Al primer terç del segle XIX, entre 1808 i 1828, es va produir la independència de la majoria de les colònies espanyoles a Amèrica. Els criolls van ser els protagonistes actius de l’emancipació americana. Fills o descendents d’espanyols controlaven el comerç i la indústria, però se sentien discriminats per no poder accedir a l’Administració. Sobre ells van actuar diverses influències:

• Les idees de la Il·lustració: els criolls es van mostrar molt receptius a les idees que propugnaven la llibertat i la sobirania nacional.
• L’exemple de la independència dels Estats Units (1783).
• Els interessos comercials d’Anglaterra i França, que van encoratjar el descontentament entre els criolls.
• La destrucció de la flota espanyola a Trafalgar (1805), que va suposar la interrupció de les comunicacions entre Espanya i Amèrica i va afavorir el comerç amb altres països.

Entre els precedents del moviment independentista van destacar:

• La rebel·lió de la població negra d’ Haití, iniciada per Toussaint Louverture en 1794.
• La insurrecció dels comuners paraguaians (1733-1735).
• La insurrecció de José Gabriel Condorcanqui (Tupac Amaru) al Perú (1780-1783), amb el suport d’indis i mestissos.
• La rebel·lió dels comuneros de Colòmbia , dirigida per Juan Francisco Berbeo (1782).

Durant la Guerra del Francès a Espanya, a les colònies d’Amèrica també es van crear Juntes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte. Aquestes Juntes es van convertir en organismes de poder que pretenien substituir les autoritats espanyoles (es van negar a acceptar l’autoritat de  la Junta Central Suprema) i van iniciar un moviment emancipador.  

Com es va produir l’emancipació americana?

Entre 1808 i 1814, en plena guerra del francès, algunes autoritats americanes no varen acatar la monarquia de Josep I i van formar juntes revolucionàries, que a poc a poc es van anar desvinculant de l’autoritat de la Junta Central Suprema.

Les principals etapes de la independència americana varen ser:

a) 1808-1814: quan arriben les notícies de l’abdicació de Ferran VII a Amèrica i la invasió francesa, comencen a crear-se juntes de govern com a la península. Algunes ja proclamaren la independència. Quan es convoquen les Corts de Cadis s’intenta que tots els territoris americans envien representació, però alguns es negaren. Les corts intentaren reintegrar als independentistes igualant legalment els territoris americans i Espanya. No obstant això, no es va concedir el vot ni a indis ni a mestissos, entre altres raons perquè així es garantia una majoria de diputats peninsulars en les Corts. En aquest moment comencen en Amèrica les guerres civils que enfrontaven generalment a criolls independentistes contra reialistes (els que es volen quedar a Espanya).

El 1809 es varen fundar juntes a Buenos Aires i a Caracas, i la Junta de Quito va proclamar que les autoritats espanyoles no tenien legitimitat i va reclamar la sobirania del poble. A Mèxic, amb l’anomenat “Grito de Dolores” (1810), s’iniciarà el camí cap a la independència. En aquest esdeveniment, el capellà Miguel Hidalgo va protagonitzar a la localitat de Dolores (Guanajuato) una arenga contra el domini espanyol, cridant a l’aixecament armat contra el virrei. El 1811, Veneçuela fou el primer estat a proclamar la independència d’Espanya. Poc després ho proclamaren Paraguai, Uruguai i Equador.

En aquesta primera etapa, alguns militars o cabdills van tenir un paper fonamental a l’hora d’enfrontar-se a les autoritats espanyoles. D’entre ells van destacar José de San Martín a Argentina i Simón Bolívar i Antonio José de Sucre a Veneçuela.

El 1814, un cop acabada la Guerra d’Independència i recanvi Ferran VII al tron, Espanya va intentar prendre de nou el control. El monarca va enviar tropes a Amèrica i va restaurar el poder realista a tots els territoris excepte el Riu de la Plata i Veneçuela.

b) 1814-1820: la derrota de Napoleó i la restauració de l’absolutisme va permetre que es començàs a enviar tropes des d’Espanya en suport dels reialistes.

La segona i definitiva etapa en el procés d’emancipació de les províncies d’ultramar americanes va començar amb el Congrés de Tucumán el 1816. En aquesta assemblea es va declarar la independència d’Argentina, i va suposar un esclat que va encendre la xipa a la resta del territori colonial americà. Aquells anys van tenir lloc les batalles decisives entre els patriotes americans i l’exèrcit espanyol, que se saldaria amb victòries per als primers i la independència dels territoris. A més, en tot aquest procés, i per tal de debilitar Espanya, els patriotes van rebre el suport dels Estats Units i el Regne Unit.

• Una expedició del general Sant Martí va travessar els Andes des d’Argentina cap a Xile i va derrotar els espanyols a la batalla de Chacabuco (1817) En aquesta campanya, va comptar amb la col·laboració del general xilè O’Higgins, una figura fonamental per entendre la independència de Xile.

• Des de Xile, l’expedició de Sant Martí va continuar el seu camí cap al nord aconseguint ocupar el Perú, proclamant la seva independència després d’entrar a la seva capital (Lima) el juliol de 1821. Ara bé, les tropes espanyoles aconseguiran recuperar el sud de Perú, així com la important ciutat de Cusco. En aquell moment, Antonio José de Sucre i Simón Bolívar van unir les seves forces a les de Sant Martí, derrotant l’exèrcit espanyol a les batalles de Junín i Ayacucho. 1824). Aquest èxit militar va assentar definitivament la independència dePerú i Bolívia.
• Encara que Veneçuela i Equador encara pertanyien a Espanya, al congrés d’Angostura (desembre de 1819) es va fundar la Gran Colòmbia. Aquest projecte d’Estat, que incloïa les actuals Colòmbia, Panamà, Veneçuela i Equador, va començar a fer-se realitat amb les victòries de Simón Bolívar a Boyacá i Carabobo. No obstant els èxits inicials, la construcció de la Gran Colòmbia acabaria fracassant, apareixent al seu lloc diverses repúbliques independents

c) 1820-1825: l’alçament de Riego de 1820 va tallar el principal enviament de tropes cap a Amèrica. Els governs del trienni liberal tractaren de negociar amb els independentistes americans (majoritàriament liberals) a partir de la base de la Constitució de Cadis (igualtat legal també per als americans), però fracassaren. I encara que la guerra continuà, els governs espanyols successius, tant liberals com absolutistes abandonaren la lluita per les colònies en bona part a causa de l’elevat cost econòmic. Simón Bolívar va derrotar els espanyols a Bocaya i Carabobo, i va fundar la Gran Colòmbia (1821), que després es va dividir en Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà.

A Amèrica, la tornada del liberalisme a Espanya va accelerar la derrota dels reialistes, ja que els més absolutistes deixaren de lluitar (es negaren a lluitar per una Espanya liberal). Això va accelerar el triomf dels independentistes. La revolta protagonitzada per Agustín de Iturbide a Mèxic va aconseguir la independència d’aquest país el 1821, que va ser seguida per tota l’Amèrica Central.

• El general Agustín Iturbide va redactar el febrer de 1821 el “Pla d’Iguala”. Aquesta va tenir lloc el 28 de setembre de 1821 amb la signatura de l’Acta d’independència de Mèxic per a la creació d’un exèrcit propi i lluitar per la
• L’exemple d’emancipació mexicana es va estendre als territoris centreamericans. El Salvador, Hondures, Costa Rica i Nicaragua van formar el setembre de 1821 la Capitania General de Guatemala, i el 1822 s’incorporen a Mèxic.

Antonio José de Sucre va derrotar els espanyols a Ayacucho (1824) i va emancipar el Perú i Bolívia. Després de la derrota d’Ayacucho, Espanya va perdre totes les colònies a excepció de Cuba, Puerto i Filipines que continuarien sent espanyols fins al desastre de 1898.

Els problemes dels nous estats

Amb la independència americana es conforma el nou mapa d’Amèrica llatina, pràcticament amb les mateixes fronteres que en l’actualitat, llevat de canvis mínims durant en segle XIX. La independència implicà l’aparició de nous estats basats en el liberalisme polític, que adoptaren el model de repúbliques parlamentàries. Pràcticament tot el continent americà es fa liberal i es va garantir la llibertat comercial en tot el continent, ja que desaparegué el monopoli de la corona espanyola i amb aquest el proteccionisme, amb el consegüent empobriment de moltes regions llatinoamericanes, incapaces de competir amb les indústries d’Europa.

Els nous estats americans van néixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals varen impedir la creació d’una Amèrica unida. A més a més, el procés d’independència de l’Amèrica espanyola va tenir un marcat caràcter classista, la qual sota la bandera del patriotisme, s’ocultava un model crioll de nació en el qual la majoria dels ciutadans quedarien marginats. Amèrica es va fragmentar en múltiples repúbliques seguint les divisions administratives creades segles abans per la corona espanyola. Com succeí a l’Espanya peninsular, es va consolidar el poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política, a partir de la derivació cabdillista que adopten moltes de les noves repúbliques.

Els nous mandataris es varen oblidar aviat les necessitats de la població indígena, negra i de les classes populars. Per això, la societat postcolonial va néixer amb grans desigualtats socials i econòmiques.

A més, en el Congrés de Panamà, el 1826 es va veure frustrat el somni que Simón Bolívar tenia per a Amèrica de crear uns Estats Units d’Amèrica del Sud. No obstant això, l’opinió d’alguns llatinoamericans és molt diferent, ja que afirmen que la independència va permetre als seus països l’oportunitat de desenvolupar-se en funció a les seves pròpies necessitats i la d’aplicar una justícia més equitativa entre els seus components ètnics.

Si bé no es van pretendre canvis en l’estructura territorial, el moviment independentista, va tenir un efecte disgregador que va ser la causa de la fragmentació dels antics virregnats i capitanies a diversos països naixents, de manera que l’independentisme va continuar el seu procés polític més enllà de l’emancipació pròpiament dita.

Tanmateix, els països acabats de crear no aconseguiren una independència econòmica. Més aviat subsistiren la dependència econòmica espanyola pel control comercial que va exercir el Regne Unit, Estats Units i França.

De fet, el final de la independència va coincidir amb la declaració de la doctrina Monroe pel govern dels EUA, segons la qual, la potència del nord reclamava el dret dels americans a no tenir ingerències estrangeres, en la famosa frase de “Amèrica per als americans”. En la pràctica, això implicà que els EUA reclamaren Amèrica llatina com a zona d’influència pròpia.

Després de la defunció del monarca Ferran VII d’Espanya, i amb el nou regnat de la seva filla, Isabel II d’Espanya, va començar una nova etapa de relació internacional. Les corts generals del regne van autoritzar el 4 de desembre de 1836 la renúncia de la corona espanyola a qualsevol dret territorial i de sobirania, i que, no obstant els territoris de la Constitució de Cadis de 1812, es fes el reconeixement de la independència de tots els nous països americans mitjançant la conclusió de Tractats de Pau i Amistat sobre la base que “no es comprometen ni l’honor ni els interessos nacionals“, la qual cosa es va promulgar el 16 de desembre de 1836.

Bibliografia

• Víctor Gómez Muñiz: Historia de España en el siglo XIX (INTEF)
• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)