La revolució anglesa: la primera fallida de l’absolutisme

Data de la darrera modificació

Si bé és cert que l’absolutisme era el model polític predominant a Europa, ben aviat va començar a donar mostra de fallida. Al llarg del segle XVII, a Anglaterra, s’havien imposat uns règims de caràcter parlamentari que van permetre a les classes mitjanes participar per primer cop en el poder polític.

A Anglaterra, els monarques anglesos de la dinastia Stuart varen intentar d’instaurar un règim de caràcter absolutista. El Parlament, que des de l’edat mitjana estava dividit en dues cambres (la Cambra dels Lords, integrada per la noblesa i el clergat, i la cambra dels Comuns, integrada pels burgesos representants de les ciutats— limitaven el poder reial i de fet va imposar-se a la pressió reial mitjançant dues revolucions en defensa dels seus drets.

La dinastia Stuart amb Carles I al capdavant va voler governar sense el Parlament i va detenir o ajusticiar els seus oponents. Aquests fets varen enfrontar els defensors del Parlament i els de la monarquia. El conflicte es va desencadenar en dos episodis:

La primera revolució (1642) va esdevenir una guerra civil entre els partidaris de l’absolutisme monàrquic i els defensors del Parlament i no va acabar fins a l’execució del rei Carles I el 1649. Davant la impossibilitat de trobar un rei de consens, s’aconseguí dissoldre la monarquia i la cambra dels Lords, i aquell mateix any es formà la Commonwealth d’Anglaterra, una república. Oliver Cromwell era un terratinent acomodat, la seva família va comprar terres a l’Església. Cromwell era un fervent purità i un home enèrgic. Una vegada formada la “Commonwealth” aquest sistema acaba sent autoritari on ell és anomenat “Lord Protector” com a càrrec vitalici, per molts historiadors es tracta d’un rei republicà.

Jaume II d’Anglaterra i Escòcia.

Aquest sistema, però, tindria una curta vida, ja que el 1660 el Parlament restablia la monarquia. Un fet destacable fou l’aprovació el 1679 de l’habeas corpus que impedia al rei realitzar qualsevol detenció arbitrària i garantia el principi de la llibertat individual.

La segona revolució anglesa finalitzaria amb la destitució i l’exili del rei Jaume II el 1688 i comportaria l’expulsió definitiva de la dinastia Stuart del tron anglès. Aquest rei de la dinastia escocesa dels Estuard pretenia, a través de les polítiques autoritàries, imposar un sistema que trenqués amb les tradicions parlamentàries angleses i adoptar el catolicisme enfront de l’anglicanisme protestant del país. La revolució va consistir en un canvi de dinastia que propiciés un afavoriment de l’autonomia del Parlament anglès per governar en interès del país (o les classes preeminents) i no en pro d’un sol rei.

El 1689, el Parlament va oferir la corona al príncep holandès Guillem d’Orange, de fe protestant. El nou rei va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava els poders del rei a l’acció del Parlament que assumia el poder legislatiu, concedia al monarca el poder executiu, aprovava la independència judicial i garantia un seguit de drets i llibertats individuals als ciutadans. D’aquesta manera s’imposava la separació de poders, base del liberalisme polític (llibertat, igualtat i propietat).

Tanmateix, no podem pensar que el parlamentarisme anglès de l’època moderna i els inicis de l’època contemporània fous una democràcia. Només una minoria (grans propietaris, burgesos, rendistes) tenien dret a votar i participar de les decisions polítiques (es calcula que en el millor dels casos arribaven a un 15% de la població), mentre que els habitants de les colònies no tenien cap mena de representació i l’esclavitud continuava sent acceptada.

Al llarg del segle XVIII tota una sèrie de mesures varen necessitar les atribucions del Parlament davant el monarca i varen establir el principi de la separació de poders. L’elaboració de lleis quedava en mans del Parlament, i el poder judicial era independent del Govern, tot i que el monarca dirigia l’executiu i conservava moltes de les seves atribucions.

Ara bé, el parlamentarisme anglès només va millorar la pràctica política d’una minoria. Només els grans propietaris agrícoles, burgesos, etc. tenien dret a votar. Els habitants de les colònies no estaven representats al Parlament i l’esclavitud continuava àmpliament acceptada. Les dones també quedaren al marge.

Bibliografia