Després de la caiguda de Napoleó a la Batalla de Waterloo i el seu exili a Santa Elena, els Estats vencedors es van reunir, entre 1814 i 1815, al Congrés de Viena. L’amfitrió va ser el canceller austríac Klemens von Metternich, l’arquitecte de l’Europa del Ferro. L’objectiu principal d’aquesta trobada internacional era acabar amb l’expansió de les idees liberals de la Revolució Francesa, restaurar l’absolutisme monàrquic als Estats europeus i, finalment, el restabliment de les fronteres de França prèvies al 1792. 

Les bases d’aquesta Restauració de l’absolutisme van ser:

• Aliances i equilibri entre les grans potències.
• Reunions de representants dels Estats vencedors en congressos periòdics.
• Negació de la sobirania nacional.
• Legitimitat de les cases dinàstiques europees per mantenir l’absolutisme. De fet, els reis de Portugal, Espanya i els diferents monarques dels regnes italians recuperen les corones. 
• Es va aprovar la creació d’un exèrcit intervencionista en 1815, anomenat la Santa Aliança. Aquest tractat es va signar com un acord d’ajuda mútua entre les diferents corones absolutistes d’Europa. D’aquesta manera, si es veiessin amenaçades, podrien sol·licitar la intervenció de la Santa Aliança.

Els assistents al Congrés de Viena representaven les potències vencedores de Napoleó Bonaparte. Com a amfitrions per l’Imperi austríac van estar presents el príncep i canceller Klemens von Metternich juntament amb el baró Johann von Wessenberg-Ampringen. Una altra potència amb molta representació en aquesta reunió va ser el Regne Unit. Al capdavant dels seus diplomàtics hi havia Arthur Wellesley, el duc de Wellington, a qui el van acompanyar Robert Stewart, Charles Vane, Richard Trench i William Cathcart. El tsar rus va enviar el comte Andrei Razumovski i el comte Karl Nesselrode. El regne d’Espanya també va tenir la seva representació a la figura del Marquès del Labrador, Pedro Gómez Labrador. I, finalment, la representació de Prússia va anar a càrrec del baró Wilhelm von Humboldt i Karl August von Hardenberg.

L’Estat derrotat, França, també va tenir la seva petita representació a les figures del marquès Fréderic-Séraphin de la Tour du Pin, el comte Louis Joseph Alexis de Noailles i Charles Maurice de Talleyrand-Périgord. 

El nou mapa d’Europa, post congrés de Viena

El 1815, els Estats vencedors de Waterloo van encapçalar una reorganització del mapa europeu. Regne Unit, Rússia, Prússia i Àustria van organitzar les fronteres d’Europa i es van repartir diferents territoris. El principal damnificat del Congrés de Viena va ser França, ja que es van restablir les seves fronteres anteriors a 1792, i va quedar envoltat d’una sèrie d’estats-tap, petits estats que ja existien o van ser creats ex professo, per evitar un nou expansionisme francès .

Els canvis que van modificar substancialment el mapa europeu després del Congrés de Viena van ser els següents:

• El Sacre Imperi Romà Germànic va desaparèixer i va ser substituït per la Confederació Germànica, que va comptar amb 39 estats alemanys, entre els quals van destacar Prússia, Hannover, Àustria i Baviera. 
• Prússia va ampliar el control sobre Westfàlia, Saxònia i Renània.
• L’Imperi austríac controlarà diferents zones del nord d’Itàlia (Dalmàcia, Vèneto i Llombardia) i es configurarà com un estat multiètnic que abastava nombrosos pobles: eslovens, croats, txecs, eslovacs, etc.
• L’imperi rus, amb el tsar al capdavant, va ampliar el seu poder a l’Europa Oriental, annexionant part de Polònia i Finlàndia. 
• La dinastia Orange-Nassau va prendre el control d’un nou regne, els Països Baixos, hereu les Províncies Unides. 
• Suècia va aconseguir el control de Noruega. 
• El Regne Unit  es va apoderar de Malta i algunes illes gregues.
• La corona danesa va rebre els territoris de Holstein i Schleswig. 

Al Congrés de Viena, el tsar de Rússia va proposar la creació de la Santa Aliança,  un pacte segellat entre les potències vencedores per reprimir possibles amenaces liberals o alçaments nacionalistes. Tenia com a base el principi d’intervenció a qualsevol altre país europeu i poder exercir la seva protecció cap a l’ordre que va quedar establert a Europa el 1815. 

El 26 de setembre de 1815, a París, es va signar el pacte de la Santa Aliança i va tenir com a protagonistes el tsar de Rússia Alexandre I, l’emperador d’Àustria Francesc I i el rei de Prússia Federic Guillem III. El canceller Metternich va convertir la Santa Aliança en un veritable sistema per a repressió per als liberals i nacionalistes europeus. 

Per dur a terme la protecció de l’ordre establert a Europa es van fer congressos:

• El  Congrés d’Aquisgrà  (1818) per a la retirada de les tropes de territori francès i la inclusió de França a la Santa Aliança.
• El Congrés de Troppau (1820-1821) per a sufocar un alçamento en Nàpols (Itàlia). 
• El  Congrés de Verona  (1822) per posar fi al Trienni Liberal a Espanya.

Les onades revolucionàries

Tot i que el triomf de la Restauració de l’Antic Règim semblava ser definitiu, les idees de la Revolució Francesa van generar al llarg de la primera meitat del segle XIX diferents onades revolucionàries que es van estendre per gairebé tot Europa. 

L’onada revolucionària del 1820

Aquesta primera onada revolucionària esdevingué al sud d’Europa, on petits grups de burgesos crearen diferents societats secretes, essent la més coneguda els maçons. A través de cops d’estat o pronunciaments militars, intentaren tornar a instaurar els principis liberals derivats de la Revolució Francesa. 

El primer desafiament al Congrés de Viena es va donar a Espanya gener de 1820, amb el Pronunciament de Riego, que va obligar el rei Ferran VII a jurar la Constitució de Cadis de 1812. A aquesta etapa, que va durar tres anys, se la va anomenar el Trienni Liberal. No obstant això, va quedar aixafat per l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a Espanya, un exèrcit francès, que, en nom de la Santa Aliança, va posar fi a aquesta etapa liberal. 

Seguint l’exemple espanyol, durant els següents anys hi hauria esclats revolucionaris a Portugal, Piemont, Nàpols i el Regne de les Dues Sicílies i a Grècia. Solament en aquest últim alçament, la Revolució Grega de 1821, les idees nacionalistes van triomfar i, després de la Guerra d’Independència contra l’imperi otomà, els grecs van aconseguir la seva independència. 

L’onada revolucionària del 1830

L’onada de 1830 es va centrar al nord d’Europa, principalment a França, encara que va desembocar en més alçaments a Bèlgica, Polònia, Saxònia i Itàlia. Aquests esclats revolucionaris van tenir molt més suport popular que els esdevinguts el 1820, i els principals van ser els següents:

• A França, París es va omplir de barricades i Carles X de Borbó va abdicar davant el malestar popular. La Santa Aliança no permetria una nova República; per aquest motiu, el 1830 els liberals francesos van oferir el tron ​​a Lluís Felip d’Orleans  per tal d’instaurar una monarquia constitucional amb un govern liberal moderat. 
• El 1830, Bèlgica va assolir la seva independència dels Països Baixos. 
• L’imperi rus va haver de fer front a una revolució nacionalista a Polònia el 1831, on el poble polonès va ser derrotat per les tropes tsaristes. 
• Als estats italians també es van produir diverses revoltes que acabarien sent aixafades per l’Imperi Austríac.

L’onada revolucionària del 1848

El 1845 Europa va patir una greu recessió econòmica i una crisi alimentària amb la plaga de la patata. Aquests dos fets van provocar l’esclat d’una nova onada revolucionària amb aixecaments populars a grans ciutats europees, entre les quals hi havia Roma, Viena, Budapest o París. Aquestes revolucions van suposar, entre altres coses, l’aparició dels principals ideals democràtics (igualtat social, sobirania popular i sufragi universal) i el sorgiment dels primers moviments de treballadors.

A França, Lluís Felip d’Orleans va ser destronat i va ser proclamada la II República Francesa (1848-1852). El nou govern va aprovar nombrosos canvis democràtics: llibertat de premsa, abolició de la pena de mort, reconeixement d’alguns drets als treballadors o sufragi universal masculí. Tot i això, encara que va començar com una república de tall liberal, a poc a poc, per por del creixent socialisme, es va tornar en una república conservadora. Després de guanyar a les urnes, Lluís Napoleó, nebot de Napoleó Bonaparte, va ser proclamat president. En pocs anys, com el seu oncle, va convertir el seu règim en una dictadura i posteriorment en un imperi. Va néixer així el II Imperi Francès al comandament de l’emperador Napoleó III.

A l’Imperi Austríac seria on els conflictes prenguessin un caràcter més nacionalista. L’emperador Ferran I faria dimitir el ministre Metternich, l’artífex de la Restauració, davant un seguit d’aldarulls protagonitzats pels joves burgesos de Viena, encoratjats per les notícies que arribaven de París. Els revolucionaris austríacs obtindrien, a més de la dimissió del canceller, la promesa d’una Constitució i de la llibertat de premsa. No contents amb aquestes cessions, els revoltats imposarien a l’emperador una assemblea constituent escollida per sufragi universal masculí.

La fugida de l’emperador animaria altres províncies de l’Imperi on l’ideal nacionalista romàntic havia fet fortuna a la revolta. Així, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.

Desprès de Viena i Praga, la revolta arribaria a Cracòvia, principal focus del nacionalisme polonès i a Croàcia on la Dieta, reunida a Zagreb, va reivindicar el dret a expressar-se en la llengua serbo-croata i va elaborar un programa autonomista.

Però, seria a Hongria on la revolta assoliria majors dimensions. El líder nacionalista Kossut, cap d’un partit democràtic i separatista, va aconseguir que la Dieta hongaresa votés la llibertat de premsa, l’abolició dels drets feudals, l’organització d’una guàrdia nacional hongaresa i la instauració d’un sistema parlamentari. Els hongaresos reclamarien una assemblea pròpia independent de l’Imperi i va formar-se un govern hongarès que es negaria a acceptar la coronació del nou emperador com a rei d’Hongria, declarant, en conseqüència, la independència. Àustria no acceptaria aquest desafiament separatista i seguidament esclataria el conflicte bèl·lic.

Als territoris imperials d’Itàlia, els esdeveniments de Viena també van encoratjar l’agitació liberal que pugnava pel liberalisme i l’alliberació nacional. Així, als territoris italians de la Llombardia i el Vèneto els insurrectes reclamarien la retirada dels austríacs i a Venècia els radicals acabarien proclamant la República. A més, el rei de les Dues Sicílies, Ferran II, va veure’s obligat, el gener de 1848, a atorgar una constitució de caràcter liberal. el mateix van haver de fer Carles Albert, rei del Piemont, i Leopold II, gran duc de la Toscana. Seria al març quan Venècia i els territoris de la Llombardia (Milà) s’alcessin contra l’autoritat austríaca sortint inicialment victoriosos. Carles Albert del Piemont també s’enfrontaria als austríacs, però seria derrotat.

Finalment, cal destacar que Frederic Guillem IV de Prússia va prometre la reunió d’una Assemblea Nacional a Frankfurt per tal d’establir una constitució de caràcter liberal, la qual limitava el seu poder, forçat per les manifestacions d’estudiants, burgesos liberals i obrers durament reprimides per l’exèrcit. A l’Assemblea Nacional prussiana va proposar-se la creació d’una sola cambra i l’alliberament de l’estat de servitud dels camperols. Els grans terratinents reaccionarien oposant-se aferrissadament a aquest programa polític liberal formant el seu propi partit. Finalment, pressionat per Rússia i Gran Bretanya –que temia la formació d’un nou Estat fort a Europa central que trenqués l’equilibri europeu–, el rei de Prússia Frederic Guillem IV va dissoldre, amb ajuda de l’exèrcit imperial austríac, l’Assemblea de Frankfurt i va restablir l’antic ordre.

La Revolució del 1848 va significar l’aparició dels ideals democràtics i, també, el sorgiment dels treballadors com a força política. Els demòcrates s’identificaven amb els preceptes bàsics del liberalisme, però, davant el concepte de sobirania nacional, que proposava que el sufragi fos censatari, els revolucionaris defensaven el principi de sobirania popular, que significava concedir el dret de tots els homes a votar (sufragi universal masculí) independentment de la seva riquesa. També proposaven l’ampliació dels drets col·lectius, reconeixent el dret de reunió i el dret d’associació.

Podem afirmar que la primavera dels pobles va fracassar ja que cap de les revolucions va obtenir els objectius inicials. De totes les revolucions que van esclatar el 1848 només la francesa i la del Piemont van aconseguir un èxit relatiu amb l’obtenció de constitucions de caràcter liberal. Tot i això, a França l’èxit esdevindria encara més relatiu al desembocar en una forma de govern autoritari: el Segon Imperi de Napoleó III.

Les altres revolucions van fracassar en l’obtenció de les fites proposades, però a poc a poc les monarquies autoritàries deixarien pas a règims constitucionals moderats que comptarien amb el vistiplau de la burgesia industrial, comercial i terratinent, veritable triomfadora del procés de revolucions liberals que va marcar la primera meitat del segle XIX.

A l’Europa central i oriental, la lluita de 1848 va ser essencialment anti-absolutista i contra la dominació de l’Imperi Austríac, per tant va donar pas a l’explosió nacionalista, tot i el seu fracàs.

Els motius del fracàs dels primers objectius revolucionaris van ser diversos. Per exemple, l’existència de diversos plantejaments dins dels diversos grups socials que integraven les forces revolucionàries. La burgesia volia participar més activament en el govern dels seus Estats, però no acceptaria una reforma social efectiva ja que aquesta perjudicaria els seus interessos econòmics.

El fracàs de les revolucions de 1848 comportaria una modificació sensible de les estratègies dels moviments nacionalistes. La idea d’una aixecament popular com a mitjà per a lluitar contra l’autoritat imperial va cedir el pas a una actitud més pragmàtica i de caràcter conservador que combinaria la via diplomàtica i política d’una banda i la militar de l’altra. Aquests serien els ingredients que caracteritzarien a la segona meitat del segle XIX els processos d’unificació italià i alemany.

Els primers moviments nacionalistes

El Congrés de Viena va reorganitzar les fronteres europees a favor dels grans imperis absolutistes, com el rus, el turc o l’austríac. Als acords presos en aquestes reunions, no es va tenir en compte la identitat nacional de diferents pobles, de manera que tot això va derivar en unes revolucions liberals amb un clar component de reivindicació nacionalista . 

Aquests nacionalismes van sorgir al segle XIX basant-se en el concepte de nació; és a dir, cada poble es considera a si mateix com una nació i ha de tenir dret a crear un Estat independent. Aquest concepte de nacionalisme va néixer per la influència de les idees la Revolució Francesa.

Quin és el concepte de nació? Des del punt de vista del nacionalisme, una nació és un conjunt de persones que tenen en comú una cultura, una història compartida, una mateixa llengua i el desig de constituir-se a Estat nacional i independent. Això suposava un risc per a l’existència  dels grans imperis europeus , entre ells Rússia i Àustria, i un equilibri més gran en les potències continentals. 

Durant el segle XIX es van donar dos tipus de nacionalisme a Europa:

• Nacionalisme de separació o moviment nacional centrífug: estats que van lluitar per la seva independència contra els grans imperis europeus. L’exemple més clar d’aquest nacionalisme serà el de Grècia. 
• Nacionalisme d’unió o moviment nacional centrípet: estats que van intentar unir-se per crear un estat més gran. Són estats que, encara que separats, han tingut una història, llengua i identitat comuna i s’uneixen per a la construcció d’un estat més fort i poderós. Els exemples més importants van ser Itàlia el 1870 i Alemanya el 1871.

La independència de Grècia

Grècia formava part de l’Imper otomà des del segle XIV. Els grecs es consideraven un poble marginat per part dels turcs, pel pagament de forts impostos, no comptar amb representació a l’administració i tenir una religió i una cultura diferents. Com a conseqüència, a poc a poc, es va anar forjant un moviment patriòtic que acabarà aconseguint la independència el 1829. 

Sota principis liberals i un component nacionalista molt fort, el 1821 els grecs es van alçar contra el poder otomà. El 1822 van declarar la seva independència a través de la Declaració d’Epidaure. Aquest alçament va ser rebre el suport de diferents moviments nacionalistes i liberals europeus, ja que Grècia era considerada el bressol de la cultura europea i entenien que no havia d’estar integrada a l’Imper turc. 

Als insurrectes grecs se’ls va unir el suport militar del Regne Unit, Rússia i França, ja que l’afebliment dels turcs suposava disminuir l’amenaça islàmica per a Europa. L’Imper otomà va reconèixer el 1829 la independència de Grècia, i en els anys successius el seguirien la de Romania, Albània, Bulgària i Sèrbia. 

La independència de Bèlgica

Bèlgica havia estat unida a Holanda el 1815 pel Congrés de Viena, que va crear el Regne dels Països Baixos. L’expansió de les idees liberals va fer que el 1830 triomfàs la revolució, que va establir un sistema de monarquia liberal sota el regnat de Leopold I. El nou govern va proclamar la independència i, després d’un conflicte armat, Holanda va reconèixer la nova Bèlgica l’any 1839.

La unificació alemanya

La unificació d’Alemanya comença al Congrés de Viena amb la creació de la Confederació Germànica conformada per trenta-nou estats independents, entre els quals destacaven Prússia i Àustria. El primer pas cap a la unificació va ser la signatura de la unió duanera o Zollverein el 1834, que va agrupar un gran nombre d’estats alemanys, entre els quals no hi havia Àustria. Després d’aquest acord, i amb l’influx de la revolució democràtica de 1848, es van reunir al Parlament liberal de Frankfurt. L’objectiu principal era la creació d’un regne alemany, la corona del qual va ser oferta al rei de Prússia, Guillem I. No obstant això, aquest no va acceptar doncs provenia d’un parlament amb clares idees liberals, allunyat de l’absolutisme en què ell creia.

Va ser aquest moment quan van néixer dos projectes d’unificació: la Gran Alemanya que inclouria l’Imper Austríac i la Petita Alemanya que exclouria els austríacs. Seria en 1861 quan Guillem I va accedir al tron ​​prussià i va nomenar com a canceller Otto von Bismarck. Van traçar una política militar expansionista agressiva que va propiciar diversos conflictes bèl·lics.

• En primer lloc, la declaració de guerra contra Dinamarca en 1864. Els ducats danesos de Schleswig i Holstein , de majoria ètnica alemanya, després de la mort del rei danès Federico VII, no van reconèixer al seu successor al tron. Aquest fet va ser utilitzat per Àustria i Prússia per intervenir militarment als ducats, de manera que es van repartir els territoris: Schleswig va quedar en mans de Prússia i Holstein de l’Imperi Austríac.
• Un any més tard, el 1866 ia causa d’una creixent tensió entre els dos països, va esclatar la guerra austroprusiana. Després de la victòria alemanya a la batalla de Sadowa, Holstein passaria a formar part de la Petita Alemanya, que, a més, s’annexionaria Hannover i Hesse-Kassel, consolidant així l’hegemonia prussiana. 
• I, finalment, en 1870, va esclatar un nou conflicte, aquesta vegada amb França, que finalitzaria amb la derrota francesa a les batalles de Sedán i Metz . Després de la victòria germana a la guerra franc-prusiana, Guillermo I va adquirir Alsàcia i Lorena.

Després de la victòria en aquestes tres conteses militars, el rei de Prússia va unificar els tots estats alemanys i es va proclamar kàiser (emperador). D’aquesta manera, el 1870, començava el II Reich (Imperi) al Palau de Versalles de París.

La unificació italiana

A principis del segle XIX Itàlia estava dividida en set estats: Regne de Sardenya, Regne Lombardía-Véneto, Regne de les Dues Sicílies, Estats Pontificis, i els Ducats de Parma, Mòdena i Toscana. Aquests territoris estaven fragmentats i controlats al nord per l’Imperi austríac; el centre pels Estats Pontificis i el sud estava sota control de la dinastia dels Borbons. Des de la caiguda de l’Imperi Romà, la península itàlica mai no va estar unida, però, en el context de Romanticisme del segle XIX, va néixer un nou moviment conegut com il Risorgimento (Resorgiment), que reivindicava aquest passat romà per justificar la unificació. 

Es va tractar d’un moviment polític i social que es va desenvolupar entre el 1859 i el 1870, dividint-se en cinc grans etapes:

• Víctor Manuel II, de la dinastia Savoia, rei del Piamont i Sardenya s’alià amb França i declararen la guerra a Àustria en 1859. Després de la victoria italofrancesa, els italians s’anexionaren la Llombardia.
• Posteriorment, els ducats del centre d’Itàlia (Parma, Mòdena i Florència ), veient l’avenç i la unitat del Regne de Sardenya, van decidir per plebiscit l’annexió al futur estat italià.
• La Revolució de les Dues Sicílies va marcar un punt crucial en la unificació italiana. El 1869 Giuseppe Garibaldi i les seves camises vermelles van desembarcar a Sicília i van avançar per l’estret de Messina fins a Nàpols per annexionar aquests territoris a la corona de Víctor Manuel II.
• Més tard, es va signar l’aliança entre Camilo Cavour, ministre del rei, i el Regne de Prússia.  Després de la guerra austro-prusiana de 1866, Àustria va sortir derrotada i l’emergent Regne d’Itàlia es va annexionar el Vèneto .
• I, finalment, va tenir lloc la incorporació de Roma a Itàlia. El papa disposava de la defensa i la protecció de França, per la qual cosa la ciutat es mantenia independent i encara no s’havia integrat al nou Regne d’Itàlia. El 1870 es va declarar la guerra francoprusiana, i, per això, França va haver de recuperar les seves tropes. Això va permetre que Garibaldi, amb els bersaglieri , tropes d’infanteria italiana, entrés per Porta Pia obrint una bretxa a la Muralla Aureliana i conquerís  Roma.  

Bibliografia

• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Víctor Gómez Muñiz: Las revoluciones liberales y el nacionalismo. Itinerario didáctico 2022.
• Les revolucions liberals i nacionals (1789-1871) Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)