1. La primera industrialització
   1. La revolució demogràfica
   2. La revolució agrícola del segle XVIII
   3. La revolució dels transports
   4. Els orígens de la industrialització
   5. El nou pensament capitalista financer i industrial
2. La segona revolució industrial i els nous puntals
3. Les noves potències industrials
   1. La fallida industrialització espanyola
   2. El triomf del capitalisme
4. La societat de la revolució industrial
5. El naixement del moviment obrer
   1. Les dures condicions de treball del proletariat
   2. Ludisme, cartisme i sindicats
   3. El socialisme
   4. L’anarquisme
   5. L’associacionisme obrer
   6. La divisió del socialisme
   7. L’evolució de l’anarquisme

Nota: Aquesta pàgina està destinada als alumnes de la matèria Història del món contemporani, ja que el nivell és una mica més elevat que la destinada a 4 d’ESO.

La primera industrialització

Les profundes transformacions que marquen l’inici del món contemporani no varen només de caràcter polític. Les revolucions liberals varen desenvolupar-se dins d’un marc que va veure canviar profundament les estructures de caràcter econòmic i social en diversos països europeus des de mitjan segle XVIII. Una transició de l’Antic Règim –caracteritzat per una economia i població estancades, una societat estamental i un Estat absolutista– cap al món capitalista.

Així, a partir de 1760, a Anglaterra, van produir-se un conjunt de transformacions tècniques i econòmiques que varen possibilitar a l’Europa del segle XIX un extraordinari creixement de la productivitat gràcies a la utilització de la màquina. La mecanització va suposar una multiplicació insospitada de la fabricació de béns de consum que no hauria estat possible sense la introducció d’una nova forma d’energia: el vapor. Aquestes transformacions originàries d’Anglaterra van anar estenent-se a poc a poc per la resta d’Europa, i altres parts del món, seguint diferents models.

No estem davant d’un fenomen aïllat dins de la societat, sinó que estaria profundament relacionat amb els camps de la demografia, l’agricultura, els transports i de l’estructuració de l’economia i de la mateixa societat. Es trencava amb les relacions senyorials i la divisió estamental de la societat per introduir el concepte de classe que canviaria definitivament les relacions entre el capital i el treball.

Així, podem distingir dues fases:

• una primera revolució industrial (1760-1870) caracteritzada pel creixement regular de la població generant mà d’obra abundant i la producció agrícola, la divisió del treball industrial. Això provocà: un canvi en l’estructura de la població activa, la introducció d’innovacions tècniques, la configuració de la fàbrica com a lloc de producció, l’articulació de mercats més amplis a través de l’expansió del comerç i el desenvolupament d’una mentalitat empresarial, focalitzat especialment en el món del tèxtil cotoner i la siderúrgia.
• una segona revolució industrial (1870-1914) que la superaria amb la introducció de novetats en el camp de les fonts d’energia i l’aparició de nous sistemes de producció, transport, comunicació i finançament truncats, en part, el 1914 per l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

La revolució demogràfica

Fins al segle XVIII, la població europea va créixer molt lentament, encara que la taxa de natalitat era molt elevada, la mortalitat també ho era a conseqüència de les malalties infeccioses i dels períodes de fam.

Gràcies als avenços de la higiene, la medicina i l’agricultura –d’alguna manera promoguts per la Il·lustració del segle XVIII– la població va entrar a partir de 1750 en una fase de desenvolupament denominada de transició demogràfica. Aquesta fou caracteritzada pel manteniment de l’índex de natalitat (al voltant del 30 per mil) i la disminució progressiva de l’índex de mortalitat (cap al del 20 per mil), fet que explicaria el creixement demogràfic.

Les epidèmies de pesta bubònica que havien assolat Europa van començar a desaparèixer progressivament i van aparèixer les primeres vacunes, com ara la de la verola. Paral·lelament, també s’incrementaria l’esperança de vida, que passaria dels 38 anys a finals del segle XVIII a assolir els 50 a finals del XIX. Aquest procés faria que la majoria dels països europeus pràcticament dupliquessin la seva població en l’espai d’un segle, com es pot veure amb la següent taula:

El creixement de la població europea	1750	1800	1850
Bèlgica	2.200.000	3.100.000	4.300.000
França	21.000.000	27.300.000	35.800.000
Gran Bretanya	7.400.000	10.500.000	20.800.000
Itàlia	16.000.000	17.200.000	24.400.000
Rússia	28.000.000	35.500.000	68.500.000
Espanya	8.200.000	10.500.000	15.700.000

Aquest augment demogràfic va constituir un factor molt important per al progrés econòmic d’Europa. Com una reacció en cadena, el fet que hi hagués més persones va provocar que també hi hagués més demanda de productes i, en conseqüència, es produí un augment del consum. Al seu torn, l’augment de la demanda va estimular la innovació tecnològica.

D’altra banda, aquest creixement també va afectar la distribució de la població mitjançant el fenomen de l’emigració i la urbanització. Les ciutats, gràcies a la indústria, atraurien mà d’obra sobrant del camp (l’èxode rural) i iniciarien un procés de desenvolupament espectacular. Les condicions de vida dels immigrants rurals a la ciutat serien força complicades: l’amuntegament, la divisió contínua dels habitatges, la insalubritat d’aquests, la manca de serveis mínims…

Tot plegat faria del naixent col·lectiu obrer un dels moviments més reivindicatius. Aquesta serà una constant que persistirà en el temps sempre que analitzem un procés d’industrialització —per exemple, l’Espanya dels anys seixanta del segle XX— i que encara avui trobem en els països en desenvolupament de l’anomenat Tercer Món.

D’altra banda, l’excedent de població europea també s’alleugeriria amb l’emigració transoceànica. Anglesos i alemanys es dirigirien fonamentalment cap a les costes americanes des d’on es distribuirien a l’interior del continent. També Austràlia i Sud-àfrica serien destí de població europea emigrada, especialment des de mitjan segle.

La revolució agrícola del segle XVIII

El creixement demogràfic iniciat en el segle XVIII hauria estat impossible sense una ampliació de l’oferta d’aliments. El primer que demanava una població en creixement era més aliments, i, per això, els primers podem afirmar que no hauria estat possible una revolució industrial si abans no s’hagués duit a terme una revolució agrícola

L’augment de la demanda d’aliments, com a resultat de l’increment de la població, va provocar l’alça del preu dels productes agrícoles, fet que va estimular els propietaris a augmentar la producció.

La millora de l’oferta d’aliments es va fer mitjançant un augment de la productivitat. Així, la revolució agrícola, iniciada a començaments del segle XVIII, va comportar canvis de dos tipus: de les estructures de la propietat agrària tradicional (privatització del sòl a través de la reforma agrària) i de les tècniques de producció i conreu.

Amb aquests canvis legals es va posar fi a la propietat senyorial i a l’existència dels béns comunals pròpia de l’Antic Règim, per deixar pas a la propietat privada de la terra. Aquesta individualització de la propietat va estimular els conreadors a invertir i introduir millores tècniques per augmentar la producció i obtenir així més beneficis.

D’aquesta manera, a Anglaterra, el canvi de les estructures va suposar la modificació de la tinença de la terra i de la superfície conreable a través d’un procés de privatització. Els grans propietaris van aconseguir apoderar-se de les terres comunals per a la seva millora mitjançant la Llei d’Encerclaments (Enclosure Act) de manera que van formar grans unitats de conreu més fàcils d’explotar i on introduir innovacions tècniques i mecàniques. Aquesta mesura perjudicava els petits propietaris o arrendataris que van veure’s obligats a col·locar-se de jornalers o a emigrar a la ciutat.

En paral·lel a la concentració de terres conreables va produir-se una gran millora en les tècniques de producció. Va generalitzar-se l’ús d’adobs orgànics i va introduir-se el sistema de rotació quadriennal segons una successió de conreus (per exemple, naps-civada-farratge-blat) que no esgotava tant els camps, suprimia el guaret, diversificava la producció i proporcionava alhora aliments herbacis per alimentar bestiar. Seria al comtat de Norfolk on s’iniciaria la introducció d’aquestes tècniques (Sistema Norfolk).

D’altra banda, s’introduirien també nous conreus de semiregadiu com el blat de moro, la patata, la remolatxa sucrera i la tomàtiga, no tan condicionats per la meteorològia i que afavoririen una dieta més rica i més variada. Per tant, estem davant del canvi a un conreu intensiu que no deixava descansar la terra i permetria incrementar la producció a través de l’ús de nous mitjans (rec, adobs, etc.).

Unes altres millores van ser la sembra en fileres separades de solcs i la utilització de noves arades, com la de Rotterdam, que gràcies a la seva forma triangular i ser construïdes amb ferro removien la terra amb més facilitat. A més, progressivament, s’aniria introduint també la mecanització en algunes de les feines clàssiques del camp: la sembradora (Jetro Tull, 1730), la segadora (Mackormick, 1830) o la batedora (Turner, 1831) permetrien l’abaratiment de la producció.

També la ramaderia viuria les seves reformes. Ara, gràcies a la nova rotació de conreus, una part de les terres de cultiu es dedicarien a la producció de farratges per alimentar els animals. D’aquesta manera, el nombre de caps de bestiar va incrementar-se i va produir-se un desenvolupament de l’estabulació. Així, la carn deixava de ser un aliment només a l’abast dels més rics.

Aquests dos factors van contribuir, a través de l’excedent, a la transició d’una agricultura tradicional cap a una agricultura d’economia de mercat. Entre el 1700 i el 1800 la producció agrària es va incrementar de tal manera que, per exemple, els rendiments agrícoles van augmentar un 90%.

Per tant, la revolució agrícola, afavorida per l’increment dels preus agraris, va contribuir a la revolució industrial com a subministradora d’aliments per a la població dels naixents centres industrials. Però també com a proveïdora de l’excedent de mà d’obra, com a consumidora de productes industrials i amb la inversió del capital acumulat dels beneficis agrícoles en altres negocis com podien ser la indústria o la borsa.

La revolució dels transports

L’increment en la producció d’articles creava excedents agrícoles i industrials per abastir el mercat, a la vegada que la indústria demandava cada vegada quantitats més grans de matèries primeres. Aquesta situació provocaria la necessitat d’articular nous mitjans i noves vies de transport.

D’aquesta manera, des de mitjans del segle XVIII, a la Gran Bretanya i bona part d’Europa es va produir una millora dels mitjans de comunicació tradicionals. Així doncs, es van reparar camins i carreteres i es van construir canals per millorar el transport fluvial. Però el fenomen realment innovador va ser la incorporació de la màquina de vapor al transport terrestre i al marítim.

El ferrocarril. Els primers ferrocarrils es van utilitzar a les mines de carbó, on el mineral era transportat amb unes vagonetes que anaven damunt d’uns rails, primer de fusta i, més endavant de ferro. La primera gran innovació va ser la construcció d’un carril de ferro proveït d’una pestanya sobre la qual se situaven les rodes, un mecanisme que impedia que el ferrocarril descarrilés fàcilment.

La invenció de la locomotora per Stephenson (1814), que accionava el ferrocarril mitjançant una màquina de vapor va permetre traslladar els estocs de productes en un volum i un temps mai aconseguits anteriorment. El 1825 ja funcionava regularment una línea de càrrega entre Stocton i Darlington. Posteriorment, l’aparició de la locomotora Rocket el 1829 va permetre un desenvolupament constant d’aquest model de transport. El 1830 una primera línea de passatgers ja unia les ciutats de Manchester i Liverpool.

Ràpidament s’articularia una xarxa de transport ferroviari a la Gran Bretanya i poc temps desprès s’iniciaria la creació de la xarxa internacional de comunicacions ferroviàries. A Espanya, el primer ferrocarril que va funcionar unia les ciutats de Barcelona i Mataró (1848) i el trajecte entre Madrid i Aranjuez s’inaugurava el 1851.

A la vegada que es creava una indústria pròpia (la construcció ferroviària), el tren estimulava altres sectors com la indústria siderúrgia el carbó o la construcció, estrenyent encara més la relació entre el ferro, material de les vies i les locomotores, i el carbó, utilitzat com a combustible.

El ferrocarril va permetre escurçar enormement la durada dels trajectes, va augmentar la seguretat dels viatges i, gràcies a la seva capacitat de càrrega, va abaratir el transport de les mercaderies.

El transport naval. Més complicacions va tenir l’aplicació de la revolució industrial al desenvolupament naval. Els primers vaixells de vapor van començar a funcionar als Estats Units cap al 1807, i el 1847 els vaixells podien travessar l’Atlàntic en quinze dies.

Però, tot i això, l’aplicació del vapor en forma de rodes de pales cap a 1840 no va acabar de resoldre els problemes tècnics que van derivar-se fins els volts de 1880 amb l’adopció de l’hèlix com a sistema motriu de propulsió. A partir d’aquest moment, la navegació a vapor es va fer molt segura, més regular i bastant ràpida.

En aquests primers moments era un sistema de navegació mixta ja que continuava aprofitant-se de la força del vent. En qualsevol cas, la introducció del vapor va permetre una relativa independència respecte dels vents i les marees permetent un tràfic continuat al llarg de tot l’any. Així, més enllà dels entrebancs tècnics, les flotes van començar a especialitzar-se i la marina mercant va incrementar el seu tràfic transoceànic facilitant l’emigració, els intercanvis comercials i la posterior colonització, a més de generar una nova demanda siderúrgica.

El transport terrestre. Finalment, el transport terrestre per carretera va beneficiar-se en aquest període de nous traçats i de la consolidació de les xarxes viàries estatals fonamentades sobre els antics camins reials; es desenvoluparien les comunicacions fluvials ampliant i estenent els tradicionals canals de navegació fluvial; i les noves necessitats del transport estimularien la creació d’una “arquitectura del ferro” amb la construcció de ponts, estacions i ports.

Conseqüències de la revolució dels transports. Els nous transports, cada vegada més ràpids, més segurs i amb més capacitat de càrrega, van tenir un impacte econòmic i social molt gran. La millora dels transports va permetre apropar la producció agrícola i industrial als consumidors.

Es va produir un fort creixement del comerç, perquè es van reduir els temps de travessia i els costos del transport. A més, l’increment de la producció havia fet necessari ampliar els reduïts mercats locals i comarcals per a consolidar un mercat molt més ampli i homogeni.

L’economia mundial es va especialitzar donant pas a una economia de mercat. Així, els països industrialitzats obtenien primeres matèries a les colònies, les importaven a la metròpoli i elaboraven productes manufacturats, que després exportaven a les colònies i a d’altres països. És a dir, no es produïa per al consum propi, sinó per a la venda posterior.

Els nous transports també van permetre diversificar la dieta de la població, perquè es van poder transportar aliments peribles, i van facilitar l’emigració a altres països i continents, perquè es van abaratir els preus dels passatges.

Els orígens de la industrialització

Fins al segle XVIII, les manufactures s’elaboraven en petits tallers artesans que es concentraven a les ciutats. Els artesans feien la feina manualment: no usaven màquines i només s’ajudaven amb algunes eines. Cada artesà feia les peces completes i seguia un ritme de producció condicionat pels límits del treball manual.

Seria des de finals del segle XVIII quan apareixerien i es generalitzarien les fàbriques, establiments en els quals els treballadors (obrers) utilitzaven les màquines per treballar. L’aparició de les fàbriques va tenir dues conseqüències: d’una banda, les activitats industrials es van concentrar en determinats llocs; de l’altra, es va modificar l’organització del treball i cada obrer va passar a realitzar una feina especialitzada, és a dir, una tasca específica en el si del conjunt productiu (divisió del treball).

El continu procés d’innovacions tecnològiques va ser el factor més característic de la revolució industrial. I dues van ser les seves principals plataformes: les fonts d’energia i la mecanització del procés productiu. La introducció de màquines va anar substituint progressivament la feina manual i va anar transformant els antics sistemes de treball artesà.

Fins aquest moment l’energia era hidràulica, eòlica o d’origen animal o humà. L’aparició de la màquina de vapor combinada amb el carbó va donar lloc a un nou tipus d’energia: el vapor, capaç de transformar-se en força motriu i transmetre-la a qualsevol enginy. La màquina de vapor, es fonamentava en la força de la pressió d’aquest transmesa per un èmbol a una biela. Inventada per James Watt el 1769, va aplicar-se a diversos processos com la bomba per a l’extracció d’aigua a les mines, va adjuntar-se a la màquina de filar el 1785, va aplicar-se a la navegació el 1807 i al ferrocarril el 1825. El vapor és, sense cap dubte, el veritable motor de la primera revolució industrial.

La producció d’hulla en el segle XIX (en milions de tones):

El carbó de pedra o mineral ja era explotat a Anglaterra des del segle XVI, però s’utilitzava molt més el carbó vegetal. Seria a la segona meitat del segle XVIII quan començaria a ser extret industrialment per la demanda generada per l’expansió de la màquina de vapor i les fargues. La seva extracció seria progressiva fins a la dècada de 1950 quan la producció va estancar-se en benefici d’altres recursos. Com a font massiva d’energia, el carbó és una de les bases de la revolució industrial.

	Gran Bretanya	Estats Units	Alemanya	França
1780	6	–	0,3	0,8
1800	10	–	1	1
1820	12,5	–	1,5	1,1
1840	30	2,1	3,5	3
1860	80	13	17	8
1880	149	83	47	19
1900	230	245	100	33

La mecanització i la divisió del treball van fer augmentar la productivitat, és a dir, en el mateix període de temps un obrer era capaç d’elaborar més peces que un artesà. Per això es van abaratir els costos de fabricació i els preus dels productes industrials van disminuir. Així, els productes industrials van poder arribar a un nombre més gran de consumidors.

Anglaterra va ser el primer país en desenvolupar el llançament industrial perquè reunia les condicions econòmiques necessàries perquè es produís la Revolució Industrial: un creixent comerç colonial basat en la importació de primeres matèries per a productes industrials, un comerç interior en expansió a causa del creixement demogràfic i una millora de les comunicacions.

A la Gran Bretanya trobem prou mà d’obra i un ampli mercat per als seus productes gràcies a les possessions colonials d’ultramar i al creixement demogràfic del vuit-cents. A més, el país disposava de matèries primeres i abundant carbó mineral, la font d’energia que es va utilitzar per fer funcionar les primeres màquines. Igualment, la nova mentalitat liberal estava molt estesa a tot el país i era la base de les lleis que elaborava el Parlament.

D’aquesta manera, el model anglès va evolucionar des d’un sistema de producció de caràcter domèstic i dispers desenvolupat des de mitjans del segle XVII (domestic system) al sistema fabril (factoy system) que requeria d’una gran quantitat de mà d’obra, de matèries primeres, i d’energia per aconseguir uns productes manufacturats a baix preu que satisfessin les necessitats de la demanda.

Ara bé, aquest procés es desenvoluparia també, en paral·lel, a d’altres punts d’Europa. Els canvis es donarien especialment a partir de 1780 a partir de la reorganització del vell sistema de treball a domicili manufacturat tant en el món rural com a través dels gremis urbans (especialment centrat en el món del tèxtil) ja que les fàbriques no acabarien de estendre’s a Anglaterra i arreu d’Europa fins als anys vint del segle XIX.

Entre el 1820 i el 1840, les innovacions de la Revolució Industrial es van estendre per Europa. França, Alemanya i Bèlgica van ser els primers països que van seguir els passos dels anglesos, mentre que a la resta dels Estats europeus la industrialització només es va desenvolupar en determinades regions i en determinats sectors de producció (a Catalunya, per exemple, va viure’s el creixement del sector tèxtil).

Els tres grans eixos de la industrialització serien, per tant, els comerciants de la ciutat, els artesans rurals i els artesans urbans. Inicialment estaríem parlant d’un sistema dispers en el qual els artesans rurals treballarien amb les màquines tradicionals combinant la producció industrial amb l’agricultura tradicional i els artesans urbans treballarien en grans manufactures on paulatinament s’aniria introduint la nova maquinària.

Al substituir el sistema a domicili pel sistema fabril les zones rurals es desindustrialitzarien majoritàriament, però hi hauria excepcions on s’introduirien les noves tecnologies. Amb la mecanització apareixerien moviments ludistes contraris a la introducció de les màquines que deixava sense oferta de treball els obrers. Cal dir, però, que el sistema de treball artesanal no va acabar de desaparèixer ja que en la ciutat va coexistir amb les màquines per a realitzar les tasques de producció més delicades. El treball infantil a la indústria tèxtil o a la mineria són una mostra de la duresa de les condicions de vida que va imposar la revolució industrial.

Les indústries del cotó i la siderúrgia serien les que canviarien més ràpidament convertint-se així en les veritables protagonistes de la revolució industrial.

La indústria tèxtil cotonera va ser la que va integrar les innovacions tècniques amb més rapidesa. Basada en la producció de teixits de cotó va viure una creixent demanda des de mitjans del segle XVIII generada per l’increment demogràfic. Les principals innovacions que introduiria la revolució industrial serien la filadora waterframe (Arkwright, 1769), la llançadora volant (J. Kay, 1733) i el teler mecànic (Cartwright, 1833).

Com a conseqüència d’aquestes innovacions, Anglaterra va passar d’una producció de 1.000 tones de teixits de cotó el 1750 a 25.000 tones el 1800, desplaçant la producció de teixits de llana. Cap a l’any 1800, unes 350.000 persones treballaven filant i teixint peces de cotó amb filadores i teler mecànics.

A més, en el cas anglès es beneficiava de la prohibició d’importar teles de l’Índia, de la manca de control per part dels gremis i de l’existència d’una matèria prima barata com el cotó. La facilitat per a incrementar la producció de cotó (un conreu) per sobre de la llana (procedent de la ramaderia) explica en part el protagonisme creixent d’aquest teixit. Colònies angleses com l’Índia i l’Egipte seran dos territoris grans cultivadors i subministradors de cotó a preus baixos.

En aquestes condicions, aviat els productes tèxtils britànics, barats i de bona qualitat, van inundar els mercats mundials.

La indústria siderúrgica va veure’s arrossegada per la creixent demanda de màquines des de les fàbriques tèxtils assolint un gran desenvolupament a mitjans del segle XIX. Aquesta va basar el seu desenvolupament en l’ús massiu del carbó mineral de coc (1713), de gran potència calorífica, i en l’obtenció d’un ferro més mal·leable i menys trencadís per mitjà de l’ús de la pudelació introduït en els alts forns moderns el 1783 per Henry Cort (consistent a batre industrialment la massa de metall en estat incandescent per obtenir un producte amb un baix contingut de carboni i eliminant les impureses) i el laminatge que convertien la massa de ferro en barres molt més manejables per la indústria.

En conseqüència, entre el 1720 i el 1850, la producció del ferro es va multiplicar per cent. La demanda de ferro era tan elevada perquè aquest material s’utilitzava per elaborar les màquines tèxtils i les noves eines agrícoles. A més, el desenvolupament del ferrocarril també desencadenaria un gran increment de la demanda i la producció de ferro.

El nou pensament capitalista financer i industrial

Fins al darrer quart del segle XVIII l’economia va fonamentar-se principalment en les teories del mercantilisme –acumulació de metalls preciosos per part dels Estats, intervencionisme estatal, proteccionisme econòmic– i la fisiocràcia –volum de producció agrària–. Seria el 1776 quan l’anglès Adam Smith amb la seva obra Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les Nacions fonamentaria una nova teoria: el liberalisme econòmic, base del capitalisme.

Segons aquesta nova concepció econòmica, l’enriquiment de la societat passaria per l’enriquiment de l’individu. I aquest hauria de conduir les seves activitats econòmiques segons la llei de l’oferta i la demanda que condicionaria la producció i el mercat, fent inútil la intervenció de l’Estat. La riquesa de les nacions provindria, doncs, de la capacitat productiva total del país, entesa com la suma de l’esforç col·lectiu.

El paper de l’Estat s’hauria de reduir, per tant, a la garantia de l’ordenació i just desenvolupament d’aquest procés. Per a arribar a un funcionament perfecte s’hauria de suprimir qualsevol mena de regulació de l’intercanvi comercial (duanes nacionals, peatges, monopolis estatals, etc.) per donar pas al lliure canvi. Aquest plantejament estaria en consonància amb la ideologia del liberalisme polític que propugna el valor de l’individu enfront de sistemes de govern tancats com les monarquies absolutes del segle XVIII.

Aquest sistema necessita pel seu desenvolupament l’acumulació de riquesa (el capital que s’origina a partir de l’estalvi i l’acumulació de beneficis del treball) en mans privades i la inversió d’aquest capital financer. El primer capital que va finançar la Revolució Industrial provindria fonamentalment dels beneficis generats per la revolució agrícola, els quals mancats de la possibilitat de trobar noves formes d’inversió en el món rural cercarien nous beneficis en el món fabril i la construcció dels ferrocarrils. D’altra banda, el comerç colonial del segle XVIII també va generar un capital comercial que, en part, s’invertiria a la indústria.

A mida que les empreses industrials naixents passessin de ser familiars a convertir-se en factories més complexes, cada vegada necessitarien de la inversió de capitals més forts i derivarien en la creació de societats d’accionistes. El capital, dividit en múltiples accions seria invertit i retingut pels posseïdors d’accions. Cada acció produiria un benefici anual pels accionistes: el dividend. Les accions, a la seva vegada, es podrien comprar o vendre a la borsa de valors segons les lleis de l’oferta i la demanda, i el seu valor pujaria o baixaria d’acord amb la prosperitat o decadència de l’empresa. En aquest darrer cas, els accionistes mirarien de vendre les seves accions el més ràpidament possible. La pèrdua total de valor de les accions portaria l’empresa al crac borsàtil.

Una altra modalitat de finançament empresarial que apareix en aquest període són les obligacions comprades pels inversors: crèdits, en general de quantitats no massa elevades, que es comprarien a una entitat o empresa a un valor fix, amortitzable en un temps determinat i que es pot comprar i vendre a la borsa de valors. En definitiva, són un préstec que es fa a una empresa que ha de retornar el seu valor a un termini i interès fixos. No tindrien un risc tan gran com les accions.

També la banca va evolucionar des d’una posició pròpia de l’Antic Règim de simple dipòsit de diners fins a la conformació en banca de negocis. Aquesta empraria els capitals dipositats provinents de l’estalvi per a concedir crèdits a les empreses a canvi d’un interès fixat, o per fer negocis. L’estalviador rebria una part d’aquests interessos i la banca es quedaria amb la resta dels beneficis. Durant el segle XIX i fins el 1914 el sistema monetari internacional va basar-se en el patró or –equivalència establerta, a tipus fix, entre una moneda i una quantitat d’or de determinada qualitat– que garantia l’estabilitat de les monedes nacionals de forma que aquestes conservessin un valor fix, i els intercanvis internacionals no fossin destorbats per les fluctuacions del valor de canvi de les monedes a nivell internacional.

La segona revolució industrial i els nous puntals

Durant el període comprès entre els anys 1780 i 1840, la Gran Bretanya va ser la potència industrial indiscutida. Com a país pioner va gaudir dels avantatges competitius a les indústries tèxtil, siderúrgica i de transports.

Tot i això, a partir de la segona meitat del segle XIX, altres actors internacionals van començar el seu propi procés industrialitzador. Primer van ser Bèlgica i França , seguits d’ Alemanya (que és un Estat unificat des de 1871), Estats Units i Japó. Altres països, com Itàlia, Rússia i en menor mesura Espanya, varen aconseguir avenços industrials importants en regions concretes.

Tres foren els sectors industrials que encapçalaren l’anomenada segona revolució industrail:

• La metal·lúrgia va experimentar grans avenços a causa de la invenció del convertidor Bessemer (1856), que permetia transformar de manera eficient el ferro en acer. D’aquesta manera, les aplicacions d’aquests materials es van ampliar notablement tant a l’enginyeria civil (construcció de ponts i edificis) com a la militar (desenvolupament de l’artilleria i vaixells).
• La indústria química i petroquímica va ser un altre dels sectors clau en aquest període. El descobriment de colorants artificials, la nitroglicerina, la dinamita, el procés Solvay , els materials sintètics o la vulcanització del cautxú van permetre la creació de nous invents i de noves aplicacions industrials. A l’empara d’aquest desenvolupament van néixer grans companyies, sobretot a Alemanya i als Estats Units, algunes de les quals segueixen funcionant avui dia, com BASF, Bayer o Goodyear.
• Des de 1880 es va fer ús de l’electricitat i el petroli com a noves fonts d’energia.

L’electricitat, que es va aplicar a la indústria, els transports, les comunicacions, la il·luminació i l’oci.  La invenció de la dinamo va permetre produir electricitat en centrals hidroelèctriques. L’electricitat va tenir múltiples aplicacions en la indústria.

El petroli, que va revolucionar els transports: van sorgir l’automòbil i l’aviació, i es va aplicar a la navegació. El petroli es va començar a extreure als Estats Units a mitjan segle XIX. La invenció del motor d’explosió, obra de Daimler i Benz (1882), canviaria per sempre els mitjans de transport, amb l’aparició de l’automòbil i, caminant el temps, de l’avió.

És important ressenyar que en aquesta època assistim a l’expansió de l’ús del bitllet com a element de canvi. Encara que els primers bitllets es van emetre a Suècia al segle XVII, és a partir del segle XIX quan la majoria de països occidentals comencen l’emissió de bitllets recolzats per les seves reserves d’or. 

Les noves potències industrials

Els factors que van fer possible la industrialització a nous països van ser, fonamentalment, aquests:

• Comptar amb abundants reserves de ferro i carbó.
• Augment demogràfic que va facilitar la mà d’obra.
• Desenvolupament de noves xarxes de transport gràcies als invents del ferrocarril i la màquina de vapor.

ALEMANYA: Abans de la unificació política, els estats alemanys van signar el 1834 una unió duanera o Zollverein , de manera que el comerç interior i les empreses alemanyes se’n van veure beneficiades. Les enormes reserves de matèries primeres van fer del país una potència industrial a partir del 1880.

BÈLGICA: La jove nació, que havia nascut el 1831 en separar-se dels Països Baixos, comptava amb reserves de minerals, unes bones comunicacions, com el port d’ Anvers, i una burgesia emprenedora i amb capital.

FRANÇA: Un cop finalitzades les guerres napoleòniques, la burgesia agrària francesa va invertir els seus excedents a la indústria. El país comptava, a més, amb grans reserves de carbó i ferro.

ESTATS UNITS: El país americà va iniciar la seva industrialització accelerada des de mitjans del segle XIX. Comptava amb una població en creixement constant, alimentada per l’emigració europea i asiàtica, cosa que garantia l’ abundància de mà d’obra. A més, les reserves de matèries primeres eren inesgotables, i comptava amb tota mena de recursos. Finalment, la industrialització va animar a ocupar les vastes zones del país encara inexplorades o habitades per nadius americans , els quals van ser desplaçats i delmats en el procés.

JAPÓ: El 1868 la dinastia regnant al país del sol naixent va iniciar un procés de canvi radical per industrialitzar-se i “europeïtzar-se”, conegut com la revolució Meiji . El principal motiu va ser estar preparats econòmicament i militarment per evitar caure sota el control de les potències imperialistes, com li havia passat a la veïna Xina.

ITÀLIA: En aquests països la industrialització va afectar zones molt concretes . A Itàlia veiem com la zona nord, sobretot a Llombardia i Piemont, desenvolupa la indústria tèxtil i l’enginyeria civil i naval.

RÚSSIA: Conscient del seu endarreriment econòmic i militar des de la Guerra de Crimea (1853-1856), busca acostar el país a la resta de potències europees. Observem com les zones de Sant Petersburg i Moscou concentraven la indústria metal·lúrgica i tèxtil.

La fallida industrialització espanyola

Espanya al començament del segle XX encara tenia una economia d’Antic Règim, de manera que el sector principal era l’agricultura. La propietat de la terra es concentrava en unes poques mans, mentre que la majoria de treballadors del camp eren jornalers no propietaris. Les propietats estaven escassament mecanitzades, i la productivitat era molt baixa. D’altra banda, el país no comptava amb una burgesia o noblesa emprenedora, estant aquests més interessats en l’acumulació de terres que en el seu desenvolupament econòmic. En aquest sentit, el procés de desamortització no va permetre passar invertir els possibles beneficis de les innovacions agrícoles en la indústria.

No obstant això, des del segon terç del segle XIX assistim a l’enlairament industrial de certes regions espanyoles, com Catalunya i el País Basc, principalment als sectors tèxtil, miner i siderúrgic. També hi va haver certa indústria siderúrgica a Màlaga, però, en deixar de ser rendible pels alts preus del carbó necessari, va entrar en declivi i va desaparèixer.

Els governs successius de la Restauració van legislar per intentar canviar les condicions de l’economia espanyola. Aquests són els principals canvis :

• Es van projectar fortes inversions en projectes d’irrigació .
• Es van construir preses per generar energia hidroelèctrica.
• Va créixer el sector bancari, sobretot al nord (amb el Banc de Bilbao i Banc de Santander). El 1831 va començar a funcionar la Borsa de Madrid.
• Es va fer un esforç important per millorar les xarxes de carreteres i de ferrocarrils, encomanant la construcció d’aquests últims a companyies estrangeres, principalment belgues i franceses.
• La política aranzelària de l’època protegia la indústria espanyola, però impedia que el capital estranger invertís al país. A més, el comerç interior va continuar sent escàs.
• Amb els seus llums i ombres, el procés industrialitzador espanyol va ser llarg i sinuós, però algunes de les seves bases van sorgir en aquest període.

Alguns invents revolucionaris

Al llarg del recurs ja hem esmentat alguns invents i descobriments importantíssims, com el convertidor Bessemer, que va canviar la indústria del ferro; els tints sintètics, per renovar la fabricació tèxtil; la dinamita, que va permetre explotar vetes mineres, fins ara inaccessibles, a base d’explosions controlades; o el motor d’explosió capaç de moure vehicles sense tracció animal ni vapor.

És important ressenyar que en alguns d’aquests invents hi ha discrepàncies sobre l’autoria i les dates. Per exemple, sobre la ràdio, s’atribueix la seva paternitat al rus Alexander Popov o a l’espanyol Julio Cervera, fins i tot abans que ho patentàs Marconi. També a Espanya amb la invenció de l’autogir (el precedent de l’helicòpter) que s’atribueix a Juan de la Cierva, però que també es reivindica per a Pere Sastre Obrador (Pere de Son Gall).

Tot i això, l’important aquí és ser conscients que, en aparèixer aquests dispositius davant del gran públic, van canviar les formes i els temps en les comunicacions, l’economia i fins i tot en les maneres de relacionar-se.

El triomf del capitalisme

A la primera revolució industrial, el sector dominant va ser el tèxtil. Tot i això, durant la segona fase industrialitzadora assistim a la diversificació del tipus d’indústries , tal com hem vist: siderúrgia, química i petroquímica, transports, mineria i noves fonts d’energia que requerien la seva extracció… Amb la diversitat d’indústries va augmentar , lògicament, el nombre de grans empresaris. Això va tenir dues conseqüències :

• El desenvolupament de la banca , ja que els nous negocis necessitaven préstecs per començar a funcionar, de manera que el capital privat s’invertia en la indústria. És el que es coneix com a capitalisme financer, i com a exemples citem la banca Morgan, els Rothschild o els Pereire. 
• La concentració empresarial, amb el naixement dels grans entramats empresarials que reben el nom de càrtel, trust i hòlding.
  • El càrtel és l’acord de dues o més empreses que treballen al mateix sector, amb l’objectiu de controlar la producció i la distribució, repartir-se els beneficis i eliminar la competència. Un exemple de càrtel durant el període que ens ocupa va ser Mitsubishi als seus inicis, encara que després es va convertir en un zaibatsu (cosa semblant a un hòlding).
  • El trust consisteix en la fusió de diverses empreses del mateix sector, per eliminar la competència i obtenir un monopoli del sector industrial. Per exemple, la petroliera Standard Oil, fundada pel magnat nord-americà Rockefeller el 1870, va acabar convertida en un trust gegantí que controlava el petroli als Estats Units i altres països. També ho és Coca-Cola.
  • El hòlding té una forma piramidal, on una societat empresarial controla altres empreses, per mitjà del seu accionariat. Així, les decisions de les empreses es prenen segons els criteris de la societat dominant. Un exemple és l’empresa alemanya especialitzada en electrodomèstics AEG, fundada el 1883.

Un altre dels elements clau en el desenvolupament industrial va ser la incorporació de dos processos productius a les fàbriques, que en van multiplicar la producció. Ens referim al taylorisme i al fordisme:

• Taylorisme: mètode de treball desenvolupat per Frederich Taylor, pare de l’administració científica del treball. Aquest sistema cercava produir més, però amb menys costos. Una de les principals aportacions va ser la producció en cadena i la divisió del treball.
• Fordisme: introduït per Henry Ford, el propietari de la famosa marca de vehicles i inventor del primer cotxe venut en massa, el Ford T. El fordisme va incloure la mecanització de certes parts de la producció en cadena així com l’especialització de la mà d’obra.

La societat de la revolució industrial

La revolució industrial no només va portar novetats en les formes i els mitjans de producció, en la tecnologia i en les teories econòmiques. Els canvis a l’agricultura (mecanització, fertilitzants, parcel·lació) varen transformar els paisatges agraris i les formes de treball. El nou sistema fabril requeria capital per invertir, llibertat per a la iniciativa privada i de mà d’obra disponible. La població va emigrar a les ciutats, modificant les relacions socials davant la formació de dos nous grups antagònics: els propietaris, amos del capital invertit, i els obrers, que viuen de la venda de la seva força de treball. 

Així els treballadors de les fàbriques formaven el proletariat industrial i urbà. Constituïen la mà d’obra necessària per a les fàbriques. Eren un grup molt nombrós i desafavorit, ja que no tenia propietats, i es llogava a canvi d’un salari. Al principi no hi havia cap legislació que fixés les condicions laborals dels treballadors. En conseqüència, les seves condicions de vida i de treball resultaven molt dures: jornada laboral de 12 a 14 hores diàries i remuneracions insuficients, que obligaven a treballar dones i nens.

Al mateix temps que els canvis econòmics, van succeir els polítics, en gran part com a conseqüència de les revolucions liberals. D’aquesta manera, la societat de l’Antic Règim va mutar una societat de classes, on el naixement ja no era una condició suficient per gaudir de privilegis. Així, les tensions provocades per les noves condicions econòmiques, laborals i urbanístiques van donar lloc al naixement d’ideologies noves, com ara el socialisme i l’anarquisme, que portaven una nova explicació de l’organització social, diferent de la del liberalisme o de l’Antic Règim. Aquestes ideologies van aglutinar els obrers i jornalers, que es van organitzar per fer front a les classes econòmicament dirigents: és el naixement del moviment obrer.

La burgesia es va convertir en el grup hegemònic. Era la propietària de les indústries i els negocis, i el centre de la vida social. Hi havia una gran burgesia integrada per banquers, rendistes i propietaris de grans fàbriques. També existia una burgesia mitjana composta per professionals liberals, funcionaris i comerciants. Un gran nombre d’empleats i botiguers formaven la petita burgesia.

Mentre que la burgesia industrial i financera portava un alt nivell de vida, imitant de vegades l’antiga noblesa (fins i tot entroncant-hi via matrimoni), les classes més desafavorides patien unes dures condicions de vida, com veurem més endavant. Aquesta burgesia es preocupa de distanciar-se de la resta de la societat i, com a mostra, tenim els seus habitatges, grans i luxosos, amb separació entre habitacions, aigua corrent i vàters. De la mateixa manera, als espais públics també se separen de la resta: llotges al teatre, cabines als vaixells, seients en vagons diferents…

Finalment, la dona burgesa queda reclosa a casa, sotmesa a una forta repressió moral ia una estricta etiqueta (corsès, àmplies vestidures, maquillatges, gestos, moviments…). 

El naixement del moviment obrer

Les dures condicions de treball del proletariat

El procés d’industrialització va trastocar la composició social i econòmica de cada país. A l’obrer de les fàbriques que es concentraven a les ciutats se li va anomenar “proletari”; és a dir, la persona que no disposa de mitjans propis per subsistir i necessita vendre la seva força de treball a canvi d’un sou.

Les condicions del proletariat (conjunt de proletaris) eren molt dures i exigents, i les podem resumir en les següents:

• Ús de maquinària perillosa, com llançadores tèxtils o fresadores, que causaven freqüents accidents de treball i molt poca seguretat al lloc de treball.
• Jornades de treball interminables, que podien arribar a les 14-16 hores diàries.
• Salaris paupèrrims, en moltes ocasions per sota del nivell de vida. A això s’hi afegeix que el salari de les dones i nens era inferior al dels homes.
• Treballo des d’edats primerenques, cosa que causava explotació infantil des dels 6 anys.
• Els treballadors no tenien dret a organitzar-se o protestar, almenys fins al naixement dels sindicats.
• No hi havia cobertures socials ni beneficis en cas de malaltia, accident laboral o atur.

Aquestes condicions ocasionaven cansament permanent i manca de son, cosa que contribuïa a l’ embrutiment de l’obrer. Molts observadors es van fer ressò de l’abús de l’alcohol, al qual els treballadors recorrien com a mitjà d?evasió. 

Tot i això, es van anar aconseguint millores laborals gràcies a l’organització obrera i la protesta. Com a exemple citem la Factory Act del 1833 a Gran Bretanya, que establia que cap nen per sota dels 9 anys podia treballar en una fàbrica. A més a més, els nens treballadors menors de 13 anys havien d’assistir a l’escola durant dues hores diàries. 

Ludisme, cartisme i sindicats

Com tot fet històric, podem trobar els primers passos del moviment obrer abans del naixement de les grans ideologies socialista i anarquista. Citem aquí els següents fets:

• El ludisme va ser un moviment que veia en la mecanització del treball una amenaça per a les feines. A principis del segle XIX es van donar episodis de destrucció de màquines en telers britànics. A Espanya també van tenir lloc atacs d’aquesta mena, com a la fàbrica tèxtil Bonaplata de Barcelona (1835). La teoria més acceptada sobre l’etimologia del terme és que prové del cognom de Ned Ludd, un obrer anglès del segle XVIII.
• El cartisme va consistir en la presentació de queixes formals dels obrers britànics davant dels seus representants polítics del Parlament. Deu el seu nom a la Carta del Poble lliurada el 1838, que contenia diverses reivindicacions, provocades pels canvis derivats de la industrialització. Dentre elles, destaquen les següents:
  • Sufragi universal masculí.
  • Vot secret.
  • Remuneració per als representants polítics (així un obrer podia dedicar-se a la política sense haver d’obtenir recursos per subsistir d’un altre lloc).
  • Eleccions anuals.
  • Abolició del requisit de propietat per poder presentar-se al Parlament.
  • Establir circumscripcions ajustades a la població per homogeneïtzar la representació política.
• El naixement dels trade unions  (paraula anglesa per a “sindicats”) a Gran Bretanya, com a organismes de representació dels drets dels treballadors. Una de les seves eines més efectives era el recurs a la vaga, raó per la qual aquestes accions van estar prohibides a la majoria de països europeus al voltant de tres dècades.

El socialisme

La tercera gran ideologia del segle XIX, juntament amb el nacionalisme i el liberalisme, és el socialisme, que advoca per l’abolició de la propietat privada i de les diferències de classe, i proclama el pacifisme com a ideal internacional. Diferenciem dos corrents ideològics:

Socialisme utòpic. Nascut a França i Anglaterra durant la primera meitat del segle XIX, cercava la creació d’una societat gairebé perfecta, on s’harmonitzaven tots els interessos, tant econòmics com socials i polítics, amb l’objectiu de garantir el benestar de tots els seus membres. Aquest corrent de pensament promovia ideals de fraternitat, igualtat i justícia, i aposta per la col·lectivització dels mitjans de producció i la millora de les condicions de vida de les classes treballadores. Entre els seus principals teòrics, destaquen Saint-Simon, Fourier, Blanc i Owen, qui van contribuir substancialment al desenvolupament d’idees innovadores sobre la societat i la seva estructura, així com a la difusió de les seves visiones a través de diverses obres i projectes que buscaven millorar la vida quotidiana de les persones.

Socialisme científic. Aquest corrent va ser creat per Karl Marx i Friedrich Engels, els qui consideraven que el motor de la història era la lluita de classes. El primer creia que la tasca fonamental de l’home és la de produir vida, cosa que fa a través del mode de producció.  Aquest compta amb dos nivells interdependents: les forces productives (treball de l’home, progrés tècnic, recursos naturals) i les relacions socials de producció (el lloc que els homes ocupen al domini de la propietat), les quals generen la divisió en classes socials, amb interessos irreconciliables entre si. Cada època històrica té el seu propi mode de producció, que canvia degut a processos revolucionaris. 

El 1848, Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) publicaven el “Manifest Comunista”, en el que exposen el que seran les seves principals teories:

• L’economia i les relacions socials que d’ella se’n deriven són la base de la societat (materialisme històric).
• La lluita de classes, entre explotats i explotadors, és el motor de la història; tos els periodes històrics s’acaben amb la victòria d’una classe damunt l’altre o amb la desaparició d’ambdues.
• En aquella època, les classes en conflicte són la burgesia i el proletariat, aquest darrer el consideren la classe revolucionària.

Així segons Marx i Engels la lluita de classes es donava entre la burgesia industrial i financera, propietària dels mitjans de producció, i el proletariat. Segons Marx, l’obrer genera per al propietari uns beneficis superiors al salari que percep, aquesta diferència és el que anomena la plusvàlua, la clau de l’acumulació capitalista.

Segons Marx, la revolució de la classe treballadora ha d’anar seguida d’una dictadura del proletariat, que de manera transitòria porti cap a la societat sense classes i sense propietat privada; posteriorment, aquesta dictadura hauria de desaparèixer, arribant-se a la societat comunista, on l’Estat ja no caldria perquè ja no hi hauria classes. 

L’anarquisme

Derivat del pensament socialista trobem l’anarquisme, els primers teòrics del qual, com Proudhon i Max Stirner, creien en una convivència harmònica dels individus mitjançant l’abolició, a través de mitjans pacífics, de qualsevol mecanisme coercitiu (Estat, legislació, forces de l’ordre). .). 

Posteriorment, el rus Mikhail Bakunin desenvolupa el concepte, establint les següents característiques:

• Cal lluitar contra qualsevol autoritat o institució (Estat i Església) que limiti la llibertat individual.
• La societat s’ha d’organitzar en petits grups anomenats comuns. L’Estat, per tant, desapareix i la propietat dels mitjans de producció passa a ser col·lectiva.
• Les decisions es prendran en assemblees populars. 
• D’aquesta manera, per a molts anarquistes, calia defensar els interessos dels treballadors mitjançant l’acció directa, no a través de partits polítics o eleccions. Per a molts anarquistes, això justificava el recurs als atemptats.

L’associacionisme obrer

La ràpida expansió de les idees socialistes van confluir en una reunió que va tenir lloc a Londres el 1864. D’aquesta trobada, a la qual van acudir sindicalistes britànics, francesos, alemanys i italians, principalment, juntament amb figures com Marx, Bakunin i Engels, va néixer l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), també coneguda com a Primera Internacional. L’objectiu principal era que els treballadors de tots els països s’organitzessin conjuntament. El lema d’aquesta associació va ser Proletaris de tots els països, uniu-vos!, idea que va aparèixer al Manifest Comunista. Pel que fa a això, és interessant assenyalar que la influència d’aquesta associació va ser un dels detonants que van portar als successos de la Comuna de París (1871).

La Comuna de París es va crear amb una insurrecció pupular l’any 1871, després de la derrota de França a la guerra entre França i Alemanya. La Comuna reivindicava una república democràtica i social, amb l’organització del treball en cooperatives i un ensenyament laic i gratuït. Acabà amb un bany de sang, amb milers d’afusellaments, empresonats i deportats.

L’AIT va celebrar múltiples congressos, on les discrepàncies entre Marx i Bakunin van portar a la ruptura de l’associació i al naixement pròpiament dit de l’anarquisme (seguidors de Bakunin) i del marxisme (seguidors de Marx). Un grup de partits socialistes van fundar la Segona Internacional en 1889, (centenari de la Revolució Francesa) i s’hi va plantejar com a objectiu fonamental la col·laboració amb la burgesia en règims democràtics per millorar les condicions de vida dels treballadors, l’objectiu ja no era la presa del poder. L’acte més famós del qual va ser el de proclamar l’1 de maig com a dia de record dels successos de Haymarket, a Chicago (1886), on un grup de manifestants va ser condemnat a mort després un judici poc transparent. Actualment el primer de maig se celebra com a Dia internacional dels treballadors.

Aquesta organització va ser dissolta el 1916, a causa de la crisi suscitada per la postura presa pels moviments socialistes dels països contendents a l’inici de la guerra. En aquest sentit, és interessant apuntar que els primers partits polítics d’ideologia socialista van néixer a Alemanya (Partit Social-Demòcrata d’Alemanya o SPD, 1876), Espanya (Partit Socialista Obrer Espanyol o PSOE, 1879) i Gran Bretanya (Partit Laborista, 1893), on van jugar un paper fonamental en la lluita pels drets laborals i socials. La seva influència es va estendre ràpidament, fomentant una consciència de classe que va mobilitzar a milers de treballadors a lluitar per millores en les seves condicions de vida.

La divisió del socialisme

L’alemany Eduard Bernstein (1850-1832) inicià el revisionisme de les tesis de Marx, afirmant que la classe obrera havia de participar en l’acció política democràtica i defensar les seves idees per mitjà de la via parlamentària, tesis que de fet s’oposaven a la revolució marxista com a única via. 

Les idees de Berstein van ser criticades per maxistes ortodoxes. Les idees defensades per Bernstein són l’origen de la socialdemocràcia. El socialisme va iniciar llavors un doble camí:

• Socialdemocràcia: formada per marxistes moderats que feien part de partits i sindicats socialistes i eren partidaris del reformisme.
• Comunisme: format pels marxistes ortodoxes que optaren per crear partits i sindicats comunistes i mantenir la via revolucionària.

El 1917 els treballadors russos es feien amb el poder, era la primera vegada que triomfava i es consolidava una revolució obrera: naixia l’URSS. Després de la Segona Guerra Mundial es multiplica el nombre de països amb un règim obrer i el món es divideix en dos blocs: el bloc capitalista i el bloc comunista.

L’evolució de l’anarquisme

En les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX, l’anarquisme es va dividir, bàsicament, en dues branques:

• Anarcosindicalisme: Defensava la unió de la classe obrera i la vaga general revolucionària per canviar la societat a través de sindicats anarquistes
• Anarcocomunisme: Practicava l’acció individual violenta i l’atemptat per desestabilitzar la societat (propaganda dels fets)

L’anarcocomunisme va donar lloc a actes terroristes i l’assassinat de diverses personalitats europees, i fou molt present a Espanya (atempats de la processó del Corpus de Barcelona, assassinats de Cánovas del Castillo, Canalejas, Dato, etc), i respós al seu torn amb una dura repressió.

Sufragisme i feminisme

Com hem vist, la dona va accedir al mercat laboral en condicions fins i tot pitjors que les dels seus parells masculins, la qual cosa va provocar una gran desigualtat en les oportunitats laborals. En el cas de les classes dominants, el paper de la dona va quedar relegat a una figura gairebé decorativa, sense cap responsabilitat efectiva dins de la dinàmica familiar o social, però també amb menys drets que els homes, limitant així la seva contribució a la societat. Per exemple, amb l’arribada del liberalisme, es va estendre el sufragi, censitari o universal, però només entre la part masculina de la població, deixant les dones en un estat de marginació política. Aquesta situació no només va incentivar un sentiment d’injustícia, sinó que també va portar a moltes dones a mobilitzar-se i organitzar-se per reivindicar els seus drets, iniciant un llarg camí cap a l’empoderament i la igualtat, que encara continua sent un tema actual en les lluites socials.

És per això que, des de la segona meitat del segle XIX, van començar a aparèixer líders que reivindicaven un paper més visible de la dona a la societat, una realitat que estava en fort contrast amb les convencions socials establertes. Aquesta reclamació es va concretar a aconseguir el vot femení, un pas fonamental per a l’assertivitat i l’empoderament de les dones en un moment en què les seves veus eren sovint ignorades. El naixement del moviment sufragista pot datar-se el 1848, quan va tenir lloc la Convenció de Seneca Falls (Estats Units), un esdeveniment històric que va marcar un abans i un després en la lluita per la igualtat de gènere. Al principi, les dones nord-americanes es van reunir per debatre sobre l’abolicionisme al seu país, però va acabar discutint-se si tenia sentit discutir sobre l’alliberament dels esclaus quan la dona blanca no podia votar i, per tant, influir en la política del país. Un diàleg que va portar a una presa de consciència col·lectiva molt potent. Figures com Emily Davison o Emmeline Pankhurst van ser notables sufragistes que, amb el seu coratge i determinació, van inspirar milers de dones a unir-se a la causa, defensant amb passió la necessitat de canvis radicals en les lleis que limitaven els drets de les dones i lluitant contra la injustícia que afectava a la meitat de la població sense veu.

Bibliografia

• Daniel Quijano Ramos: La Revolución Industrial y los conflictos de la sociedad de clases. (INTEF)
• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)