L’art egipci

L’art egipci estava profundament influït per la religió, la vida després de la mort i per l’exaltació del poder absolut dels faraons. 

L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar

• La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
• La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
• La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
• La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.

Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

Arquitectura

Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava.

L’arquitectura egípcia en general es va caracteritzar pel colossalisme: ús de grans blocs de pedra, on es distingien l’arquitrau i les línies verticals, horitzontals i diagonals. La columna era l’element de suport més important. Aquestes colossals construccions, que estaven destinades a albergar la mòmia del faraó per al seu repòs etern, es construïen amb grans blocs de pedra que s’ajustaven en forma piramidal.

L’arquitectura egípcia en general es va caracteritzar pel colossalisme: ús de grans blocs de pedra, on es distingien l’arquitrau i les línies verticals, horitzontals i diagonals. La columna era l’element de suport més important. Aquestes colossals construccions, que estaven destinades a albergar la mòmia del faraó per al seu repòs etern, es construïen amb grans blocs de pedra que s’ajustaven en forma piramidal.

Les principals construccions egípcies van ser els monuments funeraris, caracteritzats pel seu monumentalisme. Els més notoris van ser:

• La mastaba: consistia en un tronc de piràmide que contenia una capella per dipositar ofrenes, al fons de la qual s’obria una habitació en la qual es trobava l’estàtua del difunt. El sarcòfag se situava en un pou excavat sota de l’estructura.
• La piràmide esglaonada: resultat de la superposició de mastabes. Es va convertir en el símbol del poder del faraó al més enllà.
• La piràmide: piràmide de base quadrada. Construïdes amb grans blocs de pedra, al seu interior hi havia galeries i cambres funeràries. També comptaven amb trampes destinades a protegir el tresor del faraó. Un bon exemple són les de Keops, Kefren i Miceri.
• L’hipogeu: tomba excavada a la roca amb un interior tan laberíntic com el de les piràmides. Es van construir a partir de l’Imperi Nou. No confondre amb el Speos, que van ser temples excavats a la roca.

• 

• 

• 

• 

• 

Al costat de les tombes, també es van construir importants temples, a l’interior un pati permetia l’accés a les sales hipòstiles i, en el lloc més profund, es trobava l’altar al déu a què es dedicava el temple.

Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i el seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel.

• 

• 

• 

• 

A mesura que avancen les investigacions, aquestes civilitzacions es van coneixent una mica millor. Però la situació política actual d’aquests llocs fa difícil la seva investigació i conservació. Encara queden emplaçaments immensos sense explorar, enigmes sense resoldre i moltes preguntes per respondre. Però les excavacions arqueològiques són operacions llargues i delicades i el rescat d’alguns emplaçaments exigeix importants recursos econòmics.

Escultura

Era de dos tipus: d’una banda, hi havia l’estatuària de faraons i déus, i de l’altra, la que representava personatges no reials.

L’estatuària dedicada als faraons i als déus es caracteritza per la rigidesa i la frontalitat amb que eren representats els personatges.

En canvi, l’estatuària que representava personatges no reials, és a dir, escribes i nobles, entre d’altre, presenta caracters d’una major naturalitat i realisme.

Finalment, a l’època del faraó Akhenaton, l’art egipci va experimentar una gran transformació. En aquest moment el faraó va ser representat, generalment, d’una forma més humanitzada i, sovint, acompanyat de la seva esposa Nefertiti i les seves filles.

Pintura.

Va tenir un gran desenvolupament a l’antic Egipte, tant en papirs com en murals a les parets de les tombes. Molt freqüentment s’hi representaven escenes de la vida quotidiana (tasques agrícoles, escenes de caça i  activitats festives, entre d’altres), mentre que en altres ocasions els motius eren religiosos, com ara la representació del tribunal de les ànimes d’Osiris.

La pintura era plana, és a dir, els colors no es barrejaven, i policroma, amb l’ús de diversos colors, de tonalitat més fosca per a representar els homes i més clara en el cas de les dones. La figura humana es mostrava sempre amb el tors en posició frontal, però amb el rostre i les cames de perfil.

Font:

• Ciències socials en Xarxa – Cultura i art en l’antic Egipte