Des del segle XVII i durant el segle XVIII a la costa oriental d’Amèrica del Nord van formar-se tretze colònies angleses (Nova Anglaterra). La Revolució americana és l’esclat del conflicte entre els colons de Nova Anglaterra i la Gran Bretanya, que va culminar amb la independència dels primers i la formació del primer govern fonamentat en les idees d’igualtat i llibertat.

Els primers colonitzadors tenien en comú poc més que la parla anglesa i antics costums. En les colònies del nord predominaven els petits propietaris agrícoles que practicaven l’agricultura i la ramaderia de mercat. Hi havia algunes manufactures i un comerç molt actiu. En canvi, les colònies del sud eren més extenses i menys poblades, on predominava una agricultura de plantació (sobretot cotó, però també tabac i arròs) que necessitava els nombrosos esclaus africans.

L’organització econòmica i el tipus de societat eren diferents en cadascuna de les colònies, però el comportament de la Metròpoli respecte de les colònies durant la guerra dels Set Anys contra França (1756-1763), va contribuir a incrementar les relacions i a establir vincles entre elles. En un primer acte de rebel·lia, els colons van negar-se a pagar les despeses de la guerra anglo-francesa basant-se en un article de la Declaració de Drets anglesa de 1689, que considerava il·legals els impostos que la Corona pogués exigir sense l’aprovació del Parlament.

D’altra banda, la situació de dependència colonial en alguns d’aquests territoris d’Amèrica del Nord va impulsar a mitjan segle XVIII un moviment anticolonial que va tenir un doble caràcter: d’una banda, demanaria la independència respecte de la metròpoli, i de l’altre, l’organització política d’acord amb les idees del liberalisme polític. Això és el que va succeir a les tretze colònies angleses a l’est dels Apalatxes, embrió d’un nou Estat destinat a convertir-se en gran potència: els Estats Units d’Amèrica.

Així, al primer lloc on van aplicar-se els principis de la Revolució liberal va ser a les colònies angleses de Nord-amèrica, on hi havia una nombrosa burgesia il·lustrada animada per les idees d’igualtat, llibertat i tolerància que arribaven des de l’Europa il·lustrada.

Els colons americans estaven descontents amb una metròpoli que no els permetia enviar representants al Parlament i els imposava un monopoli comercial, com també imposts alts.

Perjudicades per la política econòmica anglesa, que havia incrementat els impostos i les taxes que pagaven els habitants de les seves colònies després de la finalització del seu conflicte amb França (1763), s’havia prohibit que mantinguessin cap mena de relació comercial pel seu compte i obrissin noves factories. El 1773 les colònies van revoltar-se per proclamar la seva independència tres anys després.

En el vessant polític del conflicte, els colons britànics se sentien com a súbdits maltractats per la corona i per això defensaven el que creien que eren els seus drets fonamentals: no estaven disposats a continuar pagant impostos ni a continuar obeint les lleis angleses si no tenien representació en el Parlament de Londres.

Les tensions entre els interessos econòmics de la monarquia britànica i els colons varen augmentar al llarg dels anys seixanta i els primers setanta del segle XVIII. Així, la Stamp Act del 1765, que imposava un gravamen sobre els documents i les publicacions, va haver de ser retirada a causa de les protestes, així com altres impostos sobre el paper, el vidre o el plom.

En canvi, els impostos sobre el te, de gran consum entre els colons, van mantenir-se i, el 1773, el govern anglès va establir les Tea Acts, mitjançant les quals pretenia monopolitzar el comerç del te a través de la Companyia de les Índies Orientals, fet que podia conduir a la ruïna econòmica a molts dels comerciants americans.

En resposta a aquesta pretensió, el desembre de 1773, els colons varen decidir atacar els vaixells anglesos carregats de te que estaven ancorats al port de Boston en el conegut com a motí del te de Boston, quan uns joves disfressats d’indis van llançar al mar els carregaments de te de la Companyia. Com a resposta, el rei Jordi III va enviar l’exèrcit a sufocar la rebel·lió, es va bloquejar el port de la ciutat, es varen suprimir tots els drets a la regió de Massachusetts i varen imposar una elevada multa a tots els seus habitants.

El setembre de 1774, en un acte d’unitat, dotze de les tretze colònies (Geòrgia no va participar) van reunir-se a la ciutat de Filadèlfia per elaborar una llista de greuges contra la metròpoli anglesa. A través d’aquesta reunió, els rebels van crear un Congrés de Representants de les tretze colònies (Primer Congrés de Filadèlfia), els delegats de les quals, varen redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (4 de juliol del 1776), que expressava el deure dels governants de respectar els drets inalienables del poble. Aquesta Declaració, contingut i preàmbul de la qual l’autor fou Thomas Jefferson, expressava els principis que impulsaven la revolta dels colons: el dret de tothom a la llibertat i a la recerca de la felicitat, el deure dels governants a respectar els drets inalienables del poble, el dret a la rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders. A aquesta Declaració d’Independència s’hi va afegir posteriorment la Declaració dels Drets de l’Home redactada a Virgínia (1776).

La guerra contra la metròpoli va ser llarga (1775-1782) i es pot dividir en dues etapes diferenciades:

Primera etapa (1775-1777). Inicialment, els rebels, dirigits per George Washington, el que seria el primer president dels EUA, es van enfrontar amb els britànics seguint una tàctica de guerrilles. La victòria de les milícies comandades per Washington a Lexington (1775) i Saratoga (1777) varen donar més impuls a la insurrecció i van fer que França, enemiga del Regne Unit en la lluita per l’hegemonia europea, es decidís a donar suport als rebels.

Espanya també va ajudar activament a la causa independentista, malgrat que ho va fer més discretament, sobretot mitjançant finançament econòmic, perquè a la vegada que buscava que Anglaterra perdés poder colonial a Amèrica temia que la rebel·lió es contagiés a les seves pròpies colònies.

Segona etapa (1778-1782). Amb la intervenció francesa s’iniciava una nova fase de la guerra en la qual l’exèrcit britànic es va quedar sense proveïments. Després de la derrota infligida als anglesos a Yorktown l’octubre de 1781 per les tropes americanes de George Washington, Anglaterra va caminar cap a la derrota. La intervenció estrangera, la creixent professionalització de l’exèrcit dels colons americans i el ferm suport de la població van provocar la derrota definitiva d’Anglaterra el 1782.

La pau es va restablir amb el Tractat de Versalles de 1783, pel qual Anglaterra reconeixia la independència dels Estats Units d’Amèrica.

La guerra d’independència d’aquestes tretze colònies contra la Corona britànica també és una revolució liberal, ja que després de la victòria definitiva els Estats Units establiran un sistema polític basat en la divisió de poders i plasmat en una Constitució redactada pels pares fundadors (cinquanta delegats del Congrés) el 1787. Era la primera Constitució promulgada en el món que duia totalment a la pràctica els principis teòrics de sobirania nacional i separació de poders. Poc temps després, George Washington va ser proclamat primer president.

Aquesta Constitució entraria en vigència el 1789, creant un sistema polític republicà federal. D’aquesta manera, les antigues colònies van esdevenir Estats amb autonomia per legislar en tots els àmbits tret de la política exterior, la defensa i el comerç amb l’exterior o entre els Estats federals.

Els representants al Congrés (Cambra de Representants i Senat) i el president de la Unió serien elegits per sufragi. D’altra banda, s’establia la total separació de poders (executiu, legislatiu i judicial): el president, escollit per sufragi universal masculí indirecte, controlava el poder executiu promulgant les lleis i exercint el dret de veto; en el Congrés requeia el poder legislatiu aprovant els impostos i els pressupostos, portant la iniciativa de les lleis i declarant la guerra i la pau; i el poder judicial restava en mans dels tribunals independents del poder polític. A més, es creava el Tribunal Suprem, format per sis membres nomenats pel president, que havia de vetllar perquè les lleis i les actuacions del govern no vulneressin la Constitució.

A més, la Constitució americana recollia els drets bàsics garantits pel nou Estat: la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de premsa, de religió, de petició, i de ser jutjat per un jurat. Així com el dret a la propietat i la llibertat. La manca de grans diferències socials donaria lloc a una nova característica: la democràcia. Això sí, uns drets reconeguts només per a la minoria blanca, ja que l’esclavitud va mantenir-se.

Els Estats Units van ser el primer país on les colònies europees van aconseguir la seva emancipació i, alhora, el primer Estat on s’aplicaven els principis del liberalisme polític. Així, el 1787 els EUA esdevenien una modesta potència de gran superfície amb uns quatre milions d’habitants blancs i una munió d’esclaus d’origen africà.

Les conseqüències de la Revolució

La Revolució Americana provocà una sèrie de grans canvis intel·lectuals i socials a la jove societat estatunidenca, com ara els nous ideals republicans que foren assimilats per la població estatunidenca.

Des de finals del segle XVIII els Estats Units havien adoptat una doctrina expansionista territorial, que es coneixeria com el “Destí Manifest“. Va sorgir com una frase de propaganda política el segle xix, però es va convertir en un terme històric estandarditzat com a sinònim de l’expansió territorial dels Estats Units a través de Nord-amèrica cap a l’oceà Pacífic. William E. Weeks va destacar tres elements claus del Destí Manifest, segons els seus defensors:

• la virtut del poble nord-americà i de les seves institucions democràtiques
• la missió d’estendre la democràcia
• el destí, sota Déu, d’assolir aquesta obra.

La invasió nord-americana des de l’est va alterar profundament als natius i va provocar una forta divisió dins de les nacions índies entre els “acomodacionistes”, que varen optar per adoptar algunes formes euroamericanes enfront dels “tradicionalistes”, que varen demanar la puresa dels nadius rebutjant el contacte amb els blancs. A finals de la Revolució Americana i a principis del segle XIX, els nadius americans estaven sent desplaçats més enllà dels Apalatxes cap al que és avui el Midwest, per a aquests grups exiliats, quedaven pocs llocs per anar.

Moltes qüestions del govern nacional no foren resoltes fins a la Constitució dels Estats Units (1787), incloent-hi les primeres deu esmenes a la Carta de Drets (1789), que substituïren els Articles de la Confederació. La Constitució, en canvi, consagrà els drets naturals idealitzats pels revolucionaris republicans i els garantí sota un govern federal relativament fort, igual que el sufragi per a les eleccions nacionals. Amb la democràcia i el canvi al republicanisme es produí una agitació de la jerarquia social tradicional i es creà una ètica que conformà el cor dels valors polítics estatunidencs.

Bibliografia

• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)