La Grècia antiga comprenia la meitat sud de la península Balcànica, les illes que l’envolten i les costes d’Àsia Menor. Aquesta civilització es desenvoluparà en un terreny muntanyós, de valls estretes i costes retalla- des. La qual cosa determina la seva organització en “Polis”. El Context Històric. Posteriorment els grecs s’expandiren pel Mediterrani, funden colònies i més tard, sota la direcció d’Alexandre el Gran, formaren un gran imperi que s’expandí per Àsia fins el riu Indus i el nord d’Àfrica fins Egipte.

Característiques de l’art grec

Malgrat que al llarg dels segles l’art grec va anar evolucionant, les característiques que va adquirir al segle V aC, especialment a la polis d’Atenes, s’han convertit en el punt de referència per a tota la Història de l’Art posterior.

• ANTROPOCENTRISME “L’HOME COM A MESURA DE TOTES LES COSES” (PROTÀGORES) És un art humanitzat, fet a la mesura de l’home, deixant de banda el monumentalisme i el colossalisme dels estils orientals anteriors
• BELLESA: És un art estètic que busca aconseguir la bellesa màxima a partir de l’harmonia, l’equilibri i la proporcionalitat. L’art s’allunya de la funció màgica, o d’exaltació del poder d’èpoques anteriors.
• RACIONALITAT: es basa en conceptes com home, natura, raó, harmonia i bellesa . Tenen pensament racionalista a partir del discurs lògic, al marge de la mitologia (ciència, filosofia…). L’equilibri i l’harmonia amb la que aconsegueixen la bellesa i la perfecció en les obres tenen com a base el càlcul matemàtic (ús del cànon)
• NATURALISTA. En l’escultura és un art que busca la representació de la natura i de l’ésser humà, però de forma idealitzada.
• Model i referència per moltes de les manifestacions artístiques occidentals posteriors. Des de l’art romà, passant per les creacions artístiques del Renaixement i el Barroc fins el neoclassicisme de l’últim terç del segle XVIII.

Els artistes grecs van reflectir l’optimisme que vivia la societat en les seves obres. Varen esforçar-se per fer un art al servei dels homes del seu temps, un home que era la mesura de totes les coses, en contraposició a les civilitzacions orientals on més aviat s’intentava mostrar la grandesa dels déus davant la petitesa dels humans.

Els grecs creien en una bellesa ideal, basada en l’equilibri i l’harmonia entre totes les parts. Això va portar-los a estudiar molt profundament les proporcions de l’anatomia humana i les mesures més harmòniques dels edificis, entre d’altres. Aquesta forma de concebre l’art, com a creadora de bellesa, l’anomenem idealisme.

L’Arquitectura grega: ideal de bellesa i harmonia.

L’art grec neix de la síntesi de les cultures prehel·lèniques (minoica i micènica) i es fonamenta en l’antropocentrisme (“l’home és la mesura de totes les coses”) i la democràcia (sobretot a l’Atenes del s. V aC).

Etapes:

• Època Arcaica (s. VII – VI aC): Formació de les polis i fixació dels ordres (dòric i jònic). Construccions massisses i rígides.
• Època Clàssica (s. V – IV aC): Moment de màxima esplendor (Segle de Pèricles). Recerca de la perfecció, l’harmonia i el cànon.
• Època Hel·lenística (s. III – I aC): Expansió de la cultura grega amb Alexandre el Gran. L’arquitectura es torna més monumental, escenogràfica i decorativa (predomini de l’ordre corinti).

Característiques Generals

1. Arquitectura Arquitravada: Basada en línies horitzontals (entaulament) i verticals (columnes). No utilitzen l’arc ni la volta de forma sistemàtica.
2. Materials: Inicialment fusta i tova; a partir de l’època arcaica, pedra i marbre (sovint policromats).
3. Recerca de l’Harmonia Visual: Ús de correccions òptiques per contrarestar les deformacions de l’ull humà:
   • Èntasi: Eixamplament del fust de la columna.
   • Curvatura de l’estilòbat i l’entaulament.
   • Inclinació de les columnes cap a l’interior.
4. Escala Humana: A diferència de l’arquitectura egípcia, els edificis grecs no busquen ser colossals, sinó proporcionats a l’home.

Els Ordres Arquitectònics

L’ordre és la unitat de suport i coronament que dóna coherència a l’edifici.

Element	Ordre Dòric	Ordre Jònic	Ordre Corinti
Basa	No en té (descansa a l’estilòbat).	Té basa (normalment àtica: tor-escòcia-tor).	Similar al jònic.
Fust	Estriat d’aresta viva, amb èntasi.	Més esvelt, estriat d’aresta morta (plana).	Molt esvelt.
Capitell	Collarí, equí (circular) i àbac (quadrat).	Decorat amb volutes (espirals).	Decorat amb fulles d’acant.
Fris	Alterna tríglifs i mètopes.	Fris continu (sovint amb relleus).	Fris continu o decorat.

Tipologies Arquitectòniques

El Temple (L’edifici principal)

Els grecs aixecaren edificis molt variats en les ciutats i santuaris. Però els més importants de tots eren els temples, en els quals es realitzava el culte religiós. Les característiques principals dels temples eren les següents:

• Hi ha una gran preocupació per la proporció i l’harmonia. Per això, els arquitectes seguien regles matemàtiques molt estrictes en la construcció dels edificis.
• Són edificis a la mesura humana. Els temples no tenen dimensions tan colossals com els egipcis.
• Es construeixen en pedra. Els més bells s’edificaren en marbre blanc. Després pintaven el marbre amb colors brillans, vermells i blaus, que amb el pas del temps s’han perdut.
• Les sostrades són planes i descansen damunt columnes elevades. Els grecs no utilitzaren l’arc i la volta.
• Segons la forma i l’ornamentació de les columnes, es distingeixen tres tipus de temples: dòrics, jònics i corintis.

És la “casa de la divinitat”, no un lloc de culte per a les masses (les cerimònies es feien a l’exterior).

• Estructura interna: Pronaos (vestíbul), Naos o Cella (sala de la imatge) i Opistòdom (cambra del tresor).
• Classificació per columnes: In antis (dues columnes al davant), Pròstil (pòrtic frontal), Amfipròstil (pòrtic davant i darrere) i Perípter (envoltat de columnes).

Urbanisme i Altres Edificis

Com que el relleu grec era molt accidentat, el transport i el comerç eren difícils per terra. Per això, les ciutats solien estar situades a prop del mar, on les comunicacions eren més fàcils.

Les ciutats tenien carrers estrets, tortuosos i foscos. Per exemple, la ciutat d’Atenes no tenia un pla urbanístic regular; la majoria de les cases eren molt modestes, i aquestes i els petits tallers annexos estaven distribuïts en carrers estrets i serpentejants. A Atenes hi havia barris amb cases més àmplies, on vivien els rics, però la major part dels ciutadans acomodats vivien als afores o a les zones rurals. Durant el dia, la gent feia molta vida al carrer, però a la nit la ciutat esdevenia fosca i insegura.

La vida s’organitzava, principalment, al voltant de dos centres: l’àgora i l’acròpoli.

Durant l’època hel·lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se’n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l’actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports més grans que fins llavors, perquè el comerç es va desenvolupar molt.

També es van edificar nous tipus d’edificis:

• Acròpolis: Zona alta i sagrada de la ciutat.
• Àgora: Plaça pública, centre de la vida social i política.
• Teatre: Aprofitaven el pendent de la muntanya (kàilon) per a la graderia.
• Stoa: Pòrtic cobert per a passejar i comerciar.

Com arquitectura civil pròpiament dita hi podem destacar sobretot

• buleuteria: edificis de representació politica popular, amb una estructura basada en els teatres
• ekklesiastéria: tenien la finalitat d’acollir la celebració de les assemblees ciutadanes.

El Teatre grec

• Tenia forma semicircular i constava de tres parts: càvea, orquestra i escena.
• La càvea era la grada on se situaven els espectadors. Per construir-la s’aprofitava el vessant d’una muntanya. Amb això s’aconseguien una acústica i una visibilitat perfectes.
• L’orquestra era circular i era el lloc on s’ubicava el cor.
• A l’escena tenien lloc les representacions.

Obres més Representatives (Evolució)

Època Arcaica

• Temples de Paestum (Itàlia): Temple d’Hera (ordre dòric molt massís).
• Temple d’Apol·lo a Corint.

Època Clàssica (L’Acròpoli d’Atenes)

• El Partenó: Obra de fusta d’Ictinos i Cal·lícrates (escultures de Fídies). Temple dòric octàstil i perípter.
• Temple d’Atenea Niké: Petit temple jònic amfipròstil.
• L’Erectèon: Famós per la tribuna de les Cariàtides (columnes amb forma de dona).

Època Hel·lenística

• Altar de Zeus a Pèrgam: Gran monument de caràcter escenogràfic.
• Teatre d’Epidaure: Exemple de perfecció acústica.
• Temple de Zeus Olímpic (Atenes): D’ordre corinti monumental.

Escultura grega

Les característiques més destacables de l’escultura grega són les següents:

• Tenen una funció religiosa. La major part dels relleus i de les estàtues representen els déus i deesses i els herois.
• La preocupació per la bellesa, la proporció i l’harmonia.
• La importància de la representació del cos humà nu.
• La utilització de la pedra en els relleus i el bronze en les estàtues. La majoria dels bronzes s’han perdut, i nosaltres coneixem les còpies romanes en marbre.

Les escultures gregues són de gran qualitat. Per això, es convertiren en models per als artistes d’èpoques posteriors. 

Període Arcaic (segles VII-VI aC.)

• Aquest període rep influència de les cultures orientals, sobretot l’egípcia.
• És una escultura basada en el hieratisme de les faccions, la rigidesa i la frontalitat del cos.Els braços adossats al cos i peu avançat són característiques de l’etapa.
• Per crear les figures es basaven en la juxtaposició dels elements anatòmics de les figures. Pel que fa al rostre es basaven en la geometria.
• Les figures més representatives de l’etapa són els koúroi (atletes nus, en singular koúros) i les kórai (en singular Koré) que eren sacerdotesses vestides.
• Posteriorment aquestes escultures evolucionen allunyant-se de la influència d’Orient i apropant-se més al naturalisme de les figures. En aquesta etapa s’avança en la recerca de la perfecció anatòmica però la codificació de les figures marca l’etapa.

Període Clàssic (segles V-IV aC)

• Recerca de l’ideal de bellesa i naturalitat.
• Idealització de la bellesa i preocupació per reproduir l’anatomia humana de forma equilibrada. Tot i això de vegades aquest fet creà contradiccions on el cos està fent un gran esforç que no es reflecteix en l’expressió de la cara ( ex. Discòbol, de Miró).
• Es perd la rigidesa i la frontalitat de l’etapa anterior.
• Introducció del moviment a partir de l’ús del contrapposto on la figura té una meitat tensa i l’altre distesa trencant la simetria i creant un equilibri en l’obra.
• Utilització de cànons  per trobar relació-proporció matemàtica entre les parts de la figura- Policlet el Vell utilitzà el cànon 1/7 en obres com El Dorífor o el Diadumen, és a dir, l’alçada del cos és 7 vegades la mida del cap.
• Els grans escultors per excel·lència d’aquesta etapa són: Policlet, Miró i Fídies. Aquest últim fou l’ autor dels relleus del Partenó o les obres de l’Acròpoli d’Atenes per ordre de Pèricles. Els relleu de Fídies destaquen pel seu moviment i l’adaptació natural de les figures al timpà.

A partir de finals del segle IV aC començà a esgotar-se la idea de la representació com a home ideal i s’inicià una Tendència al realisme

• Evolució del moviment. Utilització de la corba praxiteliana, en aquesta la figura es recolza en una cama i l’altre queda flexionada produint un desnivell de malucs i una línia compositiva molt marcada en forma de s invertida..
• Els escultors en aquesta etapa es centren en plasmar els sentiments i les emocions dels rostres de les escultures.
• Els grans escultors d’aquesta etapa són: Praxíteles (escultor del primer nu i creador de la corba praxieliana), Escopes (destaca introduint el moviment violent i el páthos, és a dir, els sentiments lluny de l’idealisme representat fins al moment) i Lisip (autor del retrat d’Alexandre el Gran. Lisip utilitzava el cànon 1/9 que tot i que empetitia el cap tenia present que les obres s’esculpien per ubicar-les en podis més alts). 

Període Hel·lenístic (segles IV- I aC)

• Etapa marcada per l’expansió d’Alexandre el Gran per Orient.
• Mort d’Alexandre el Gran l’any 323a.C. fet que ocasiona la competència de les monarquies i ciutats de l’Imperi.
• Gran perfecció en la representació de la realitat escultòrica.
• Les formes s’allunyen de la serenitat clàssica ( tot i que encara és present) per representar-se caracteritzades per la tensió i el moviment.
• Influència d’elements orientals a la cultura grega, fet insòlit ja que fins el moment Grècia no havia rebut influència prou significativa de cap altre cultura.
• Monumentalitat en les obres com es veu en exemples tal com l’altar de Zeus a Pèrgam, el temple d’Antíoc I o el mític colós de Rodes.
• Sorgiment de tallers especialitzats d’escultors així com escoles com a Alexandria, Atenes,Rodes o Pèrgam.
• Utilització del páthos per plasmar expressivitat i el patiment en les figures.
• Nova temàtica com grups escultòrics, retrat, escenes quotidianes, vells, el cos nu femení, nens, moribunds…temes que fins el moment no s’havien treballat pel fet que no es contemplaven dins els cànons clàssics.
• Roma inicia la seva expansió i incorpora els coneixements grecs a la seva cultura. És aquest fet el que genera que moltes de les escultures que ens han arribat siguin còpies romanes.