Els canvis econòmics i socials en el primer terç del segle XX

Data de la darrera modificació

Els canvis demogràfics

Com hem vist abans, al segle XIX, la població espanyola va créixer lentament perquè tenia una de les taxes de mortalitat més altes d’Europa. Però a partir de principis del segle XX, les taxes de mortalitat i natalitat varen disminuir progressivament, una situació que havien viscut altres països europeus des de mitjan segle XIX. Així, la seva transició demogràfica va avançar gràcies a la modernització de les seves estructures econòmiques i socials, que es donà de manera més intensa a les províncies més industrials i urbanitzades, cosa que va permetre aproximar-se al model de creixement demogràfic dels països de l’Europa occidental.

En els primers trenta anys del segle XX, la població d’Espanya va experimentar el creixement demogràfic més ràpid de la seva història, augmentant en 5 milions de persones. El 1930 la població espanyola arribava els 23,6 milions de persones. Aquest augment es deu principalment a la reducció de la mortalitat a causa dels avenços mèdics, la millora del sanejament urbà (com ara l’aigua potable, el tractament d’aigües residuals o la recollida d’escombraries) i una alimentació més regular i equilibrada. La davallada de la mortalitat infantil va ser fonamental: el 1900, el 41% dels infants espanyols morien abans dels quinze anys, mentre que el 1930 aquesta s’havia reduït al 23%. L’únic aspecte negatiu fou l’elevada mortalitat es donà a Espanya i a la resta d’Europa amb l’epidèmia de la mal anomenada «grip espanyola».

No obstant això, també ens trobam amb una disminució de la natalitat a conseqüència del menor nombre de fills per dona, a conseqüència de l’augment de les dones alfabetitzades i els canvis socials en la família i el treball, sobretot a les zones urbanes. L’esperança de vida es va incrementar en més de quinze anys durant aquestes tres dècades.

A finals dels del segle XIX i principis del segle XX es va accelerar les migracions tant interiors com exteriors. Així nombrosos pagesos van començar a residir a les grans ciutats (èxode rural). Altres pagesos, però també ciutadans, particiaparen en la massiva emigració europea cap a Amèrica que, en el cas espanyol va ser intens entre els anys 1905 i 1914, amb prop dos milions de persones. Es calcula que més d’un terç dels emigrants espanyols no va tornar. L’Argentina, Cuba i el Brasil van ser les destinacions principals. Aquest fenomen va afectar especialment regions com Galícia, però també foren molts els habitants de les Illes Balears que emigraren a Mèxic, Cuba, Puerto Rico i Argentina.

Amb l’esclat de la Gran Guerra, varen disminuir les migracions exteriors i es van incrementar les interiors, a conseqüència de la demanda de feina (indústria, serveis i construcció) a les grans ciutats espanyoles, sobretot Madrid i Barcelona que varen doblar van doblar la població en tres dècades. El procés d’urbanització va ser intens, els eixamples dissenyats a la fi del segle XIX a les grans ciutats van anar omplint-se de noves edificacions i es varen consolidar importants centres industrials a la vora de Barcelona, Bilbao i a la zona minera asturiana.

El creixement de població va ser alt a la majoria de les províncies costaneres mentre que l’estancament o reculada es va produir a les de l’interior, excepte a Madrid, Saragossa i Valladolid. Tot i això, Espanya presentava una de les densitats de població més baixes del continent, una distribució molt desigual entre la costa i l’interior i un baix percentatge de població urbana.

Els canvis econòmics

El sector primari

Durant el primer terç del segle XX, i malgrat la seva progressiva pèrdua de pes en el conjunt de l’economia, el sector agrari va continuar sent el predominant tant per la població que ocupava com pel volum de producció. L’agricultura cerealística va persistir en coexistència amb sectors més dinàmics i exportadors, com els productes típicament mediterranis, (fruites, hortalisses i oli), nous productes (patata i remolatxa sucrera) i el desenvolupament de la ramaderia que va duplicar la producció a conseqüència de l’increment del consum de carn i del desenvolupament del sector lleter.

Trenta anys després s’havien ampliat les terres dedicades al cereal i s’havia reconstruït parcialment la producció vinícola, després de la forta crisi de la fil·loxera a la fi del segle XIX. Els sectors més dinàmics es relacionaven amb l’exportació dels productes mediterranis.

Tantmateix, el principal problema per al desenvolupament d’una agricultura moderna era la gran desigualtat en la propietat de la terra. La gran propietat molt conservadora política i agrícolament, predominava al centre i el sud de la Península, on hi vivien nombrosos pagesos sense terra, els jornalers, que depenien d’un treball temporer, que amb prou feines els permetia mantenir les famílies. En canvi al nord peninsular, la mitjana i la petita propietat era majoritària i hi havia una nombrosa pagesia arrendatària, si bé també tenien dificultats per superar la producció de subsistència i generar beneficis per poder introduir reformes i modernitzar les explotacions.

La poca productivitat agrícola provocada per la climatologia, els limitats conreus de regadiu, i la política aranzelària de la resta de països europeus, convertien els productes espanyols en poc competitius en el mercat internacional.

A Mallorca, el cultiu de la vinya es va reduir considerablement fins a quedar concentrat al voltant de Felanitx. En canvi, es varen multiplicar les terres dedicades a l’ametler. Altres cultius interessants per la seva demanda en els mercats exteriors, eren el garrover, els llegums, les patates primerenques i les taronges de Sóller. A Menorca es continuà aplicant la rotació triennal, basada en els cereals, el farratge i el guaret. De vegades, part de les terres de guaret es dedicaven a cultius de temporada com les faves, les fruites i les tomàtigues. A Eivissa i a Formentera, la producció de l’agricultura es destinava a l’autoconsum. L’activitat més important en aquestes illes continuava sent l’explotació de les salines, que monopolitzava els dos terços del valor deles exportacions. La ramaderia a les Illes va continuar essent una activitat complementària de l’agricultura. En general, les ovelles (carn, llet i llana) i els porcs (embotits) formaven la cabana més nombrosa, si bé durant aquests anys es va iniciar l’expansió de la ramaderia bovina a Menorca, que serví de base a la indústria de formatges.

Els sectors industrial i energètic

En el primer terç del segle XX, Espanya va experimentar una notable modernització de la seva estructura econòmica gràcies a la posada en marxa de centrals elèctriques, especialment entre el 1923 i el 1930. La producció d’electricitat es va concentrar, sobretot, en el grup Barcelona Traction, conegut popularment com La Canadenca per l’origen del capital i en les indústries hidroelèctriques vinculades a la banca d’origen basc.

La incorporació del petroli i els seus derivats (gasolina i plàstics) també va impulsar una revolució en els transports: es va aplicar a la navegació i va possibilitar el sorgiment de l’automòbil i de l’aviació.

Afavorida per l’arribada de capitals exteriors, va possibilitar l’augment i diversificació de la producció industrial, així com el desenvolupament dels serveis. El sector agrari, malgrat que continuava sent majoritari, va perdre pes dins de l’economia i es va començar a transformar.

La noves tecnologies industrials va permetre millorar la vida de les zones residencials i urbanes (ascensors, electricitat i aigua corrent), però també ens els àmbits industrials i de serveis. També es va millorar la transmissió de la informació amb l’expansió del telègraf des dels anys seixanta del segle passat i del telèfon i de les emissions de ràdio a partir dels anys vint. Però la majoria d’aquestes innovacions no arribaven de manera ràpida a tot el territori i molt manco a la majoria de les zones rurals.

El desenvolupament industrial va ser desigual. El sector tèxtil català va continuar expandint-se, però va començar a perdre pes. Les indústries alimentàries varen retrocedir malgrat l’expansió de la indústria conservera del peix, situada al litoral atlàntic i al cantàbric, i la dels productes agrícoles desenvolupada a Navarra.

La indústria química es va consolidar gràcies a la fabricació de fertilitzants, medicaments, pintures i explosius i la siderúrgica biscaïna va créixer considerablement a partir de la creació d’Altos Hornos de Vizcaya (1902). A Cantàbria es va constituir l’empresa siderúrgica Nueva Montaña SA (1899) i a Sagunt (València) va sorgir Alts Forns del Mediterrani SA (1923).

La indústria metal·lúrgica va tenir en l’automòbil i els electrodomèstics dos sectors en expansió. En destaca l’empresa La Hispano Suiza (1904), especialitzada en la fabricació i venda de vehicles de luxe, i que va créixer sobretot després de la Gran Guerra per mor del descens dels preus, de l’augment de la renda i de la millora en la xarxa de distribució del combustible. També es van crear empreses de refinació i distribució de petroli com la companyia Campsa, fundada l’any 1927. A la dècada del 1930 es va produir la difusió dels primers electrodomèstics com els aspiradors, les neveres elèctriques, la ràdio i el telèfon, encara que al principi eren poca gent qui s’ho podia permetre,

La indústria balear de la primeria del segle XX va haver de fer front a la desaparició del mercat americà. Per aquesta raó, la indústria tèxtil va mantenir el seu caràcter artesà mentre que la indústria del calçat va augmentar la producció gràcies a la incipient mecanització i a l’especialització en sabates de luxe, sobretot a Menorca que també exportava productes ramaders. Mallorca continuava sent majoritàriament agrícola i ramadera, ja que les indústries de l’illa havien quedat molt afectades per la pèrdua de les colònies. Acabada la Primera Guerra Mundial, l’activitat comercial afavorí el desenvolupament d’altres indústries destinades a l’exportació. La indústria tèxtil es va consolidar i en varen aparèixer de noves com la d’adobs químics, la paperera i la de fabricació de catifes. La crisi del 1929 va afectar el comerç i la indústria, però les Balears varen remuntar-la gràcies al turisme.

El sector serveis

El sector serveis va experimentar un creixement important en paral·lel al procés d’urbanització de les grans ciutats que demandaven nous transports (tramvies o metro) i comunicacions (telègraf, telèfon i ràdio). El 1924, de l’empresa pública Companyia Telefònica Nacional d’Espanya. A tot plegat se li han d’afegir les necessitats dels nous serveis bàsics com l’educació, la sanitat i una administració pública més eficient i activa. També varen sorgir noves entitats bancàries i caixes d’estalvis com Banco Hipanoamericano (1900), Banco Vizcaya (1901), Banco Español de crédito (1902), Urquijo (1918) i Banco Popular (1926). També companyies d’assegurances i navilieres com la Transmediterrania.

També hi hagué una forta empenta a noves infraestructures, com ara l’ampliació de la xarxa viària, i la construcció (amb la introducció del ciment artificial o Pòrtland). També es varen reforçar amb l’ampliació de ports (si la flota mercant espanyola no podia competir davant els vaixells estrangers), embassaments i preses per generar electricitat. cosa que va permetre iniciar el procés d’electrificació dels ferrocarrils.

Des de la segona meitat del segle XIX, la bondat del clima, la bellesa del paisatge i la tranquil·litat de les Illes varen atraure nombroses persones que hi passaven temporades, especialment a Mallorca. Per incentivar aquesta nova activitat, que la gent de l’època anomenaven la indústria del foraster, es va fundar, a la primeria del segle XX, el Foment del Turisme de Mallorca, una societat encarregada de preparar i dirigir l’art de rebre el viatger que arribava a l’illa. En pocs anys es varen construir els primers hotels (Gran Hotel, Formentor, Mediterrani, Victòria…) i les primeres urbanitzacions (Cala d’Or, Ciutat Jardí, Palma Nova…). Al final de la dècada del 1920 ja hi havia agències de viatgesi s’organitzaven visites per l’illa.

La política econòmica durant la dictadura de Primo de Rivera

La dictadura de Primo de Rivera va pretendre impulsar un creixement econòmic en què l’Estat exerciria un gran protagonisme. Es predicava un nacionalisme econòmic antiliberal, que mostrava un afany notable per la regulació de les relacions econòmiques: control del mercat, multiplicació dels tràmits burocràtics.

Les idees rectores varen ser la nacionalització d’importants sectors de l’economia, el proteccionisme industrial i la intensificació de l’intervencionisme estatal i es va dissenyar un entramat institucional corporativista amb la intenció de vincular els principals grups empresarials al règim dictatorial. L’Estat va assolir un gran protagonisme gràcies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plans hidroelèctrics, etc.).

Es van dictar mesures protectores a la indústria i a la defensa del mercat interior i es van reservar a les empreses nacionals les compres del sector públic. L’any 1926, es va crear el Comitè Regulador de la Producció Industrial, que va imposar restriccions a la competència, ja que es va exigir l’autorització del govern per fundar o ampliar empreses.

Va crear-se el Consejo de la Economía Nacional per crear un pla econòmic que regulés la indústria. El govern va aprovar el Decret de Protecció de la Indústria Nacional que preveia la concessió d’ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l’exterior. També van concedir-se grans monopolis com el de la telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España o l’exclusivitat en la importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia CAMPSA (1927), un monopoli estatal per a l’abastiment d’hidrocarburs i després CEPSA (1929) per a les Canàries.

En el terreny agrari, va promoure’s el regadiu mitjançant la creació de les confederacions hidrogràfiques, que pretenien l’aprofitament dels recursos hidràulics de les conques dels grans rius espanyols.

Ara bé, cal dir que malgrat que va haver-hi creixement econòmic i augment de l’ocupació, les excessives despeses de l’Estat van provocar un sistèmic dèficit pressupostari i l’increment del deute públic de manera destacada. D’altra banda, tampoc van preparar l’economia espanyola per a la competència internacional ni es varen fer passes per afavorir un mercat interior més productiu i competitiu.

Cap a una societat moderna

A conseqüència de les transformacions econòmiques, la societat espanyola va iniciar el camí cap a la modernització i la implantació d’una societat de masses. Les classes protagonistes de la industrialització, la burgesia i el proletariat, es van consolidar, mentre es reduïa la pagesia i augmentava el pes social de les noves classes mitjanes urbanes.

La societat encara considera el patrimoni rural com una font de riquesa i un signe de prestigi social, per això l’antiga aristocràcia encara existia entre els grans propietaris agrícoles, que augmentaven la seva riquesa comprant noves terres a mesura que avançava la industrialització. Alguns segments de la classe capitalista financera també es van fer propietaris, adquirint propietats rurals amb l’objectiu de diversificar les inversions i els ingressos. Encara que pocs, hi havia una petita burgesia agrícola que procedia d’antics propietaris o arrendataris.

En general, els terratinents gaudien de gran influència, reclutant polítics d’aquest col·lectiu, com representants judicials, senadors o batras, així com personal de l’administració pública, com el governador civil. Tot i que l’èxode rural havia reduït el nombre d’agricultors, la seva participació segueix sent superior a la de les societats europees més industrialitzades. En aquest grup social hi ha diferències importants: alguns són petits i mitjans propietaris, alguns són llogaters amb condicions molt diferents (emfiteusi a Catalunya) i també hi ha un gran nombre de treballadors temporals, alguns dels quals només són temporals, sobretot a Extremadura i Andalusia.

L’ascens de la classe urbana, la burgesia, la classe mitjana i el proletariat significa l’aparició de l’anomenada societat de masses. A les ciutats, l’estratificació social es manifesta en la segregació de barris, diferents costums i valors socials, i pràctiques recreatives i culturals. A Espanya, la burgesia industrial era relativament petita en comparació amb altres països industrialitzats, formada essencialment per industrials tèxtils catalans i siderúrgics bascos. El desenvolupament industrial del primer terç del segle XX va augmentar la importància d’aquest grup, alhora que va consolidar la classe capitalista financera i va augmentar la seva influència a través de nous negocis. Aquests grups socials associats a la indústria i les finances s’integraven a les classes altes.

El creixement del comerç, les finances i l’administració va provocar el desenvolupament d’una classe mitjana que estava integrada essencialment per professionals liberals (advocats, metges, enginyers, arquitectes), funcionaris i empleats públics (administració de l’estat, educació, sanitat), serveis (assegurances, bancs, electricitat, gas, transport) i comerç (petites empreses i grans magatzems).

Els obrers industrials constituïen el gruix de les capes populars urbanes. El nombre d’obrers havia augmentat considerablement a conseqüència del desenvolupament industrial i de l’èxode rural de les primeres dècades del segle XX. La majoria dels assalariats es concentrava en ciutats industrialitzades de Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid. Les condicions de vida dels obrers eren millors que les dels jornalers agrícoles, però havien de suportar llargues jornades laborals, sous insuficients i habitatges insalubres en barris que no tenien les infraestructures bàsiques. L’adveniment cíclic de crisis econòmiques, amb el consegüent augment dels preus i de l’atur, n’empitjorava la situació, cosa que provocava protestes obreres i conflictivitat social i lluita obrera.

El paper de les dones

La situació de la dona va començar a canviar al segle XX, tot i que el progrés va ser lent i hi havia molts problemes i obstacles. ens trobam amb una persistència de la discriminació legal, ja que les lleis preveien que les dones estassin privades de drets polítics sinó també subordinades als seus pares o marits. Les faltes d’una dona casada són molt més greus que les d’una fadrina. En casar-se, una dona perdia automàticament la majoria dels seus drets legals i passava a dependre completament del seu marit, amb necessitat de permñis marital tant per fer negocis com per gestionar les seves propietat, així com acceptar o rebutjar una herència per si sola. El Codi Civil establia que les dones havien de viure i d’obeir als seus marits, sota pena de presó. La separació només es permetia en circumstàncies molt greus, com l’abandonament familiar, i les persones separades no podien tornar a casar-se. A més, en l’àmbit criminal, l’adulteri femení es castigava més severament que el masculí.

A inicis del segle XX, es va experimentar un progrés progressiu de l’ensenyament femení en tots els nivells educatius., sobretot d’ençà que es va estendre l’escolaritat obligatòria fins als dotze anys, per a tots dos sexes el 1909. El 1910, es va aprovar el reconeixement del dret de les dones a matricular-se en la universitat sense l’obligació de sol·licitar un permís especial o la possibilitat d’accedir a les oposicions en les mateixes condicions que els homes.

La majoria de les dones que treballaven al principi del segle XX ho feien al camp, en la indústria (confecció, teixidura, alimentació o tabac) o en el servei domèstic, i es veren afectades per una d’una legislació pensada per als homes i una societat masclista que rebutjava la constractació de les dones casades. En tots els casos, el sou de les dones era inferior als dels homes.

Amb les transformacions econòmiques del primer terç del segle XX, varen sorgir professions noves com ara telefonista o mecanògrafa, que van ser exercides per dones. Més formació requerien les de bibliotecària, mestra o infermera, també exercides principalment per dones. Aquestes noves professions es van convertir en un instrument d’independència i ascens social de les dones a causa d’unes millors condicions salarials.

A les ciutats, com pasava a nivell europeu i americà, sorgiren les dones més actives, autonòmes sobretot per comptar amb una millor educació. Poc a poc, aquestes dones canviaren la manera de vestir (varen desaparèixer les cotilles, les faldilles eren més curtes i de colors vius i el pentinat més atreviti) de moure’s i expressaren la seva voluntat de ser independents laboralalment. Els nous mitjans de comunicació, sobretot el cinema, difonien la imatge d’una nova dona que fumava, conduïa, portava pantalons, freqüentava bars i cabarets i ballava el tango o el xarleston. Malgrat que eren una minoria, l’aparició d’aquestes dones alliberades va ser denunciada pels sectors més tradicionals.

Des de principis del segle, a Espanya apareixen un grups i organitzacions de caire feminista que varen centrar les seves reivindicacions en la igualtat legal, el dret a l’educació i al treball i la demanda d’igualtat política. L’any 1918, es va crear a Madrid l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), formada per dones de classe mitjana, que va comptar amb dirigents com María Espinosa de los Monterros, Clara Campoamor i Victoria Kent, que varen plantejar la demanda del sufragi femení. L’any 1919, es publica La condición social de la mujer en España de Margarita Nelken i la Cruzada de Mujeres Españolas va convocar la que s’ha considerat la primera manifestació sufragista a Espanya.