- Què va ser la Guerra dels Trenta Anys?
- La Pau de Westfàlia
- La monarquia absoluta: Què era i quines eren les seves característiques?
- Què és el parlamentarisme i quin en va ser l’origen?
- Crisi i creixement econòmic en el segle XVII
- Bibliografia
Aquesta situació aborda l’Europa del segle XVII. En l’aspecte polític es tracten el conflicte de la Guerra dels Trenta Anys i els dos sistemes de govern que sorgeixen a l’època (absolutisme i parlamentarisme).
Què va ser la Guerra dels Trenta Anys?
La Guerra dels Trenta Anys va ser el conflicte bèl·lic de caràcter politicoreligiós que es va iniciar a Europa central entre 1618 i 1648. S’hi van enfrontar les principals potències europees del moment agrupades en dos bàndols:
- El catòlic: estava format pel Sacre Imperi Romà Germànic, la Monarquia Hispànica i la Lliga Catòlica Alemanya. Els seus líders van ser l’emperador Ferran II d’Habsburg i Felip IV d’Espanya (els dos pertanyents a la mateixa dinastia), juntament amb el seu vàlid, el comte duc d’Olivares.
- El protestant: el conformaven Bohèmia, Dinamarca, el regne de Suècia, els Països Baixos, la Unió Evangèlica i Transsilvània. També van ser recolzats per França, que volia frenar l’expansionisme de la dinastia dels Habsburg. En aquest cas, van estar liderats pels reis de Bohèmia, Dinamarca i Suècia, així com per Lluís XIII de França juntament amb el primer ministre, el cardenal Richelieu.
Per entendre les causes de la guerra, hem de recular al regnat de Carles I d’Espanya, que era l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. En iniciar-se el luteranisme, van començar els conflictes religiosos entre catòlics i protestants. Carles, valedor del catolicisme, va intentar defensar aquest dogma, però, com les guerres se succeïen, va signar la Pau d’Augsburg. S’hi establia que el príncep de cada regió alemanya seria el que decidiria si al seu territori havien de ser catòlics o protestants. No obstant això, no va eliminar el problema.
Més tard, Felip III d’Espanya i el rei de França van començar a tenir interessos en els territoris alemanys.
Causes directes de la guerra
- Les tensions contínues entre catòlics i protestants dins del Sacre Imperi Romà Germànic.
- El nomenament de Ferran II com a emperador, qui, com a catòlic, va voler imposar la seva autoritat a tot el territori. Això el va portar a enfrontar-se als prínceps alemanys, que volien conservar la seva independència.
- La bona situació comercial de què gaudia el Sacre Imperi va fer que alguns països van participar en la guerra per intentar accedir al seu domini.
- L’oportunisme d’algunes potències, ja que es van unir a la guerra per les possibilitats de poder accedir a algun territori. De fet, existia un clima de lluita general entre les diferents potències europees per adquirir un domini polític i econòmic més gran.
El conflicte es va iniciar al Sacre Imperi Romà Germànic a conseqüència de les disputes entre catòlics i protestants, per a després estendre’s per tot el continent. A més d’una guerra de religió, era un conflicte a favor i en contra de la monarquia autoritària, així com una lluita entre els Habsburg i els Borbons de França per l’hegemonia europea. El detonant va ser la defenestració de Praga de 1618, i la seva fi es va trobar amb la Pau de Westfàlia el 1648.
La guerra es va dividir en quatre períodes.
- Fase bohèmia (1618-1625): s’inicia a Bohèmia, on els protestants es van revoltar contra l’emperador Ferran II. No obstant això, amb el suport de la Monarquia Hispànica, aquest va aconseguir vèncer-los. Aquests fets van coincidir amb el final de la Treva dels Dotze Anys entre Felip IV d’Espanya i les Províncies Unides.
- Fase danesa (1625-1629): els danesos van ajudar els protestants alemanys en la seva rebel·lió contra l’emperador, però aquest va aconseguir vèncer de nou.
- Fase sueca (1630-1635): Suècia va recolzar els protestants alemanys i, malgrat que en un primer moment van aconseguir frenar l’emperador, van ser finalment derrotats per l’exèrcit hispanoimperial.
- Fase francesa (1635-1648): França, malgrat ser catòlica, va intervenir a favor dels protestants per frenar l’expansió dels Habsburg. Els francesos van vèncer a les batalles de Rocroi i Les Dunes, cosa que va suposar la fi del domini militar espanyol. A més, durant aquesta etapa, van accedir, als seus respectius trons, Lluís XIV a França i Ferran III a l’imperi, tots dos més propensos a la pau que els seus antecessors. Finalment, una gran victòria de les armes franceses, els exèrcits de les quals van arribar fins a Viena, va suposar el final de la guerra i unes condicions de pau favorables a aquests.
La Pau de Westfàlia
La guerra va suposar la mort de 4 milions de persones al conflicte (civils i militars), sent l’estat més afectat el Sacre Imperi. Finalitzat el conflicte, es van signar dos acords. El que va decretar la fi de la Guerra dels Trenta Anys va ser el de la Pau de Westfàlia el 1648. Però l’enfrontament entre França i Espanya va continuar fins al 1659, quan es va signar la Pau dels Pirineus.
Tots dos acords van establir importants canvis polítics i territorials a Europa:
- El reconeixement espanyol de la independència de les Províncies Unides.
- La independència de Suïssa.
- L’ampliació dels dominis dels prínceps alemanys (Baviera, Brandenburg-Prussia, Saxònia…) i el manteniment de la seva autonomia respecte a l’emperador. Amb això, es van establir uns nous límits a la Confederació Germànica.
- Es va reconèixer la llibertat religiosa a Alemanya tant per a catòlics com per a protestants.
- L’annexió d’Alsàcia, que era una zona fronterera alemanya, així com d’altres territoris per part de França.
- L’obtenció d’enclavaments al Nord d’Alemanya i al Bàltic per part de Suècia.
Les conseqüències de tot això van ser:
- L’acceptació per part de l’emperador que no podia imposar la seva autoritat sobre la dels prínceps alemanys, de manera que el seu poder es va mantenir escàs fora del territori austríac.
- La consolidació de l’hegemonia francesa a Europa i la pèrdua d’aquest poder per part de la Monarquia Hispànica, que, a més, es va veure debilitada per la pèrdua de Portugal el 1640.
- La pèrdua de gran part de la influència política del papa en el context europeu.
- La consolidació de la monarquia absoluta encarnada a la figura de Lluís XIV.
Després de la Pau de Westfàlia es van donar per finalitzats els grans imperis o les grans famílies imperials amb fronteres supranacionals i van començar a establir-se i a assentar-se els estats nacionals (estats nació) com França, Holanda, Suècia, Anglaterra, si bé haurem d’esperar al segle XIX per a la construcció definitiva dels estats nació com a tal.
La monarquia absoluta: Què era i quines eren les seves característiques?
L’absolutisme va ser el sistema de govern iniciat al segle XVII i imperant a Europa durant el període de l’Antic Règim. Com recordaràs, als segles XV i XVI la monarquia autoritària s’havia anat enfortint, cosa que va acabar originant, ja a la següent centúria, l’anomenada monarquia absoluta. La seva característica principal era el poder il·limitat del rei, que només estava subjecte a la llei divina.
Les característiques del dit absolutisme eren:
- Poder absolut del rei. El monarca estava per sobre de tot, no era controlat per cap organisme i el seu poder era indivisible, únic i total. D’aquesta manera, tots els habitants eren els seus súbdits i li rendien sotmetiment.
- Origen diví del poder. Provenia directament de Déu, per la qual cosa el monarca actuava en nom seu.
- Monarquia hereditària. Es transmetia de pares a fills.
- Model d’Estat centralista. Tots els organismes de govern depenien directament del rei, que dirigia la política interior i exterior. Ell era el mateix Estat i encarnava la llei i la justícia. Concentrava tots els poders, i qui dictava les lleis, les feia executar i impartia justícia, i també era la màxima autoritat de l’exèrcit.
- Tot i que per tradició el rei estava en certa manera limitat pel Parlament, els reis absoluts no el convocaven. A més, tampoc no compartien el seu poder amb la noblesa.
- Pèrdua de la influència que el papat tenia durant la monarquia autoritària i prestigi religiós del rei al seu país.
- Els únics límits del monarca eren:
- La llei de Déu, és a dir, la legislació moral religiosa de l’Església.
- El dret natural, que eren lleis com l’herència o la primogenitura, aspectes relatius a la tradició i a la cultura.
- Les lleis fonamentals del Regne, que provenien de la història.
El monarca no estava subjecte a cap institució i no existien els poders públics més enllà de la paraula del rei.
No obstant disposava d’una sèrie de funcionaris (la burocràcia), que controlaven l’economia, les finances de l’Estat, la diplomàcia o l’exèrcit. Eren persones molt properes al rei, nomenats per ell mateix i de la seva confiança.
El monarca també era assistit pels consells d’Estat, així com pels seus ministres. Aquests darrers eren els encarregats de portar a la pràctica les mesures legislatives aprovades.
Lluís XIV de França
Va ser el rei que millor va personificar l’absolutisme i que en va suposar la consolidació. Pertanyia a la dinastia dels Borbons i se li anomenava “El Rei Sol” . Es diu d’ella mateix, encara que no s’ha pogut confirmar que va va pronunciar la frase “L’Estat sóc jo”, Sigui com sigui, la frase és un bon exemple per entendre la concepció d’aquest tipus de sistema de govern. Va accedir al tron el 1643 i s’hi va mantenir fins a la seva mort el 1715.
Durant el seu mandat va enfortir l’exèrcit amb professionals i va aconseguir situar França com la principal potència europea. A més, va continuar amb la construcció del palau de Versalles, que va engrandir enormement.
Altres reis absoluts
A Espanya l’absolutisme es va iniciar als anys finals de la dinastia dels Àustries, més en concret amb Felip IV. Aquest monarca va exercir, en certa manera, algunes d’aquestes maneres de poder, si bé, com la resta dels Àustries Menors, sempre va estar assessorat pel seu vàlid. De fet, realment aquest sistema de govern es va iniciar al segle XVIII, amb l’arribada de Felip V i la dinastia dels Borbons. Aquest rei, de la mateixa dinastia que el francès, va introduir el model centralista a Espanya i va iniciar una sèrie de reformes per implantar-lo.
Economia i societat en temps de l’absolutisme
El monarca intervenia a l’economia, que seguia el model mercantilista. És a dir, el mateix Estat incentivava el comerç creant companyies i tallers de manufactures, de les quals també se’n beneficiava a través d’impostos. La intenció era augmentar les exportacions i reduir-ne les importacions.
La societat va continuar sent estamental, dividida en privilegiats (noblesa i clergat) i no privilegiats (poble pla). D’aquesta manera, el monarca havia de respectar les atribucions del primer estament, com el dret a cobrar rendes i no pagar impostos, així com administrar justícia als seus territoris.
Per tal de controlar millor la noblesa, el rei la mantenia a prop, de manera que part d’ella formava part de la seva cort. A més a més, l’obediència al monarca podia suposar la concessió de rendes o altres privilegis.
Què és el parlamentarisme i quin en va ser l’origen?
El parlamentarisme és el sistema polític basat en el Parlament o les Corts , que és la reunió dun conjunt de persones que duen a terme el poder legislatiu o són els responsables del govern. Encara que actualment és un règim molt estès i els membres d’aquest organisme són elegits democràticament, no sempre va ser així. El parlamentarisme ha anat evolucionant al llarg del temps i té (i ha tingut) unes característiques concretes a cada Estat. El seu origen es remunta a l’Anglaterra del segle XVII.
El parlamentarisme anglès
Com recordaràs, a Europa durant el segle XVII la majoria dels Estats posseïen règims absolutistes. El rei hi tenia un poder il·limitat i no estava sotmès a cap institució. No obstant, a la mateixa centúria va sorgir un sistema oposat a la monarquia absoluta: el parlamentarisme. Tot i que com a organisme a molts països ja existia un Parlament, Dieta o Corts, aquests tenien més aviat un caràcter consultiu o d’assessorament del monarca, ja que havien perdut part de les atribucions que els corresponien durant l’Edat Mitjana amb les monarquies feudals i, fins i tot, autoritàries de començaments de l’Edat Moderna.
El canvi es va produir a Anglaterra, on governava la dinastia dels Estuards. Allí, el rei Carles I havia intentat augmentar la seva autoritat, deixant de banda els drets tradicionals i reduint la importància del Parlament per part del monarca no va agradar de part de la població i va portar a dos .
- La primera va ser dirigida per Oliver Cromwell i va comportar l’enderrocament i l’execució del rei el 1649. A continuació, va haver-hi un curt període republicà i després es va tornar a la monarquia amb la figura de Carles II. Aquest monarca va acceptar l’ habeas corpus del 1679, és a dir, la llei que establia que qualsevol acusat tenia dret a comparèixer davant un jutge i defensar-se. També es va reincorporar l’anomenada Cambra dels Lords al Parlament. Però les tensions entre ells i el rei van continuar. D’altra banda, Carles II era protestant i el seu successor, Jacob II, era catòlic, de manera que cadascú beneficiava més un sector que un altre i això augmentava les discrepàncies.
- La segona rebel·lió es va anomenar la Revolució Gloriosa i va significar la caiguda de Jacobo II el 1688 i el final de la dinastia dels Estuard. El Parlament va triar com a nou rei Guillem d’Orange, que va portar les regnes de les competències pròpies de la monarquia, malgrat que la reina titular era la seva esposa Maria II, filla de Jacobo. La mateixa assemblea li va exigir jurar la Declaració de Drets de 1689 ( The Bill of Rights ). Aquesta legislació reduïa les atribucions del monarca i se les concedia a aquest organisme. El 1701 es va signar l’Acta d’Establiment, llei que, juntament amb la dels drets, consolidava el Parlament anglès a què quedava subordinada la monarquia.
No obstant això, el nou sistema només va beneficiar uns quants que tenien dret a vot: noblesa, grans propietaris i burgesos. La majoria de la població continuava al marge de la participació política, les colònies no tenien representació i l’esclavatge continuava vigent. Tot i això, el parlamentarisme anglès va suposar el primer intent d’acabar amb l’absolutisme. A més, de manera teòrica va ser justificat a partir de les obres de diversos filòsofs, entre els quals va destacar John Locke. Més tard, els seus escrits van servir d’inspiració al pensament il·lustrat del XVIII i a la revolució americana de finals d’aquell segle.
La Declaració de Drets
A la Declaració de Drets es van establir les lleis i obligacions que requeien sobre el rei i el Parlament. Van destacar els apartats següents:
- Sense el permís del Parlament, el rei no podia aprovar o derogar lleis o impostos, ni tampoc cobrar impostos ni diners per al seu gaudi personal.
- No estava permès reclutar ni mantenir-lo en temps de pau sense el consentiment del Parlament.
- El monarca no podria prohibir, entorpir o posar traves als debats i decisions del Parlament.
- El Parlament s’havia de reprendre cada cert temps.
El republicanisme de les Províncies Unides
Les Províncies Unides eren set territoris al nord dels Països Baixos (Frísia, Groninga, Güeldres, Holanda, Overijssel, Utrecht i Zelanda) que es van agrupar a la Unió d’Utrecht (1579) Aquestes van aconseguir la seva independència de la Monarquia Hispànica després de la Guerra dels Trenta Anys.
Va ser llavors quan es van instituir com a república, que estava governada per una cambra federal: els Estats Generals, amb seu a l’Haia. A més cada província era regida pels representants de la noblesa, la burgesia i, en alguns casos, els camperols del lloc. Entre elles, Holanda sempre va tenir un paper hegemònic.
La independència va coincidir amb la seva època d’auge econòmic. A causa de la seva potència comercial -gaudia d’una bona posició estratègica a nivell marítim, importants flotes i, a més, una eficaç política mercantilista-, el XVII va ser conegut com el Segle d’Or neerlandès.
A banda d’aquest i de l’anglès, l’altre Estat que no es va adherir a l’absolutisme va ser la República de Venècia.
Crisi i creixement econòmic en el segle XVII
Per crisi del segle XVII, es coneix la depressió econòmica que, amb característiques similars, va tenir lloc als diferents regnes europeus durant aquesta centúria. Tot i això, hem de tenir en compte que a cada país ia cada regió la crisi va tenir un efecte diferent. És a dir, no va ser homogènia a tot Europa, encara que sí que va augmentar les diferències entre els Estats i entre els sectors econòmics i socials. De fet, mentre alguns països com Espanya o Portugal es van veure molt afectats, altres com Anglaterra o les Províncies Unides van experimentar una època de creixement.
Causes generals de la crisi
La crisi es va donar des dels diferents àmbits i va tenir diverses causes:
- Una crisi econòmica que provenia de les dificultats agràries, industrials i comercials.
- Agricultura: es va conèixer un període de recisió agrària a causa d’unes males collites que, en part, es poden explicar per les condicions climàtiques del moment (la petita Edat de Gel). A més, el manteniment de l’ agricultura de subsistència, que no generava excedents, empitjorava encara més aquesta situació. Així, es va experimentar un descens en la producció, per la qual cosa, quan els aliments van començar a disminuir, el preu va augmentar.
- Indústria i comerç : l’activitat urbana industrial i el comerç van quedar paralitzat per les crisis polítiques, especialment a la conca mediterrània. Això també va suposar una reducció dels productes manufacturats i un augment del preu.
- Una crisi demogràfica.
- La carestia d’aliments va portar a l’aparició de fams . Aquestes, alhora, van fer que la gent tingués menys resistència a les malalties, per la qual cosa la mortalitat va augmentar.
- A tot això cal sumar-hi la continuïtat de les epidèmies i l’aparició d’un nou brot de pesta negra.
- A més, en alguns països parteix de la població va emigrar a Amèrica i les contínues guerres van causar també moltes baixes.
Tot i això, per a alguns historiadors no es va tractar d’una crisi o caiguda de la població, sinó d’una paralització del creixement que s’experimentava des del segle XVI.
- Una crisi política: les guerres eren una constant a l’Edat Moderna.
- Van destacar les dels catòlics i protestants al territori europeu. A més, les diferents potències lluitaven per la seva posició hegemònica i els enfrontaments se succeïen. Entre elles, la més important va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).
- Les guerres causaven la mort dels soldats, però també suposaven el saqueig de les ciutats, la interrupció del comerç, la manca d’aliment i una gran despesa per a l’Estat. En definitiva, els conflictes bèl·lics contribuïen a agreujar la crisi econòmica i demogràfica.
¿ Com va afectar la crisi la societat?
La crisi econòmica va afectar la societat estamental i va fer que les classes dominants i l’Estat augmentessin els impostos a la població per mantenir les rendes. Aquest fet va agreujar la situació de gana i de dificultat de les classes no privilegiades, arribant a la penúria en molts casos. La població va quedar endeutada i les diferències socials van augmentar.
A causa d’aquesta degradació de les condicions socials, els conflictes, aixecaments i les revoltes populars rurals i urbanes es van succeir a diferents llocs i amb característiques diferents. Però en la majoria de les ocasions van ser sufocats ràpidament per l’exèrcit i no van aconseguir els seus objectius.
El desenvolupament d’Anglaterra i les Províncies Unides
Mentre la conca mediterrània es va veure totalment afectada per la crisi del segle XVII, l’atlàntica es va mantenir en creixement.
Ja des del segle anterior s’havia experimentat un fort augment del comerç a l’Atlàntic. Tot i que en un primer moment van ser les potències hispana i portuguesa les que van iniciar les rutes amb Amèrica, aviat van entrar en competència amb les Províncies Unides, Anglaterra i França. Aquest auge va suposar el descens del comerç a la Mediterrània i al Bàltic i, de la mateixa manera, va significar el canvi del pes econòmic des del sud d’Europa fins al nord, sobretot a certes ciutats com Amsterdam ia Londres.
Pel que fa a la tipologia de mercaderies que es comercialitzaven, a Europa arribaven: or i ivori d’Àfrica; fusta, pells, cotó, cuir, espècies i seda d’Àsia; i or, sucre, fusta, blat de moro, patates i altres aliments, peix i cotó, dAmèrica. A més, des de l’Àfrica es traslladaven esclaus al continent americà.
D’una banda, holandesos i anglesos van establir colònies o factories comercials a les costes americanes, africanes i asiàtiques . Es tractava de grans companyies comercials que tenien el monopoli d’una zona o producte i acabaven controlant el territori amb què comercialitzaven.
De l’altra, aquests països van iniciar un canvi en la producció gremial tradicional que va ser provocat per l’augment de la demanda des d’ultramar. Van aparèixer noves manufactures i l’anomenada feina a casa on els burgesos van invertir la seva capital. Així, es van desenvolupar tallers al camp que permetien a les famílies camperoles completar el seu sou si la producció agrària era escassa. Per tant, es va produir un canvi en l’estructura productiva i l’organització social de l’agricultura, l’activitat comercial i la indústria rural holandeses i angleses que va consolidar la posició hegemònica d’aquests països a Europa.
El mercantilisme i l’arrel de la revolució industrial
Al segle XVII també es va originar el mercantilisme , una política econòmica practicada pels Estats. Aquest sistema considerava que la riquesa dun país depèn de lacumulació de metalls preciosos. Però, a més, aquest ha de mantenir una bona posició a la balança del comerç mundial. Amb aquesta finalitat, ha d’aconseguir reduir les importacions al mínim i augmentar les exportacions al màxim; o, si més no, que les primeres sempre siguin inferiors a les segones. Es va tractar, doncs, d’una política proteccionista d’intervenció estatal a l’economia.
Com ja hem comentat, Anglaterra i les Províncies Unides van idear sistemes perquè la indústria pogués respondre més ràpidament a la demanda comercial. La manufactura urbana es va reestructurar i va ser recolzada pel treball des de casa a les zones rurals. Finalment, a Anglaterra es va desenvolupar l’ ús del carbó com a combustible que havia començat a substituir la fusta al segle XVI. Tots aquests canvis serien lorigen de la revolució industrial ja al segle XVIII. Per la seva banda, el mercantilisme influiria als inicis del capitalisme també als segles posteriors.
Bibliografia
- Neus Colomer Perpiñá. La Guerra de los Treinta Años y la Europa de Westfalia. Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
- Neus Colomer Perpiñá. El absolutismo. Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
- Neus Colomer Perpiñá El parlamentarismo. Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
- Neus Colomer Perpiña. Crisis y crecimiento económico en el siglo XVII. Geografía e Historia. 2º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
- Socials en Xarxa http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/
- Buxaweb.cat
- Wikipedia (imatges lliures de drets)
rpuigserversocials.com 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.