Per què va esclatar una revolució a França?

La difusió dels nous ideals propugnats per la Il·lustració, el desenvolupament de la burgesia al segle XVIII i l’exemple de la revolució americana varen estimular els anhels de canvi a Europa.

Una onada revolucionària, que es va iniciar a França l’any 1789, es va estendre per tot Europa al llarg de la primera meitat del segle XIX, per posar fi a l’absolutisme i l’Antic Règim. Varen ser les anomenades revolucions liberals. Els revolucionaris aspiraven a eliminar els privilegis feudals, a participar en la vida política i a aconseguir que tots els ciutadans fossin considerats lliures i iguals.

A la França de finals del segle XVIII, el Tercer Estat (compost per la burgesia, els pagesos i els artesans) aspirava a profundes reformes socials. La majoria de la població, els pagesos, s’oposaven a les feixugues càrregues feudals imposades pels senyors. Els burgesos aspiraven a la fi dels privilegis de què gaudien la noblesa i el clero, i a la possibilitat de participar de la vida política i a liberalitzar el comerç i augmentar els seus negocis.

Però fou la coincidència el 1789 de dues greus crisis econòmiques, va provocar l’esclat d’una revolució:

• La crisi econòmica, conseqüència de les males collites que s’estaven produint des del 1760, va provocar un augment del preu dels aliments (sobretot el pa) cosa que va generar una situació de descontentament entre la població.
• La crisi financera, causada per la manca de doblers de la monarquia per sufragar les despeses de l’Estat. Per resoldre-ho, els ministres de Lluís XVI havien proposat que els privilegiats pagassin imposts, però aquests es varen negar a acceptar-ho i varen exigir a Lluís XVI que convocàs els Estats Generals, l’únic organisme que podia aprovar una reforma fiscal.

L’esclat revolucionari i l’Assemblea Constituent (1789-1791)

Els Estats Generals es varen convocar a Versalles el maig del 1789, presidits pel rei i formats pels representants de la noblesa, el clero i el Tercer Estat.

Els Estats Generals van reunir-se el 5 de maig de 1789, i ja des d’un bon començament van veure’s marcats per l’enfrontament entre dues tendències: d’una banda, els privilegiats o “aristòcrates” –és a dir, els diputats del clergat i la noblesa– i de l’altra, els diputats del Tercer Estat, els anomenats “patriotes”.

La negativa dels privilegiats (noblesa i clero) a acceptar una representació més gran del Tercer Estat i que el vot fos per persona i no per estament va fer que els diputats d’aquest grup social decidissin abandonar la reunió.

Reunits en un pavelló de Versalles (Jeu de Paume), els representants del Tercer Estat es varen erigir en Assemblea Nacional (representants de la nació) i es varen comprometre a elaborar una constitució que reflectís la voluntat de la majoria dels francesos.

El Tercer Estat, que havia aconseguit duplicar el seu nombre de diputats va acabar aconseguint imposar als diputats dels altres estaments el vot per persona. Així, el 9 de juliol de 1789, els Estats Generals es convertien en Assemblea Nacional Constituent. Els diputats del Tercer Estat situaven finalment a la monarquia sota el seu control i l’Antic Règim començava a morir.

El rei, al qual finalment s’havien adherit els ordres privilegiats que havien entès el perill que suposaven els fets, intentaria protagonitzar una acció de força concentrant les tropes als afores de París. Però els parisencs farien fracassar aquesta maniobra en la jornada del 14 de juliol quan es va produir l’assalt a la presó de la Bastilla. La revolució es va estendre al camp, on es varen cremar residències nobiliàries (Gran Por).

Podríem afirmar que a l’estiu de 1789 ens trobam amb la coexistència de tres revolucions: una revolució institucional, una revolució urbana i una revolució camperola.

Va establir-se un nexe entre la revolució parlamentària en el cim i la revolució popular en la base: gràcies a la intervenció popular, la revolució parlamentària va poder sortir triomfant. Sense el 14 de juliol, el rei no hauria fet marxa enrere, ni s’hauria posat la tricolor i tornat a cridar al banquer Necker com a ministre de finances el dia 16.

Després del 14 de juliol, a les províncies, la burgesia s’armaria, establiria unes forces armades (Guàrdia Nacional) i es faria amb les administracions públiques i dels municipis. Per tant, la pressió popular no només va ser parisenca. Moltes ciutats, seguint l’exemple de París realitzarien la seva pròpia revolució municipal, a vegades pacífica i d’altres cops amb violència (Bordeus, Estrasburg, Marsella).

La revolució camperola, per contra, fou més directa. Els camperols, impulsats per la “Gran Por”, pel temor a una conjura dels aristòcrates. Així, des de la primavera de 1789, es viuria una autèntica onada antinobiliària en la qual cremarien castells i títols de drets senyorials, però en comptades ocasions hi hauria fets sagnants. La “Gran Por” suposava l’ingrés de les masses camperoles en la Revolució.

Les accions derivades de la “Gran Por” exercirien la suficient pressió sobre l’Assemblea per a aconseguir-ne l’abolició –amb indemnització– dels drets derivats del feudalisme; fet aprofitat per la burgesia per a suprimir la divisió de la societat en ordres la nit del 4 d’agost i per a proclamar la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà el 26 d’agost de 1789.

Atemorit per la situació, a la tardor del 1789, Lluís XVI va acceptar l’Assemblea Nacional, que havia de convertir França en una monarquia constitucional i posar fi a l’Antic Règim.

La Revolució va ser un procés llarg i complex que va superar els seus objectius inicials.

Monarquia constitucional (1789-1792).

Els diputats de l’Assemblea Constituent van signar, el juny del 1791, la primera constitució de França amb un marcat caràcter liberal. S’hi establia el sufragi indirecte i censatari masculí, l’expropiació dels béns de l’Església i els principals ideals del liberalisme polític: igualtat dels ciutadans (encara que el rei mantenia el seu dret de veto), la separació de poders i la sobirania nacional. 

Durant la Revolució van existir diversos grups polítics dins de l’Assemblea. Aquestes tendències ideològiques van ser: 

• monàrquics, els partidaris del retorn a l’absolutisme; 
• girondins o moderats, aquells partidaris de la república, la propietat privada i el sufragi censitari masculí. 
• jacobins o radicals, que defensaven el sufragi universal, la república i la sobirania popular. 

La I República o Convenció (1792-1795)

La família reial i els privilegiats no van acceptar les imposicions de l’Assemblea Nacional, i en secret negociaven amb els partidaris de l’absolutisme i les monarquies estrangeres. La família reial va intentar fugir a Àustria, país d’origen de la reina Maria Antonieta, però van ser detinguts i empresonats a la coneguda com a Fugida de Varennes el juny de 1791. Després d’aquest episodi, les tropes austríaques van començar la invasió de França, arribant a les portes de la capital. 

Aquests fets van provocar una nova onada revolucionària amb la revolta dels sans-culottes, el grup social més humil. El 10 d’agost van assaltar el palau reial, van empresonar el rei i la monarquia constitucional va quedar abolida. Es va instaurar la I República francesa, també denominada Convenció Nacional. Aquest període revolucionari va tenir tres etapes diferenciades:

Convenció girondina (1792-1793).  En un primer moment el govern de la República va quedar en mans de la facció girondina. A través d’una votació per sufragi universal masculí va ser escollida una nova Convenció Nacional. Encara que tingués un marcat caràcter moderat, va començar el judici per traïció contra Lluís XVI que va sentenciar el monarca a ser executat a la guillotina. La mort del rei va propiciar una onada de revoltes contrarevolucionàries i d’intents per restablir la monarquia.   

Convenció jacobina (1793-1794). Després del clima de tensió creat per l’execució del rei, els jacobins van prendre el poder i va començar el període més radical de la Revolució Francesa. Per fer front a l’onada contrarevolucionària, els jacobins van instaurar la política del Terror, l’anomenat Comitè de Salvació Pública (liderat per Maximilien Robespierre) podia enviar a la presó o executar a la guillotina els sospitosos de ser contrarevolucionaris. Es va promulgar una nova constitució, s’hi proclamava el dret a la igualtat total davant la llei, la sobirania popular i el sufragi universal. Com a grans canvis polítics, econòmics i socials, els jacobins van imposar la llei del màximum per al control de preus i sous, la instrucció militar obligatòria, el tancament d’esglésies o el repartiment dels béns de la noblesa i l’aristocràcia entre els indigents de les ciutats franceses. Durant aquesta etapa va ser executada a la guillotina la reina Maria Antonieta, fet que va suposar la declaració de guerra per part d’Àustria, el seu país natal.

Convenció termidoriana (1794-1795). 

Per fer front a la invasió austríaca es va organitzar una lleva en massa, que obligava tots els ciutadans a enrolar-se a l’exèrcit, i per posar fi als conspiradors es va impulsar la política del Terror. El Comitè va suspendre les llibertats i uns tribunals revolucionaris castigaven amb presó o mort a la guillotina els qui s’oposaven al govern (Llei de sospitosos). El temps del Terror i del poder jacobí va finalitzar el juliol del 1794 amb el cop d’estat de Termidor, dut a terme per la burgesia moderada. A causa de la por de la pèrdua del seu poder social i de la deriva radical dels jacobins, es van alçar amb ajuda de l’exèrcit. Es va tornar a instaurar el sufragi censatari i líders jacobins, com Robespierre, van ser executats. 

El Directori (1795-1799)

Després de mort de Robespierre i altres jacobins, la revolució va entrar en una fase controlada per la burgesia moderada. Es va derogar la Constitució de 1793, es va dissoldre el club dels Jacobins i es va permetre el retorn dels exiliats per Terror. Va ser promulgada una nova constitució el 1795, en què es van recollir de nou els principis de 1791, tals com el sufragi censitari, un govern col·legiat compost per cinc membres i la divisió del poder legislatiu en dues cambres ben diferenciades: el Consell d’Ancians i el Consell de Cinc-cents. 

La necessitat de calmar les revoltes internes, així com de combatre les potències absolutistes que seguien en guerra amb França, va fer que l’exèrcit adquirís una notable importància en aquesta etapa. Dins de les seves files va destacar un general cors que, mitjançant un cop d’Estat, acabaria amb el Directori el 1799. El seu nom era Napoleó Bonaparte .

Napoleó: de cónsul a emperador

El 1799, Napoleó Bonaparte, un general cors que havia desenvolupat una carrera fulgurant durant la Revolució Francesa, va aprofitar la debilitat del Directori per organitzar un cop d’Estat. La data escollida, dins del calendari revolucionari, va ser el 18 de brumari. En aquell moment va establir el Consolat (1799-1804), una forma de govern en què, per un període de deu anys, ostentaven el poder tres cònsols. Ara bé, el 1802 el mateix Napoleó es va autoproclamar cònsol únic i vitalici, és a dir, per a tota la vida.

Després del 18 de Brumari, va establir un sistema autoritari i personalista a través de la Constitució de 1800, que va promulgar una sèrie d’articles que no incloïen la separació de poders ni els drets establerts per a la Revolució Francesa. Es tractava de consolidar només algunes de les conquestes dels revolucionaris i, d’altra banda, de restablir l’estabilitat de l’Estat francès, tant a nivell nacional com internacional.

En matèria econòmica, les reformes principals dels seus anys de govern van estar relacionades amb l’aplicació de les idees del liberalisme. Va promulgar lleis que protegien la propietat privada, va impulsar la indústria i el comerç, es va crear el Banc de França i el franc com a moneda. A tot això cal afegir l’emissió de paper-moneda. Com a mesures socials, Napoleó va permetre el retorn dels exiliats de la Revolució, va crear les escoles o liceus nacionals per a un ensenyament laic i va signar un Concordat amb l’Església Catòlica. Finalment, com a mesures polítiques, Napoleó va reorganitzar l’administració de l’Estat i la va orientar cap a sistemes més centralista. Va crear prefectures per al govern de les províncies i va promulgar un nou codi legislatiu (civil i penal), conegut com a Codi Napoleònic .  

L’imperi napoleònic

Després de veure com el seu poder creixia i el poble francès li donava suport, el 18 de maig de 1804, Napoleó Bonaparte es va coronar emperador dels francesos.

Després de convertir-se en emperador dels francesos, Napoleó Bonaparte va començar la seva expansió militar per Europa . En pocs anys, les seves victòries militars li van permetre aixecar un gran imperi que rivalitzava i fins i tot superava Àustria, Prússia i Rússia. La seva extraordinària capacitat militar va permetre a França derrotar els diferents monarques absolutistes europeus i annexionar-se diversos països. Tot i que era un govern autoritari i personalista, les guerres napoleòniques van permetre que es difonguessin per Europa les idees de la Revolució Francesa.

El sistema del poder napoleònic es basava en tres models de relació entre els països conquerits o annexats i França. En primer lloc, hi havia els territoris annexats al territori francès, com, per exemple, Roma, Països Baixos, Etrúria o les províncies Ilíries. En segon terme, els regnes vassalls de l’emperador, territoris conquerits però on Napoleó nomena com a governant un familiar (nepotisme) o un general del seu exèrcit. Un exemple és Espanya, on va coronar com a rei el seu germà Josep I. I, finalment, els estats dependents de França, aliats polítics de l’emperador, com, per exemple, el Regne d’Itàlia, Suïssa o el Ducat de Varsòvia. 

A la nova configuració del mapa europeu duta a terme per l’emperador, el gran rival de França va ser el Regne Unit. Napoleó va establir amb la resta de nacions europees el Bloqueig Continental a les illes britàniques, que únicament comptaven amb Portugal com a aliat.

En aquests anys, els estats europeus van formar diverses coalicions militars per enfrontar-se a l’exèrcit francès. Les dues primeres s’engloben dins de la Revolució Francesa, mentres que les cinc següents es van donar sota el mandat de Napoleó.

• En 1805, Suècia, Àustria i Regne Unit van formar la Tercera Coalició, que va combatre contra Napoleó per mar i terra. En el primer d’aquests escenaris, el fet més decisiu va ser la victòria de l’almirall Nelson a la batalla de Trafalgar . Mentre que al terrestre, les tropes franceses, de la mà del mariscal Soult, van derrotar als seus enemics a Ulm i Austerlitz .
• La Quarta Coalició es va formar el 1806 i, novament, Gran Bretanya es va posar al capdavant juntament amb Prússia i Rússia. No obstant això, després de les victòries franceses a Eylau i Jena, es va signar la Pau de Tilsit el 1807.
• Àustria i Gran Bretanya van formar en 1809 la Cinquena Coalició, que es va dissoldre a causa de la victòria napoleònica de Wagram contra Àustria i el matrimoni de Bonaparte amb Maria Luisa d’Àustria, de la casa Habsburg . Aquest moment va marcar el punt àlgid de lImperi Napoleònic.
• Napoleó Bonaparte va iniciar una gran campanya en contra de l’Imperi rus, però va fracassar estrepitosament degut, entre altres coses, a l’estratègia russa de la terra cremada. Aquesta derrota, i la Guerra del Francès que s’estava duent a terme a Espanya, van propiciar la formació de la Sisena Coalició (1812),  on tots els enemics de França (Rússia, Prússia, Suècia, Àustria i Regne Unit) es van aliar a contra l’emperador. Els francesos van ser derrotats a la Batalla de Leipzig i, el 1814, l’emperador va abdicar.

Després d’aquesta derrota, França va haver d’acceptar una dura capitulació i signar el Tractat de París (1814). Les fronteres franceses tornaven als límits de 1792 i la corona va tornar a mans de la dinastia borbònica a la figura de Lluís XVIII . 

Bibliografia

• Víctor Gómez Muñiz: Las revoluciones liberales y el nacionalismo. (INTEF)
• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)