1. El segon govern d’Adolfo Suárez (1979-1981)
2. El govern de Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982)
3. Els governs de Felipe González (1982-1996)
4. Els governs de José María Aznar (1996-2004)
5. Els governs de Jose Luís Rodríguez Zapatero (2004-2011)
6. Els governs de Mariano Rajoy Brey (2011-2018)
7. Espanya des de 2019
8. Bibliografia

Tot i les dificultats de la crisi econòmica i de les ferides no tancades de la Guerra Civil, la democràcia estableix les seves bases amb la Constitució del 1978 i es consolida definitivament, després de l’intent de cop d’Estat del 1981, quan el 1982 arriba al poder el PSOE de Felipe González.

A partir de llavors es consolida el règim polític democràtic, gràcies a l’alternança normalitzada de les dues forces polítiques majoritàries, i es registra un fort creixement econòmic i la modernització social que ha convertit Espanya en un dels principals països de la Unió Europea.

El segon govern d’Adolfo Suárez (1979-1981)

A les noves eleccions del març del 1979 torna a guanyar per majoria simple la UCD, seguida cada cop més de prop pel PSOE.

L’activitat reformista es va ampliant amb l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors el 1980 (regulació dels drets laborals) i dels estatuts d’autonomia de la resta de regions espanyoles entre el 1981 i el 1983. De la mateixa manera es duu a terme el desenvolupament legislatiu constitucional , adaptant les normes legals al nou marc polític: reforma del Codi Civil, Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, reforma fiscal, etc.

Durant aquesta etapa ens trobam amb el creixement de la inestabilitat interna a la UCD davant les crítiques a Adolfo Suárez i el fracàs relatiu a les primeres eleccions municipals democràtiques de l’abril del 1979 i a les autonòmiques de Catalunya i el País Basc del març del 1980. A tot això s’uneix el descontentament social pels problemes derivats de la crisi econòmica i de les polítiques d’ajustament econòmic i el descontentament militar pels atemptats de l’ETA i el GRAPO. Finalment, el PSOE duu a terme una dura oposició, presentant una moció de censura el maig del 1980 que, tot i que fracassa, erosiona molt el govern.

Davant de tot això, Adolfo Suárez dimiteix com a president del govern i de la UCD el gener de 1981.

El govern de Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982)

Quan el Congrés elegia com a successor Leopoldo Calvo Sotelo es produeix l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. El cop, dirigit per Antonio Tejero, tinent coronel de la Guàrdia Civil, i Milans del Bosch, capità general de València, va consistir a l’ocupació del Congrés dels Diputats pel primer i a la declaració de l’Estat d’excepció i traient les tropes als carrers valencians el segon. El seu objectiu era tornar a establir un règim de dictadura militar que acabés amb la democràcia, però va fracassar per la manca de suports socials i l’actitud del rei, que va fer valer el seu paper com a màxim dirigent de l’Exèrcit perquè en la seva immensa majoria aquest donàs suport a la democràcia.

Durant el seu curt mandat, Calvo Sotelo sol·licita, amb l’oposició dels grups d’esquerra, l’ingrés a l’OTAN el 1982, i continua la política reformista amb l’aprovació de la Llei del Divorci el 1981.

El 1982 la situació d’UCD continua degradant-se, encara més amb la fundació per Adolfo Suárez d’un nou partit: el Centre Democràtic i Social (CDS). Això explica que a les eleccions de l’octubre del 1982 la victòria correspongui al PSOE de Felipe González amb majoria absoluta, seguida d’Aliança Popular (AP), desapareixent pràcticament la UCD.

Els governs de Felipe González (1982-1996)

A les eleccions d’octubre del 1982 el PSOE guanya les eleccions per majoria absoluta, aconseguint la presidència del govern el seu líder, Felipe González Márquez. Aquest resultat serà revalidat a les posteriors eleccions de 1986 i 1989.

Tot això us permet dur a terme en solitari un ampli ventall de reformes les prioritats de les quals eren la lluita contra la crisi econòmica, la consolidació definitiva de la democràcia i l’avenç cap a l’Estat de Benestar.

La lluita contra la crisi econòmica es duu a terme amb instruments com la reconversió bancària, el control de la inflació i la reconversió industrial, contestada aquesta última amb una forta conflictivitat social (Vaga General de desembre de 1988). La millora econòmica s’aconseguirà finalment gràcies a la nova fase expansiva de l’economia internacional i a l’ingrés a la CEE l’1 de gener de 1986. La nova conjuntura econòmica expansiva queda de manifest als Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla a 1992.

Se segueix consolidant la democràcia en completar-se el mapa autonòmic i ampliar les competències autonòmiques mitjançant la Llei de Procés Autonòmic de 1983, s’emprèn una reforma de l’Exèrcit per acabar amb el perill del colpisme i davant del terrorisme d’ETA s’opta pel consens de totes les forces polítiques democràtiques basques (Pacte d’Ajuria Enea de 1988).

S’estén l’Estat de Benestar a través de la reforma educativa (reforma universitària el 1983, ampliació de l’escolarització obligatòria als 14 anys el 1985 i als 16 amb la LOGSE el 1990) i l’ampliació dels sistemes de protecció social (universalització de assistència mèdica gratuïta, pensions no contributives, augment de la prestació per desocupació).

A les eleccions del 1993 el PSOE perd la majoria absoluta davant l’augment destacat del PP dirigit per Aznar. Això va ser degut a les següents causes: crisi econòmica internacional a partir del 1992, enfrontaments interns entre “guerristes” i renovadors i casos de corrupció (Roldán, Guerra, Mario Conde, GAL, etc.). Tots aquests factors expliquen la victòria electoral del PP a les eleccions de març 1996.

Els governs de José María Aznar (1996-2004)

Durant la primera legislatura el PP no obté majoria absoluta, per la qual cosa ha de governar amb el suport de les formacions nacionalistes (CIU, PNB, Coalició Canària), cosa que el va obligar a mantenir una orientació centrista

Gràcies a la bonança econòmica internacional, el PP aconsegueix reduir les taxes d’atur, continuar millorant les infraestructures i assolir els criteris de convergència el 1999 per entrar a l’euro (reducció del dèficit públic i de la inflació). A més, s’aconsegueix reduir la taxa d’atur, basant-se en el desenvolupament dels serveis, les inversions exteriors i l’explosió del mercat immobiliari.

En la política interior destaca el problema del terrorisme d’ETA. Després d’una primera etapa d’entesa amb el PNB, el segrest i l’assassinat el 1997 de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP a Ermua, provoca un enduriment de la política antiterrorista del govern. Així, el Pacte d’Ajuria Enea es trenca, optant el PP per acords amb el PSOE i els nacionalistes bascos per l’acostament a l’esquerra abertzale (Pacte de Lizarra del 1998).

A les eleccions del 2000 el PP aconsegueix vèncer per majoria absoluta gràcies a la bona conjuntura econòmica i a la manca d’un lideratge clarament establert al PSOE, que continuava immers en problemes interns.

A la segona legislatura, amb majoria absoluta al Congrés, es van reformar algunes lleis del període socialista, relacionades amb l’ensenyament, el món laboral (que provocà una vaga general arreu de l’estat), l’arribada d’immigrants (llei d’estrangeria que limitava l’accés als premisos i a la nacionalitat) i la lluita antiterrorista (que permetia la ilegalització de partits polítics que no condemnessin la violència terrorista).

En política exterior, es va propiciar l’acostament als Estats Units, que va comportar el suport a la intervenció militar a l’Iraq, el març del 2003, sense el suport de l’ONU. Aquest fet va provocar una gran onada de mobilitzacions en contra de la decisió del govern, amb el clam del NO a la Guerra.

L’11 de març del 2004, el radicalisme islàmic va produir un terrible atemptat als trens de rodalies de Renfe a Madrid, que va provocar 193 morts i centenars de ferits. Enmig d’una enorme commoció social, (accentuada per la tensió entre el govern, que atribuïa l’autoria de l’atemptat a ETA quan en realitat va ser perpetrat pel grup terrorista islàmic Al-qaeda) i la forta oposició), tres dies després, el PSOE guanyava, contra tot pronòstic, les eleccions generals. El PP no va acceptar mai aquesta derrota electoral.

Els governs de Jose Luís Rodríguez Zapatero (2004-2011)

El socialista José Luis Rodríguez Zapatero va governar durant dues legislatures. A la primera (2004-2008) es van dur a terme nombroses reformes. Després d’assumir el govern, va ordenar la retirada de tropes de l’Iraq, a més va impulsar una sèrie de normes legals de caràcter social, com la de la igualtat entre homes i dones, la del matrimoni entre persones del mateix sexe, la d’ampliació de les ajudes a les persones dependents i la llei d’estrangeria per a la regularització dels immigrants; a més, es va iniciar un procés de revisió de diversos estatuts d’autonomia. També es va aconseguir la independència informativa de RTVE, camp de batalla política fins aleshores de tots els partits de n’havien fet un ús partidista sempre que havien governat a Espanya. Poc després es va suprimir també la seva publicitat, reduïnt part dels seus ingressos en favor de les televisions privades.

La segona legislatura (2008-2011) es va veure afectada per la crisi econòmica mundial, que a Espanya es va traduir en un gran increment de l’atur (fruit d’una legislació laboral estricta que no permetia canvis substancials en les condicions del mercat laboral), un estancament de la producció industrial i de la construcció, una crisi generalitzada del sector financer i un gran augment important del deute públic. La posa en marxa d’un pla d’obres públiques econòmiques (plan E) no fou suficient per restar la davallada econòmica i es va veure obligats a fer un conjunt de retallades econòmiques (congelació de pensions, reducció del sou del funcionaris, etc) dificil d’acceptar per a la majoria de la població i per a bona part dels seus votants.

En aquest context de crisi, l’octubre del 2011, ETA va anunciar un alto el foc permanent, fet que obria un camí esperançador per a la fi de la violència terrorista a Espanya.

Censurat per la seva actuació davant de la crisi econòmica, el govern va convocar anticipadament eleccions per al 20 de novembre de 2011.

Els governs de Mariano Rajoy Brey (2011-2018)

Els comicis generals varen donar la majoria absoluta al Partit Popular i al seu nou líder, Mariano Rajoy. La legislatura va estar marcada per la lluita contra la crisi, la disminució de l’atur, la reforma laboral i un esforç de reducció del deute exterior i del dèficit públic.

El govern va pactar amb la Unió Europea els reajustaments pressupostaris que calia aplicar com a condició per a la renegociació del deute extern. El resultat va ser la reducció de les partides dedicades a despesa social (dependència, ensenyament, sanitat,…) i la restricció dels drets dels treballadors. Tot plegat, juntament amb diversos escàndols de corrupció política, va provocar una forta contestació social, representada pels “indignats del 15M” i per altres nous moviments polítics i socials.

Tot i que la situació econòmica es va estabilitzar a partir del 2014 i l’economia va tenir un creixement lleuger, la creació de llocs de treball s’està recuperant a un ritme molt lent.

El juny de 2014 el rei Joan Carles I va abdicar de la Corona d’Espanya en favor del seu fill, el príncep Felip de Borbó que passà a regnar amb el nom de Felip VI intentant donar més modernitat i transparència a la Casa Reial.

El desembre del 2015 es van celebrar noves eleccions que van ser guanyades pel Partit Popular. Tot i això, els resultats van mostrar una clara crisi del sistema bipartidista (PP-PSOE), ja que entre els dos partits van perdre gairebé un centenar de diputats i cinc milions de vots. A més, el panorama polític va quedar notablement fragmentat a causa de l’aparició de noves forces polítiques com Ciutadans i Podem, aquesta darrera hereva en bona part dels moviments de protesta social. Ambdues forces es van presentar com a renovadores, crítiques amb la corrupció política i exigit una profunda renovació del sistema polític. Per la seva banda, al sector conservador sorgeix un nou partit, VOX, que planteja una tornada a valors més tradicionals.

Mariano Rajoy va obtenir el segon mandat després de la rebel·lió del PSOE contra el seu líder Pedro Sánchez, i varen abstenir-se en segona volta en el Congrés dels Diputats. No obstant això, en unes primàries Sánchez també fou el candidat designat per la militància del PSOE a secretari general.

L’1 d’octubre de 2017, encara que hja s’havien celebrat altres consultes va tenir lloc un referèndum d’autodeterminació a Catalunya que no va ser mai reconegut poer l’estat espanyol i que va sotmetre a repressió als milers de ciutadans que anaven a votar als col·legis electorals. després d’una suposada victòria no reconeguda ni per l’estat espanyol ni per les institucions internacionals del si a la independència, El 10 d’octubre de 2017, en una sessió al Parlament de Catalunya, el president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont va fer una declaració parcial d’independència, a l’espera d’una mediació internacional. El 27 d’octubre de 2017, a les 15.27 h, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració, que proclamava la República Catalana aplicant els resultats del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del mateix any, amb 70 vots a favor, 2 en blanc, 10 en contra i la retirada de 53 diputats com a protesta. El Senat d’Espanya aprovà les mesures del govern espanyol fruit de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola amb els vots a favor del PP i del PSOE, però amb les abstencions a vot de José Montilla i Francesc Antich.

A finals de maig del 2018 es va produir la decisió de l’Audiència Nacional de la primera macrocausa del Cas Gürtel en què, a banda de la sentència de 351 anys acumulats de presó per a 29 dels acusats, es va assenyalar el Partit Popular (PP ) com a partícip a títol lucratiu de la trama, apuntant-se a més la falta de credibilitat del testimoni com a testimonis de diversos polítics del PP, inclòs el del president del Govern, Mariano Rajoy.

Després de la difusió de la sentència el PSOE va registrar el 25 de maig en seu parlamentària una moció de censura contra Rajoy, presentant Sánchez com a candidat a la presidència del Govern. La presidenta del Congrés dels Diputats Ana Pastor va programar la seva celebració per als dies 31 de maig i 1 de juny. L’1 de juny va tenir lloc la votació, que va tirar endavant amb 180 vots a favor del PSOE, Podemos, Junts per Catalunya. Esquerra Republicana i el Partit Nacionalista Basc, 169 en contra i 1 abstenció.

Espanya des de 2019

Sánchez va guanyar les eleccions amb 123 diputats (39 més que els que tenia) i traient 57 més que la segona força, el Partit Popular. Un mes després, el PSOE també va ser el partit més votat en el conjunt de les eleccions municipals i europees. La divisió en tres de la dreta tancà la possibilitat d’una coalició de dretes i confirmà que només el PSOE de Sánchez podria formar govern de manera realista.

Tot i que, al principi, se suposava que Sánchez no tindria gaires dificultats per a aconseguir la investidura tot es va anar complicant. Unides Podem volia un govern de coalició amb el PSOE que inclogués la vicepresidència per a Pablo Iglesias, però els socialistes vetaven la presència d’Iglesias al Govern. Iglesias va acabar renunciant a estar en el Govern, però finalment, les negociacions entre ambdós partits van fracassar i Sánchez va perdre la segona votació d’investidura amb 124 vots a favor (PSOE i PRC), 155 en contra (PP, Cs, VOX, JxCAT, CC i UPN) i 67 abstencions (Podem, ERC, PNB, EH Bildu i Compromís). Finalment, el termini per formar govern es va esgotar i es van convocar noves eleccions que es van celebrar el 10 de novembre de 2019

El PSOE va tornar a guanyar clarament les eleccions, tot i perdre 3 diputats (passant de 123 a 120). El 7 de gener de 2020, va ser investit president del Govern amb 167 vots a favor (PSOE, Podem, PNB, Més País, Compromís, BNG, NC i TE), 165 en contra (PP, VOX, Cs, JxCAT, CUP, UPN, PRC i Ana Oramas, que es va saltar l’abstenció aprovada pel seu partit, CC) i les 18 abstencions d’ERC i EH Bildu.

En 13 de març de 2019, donat que en pocs dies les xifres d’afectats durant la pandèmia per coronavirus de 2019-2020 s’havien disparat a 4.231 casos diagnosticats i 132 morts, dels quals més de la meitat (2.659 casos i 66 morts) ho eren a la Comunitat de Madrid, forçant al govern a decretar l’estat d’alarma.

Advocà per l’autonomia del Sàhara Occidental com «la base més seriosa, creïble i realista per a la resolució d’aquest assumpte». Fou un canvi molt significatiu de postura institucional d’Espanya, que passà a reconèixer la sobirania del Marroc sobre l’antiga colònia espanyola del Sàhara Occidental. Va continuar la pressió d’immigrants indocumentats a la Frontera entre Espanya i el Marroc a Ceuta, Melilla i les Illes Canàries, amb incidents com la Massacre de Melilla.

L’evolució política de les Illes Balears (1983-2023)

Bibliografia

• Buxaweb.cat
• Wikipedia
• https://40anysautonomiaib.uib.cat/