTATS UNITS: El país americà va iniciar la seva industrialització accelerada des de mitjans del segle XIX. Comptava amb una població en creixement constant, alimentada per l’emigració europea i asiàtica, cosa que garantia l’ abundància de mà d’obra. A més, les reserves de matèries primeres eren inesgotables , i comptava amb tota mena de recursos. Finalment, la industrialització va animar a ocupar les vastes zones del país encara inexplorades o habitades per nadius americans , els quals van ser desplaçats i delmats en el procés.
JAPÓ: El 1868 la dinastia regnant al país del sol naixent va iniciar un procés de canvi radical per industrialitzar-se i “europeïtzar-se”, conegut com la revolució Meiji . El principal motiu va ser estar preparats econòmicament i militarment per evitar caure sota el control de les potències imperialistes, com li havia passat a la veïna Xina.
ITÀLIA: En aquests països la industrialització va afectar zones molt concretes . A Itàlia veiem com la zona nord, sobretot a Llombardia i Piemont, desenvolupa la indústria tèxtil i l’enginyeria civil i naval.
RÚSSIA: Conscient del seu endarreriment econòmic i militar des de la Guerra de Crimea (1853-1856), busca acostar el país a la resta de potències europees. Observem com les zones de Sant Petersburg i Moscou concentraven la indústria metal·lúrgica i tèxtil.
La fallida industrialització espanyola
Espanya al començament del segle XX encara tenia una economia d’Antic Règim, de manera que el sector principal era l’agricultura. La propietat de la terra es concentrava en unes poques mans, mentre que la majoria de treballadors del camp eren jornalers no propietaris. Les propietats estaven escassament mecanitzades, i la productivitat era molt baixa. D’altra banda, el país no comptava amb una burgesia o noblesa emprenedora, estant aquests més interessats en l’acumulació de terres que en el seu desenvolupament econòmic. En aquest sentit, el procés de desamortització no va permetre passar invertir els possibles beneficis de les innovacions agrícoles en la indústria.
No obstant això, des del segon terç del segle XIX assistim a l’enlairament industrial de certes regions espanyoles, com Catalunya i el País Basc, principalment als sectors tèxtil, miner i siderúrgic. També hi va haver certa indústria siderúrgica a Màlaga, però, en deixar de ser rendible pels alts preus del carbó necessari, va entrar en declivi i va desaparèixer.
Els governs successius de la Restauració van legislar per intentar canviar les condicions de l’economia espanyola. Aquests són els principals canvis :
- Es van projectar fortes inversions en projectes d’irrigació .
- Es van construir preses per generar energia hidroelèctrica.
- Va créixer el sector bancari, sobretot al nord (amb el Banc de Bilbao i Banc de Santander). El 1831 va començar a funcionar la Borsa de Madrid.
- Es va fer un esforç important per millorar les xarxes de carreteres i de ferrocarrils, encomanant la construcció d’aquests últims a companyies estrangeres, principalment belgues i franceses.
- La política aranzelària de l’època protegia la indústria espanyola, però impedia que el capital estranger invertís al país. A més, el comerç interior va continuar sent escàs.
- Amb els seus llums i ombres, el procés industrialitzador espanyol va ser llarg i sinuós, però algunes de les seves bases van sorgir en aquest període.
Alguns invents revolucionaris
Al llarg del recurs ja hem esmentat alguns invents i descobriments importantíssims, com el convertidor Bessemer, que va canviar la indústria del ferro; els tints sintètics, per renovar la fabricació tèxtil; la dinamita, que va permetre explotar vetes mineres, fins ara inaccessibles, a base d’explosions controlades; o el motor d’explosió capaç de moure vehicles sense tracció animal ni vapor.
És important ressenyar que en alguns d’aquests invents hi ha discrepàncies sobre l’autoria i les dates. Per exemple, sobre la ràdio, s’atribueix la seva paternitat al rus Alexander Popov o a l’espanyol Julio Cervera, fins i tot abans que ho patentàs Marconi. També a Espanya amb la invenció de l’autogir (el precedent de l’helicòpter) que s’atribueix a Juan de la Cierva, però que també es reivindica per a Pere Sastre Obrador (Pere de Son Gall).
Tot i això, l’important aquí és ser conscients que, en aparèixer aquests dispositius davant del gran públic, van canviar les formes i els temps en les comunicacions, l’economia i fins i tot en les maneres de relacionar-se.
El triomf del capitalisme
A la primera revolució industrial, el sector dominant va ser el tèxtil. Tot i això, durant la segona fase industrialitzadora assistim a la diversificació del tipus d’indústries , tal com hem vist: siderúrgia, química i petroquímica, transports, mineria i noves fonts d’energia que requerien la seva extracció… Amb la diversitat d’indústries va augmentar , lògicament, el nombre de grans empresaris. Això va tenir dues conseqüències :
- El desenvolupament de la banca , ja que els nous negocis necessitaven préstecs per començar a funcionar, de manera que el capital privat s’invertia en la indústria. És el que es coneix com a capitalisme financer, i com a exemples citem la banca Morgan, els Rothschild o els Pereire.
- La concentració empresarial, amb el naixement dels grans entramats empresarials que reben el nom de càrtel, trust i hòlding.
- El càrtel és l’acord de dues o més empreses que treballen al mateix sector, amb l’objectiu de controlar la producció i la distribució, repartir-se els beneficis i eliminar la competència. Un exemple de càrtel durant el període que ens ocupa va ser Mitsubishi als seus inicis, encara que després es va convertir en un zaibatsu (cosa semblant a un hòlding).
- El trust consisteix en la fusió de diverses empreses del mateix sector, per eliminar la competència i obtenir un monopoli del sector industrial. Per exemple, la petroliera Standard Oil, fundada pel magnat nord-americà Rockefeller el 1870, va acabar convertida en un trust gegantí que controlava el petroli als Estats Units i altres països. També ho és Coca-Cola.
- El hòlding té una forma piramidal, on una societat empresarial controla altres empreses, per mitjà del seu accionariat. Així, les decisions de les empreses es prenen segons els criteris de la societat dominant. Un exemple és l’empresa alemanya especialitzada en electrodomèstics AEG, fundada el 1883.
Un altre dels elements clau en el desenvolupament industrial va ser la incorporació de dos processos productius a les fàbriques, que en van multiplicar la producció. Ens referim al taylorisme i al fordisme:
- Taylorisme : mètode de treball desenvolupat per Frederich Taylor, pare de l’administració científica del treball. Aquest sistema cercava produir més, però amb menys costos. Una de les principals aportacions va ser la producció en cadena i la divisió del treball.
- Fordisme: introduït per Henry Ford, el propietari de la famosa marca de vehicles i inventor del primer cotxe venut en massa, el Ford T. El fordisme va incloure la mecanització de certes parts de la producció en cadena així com l’especialització de la mà d’obra.
La societat de la revolució industrial
La revolució industrial no només va portar novetats en les formes i els mitjans de producció, en la tecnologia i en les teories econòmiques. Els canvis a l’agricultura (mecanització, fertilitzants, parcel·lació) varen transformar els paisatges agraris i les formes de treball. El nou sistema fabril requeria capital per invertir, llibertat per a la iniciativa privada i de mà d’obra disponible. La població va emigrar a les ciutats, modificant les relacions socials davant la formació de dos nous grups antagònics: els propietaris, amos del capital invertit, i els obrers, que viuen de la venda de la seva força de treball.
Així els treballadors de les fàbriques formaven el proletariat industrial i urbà. Constituïen la mà d’obra necessària per a les fàbriques. Eren un grup molt nombrós i desafavorit, ja que no tenia propietats, i es llogava a canvi d’un salari. Al principi no hi havia cap legislació que fixés les condicions laborals dels treballadors. En conseqüència, les seves condicions de vida i de treball resultaven molt dures: jornada laboral de 12 a 14 hores diàries i remuneracions insuficients, que obligaven a treballar dones i nens.
Al mateix temps que els canvis econòmics, van succeir els polítics, en gran part com a conseqüència de les revolucions liberals. D’aquesta manera, la societat de l’Antic Règim va mutar una societat de classes, on el naixement ja no era una condició suficient per gaudir de privilegis. Així, les tensions provocades per les noves condicions econòmiques, laborals i urbanístiques van donar lloc al naixement d’ideologies noves, com ara el socialisme i l’anarquisme, que portaven una nova explicació de l’organització social, diferent de la del liberalisme o de l’Antic Règim. Aquestes ideologies van aglutinar els obrers i jornalers, que es van organitzar per fer front a les classes econòmicament dirigents: és el naixement del moviment obrer.
La burgesia es va convertir en el grup hegemònic. Era la propietària de les indústries i els negocis, i el centre de la vida social. Hi havia una gran burgesia integrada per banquers, rendistes i propietaris de grans fàbriques. També existia una burgesia mitjana composta per professionals liberals, funcionaris i comerciants. Un gran nombre d’empleats i botiguers formaven la petita burgesia.
Mentre que la burgesia industrial i financera portava un alt nivell de vida, imitant de vegades l’antiga noblesa (fins i tot entroncant-hi via matrimoni), les classes més desafavorides patien unes dures condicions de vida, com veurem més endavant. Aquesta burgesia es preocupa de distanciar-se de la resta de la societat i, com a mostra, tenim els seus habitatges, grans i luxosos, amb separació entre habitacions, aigua corrent i vàters. De la mateixa manera, als espais públics també se separen de la resta: llotges al teatre, cabines als vaixells, seients en vagons diferents…
Finalment, la dona burgesa queda reclosa a casa, sotmesa a una forta repressió moral ia una estricta etiqueta (corsès, àmplies vestidures, maquillatges, gestos, moviments…).
El naixement del moviment obrer
Les dures condicions de treball del proletariat
El procés d’industrialització va trastocar la composició social i econòmica de cada país. A l’obrer de les fàbriques que es concentraven a les ciutats se li va anomenar “proletari”; és a dir, la persona que no disposa de mitjans propis per subsistir i necessita vendre la seva força de treball a canvi d’un sou
Les condicions del proletariat (conjunt de proletaris) eren molt dures i exigents, i les podem resumir en les següents:
- Ús de maquinària perillosa, com llançadores tèxtils o fresadores, que causaven freqüents accidents de treball i molt poca seguretat al lloc de treball.
- Jornades de treball interminables, que podien arribar a les 14-16 hores diàries.
- Salaris paupèrrims, en moltes ocasions per sota del nivell de vida. A això s’hi afegeix que el salari de les dones i nens era inferior al dels homes.
- Treballo des d’edats primerenques, cosa que causava explotació infantil des dels 6 anys.
- Els treballadors no tenien dret a organitzar-se o protestar, almenys fins al naixement dels sindicats.
- No hi havia cobertures socials ni beneficis en cas de malaltia, accident laboral o atur.
Aquestes condicions ocasionaven cansament permanent i manca de son, cosa que contribuïa a l’ embrutiment de l’obrer . Molts observadors es van fer ressò de l?abús de l?alcohol, al qual els treballadors recorrien com a mitjà d?evasió.
Tot i això, es van anar aconseguint millores laborals gràcies a l’organització obrera i la protesta. Com a exemple citem la Factory Act del 1833 a Gran Bretanya, que establia que cap nen per sota dels 9 anys podia treballar en una fàbrica. A més a més, els nens treballadors menors de 13 anys havien d’assistir a l’escola durant dues hores diàries.
Ludisme, cartisme i sindicats
Com tot fet històric, podem trobar els primers passos del moviment obrer abans del naixement de les grans ideologies socialista i anarquista. Citem aquí els següents fets:
- El ludisme va ser un moviment que veia en la mecanització del treball una amenaça per a les feines. A principis del segle XIX es van donar episodis de destrucció de màquines en telers britànics. A Espanya també van tenir lloc atacs d’aquesta mena, com a la fàbrica tèxtil Bonaplata de Barcelona (1835). La teoria més acceptada sobre l’etimologia del terme és que prové del cognom de Ned Ludd, un obrer anglès del segle XVIII.
- El cartisme va consistir en la presentació de queixes formals dels obrers britànics davant dels seus representants polítics del Parlament. Deu el seu nom a la Carta del Poble lliurada el 1838, que contenia diverses reivindicacions, provocades pels canvis derivats de la industrialització. Dentre elles, destaquen les següents:
- Sufragi universal masculí.
- Vot secret.
- Remuneració per als representants polítics (així un obrer podia dedicar-se a la política sense haver d’obtenir recursos per subsistir d’un altre lloc).
- Eleccions anuals.
- Abolició del requisit de propietat per poder presentar-se al Parlament.
- Establir circumscripcions ajustades a la població per homogeneïtzar la representació política.
- El naixement dels trade unions (paraula anglesa per a “sindicats”) a Gran Bretanya, com a organismes de representació dels drets dels treballadors. Una de les seves eines més efectives era el recurs a la vaga, raó per la qual aquestes accions van estar prohibides a la majoria de països europeus al voltant de tres dècades.
El socialisme
La tercera gran ideologia del segle XIX, juntament amb el nacionalisme i el liberalisme, és el socialisme, que advoca per l’abolició de la propietat privada i de les diferències de classe, i proclama el pacifisme com a ideal internacional. Diferenciem dos corrents ideològics:
Socialisme utòpic. Nascut a França i Anglaterra durant la primera meitat del segle XIX, cercava la creació d’una societat gairebé perfecta, on s’harmonitzaven tots els interessos. Entre els seus principals teòrics, citem Saint-Simon, Fourier, Blanc i Owen.
Socialisme científic. Aquest corrent va ser creat per Karl Marx i Friedrich Engels, els qui consideraven que el motor de la història era la lluita de classes. El primer creia que la tasca fonamental de l’home és la de produir vida, cosa que fa a través del mode de producció. Aquest compta amb dos nivells interdependents: les forces productives (treball de l’home, progrés tècnic, recursos naturals) i les relacions socials de producció (el lloc que els homes ocupen al domini de la propietat), les quals generen la divisió en classes socials, amb interessos irreconciliables entre si. Cada època històrica té el seu propi mode de producció, que canvia degut a processos revolucionaris.
El 1848, Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) publicaven el “Manifest Comunista”, en el que exposen el que seran les seves principals teories:
- L’economia i les relacions socials que d’ella se’n deriven són la base de la societat (materialisme històric).
- La lluita de classes, entre explotats i explotadors, és el motor de la història; tos els periodes històrics s’acaben amb la victòria d’una classe damunt l’altre o amb la desaparició d’ambdues.
- En aquella època, les classes en conflicte són la burgesia i el proletariat, aquest darrer el consideren la classe revolucionària.
Així segons Marx i Engels la lluita de classes es donava entre la burgesia industrial i financera, propietària dels mitjans de producció, i el proletariat. Segons Marx, l’obrer genera per al propietari uns beneficis superiors al salari que percep, aquesta diferència és el que anomena la plusvàlua, la clau de l’acumulació capitalista.
Segons Marx, la revolució de la classe treballadora ha d’anar seguida d’una dictadura del proletariat, que de manera transitòria porti cap a la societat sense classes i sense propietat privada; posteriorment, aquesta dictadura hauria de desaparèixer, arribant-se a la societat comunista, on l’Estat ja no caldria perquè ja no hi hauria classes.
L’anarquisme
Derivat del pensament socialista trobem l’anarquisme, els primers teòrics del qual, com Proudhon i Max Stirner, creien en una convivència harmònica dels individus mitjançant l’abolició, a través de mitjans pacífics, de qualsevol mecanisme coercitiu (Estat, legislació, forces de l’ordre). .).
Posteriorment, el rus Mikhail Bakunin desenvolupa el concepte, establint les següents característiques :
- Cal lluitar contra qualsevol autoritat o institució (Estat i Església) que limiti la llibertat individual.
- La societat s’ha d’organitzar en petits grups anomenats comuns. L’Estat, per tant, desapareix i la propietat dels mitjans de producció passa a ser col·lectiva.
- Les decisions es prendran en assemblees populars.
- D’aquesta manera, per a molts anarquistes, calia defensar els interessos dels treballadors mitjançant l’acció directa, no a través de partits polítics o eleccions. Per a molts anarquistes, això justificava el recurs als atemptats.
L’associacionisme obrer
La ràpida expansió de les idees socialistes van confluir en una reunió que va tenir lloc a Londres el 1864. D’aquesta trobada, a la qual van acudir sindicalistes britànics, francesos, alemanys i italians, principalment, juntament amb figures com Marx, Bakunin i Engels, va néixer l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), també coneguda com a Primera Internacional. L’objectiu principal era que els treballadors de tots els països s’organitzessin conjuntament. El lema d’aquesta associació va ser Proletaris de tots els països, uniu-vos!, idea que va aparèixer al Manifest Comunista. Pel que fa a això, és interessant assenyalar que la influència d’aquesta associació va ser un dels detonants que van portar als successos de la Comuna de París (1871).
La Comuna de París es va crear amb una insurrecció pupular l’any 1871, després de la derrota de França a la guerra entre França i Alemanya. La Comuna reivindicava una república democràtica i social, amb l’organització del treball en cooperatives i un ensenyament laic i gratuït. Acabà amb un bany de sang, amb milers d’afusellaments, empresonats i deportats.
L’AIT va celebrar múltiples congressos, on les discrepàncies entre Marx i Bakunin van portar a la ruptura de l’associació i al naixement pròpiament dit de l’anarquisme (seguidors de Bakunin) i del marxisme (seguidors de Marx). Un grup de partits socialistes van fundar la Segona Internacional en 1889, (centenari de la Revolució Francesa) i s’hi va plantejar com a objectiu fonamental la col·laboració amb la burgesia en règims democràtics per millorar les condicions de vida dels treballadors, l’objectiu ja no era la presa del poder. L’acte més famós del qual va ser el de proclamar l’1 de maig com a dia de record dels successos de Haymarket, a Chicago (1886), on un grup de manifestants va ser condemnat a mort després un judici poc transparent. Actualment el primer de maig se celebra com a Dia internacional dels treballadors.
Aquesta organització va ser dissolta el 1916, a causa de la crisi suscitada per la postura presa pels moviments socialistes dels països contendents a l’inici de la guerra. En aquest sentit, és interessant apuntar que els primers partits polítics d’ideologia socialista van néixer a Alemanya (Partit Social-Demòcrata d’Alemanya o SPD, 1876), Espanya (Partit Socialista Obrer Espanyol o PSOE, 1879) i Gran Bretanya (Partit Laborista, 1893).
La divisió del socialisme
L’alemany Eduard Bernstein (1850-1832) inicià el revisionisme de les tesis de Marx, afirmant que la classe obrera havia de participar en l’acció política democràtica i defensar les seves idees per mitjà de la via parlamentària, tesis que de fet s’oposaven a la revolució marxista com a única via.
Les idees de Berstein van ser criticades per maxistes ortodoxes. Les idees defensades per Bernstein són l’origen de la socialdemocràcia. El socialisme va iniciar llavors un doble camí:
- Socialdemocràcia: formada per marxistes moderats que feien part de partits i sindicats socialistes i eren partidaris del reformisme.
- Comunisme: format pels marxistes ortodoxes que optaren per crear partits i sindicats comunistes i mantenir la via revolucionària.
El 1917 els treballadors russos es feien amb el poder, era la primera vegada que triomfava i es consolidava una revolució obrera: naixia l’URSS. Després de la Segona Guerra Mundial es multiplica el nombre de països amb un règim obrer i el món es divideix en dos blocs: el bloc capitalista i el bloc comunista.
L’evolució de l’anarquisme
En les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX, l’anarquisme es va dividir, bàsicament, en dues branques:
- Anarcosindicalisme: Defensava la unió de la classe obrera i la vaga general revolucionària per canviar la societat a través de sindicats anarquistes
- Anarcocomunisme: Practicava l’acció individual violenta i l’atemptat per desestabilitzar la societat (propaganda dels fets)
L’anarcocomunisme va donar lloc a actes terroristes i l’assassinat de diverses personalitats europees, i fou molt present a Espanya (atempats de la processó del Corpus de Barcelona, assassinats de Cánovas del Castillo, Canalejas, Dato, etc), i respós al seu torn amb una dura repressió.
Bibliografia
- Daniel Quijano Ramos: La Revolución Industrial y los conflictos de la sociedad de clases. (INTEF)
- Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
- Buxaweb.cat
- Wikipedia (imatges lliures de drets)
rpuigserversocials.com 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.