La història com a ciència

La ciència històrica ens aporta informació sobre les realitats materials del passat. Però a part de la ciència està la interpretació d’aquestes realitats que està enquadrada en el marc ideològic de l’investigador. No obstant això, cal tenir en compte una sèrie de conceptes clar a l’hora d’entendre que és la història i per a què serveix.

Història és la ciència que estudia el passat de l’home a partir de les fonts d’informació trucades fonts històriques. És una ciència social perquè fa servir el mètode científic per fer la crítica de les fonts, és a dir, a l’hora d’investigar les restes del passat (materials i escrits), en aquest sentit és objectiva. Els  historiadors arriben a les seves conclusions seguint el rastre i les pistes que han descobert i analitzat prèviament, a vegades amb l’ajuda de l’arqueologia.  

Arqueologia és la ciència que estudia les restes materials del passat. El lloc on aquests es descobreixen es diu jaciment.

Fet històric és la unitat mínima d’estudi de la història. Es tracta de fets o accions que varen succeir en el passat. També es diuen successos o esdeveniments. Els fets històrics s’estudien a partir de les fonts d’informació històriques i es comuniquen mitjançant relats històrics que els descriuen.

Font històrica és qualsevol element material o textual que ens aporta informació sobre el passat, sobre els fets històrics. Les fonts poden ser primàries o directes (quan les varen elaborar els participants o testimonis del succés que s’està estudiant) o secundàries i indirectes (quan les van elaborar altres posteriorment a partir de fonts primàries).  

Les fonts poden ser escrites (documents) o no escrites o materials (monuments, estris, orals, audiovisuals, etc.). També poden ser fonts intencionades quan hi ha voluntat que quedi constància per al futur o deixalles del passat que van tenir la seva funció en el passat però ens serveixen per conèixer el passat.   

Relat històric és un conjunt d’afirmacions relacionades amb les que s’expliquen els fets històrics. Aquestes afirmacions es fonamenten en fonts històriques materials i escrites que es contrasten i es comparen rebutjant les pistes o indicis falsos.  La investigació històrica cerca conèixer els fets del passat a partir del seu reflex en les fonts històriques que conservem en el present. Els historiadors fan la crítica històrica per desbrossar dels relats antics la ficció. D’aquesta manera s’aconsegueixen  relats històrics  en tant que són veritables i s’eviten relats ficticis del passat.

Llacunes històriques són parts de la història de les que no hi ha fonts suficients per a realitzar afirmacions contrastades. En aquest cas per completar el relat històric s’usen afirmacions versemblants, és a dir, afirmacions especulatives que no estan demostrades, però que podrien ser certes en tant que no contradiuen les fonts preexistents en aquest moment. 

Veritat històrica. Són afirmacions del passat que deriven de l’anàlisi rigorosa de les fonts d’informació històriques. La  ficció històrica, en canvi, són aquelles afirmacions que s’oposen a informació que aporten les fonts històriques. Les mentides històriques poden ser deliberades: manipulació de la història, o involuntàries: errors històrics.

Subjectivitat en l’anàlisi de la història. La selecció dels fets i les fonts històriques utilitzades està determinada per les preferències de l’historiador. A més la investigació històrica parteix d’unes premisses (idees de partida) subjectives. Per això es pot dir que l’anàlisi de la història és també subjectiu (depèn preferències personals) en tant que se seleccionen els fets, les fonts i les premisses. Però el que no és subjectiu és la veritat històrica, que és objectiva. La subjectivitat de la història no li resta fiabilitat a la veritat històrica, ja que en qualsevol cas es manté el caràcter científic en la investigació de les fonts. De manera que encara que hi hagi diversos relats històrics diferents en funció de les preferències de l’historiador, tots ells són veritables i han de ser compatibles i complementaris si s’han basat en mètode científic d’anàlisi de fonts. Si hi ha contradiccions en els relats històrics, almenys un d’ells és fals. 

Comprensió de la història.

La comprensió històrica s’aconsegueix en descobrir la relació entre els diferents elements històrics. Per comprendre i explicar la història primer es classifica i ordenen el conjunt de termes / paraules / categories que farem servir i després s’estableixen relacions entre ells seguint criteris temporals (sincròniques i diacròniques) i territorials (vertical i horitzontal). 

Relacions sincròniques i diacròniques . Aquelles que segueixen un criteri temporal. 

• 1. Anàlisi històrica sincrònica, és a dir, dels elements que aparentment coincideixen o són simultanis en el temps i que es relacionen. En aquest cas se subdivideixen en categories com a política, cultura, societat, art, etc. i es relaciona en termes d’influència o determinació.  
• 2. Anàlisi històrica  diacrònica, és a dir, una relació dels elements successius i no coincidents en el temps. En aquest cas se subdivideix la successió temporal, s’ubiquen els fets i es relacionen entre si en termes de causes / conseqüències.

A l’hora de descriure i analitzar un procés històric  se sol seguir aquest guió:

1. Descripció del sistema anterior, la situació prèvia o el punt de partida i s’estableixen les relacions sincròniques de forma ascendent (de l’econòmic al polític) o de forma descendent (de la política a l’econòmic)
2. Enumeració dels canvis, factors o causes inicials que modifiquen una o més categories partint de les causes i arribant als efectes en diferents categories i s’expliquen les relacions diacròniques, normalment avançant del més antic al més modern. 
3. Descripció de la situació posterior, el nou sistema una vegada que s’han generalitzat aquests canvis i s’estableixen relacions sincròniques entre els nous elements. 

Els processos històrics tenen explicacions lògiques (quan segueixen els principis d’influència-determinació i de causa-efecte) però no tenen explicacions úniques, sinó que hi ha diverses possibles. Els historiadors poden fer explicacions diferents perquè uns donen més importància a uns elements o factors i altres a uns altres i uns segueixen una direcció i altres una altra.

Context històric  és el conjunt de realitats que existeixen en un moment donat i influeixen en els fets històrics. Els contextos poden tenir una durada curta, una durada mitjana, en aquest cas parlem de  conjuntura (es mesuren en anys), o poden ser llargs, en aquest cas parlem de sistemes  o  estructures  (es mesura en segles). Els límits i durada tant de les conjuntures com dels sistemes són variables i s’estableixen per tal de poder explicar millor la successió de canvis, de manera que poden establir-se diversos models segons els criteris que hagi fet servir l’analista del passat.  

Els elements o realitats històriques poden dividir-se en diversos tipus o categories segons l’assumpte de què tracten: economia, política, societat o cultura. Els elements de cada categoria són, al mateix temps, factors o causes que influeixen en fets posteriors i conseqüències o efectes d’altres elements anteriors. 

1. Economia: tracta de l’obtenció (de la naturalesa), producció  i la  distribució (compra / venda) de béns (objectes) i serveis. Les activitats econòmiques s’engloben en grups anomenats sectors. Per a la seva anàlisi es fan servir dades numèriques, gràfiques de producció, útils per al treball, infraestructures de producció, béns produïts, etc. Altres elements relacionats amb l’economia:
   • Geografia física o naturals.  Es refereix als elements físics o naturals pels quals aquest estableix l’obtenció dels recursos: fertilitat de la terra, accés a rius o ports naturals, les matèries primeres disponibles, clima (pluja, aridesa, etc.). La geografia també explica les vies de comunicacions necessàries per a la distribució dels béns. Per a la seva anàlisi es fan servir  mapes físics. 
   • Clima. Es refereix als fenòmens climàtics com les sequeres o les inundacions que modifiquen l’obtenció i producció de recursos. Per a la seva anàlisi es fan servir  mapes climàtics.
   • Demografia. Pressió demogràfica (quantitat i distribució), taxes demogràfiques, migracions, epidèmies, etc. Per a la seva anàlisi es fan servir  mapes demogràfics, taxes  numèriques o gràfiques amb les dades de les taxes.  
   • Tecnologia que fa als coneixements pràctics amb els quals es pot augmentar la producció.  Per a la seva anàlisi s’usen gràfiques quantitatives de producció. 
2. Societat: tracta sobre els  grups socials, la seva composició, les seves característiques, la seva relació, la seva evolució, etc. Per a la seva anàlisi es fan servir piràmides socials i objectes d’ús quotidià. 
3. Cultura: és una categoria recipient amb els elements racionals i emotius que els homes aprenen en societat. Inclou la llengua, els valors (moral o ètica social) i les tradicions, les creences (fe), les ideologies (política), els coneixements teòrics (ciència) i l’art que és el reflex d’aquests valors i creences. 
4. Política: tracta sobre l’organització i el repartiment de poder. Pot ser de tipus  interior  (la forma d’accés al poder i el tipus d’Estat, l’organització territorial, etc.) o de tipus exterior  (les relacions internacionals, les guerres, etc.). Per a la seva anàlisi es fan servir esquemes jeràrquics, mapes polítics, infraestructures defensives, armes, etc. 

Diferència entre fet històric i procés històric

Anomenam fet històric, a un succés del passat que l’historiador considera rellevant. Podem dir que són accions, successos, esdeveniments. Els fets històrics es caracteritzen per ser de curta durada (hores, dies, setmanes). Alguns exemples de fets històrics: l‘arribada a Amèrica de Cristòfol Colom el 12 d’octubre de 1492, l’esclat a Melilla el 17 juliol 1936 que iniciava el Cop d’Estat a la Segona República,  o l’aprovació per referèndum de la constitució espanyola el 6 de desembre de 1978. Segons les seves característiques, podem classificar un fet històric com polític, militar, econòmic, cultural, etc.

Els historiadors busquen els fets històrics relacionats entre si (culturals, econòmics, polítics, socials, etc.), i els s’integren en un procés històric, així aconsegueixen una comprensió més completa de la societat que estudien.

A partir del anàlisi que hem fet sobre el fet històric podem derivar a la definició de procés històric i que serà un conjunt de fets històrics relacionats entre si i que transcorre a través de el temps. A diferència de el fet històric (que és de curta durada), els processos històrics són més llargs, poden durar anys, dècades i fins segles.

Si pensem en qualsevol dels exemples de fet històric que hem vist abans, podrem veure que és una conseqüència d’altres fets anteriors, i també és la causa d’altres fets posteriors. Per exemple, el motí d’Aranjuez s’integra en un procés històric particular com ho és la guerra del fràncès o de la independència.

Pel que fa al canvi històric podem dir que suposa el fet d’un canvi o transformació des d’una situació inicial a una situació final, de manera que es produeix només durant el transcurs de el temps.

Un fet històric sí que pot ser l’artífex d’un canvi històric, per exemple l’assassinat de Cánovas del Castillo  va ser un fet històric que va portar a un canvi històric en la política d’Espanya. El canvi històric prolongat que marca canvi estructural o important, acabarà per conformar un procés històric, que estarà marcat pels fets històrics que han portat al canvi. Els fets històrics provoquen canvis que fan avançar els processos històrics en una direcció o l’altra. La relació entre els diferents fets històrics i la seva successió en el temps és el que dota a unes característiques generals a un procés històric.

Font: informació adaptada de profesorfrancisco.es