1. Noves fronteres, però vells problemes.
2. Alemanya i el problema de les reparacions
   • El creixement econòmic i la felicitat
3. El crac de Wall Street de 1929
   • Dimarts Negre
   • La terrible crisi dels anys trenta
4. El feixisme italià
   • La itàlia de la postguerra
   • Característiques i bases del feixisme: creure, obeir i combatre
   • La Marxa sobre Roma i la Itàlia feixista
   • L’expansionisme italià
5. El nazisme alemany
   • La República de Weimar entre 1929-1933
   • Qui era Adolf Hitler?
   • El putsch de Munic
   • L’arribada al poder de Hitler
   • Hitler, de canceller a dictador
   • Esdeveniments clau durant el règim nazi

Entre els anys 1914 i 1918, Europa es va veure embolicada en el conflicte més mortífer que havia conegut fins aleshores, la Gran Guerra . Aquesta va enfrontar, d’una banda, les Potències Centrals (Alemanya, Àustria-Hongria, imperi otomà i Bulgària) i, de l’altra, la Triple Entesa (Gran Bretanya, França i Rússia) a les quals es van unir 24 països més, entre ells els Estats Units i Itàlia. El novembre de 1918, Alemanya va sol·licitar a les potències aliades un armistici. Mesos després, es van celebrar una sèrie de conferències de pau entre els vencedors i els vençuts. Aquests acords de pau pretenien establir les condicions polítiques, territorials i econòmiques necessàries per evitar que una guerra semblant tornés a repetir-se.

Durant el període d’entreguerres molts països van experimentar greus desordres polítics, econòmics, socials i culturals. 

En l’àmbit polític, l’enuig i la desil·lusió es dirigien contra els vells sistemes polítics liberals, que a ulls de molts van ser els causants de la Primera Guerra Mundial. Les revolucions russes del 1917 varen demostrar que era possible crear un nou tipus d’estat dirigit pels treballadors. Molts esperaven que la revolució s’estengués als seus països, com va passar a Alemanya i Hongria, intents revolucionaris que varen ser sufocats. Per contra, les classes mitjanes i altes d’Europa temien que es repetissin els esdeveniments de Rússia.

Les economies europees estaven destrossades i desequilibrades després de gairebé cinc anys de combats. A això cal afegir el retorn a casa dels milions de soldats desmobilitzats, que van haver de fer front a la desocupació i als salaris baixos. Un altre dany col·lateral va ser el retrocés de la dona al món laboral: ara que els homes tornaven a casa seva, ja no eren necessàries als llocs que havien ocupat per substituir-los mentre servien al front.

Moltes persones insatisfetes van acabar formant part d’organitzacions d’extrema esquerra i d’extrema dreta, perquè aquests grups prometien transformar la societat. La majoria d’aquestes associacions van formar grups paramilitars, que s’enfrontaven entre si en lluites de carrer:

• Els grups més bel·licosos a l’esquerra eren els anarquistes i alguns socialistes, a qui donaven suport a les classes urbanes treballadores.
• A la dreta, els grups més perillosos eren els ultranacionalistes, sostinguts per membres de l’exèrcit, de l’alta burgesia dels negocis i de les classes mitjanes. 

Al món de la cultura van sorgir moviments rupturistes com la literatura surrealista d’André Breton, l’arquitectura de Le Corbusier, el futurisme pictòric de Marinetti o el teatre de Bertolt Brecht.

Noves fronteres, però vells problemes.

Potser els punts més problemàtics durant les converses de pau a Versalles van ser la qüestió territorial i la de les nacionalitats. En principi, la base negociadora eren els Catorze Punts presentats pel president nord-americà Woodrow Wilson. S’hi establia el “principi de nacionalitat” on calgués reajustar fronteres. Els canvis fronterers van ser molt importants, sent els següents els més rellevants:

• Alemanya, la gran derrotada, va perdre una part important del seu territori, sobretot a la part oriental. 
• Polònia va renéixer com a Estat, amb territoris dels antics imperis alemany, austrohongarès i rus.
• Els imperis austrohongarès i otomà van ser desmembrats, sorgint tota una plèiade de nous Estats: Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia…
• Itàlia, una de les potències vencedores de la guerra, va aconseguir el Tirol meridional, però no va quedar satisfeta perquè reclamava molts més territoris, entre ells Trieste i Dalmàcia.

Amb tants canvis, era inevitable que nuclis importants de població quedessin dins de les fronteres d’Estats diferents de la seva ètnia o cultura (per exemple, alemanys sota domini txecoslovac, austríacs dins d’Itàlia, etc.). Per tant, en solucionar problemes d’unes nacionalitats, se’n creaven de nous.

Alemanya i el problema de les reparacions

Alemanya va considerar el Tractat de Versalles un Diktat (una imposició) . Després d’alguns intents revolucionaris de tipus bolxevic, es va instaurar un règim democràtic conegut com a República de Weimar. El nou Estat havia de fer front a una forta inestabilitat social, política i econòmica.

• Socialment trobem una població derrotada, humiliada i en plena efervescència revolucionària.
• Políticament la república es va veure atacada des de l’esquerra (comunistes) i la dreta (ultranacionalistes).
• Econòmicament calia assimilar tots els soldats que tornaven del front, i pagar les reparacions de guerra als Aliats establertes per Versalles.
• L’ assumpte de les reparacions va ser molt espinós, fins i tot entre els mateixos aliats. Alemanya havia de pagar 132.000 milions de marcs (principalment a França i la Gran Bretanya); no obstant, la seva economia estava a la ruïna.

El 1922 Alemanya va sol·licitar un ajornament del pagament de reparacions, ja que la seva economia estava a punt del col·lapse. França i Bèlgica van amenaçar d’ocupar la regió del Ruhr, la més industrialitzada d’Alemanya, i encarregar-se de controlar la seva producció industrial per cobrar-se les reparacions. L’ocupació, aparentment legal tal com estava previst a les clàusules de les conferències que van fixar les reparacions de guerra, va començar el març de 1923.

La resposta alemanya va ser demanar als treballadors del Ruhr que es posessin en vaga, de manera que no es produís res. A canvi, el govern va prometre pagar els salaris mentre durés l’ocupació estrangera. Per pagar, el govern de Weimar va començar a imprimir diners, la qual cosa va provocar un fenomen inflacionari desbocat, conegut com a hiperinflació. Els diners van perdre tot el seu valor: per exemple, una barra de pa costava el 1914 -abans de la guerra-, 0,15 marcs; al març de 1923 el preu era de 150 marcs, i, al novembre, el cost era de 200 mil milions de marcs. 

Els feliços anys vint

Juntament amb el Japó, Estats Units va ser el primer país a iniciar el seu creixement econòmic perquè la seva indústria nacional no havia estat destruïda per la guerra. Aquesta situació favorable li va permetre ajudar els països europeus a sortir de la crisi. El mitjà utilitzat va ser ideat pel financer i polític nord-americà Charles Dawes. 

Amb l’ocupació del Ruhr i la consegüent crisi, estava clar que Alemanya no faria front al pagament de reparacions. La idea de Dawes per flexibilitzar els pagaments i reduir les quantitats que Alemanya havia de pagar consistia que la banca americana donaria crèdits al Govern alemany perquè aixequés la seva indústria (juntament amb la realització d’inversions de capital americà en empreses industrials alemanyes). D’aquesta manera, podrien pagar els seus creditors, entre els quals destacaven França, el Regne Unit, Itàlia i Bèlgica. I aquests països, en rebre aquests fons, podrien tornar els deutes de guerra que havien contret amb els Estats Units. A aquest conglomerat de crèdits i pagaments se’l coneix com el Pla Dawes, que va començar la seva implantació a partir de 1924.

Sota aquestes condicions, França i Bèlgica van acceptar abandonar l’ocupació del Ruhr a l’agost de 1925. Això va obrir un període de prosperitat i concòrdia internacional que es va mantenir fins al 1929. Precisament aquell any es va aprovar el Pla Young, un segon pla de pagaments de reparacions d’Alemanya que mai no es va arribar a implementar a causa dels efectes de la Gran Depressió.

Amb la millora dels indicadors econòmics entre Alemanya i els seus antics enemics, les relacions internacionals a nivell polític també van millorar . Alguns historiadors han cridat a aquest període la “concòrdia il·lusòria” , ja que és un lapse curt de cinc anys en què semblava que el futur seria més benèvol que en el passat recent.

Per acabar de tancar els problemes territorials sorgits després del Tractat de Versalles, les potències es van reunir a la localitat suïssa de Locarno. Allí es van signar una sèrie de tractats negociats entre Bèlgica, Txecoslovàquia, França, Alemanya, Itàlia, Regne Unit i Polònia. En aquests països, aquests països reconeixien les seves fronteres, i es comprometien a respectar-les. A més, es va acordar que la regió de Renània havia de continuar sent una zona desmilitaritzada. Un altre fet a destacar és que, el 1926, Alemanya va ser admesa com a membre de ple dret a la Societat de Nacions. Dos anys més tard, el 1928, es va signar el Pacte Briand-Kellogg, un acord entre quinze Estats on aquests es comprometien a no utilitzar la guerra per solucionar les controvèrsies internacionals.

El creixement econòmic i la felicitat

El període previ al 1929 va veure baixar la conflictivitat degut sobretot al fet que es van experimentar millores en les condicions de vida dels treballadors. A aquest temps se’l coneix com “els feliços anys 20” o “the roaring twenties” en anglès (roar significa “rugit”, però també “una cosa viva”, “trepidant”). 

La societat es va transformar: es va iniciar un període amb un estil de vida en què predominava la diversió. Aquests anys van proliferar els espectacles propis de cabarets, sales de festa i music-halls. Va començar l’època daurada de la ràdio, però també del cinema, primer mut i després sonor. A més, apareixen les primeres grans estrelles del cel·luloide, com Rodolfo Valentino, Charles Chaplin i Greta Garbo. La música es va enriquir amb nous estils com el jazz, el charleston i el swing.

La millora de l’economia va portar la reactivació del consum. Als Estats Units, els crèdits a les famílies i treballadors van permetre que les classes mitjanes disposessin d’automòbils (el famós Ford T) i electrodomèstics a casa seva (rentadores, frigorífics, aspiradores). Un altre fet interessant, que portaria conseqüències més tard, va ser que molts consumidors van invertir en la compra d’accions d’empreses que cotitzaven a Borsa perquè proporcionaven beneficis abundants en poc temps.

A la dècada posterior al final de la Primera Guerra Mundial, la dona va aconseguir el dret al vot a molts països. Cada vegada més dones tenien feines remunerades, si bé eren ocupacions de baix perfil i de salaris curts. La incorporació de la dona al món laboral es va veure accelerada per la guerra, quan van ocupar els llocs que els homes deixaven per anar al capdavant. Tot i això, l’aparició dels electrodomèstics va implicar que moltes dones disposessin de més temps lliure, en haver de dedicar menys a les tasques de manteniment de la llar. 

A les grans ciutats americanes i europees, grups de dones van començar a sortir i fumar en públic. Se les va conèixer com a flappers. Usaven maquillatge, portaven talons i faldilles. Ballaven charleston o swing, cosa que per a molts eren comportaments immorals. S’esperava que la dona es quedés cuidant la llar. 

Entre 1920 i 1933 va estar vigent als Estats Units la Llei Volstead, que prohibia la producció i venda d’alcohol. Els impulsors d’aquesta norma defensaven que l’alcohol afectava la jornada laboral del treballador, causava violència i destruïa famílies. Tot i això, la gent no va deixar de consumir alcohol.

Al seu lloc van proliferar tallers clandestins de fabricació, i el crim organitzat va experimentar un auge sense precedents. És l’època del Xicago d’Al Capone.

El crac de Wall Street de 1929

Dimarts Negre

Com sabem, entre els anys 1924 i 1929, va tenir lloc un creixement econòmic important acompanyat de millores socials i d’un descens de les tensions polítiques. Per això mateix, pràcticament ningú no va saber veure el que es venia a sobre l’octubre del 1929. Hi havia senyals, però en la majoria d’ocasions els governs no els van fer cas. El món feliç de finals dels anys 20 es convertiria en un món infernal. Cada país va sobreviure millor o pitjor a aquesta crisi depenent de les decisions que van prendre els seus dirigents.

A finals de 1920, l’economia dels Estats Units, que aleshores era el motor econòmic mundial, estava sotmesa a una sèrie de problemes i desajustos que es poden resumir en els punts següents:

Problema	Conseqüència
Sobreproducció de productes agrícoles	Caiguda de preus, ruïna de pagesos
Beneficis creixen més que salaris	Baixada del consum
Caiguda del consum	Tancament de negocis, augment de l’atur
Especulació amb les accions a la Borsa de Wall Street	El preu de les accions no era realista
Massa pes de l’economia dels EUA (45% de la producció mundial)	L’economia del món depenia de la salut de l’economia americana
Sobreproducció de béns manufacturats	Baixada de la producció. Menys treballadors necessaris i, per tant, més aturats

Tenint en compte la problemàtica exposada i les seves conseqüències lògiques, la crisi va esclatar. Tot i que l’economia donava signes de creixent feblesa, el valor de les accions continuava augmentant de manera irreal, formant una bombolla especulativa, és a dir, una desconnexió entre l’economia real i la productiva. El valor de les accions augmentava constantment pel convenciment dels inversors que n’obtendrien grans beneficis, simplement especulant amb el seu valor, és a dir, comprant i tornant a vendre. Durant una sèrie d’anys, els beneficis varen ser tan elevats que molts d’inversors varen demanar crèdits als bancs amb l’objectiu de comprar accions per jugar en borsa

Molts d’accionistes, conscients que la cotització de les accions era molt superior al seu valor real i que no continuarien pujant indefinidament, varen decidir posar a la venda 13 milions d’accions el dijous 24 d’octubre de 1929 (dijous negre) fruit de la desconfiança va calar entre els inversors. Aquest excés d’oferta es va traduir en una caiguda en picat dels preus de les accions i el tancament de la borsa. La situació va empitjorar uns dies més tard, el 29 d’octubre, quan la borsa de Wall Street es va desplomar completament. A aquest dia se’l coneix com el  Dimarts Negre.

En veure que les seves accions no valien res d’un dia per l’altre, els inversors van córrer als bancs per retirar els estalvis. Aquests no van poder satisfer la demanda de retirada d’efectiu, per la qual cosa moltes entitats bancàries van fer fallida. Conseqüentment, això va deixar a la ruïna milers de ciutadans. 

La terrible crisi dels anys trenta

Amb el crac borsari els problemes no havien fet més que començar. Hem de recordar que els Estats Units eren la locomotora econòmica a nivell mundial. Ambdós successos (enfonsament borsari, importància mundial de l’economia americana) van conduir a una crisi global coneguda com la Gran Depressió . Els efectes immediats van ser una caiguda dels preus, que va conduir a una gran deflació i al final de l’època de prosperitat dels anys vint.

Per atendre els seus problemes econòmics interns, els Estats Units van retirar els fons que tenia invertits en altres països. És important recordar que el Pla Dawes, per exemple, funcionava gràcies als crèdits nord-americans concedits als països europeus. Les conseqüències d’aquestes accions van ser lamentables a tots els països (especialment, com acabem d’esmentar, a Alemanya). 

• La caiguda del consum implicava un descens de les vendes, de manera que moltes empreses van haver de tancar, ja que tampoc van aconseguir crèdits per seguir endavant. Molts bancs, sense aportacions de diners per part de particulars i empreses, van continuar fallint. 
• Els treballadors que van conservar els seus llocs van veure abaixar els salaris. L’atur va augmentar exponencialment, cosa que va portar milions de persones a viure de les ajudes del govern i de la caritat. 
• Davant de les polítiques liberals anteriors a la crisi, els països van adoptar mesures proteccionistes per protegir les seves economies. Això implicava una reducció important del comerç a nivell mundial. 
• Tot el que s’ha relatat fins ara es va traduir, com és lògic, en el descens del nivell de vida . Molts van culpar el sistema capitalista com el responsable de la crisi.

Les mesures inicials preses pels Estats Units no van tenir efecte. El president Herbert Hoover va aplicar polítiques deflacionistes, com la reducció del crèdit i de la despesa pública, però aquestes van empitjorar encara més la situació. Calia un canvi de model econòmic, que vindria de la mà d’un nou president, Franklin Delano Roosevelt.

Una possible solució: el new Deal

Els països afectats per la Gran Depressió van implementar mesures de diversos tipus, si bé molts van recórrer a la intervenció de l’Estat a l’economia. D’entre tots els països, el pla més conegut és el que va posar en marxa el president nord-americà Roosevelt a partir del 1933, data en què va resultar guanyador de les eleccions. Aquestes mesures es coneixen com a New Deal (nou pacte o nou acord). L’objectiu del pla era reactivar la demanda, perquè el mercat de treball es tornés a posar en marxa. Podem resumir les mesures , que van ser de tipus econòmic i de tipus social, així:

• Molts agricultors estaven endeutats, així que se’ls van donar ajuts per saldar aquests deutes.
• Com que un dels problemes era la caiguda dels preus, es va limitar la producció agrícola i industrial (en haver-hi menys oferta, els preus haurien de pujar).
• L’Estat va dur a terme una política de construcció d’ obres públiques (preses, carreteres, ponts) per donar feina als obrers.
• La Borsa de Wall Street i la Banca van ser intervingudes parcialment, perquè els ciutadans no tornessin a perdre els estalvis.
• Les condicions dels treballadors van millorar en aspectes com ara la creació d’un salari mínim, o la prestació per desocupació, invalidesa o jubilació. 

A partir de 1938 l’economia nord-americana va començar a recuperar-se, encara que no seria fins a la Segona Guerra Mundial quan va recuperar els seus nivells de producció i ocupació.

L’Europa de les dictadures

El Període d’Entreguerres (1919 – 1939) va ser una de les èpoques de major inestabilitat al continent europeu. Ja des de la fi de la Primera Guerra Mundial, Europa va començar a experimentar un qüestionament dels sistemes democràtics liberals i la seva efectivitat per regir els Estats. No obstant això, va ser la Crisi Econòmica de 1929 la que va desfermar la crisi definitiva de la democràcia a Europa. El col·lapse econòmic va portar a un malestar social generalitzat i, per això, la població va començar a buscar nous models i lideratges polítics. La democràcia que imperava en la majoria de les nacions europees, no va aconseguir trobar una solució als problemes de cesantia i estancament de l’economia. En aquest context, van prendre força moviments polítics extremistes que prometien canviar el rumb de les coses.

El feixisme italià

La itàlia de la postguerra

La situació a la Itàlia del període 1919-1922 no difereix gaire de la d’altres països europeus: atur, vagues, soldats veterans desencantats, crisi econòmica… Aquest escenari era en gran part heretat  del final de la Primera Guerra Mundial, que va deixar als contendents socialment i econòmicament exhausts. A més, en el cas concret d’Itàlia, va sorgir l’anomenat “irredentisme italià”. Es tracta d’un moviment polític que reclamava per al país una sèrie de territoris que no li havien estat concedits al Tractat de Versalles.

Mentre això succeïa a Itàlia, a Rússia, l’Exèrcit Roig havia vençut els seus enemics i s’estava creant el primer Estat socialista de la història, la Unió Soviètica, que va néixer oficialment el 1922. Als Estats liberals occidentals, les classes dirigents temien que la revolució  socialista succeïda a Rússia es contagiés als seus països. La lluita entre la burgesia liberal i el moviment obrer es va concretar en un reforçament del conservadorisme dels grups dirigents, però també, en el naixement d’una nova ideologia, com veurem tot seguit.

En aquest context, un antic socialista reconvertit en ultranacionalista va formar un grup paramilitar que va anomenar Fasci di combattimento. El seu nom era Benito Mussolini. Per eradicar el perill bolxevic i col·locar Itàlia com una potència de primer ordre mundial, aquest prometia reformes polítiques i socials, combinades amb nacionalisme. D’aquest còctel d’idees va sorgir el feixisme, que prendria forma política definitiva amb la fundació del Partit Nacional Feixista el 1921.

Característiques i bases del feixisme: creure, obeir i combatre

En 1919, el sistema polític italià era una monarquia parlamentària, el Cap d’Estat del qual era el rei Víctor Manuel III. Tot i això, les condicions socials i econòmiques, com hem vist, eren dolentes. En aquest context, Benito Mussolini, l’antic socialista reconvertit en ultranacionalista (que havia defensat la participació d’Itàlia a la Primera Guerra Mundial), va fundar el Partit Nacional Feixista. Les característiques més marcades de la ideologia del grup són les següents:

• És totalitari, és a dir, l’Estat està per sobre dels ciutadans.
• És  antidemocràtic . Es culpa la democràcia dels mals de la nació.
• És un sistema de partit únic, que prohibeix la resta d’opcions polítiques i persegueix els opositors.
• Viu de la imatge i la propaganda. La simbologia militar ho impregnava tot.
• Compta amb un líder carismàtic a qui es rendeix culte. En el cas d’Itàlia, aquest líder (Mussolini) se’n deia Il Duce .
• És nacionalista, expansionista i racista.
• Es antiliberal, anticapitalista y antimarxista.
• Promou l’intervencionisme de l’Estat en l’economia.

Les bases socials del feixisme són molt heterogènies. No en va, com hem explicat a les característiques, en ser tan bel·ligerant amb altres grups i ideologies, va aconseguir suports molt diversos:

• Dels militars , que veien amb bons ulls la política revisionista i expansionista que defensava el feixisme.
• De molts joves, que rebutjaven la democràcia per no donar resposta a la crisi.
• De les classes mitjanes, que havien perdut poder adquisitiu com a conseqüència de la crisi de postguerra.
• De part de la classe treballadora, que veia en el feixisme la resposta a la manca de feina.

La propaganda feixista va estar molt present en tot moment. Un dels eslògans més utilitzats, i que resumeix bé aquesta ideologia, era “Creure, obeir, combatre”.

La Marxa sobre Roma i la Itàlia feixista

L’octubre del 1922, la situació d’inestabilitat va portar el Partit Socialista a organitzar una gran vaga general. Com a resposta, Mussolini va convocar les seves camises negres (nom que rebien els feixistes) i es va dirigir cap a la capital italiana, Roma. Un cop allà, en lloc d’enviar l’exèrcit a aturar-los, el rei Víctor Manuel III va encarregar a Mussolini la formació d’un nou govern . Aquest episodi és conegut com la “Marxa sobre Roma“.

Al principi, Mussolini va semblar governar segons les regles del sistema democràtic. No obstant això, a partir de 1925 va començar a fer passos per convertir Itàlia en un Estat totalitari. En primer lloc, va prohibir els partits i sindicats, a excepció del Partit Feixista Italià. En segon terme, es va posar fi a les llibertats civils de reunió, associació i premsa. Finalment, es va perseguir tota l’oposició política. El cas més famós va ser l’assassinat del líder socialista Giacomo Matteotti el 1924, després que aquest denunciés els abusos de Mussolini i els seus. Finalment, el 1926 Mussolini va adquirir la capacitat de legislar sense el permís del parlament, cosa que el convertia en dictador de ple dret. 

Per perseguir a tot el que fos considerat antifeixista, el 1927 es va crear una policia política anomenada OVRA (Organizzazione per a la Vigilança i la Repressione dell’Antifascismo). Aquesta policia no era única del règim feixista italià, també la trobem a la Unió Soviètica (NKVD) i l’Alemanya nazi (Gestapo).

A nivell econòmic, el feixisme era corporativista i intervencionista. També es va proposar posar fi a la lluita de classes marxista i amb l’individualisme capitalista. Com a tercera via , proposava que la societat col·laborés amb l’Estat en la recerca del benefici nacional, que estava per sobre de l’individual. 

L’expansionisme italià

La política exterior del règim feixista va buscar emular les glòries passades de l’ Imperi romà. No en va, en 1911 Itàlia va envair part de Líbia, que en aquell temps era territori de l’Imperi otomà. En aquest sentit, es pot afirmar que amb Mussolini no va fer més que augmentar-se una política expansionista preexistent que, cap al 1927, va portar a completar el control d’aquest territori.

Cal recordar que, des de finals del XIX, Itàlia ja posseïa el territori d’Eritrea, i que el 1896 l’exèrcit italià va patir una vergonyant derrota davant les tropes etíops a la batalla d’ Adua. Per aquest motiu, el 1936 Itàlia va envair Etiòpia, un dels dos països (l’altre era Libèria) que quedaven sense ocupar a Àfrica per les potències europees.

Finalment, el 1939, abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial, les forces italianes es van annexionar Albània.

El nazisme alemany

La República de Weimar entre 1929-1933

Per poder entendre les raons que van fer pujar al poder Hitler i el seu Partit Nazi a Alemanya és important conèixer la situació de la República de Weimar en el període 1929-1933.

Des de la fi de la Primera Guerra Mundial, Alemanya era una república parlamentària , amb una Constitució que establia la separació de poders:

• El Reichstag (parlament) exercia el poder legislatiu.
• El poder executiu estava a les mans del Canceller (equivalent a president del govern) i del President de la República (que era el Cap de l’Estat).
• El poder judicial era potestat de  jutges .

La crisi del 1929 va colpejar molt durament Alemanya. Aquí entra en joc un poder especial que té el president: en cas d’emergència, pot governar per decret, és a dir, “saltar-se” al Reichstag. En aquest esquema es pot veure el funcionament de la República de Weimar:

En aquestes circumstàncies de crisi econòmica i amb poders especials per part del president, entre el 1929 i el 1933, els successius governs d’Alemanya van governar per decret. És a dir, no era inevitable que Hitler arribés al poder, però les bases perquè ho fes existien els primers anys trenta.

Qui era Adolf Hitler?

Adolf Hitler va néixer el 1899 a Àustria. El 1912 es va mudar a Munic, on viuria fins al començament de la Primera Guerra Mundial, quan es va allistar a l’exèrcit alemany. Va lluitar en aquest conflicte, sent condecorat dues vegades amb la Creu de Ferro. El 1919 Hitler es va unir a un petit partit polític nacionalista, anticomunista i antisemita, anomenat Partit dels Treballadors Alemanys. Gràcies als seus dots en oratòria, aviat es va convertir en el seu líder, i ho va refundar com a Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP per les seves sigles en alemany), comunament anomenat Partit Nazi. Atenció, no hem de confondre els termes per què que el partit de Hitlès es digués socialista, no significava que ho fos.

El putsch de Munic

Els nacionalsocialistes van crear un grup paramilitar anomenat SA (Sturm Abteilung, “seccions d’assalt”) per fer front als seus oponents (comunistes, socialistes, jueus). El 1923 els nazis, amb Hitler al capdavant, van intentar donar un cop d’Estat per enderrocar el govern alemany. El cop es coneix com “el putsch de la cerveseria“, i va acabar amb un rotund fracàs i amb Hitler a la presó. Només hi va passar diversos mesos, i durant el seu tancament va escriure una obra on explicava la seva ideologia: Mein Kampf  (La meva lluita).

Ideològicament, el pensament de Hitler es pot resumir en aquests punts:

• La creença en la llegenda de la “punyalada per l’esquena“, segons la qual la derrota d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial havia estat degut a l’acció des de dins de comunistes, socialistes, jueus i pacifistes.
• El rebuig del Tractat de Versalles, que molts alemanys veien com una humiliació a Alemanya.
• Nacionalisme basat en la raça. Segons ell, la humanitat es dividia jeràrquicament en races, sent l’ària la superior, i la mongeta la més baixa de totes, que, a més, contaminava la resta, en barrejar-se biològicament amb elles.
• Els jueus i els comunistes serien els culpables de tots els mals d’Alemanya.
• Calia aconseguir “espai vital” per a l’expansionisme de la raça ària. Aquest espai vital (Lebensraum) havia d’aconseguir-se cap a l’Est, emmarcat també en la lluita contra l’enemic ideològic, el comunisme.
• Havia de néixer una Gran Alemanya que inclogués tots els considerats alemanys purs (incorporant aquells que vivien en altres països).

L’arribada al poder de Hitler

En sortir de la presó, Hitler va decidir que el Partit Nacionalsocialista havia d’aconseguir el poder per mitjans legals. D’aquesta manera, els nazis van entrar al joc democràtic, participant de les eleccions i ocupant escons com a diputats. L’èxit del partit va ser escàs entre el 1925-1929, que són els anys de la recuperació econòmica, els feliços vint. Però el crac del 29 ho va canviar tot. Els alemanys van començar a votar opcions alternatives. Des d’aquell moment, el Partit Nacionalsocialista va aconseguir cada cop més suports entre els alemanys.

Hitler, de canceller a dictador

El 30 de gener de 1933 , i després de negar-se diverses vegades en els mesos anteriors, el President del Reich, Hindenburg, va nomenar canceller a Hitler. Era el moment desitjat pel líder nazi. Des d’aquell moment tots els seus moviments van ser encaminats a aconseguir el poder total a Alemanya.

Al març de 1933, els nazis van guanyar unes noves eleccions. Però en aquesta ocasió es van celebrar les eloeccions en unes condicions no totalment lliures:

• El Partit Nacionalsocialista va emprar a fons la propaganda i controlava els mitjans de comunicació .
• Les SA van intimidar els oponents polítics.
• Els actes electorals d’altres partits van ser prohibits .
• Aquest mes l’ edifici del Reichstag es va incendiar. Els nazis van culpar els comunistes, el partit polític dels quals va ser prohibit.

També al març de 1933 el Reichstag va aprovar la Llei Habilitant, que permetia a Hitler elaborar lleis sense passar pel parlament. Alemanya es converteix en el Tercer Reich.

Un dels primers problemes que va haver d’afrontar Hitler un cop investit com a canceller va ser l’ímpetu revolucionari de les SA, les quals veien l’arribada a la cancelleria no com un fi, sinó com un pas més a la revolució nacionalsocialista. Tant l’Exèrcit com els grups industrials ho veien amb preocupació. Per calmar-los, el juny de 1934 va succeir la Nit dels Ganivets Llargs, per la qual les SA van ser escapçades dels seus líders, incloent al seu més alt càrrec, Ernst Röhm (amic personal del Führer). La depuració a les files nacionalsocialistes va ser duta a terme per les SS (Schutzstaffel), unitat paramilitar creada per Heinrich Himmler que va sorgir de les SA i que en un principi va constituir la guàrdia personal de Hitler.

A l’agost de 1934 va morir el President Hindenburg, fet que va ser aprofitat per Hitler per unificar els càrrecs de President i de Canceller en un de sol. Ara era el Führer (“líder”).

Esdeveniments clau durant el règim nazi

Entre el 1933 i el 1939, la política exterior de l’Alemanya nazi es va concentrar a destruir els acords previstos pel Tractat de Versalles. L’ economia del Tercer Reich es va orientar, així, a la producció bèl·lica , buscant aconseguir un exèrcit poderós que vencés sense pal·liatius en la següent guerra. Vegem les fites principals en política exterior d’aquest període.

• 1935: la regió del Sarre torna a Alemanya mitjançant un plebiscit (una cosa prevista per Versalles). Aquest mateix any Hitler anuncia que torna a instaurar-se el servei militar obligatori i la creació d’una força aèria militar, coneguda com a Luftwaffe.
• 1936: l’exèrcit alemany (Wehrmacht) militaritza de nou Renània. Se celebren els Jocs Olímpics de Berlín , que van ser aprofitats com a aparador propagandístic per vendre el règim a l’exterior. A l’octubre se signa l’Eix Roma-Berlín, un pacte d’amistat entre Itàlia i Alemanya. Al novembre, Alemanya i Japó signen el Pacte Antikomintern, dirigit contra la Internacional Comunista controlada per Moscou.
• 1937: Itàlia esdevé un Pacte Anticomintern.
• 1938: al març s’executa l’  Anschluss , la unificació amb Àustria. A l’octubre Hitler reclama la regió txecoslovaca dels Sudets , on habitaven tres milions d’alemanys. Per evitar la guerra, Mussolini convoca una reunió entre la Gran Bretanya, França, Itàlia i Alemanya per resoldre la crisi. Després d’aquesta reunió, coneguda com el Pacte de Munic, Txecoslovàquia va lliurar els Sudets a Alemanya.
• 1939: al març la Wehrmacht ocupa el que quedava de Txecoslovàquia, transformant el país en el Protectorat de Bohèmia i Moravia . Dies més tard, ocupen el territori de Memel , pertanyent a Lituània. Al maig se signa el Pacte d’Acer , una aliança político-militar novament entre Itàlia i Alemanya. A l’agost, Alemanya i la Unió Soviètica signen el Pacte Nazi-Soviètic (també anomenat Ribbentrop-Molotov), ​​per a sorpresa de la resta de potències.

Bibliografia

• Daniel Ramos Quijano:  El periodo de entreguerras (INTEF)
• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)