1. Com era la Rússia a principis del segle XX
2. Rússia entra a la Primera Guerra Mundial
3. La revolució de febrer de 1917
4. La Revolució d’octubre de 1917
5. La guerra civil Russa (1918-1921)
   • Qui s’enfrontava en la guerra?
   • Fases del conflicte
   • El comunisme de guerra
6. La construcció de l’estat soviètic
7. La formació de l’URSS
   • La lluita del poder
8. L’estalinisme: Un règim totalitari

Com era la Rússia a principis del segle XX

Al començament del segle XX, a l’Imperi dels tsars hi perdurava un règim autocràtic, una forma d’absolutisme monàrquic. El tsarisme era una autocràcia: El tsar Nicolau II governava per decret, no estava subjecte a cap constitució ni havia de respondre davant d’un Parlament. El tsar controlava l’Imperi ajudat per la burocràcia, l’exèrcit i l’Església ortodoxa.

Políticament, Rússia era una monarquia absoluta, però les idees de la Il·lustració, la Revolució Francesa i les revolucions liberals-burgeses van calar en algunes capes de la població i van provocar crítiques al règim. Aquests corrents van ser durament perseguits per la policia secreta del tsar, l’Ojrana. A més, la majoria dels tsars no volien ni sentir parlar de canvis de cap mena. Només a partir de grans catàstrofes, com la derrota russa a la Guerra de Crimea contra la Gran Bretanya i França el 1856, i sobretot la derrota contra el Japó i la posterior revolució de 1905, el tsar Alexandre II es va plantejar certes reformes en l’àmbit polític i econòmic.

Algunes reformes planejades pels tsars a finals del segle XIX van ser reorganitzar la justícia, l’exèrcit i les universitats. No obstant això, tots aquests canvis van ser de poc calat, de manera que el terreny estava sent convenientment adobat per a un esclat revolucionari en qualsevol moment. I el primer va tenir lloc el 1905.

L’economia de l’imperi rus es basava en l’agricultura. Aquesta era una agricultura poc productiva, que mantenia els camperols en condicions de vida pèssimes. La terra estava en mans d’una aristocràcia privilegiada, immensament poderosa i rica. Els pagesos, la majoria de la població, estaven sotmesos a un règim gairebé feudal, desaparegut pràcticament a tot Europa, que els condemnava a unes condicions de vida miserables. La servitud personal es va mantenir fins al 1865, i, encara que es va abolir, el poder de la noblesa terratinent va quedar intacte.

Amb la derrota de Crimea, el tsar es va adonar de la necessitat industrialitzar el país per fer front a les potències estrangeres. Van aparèixer petits nuclis fabrils a Sant Petersburg (la capital de l’imperi) i Moscou, impulsat, en bona part, per capital estranger. Serà en aquests indrets, on hi aparegué un nombrós proletariat industrial que treballava en grans fàbriques per uns salaris miserables.

Des del punt de vista social, la societat russa era la típica de l’Antic Règim, amb unes diferències molt acusades entre uns estrats socials i uns altres. A la base de la piràmide, trobem els camperols, molt pobres i subjectes a la servitud, els quals es varen alliberar per un decret del tsar Alexandre II el 1861. Tanmateix, aquest camperol empobrit, analfabet i tremendament religiós formava la columna vertebral de l’exèrcit tsarista. Alguns camperols van prosperar i es van fer adinerats, sorgint un nou nivell camperol, els kulaks.

La burgesia era insignificant, davant la manca d’indústria i amb moltes professions reservades a la noblesa. Aquesta era totpoderosa, essent la propietària de la majoritat de les terres de l’imperi. Alguns amb possibilitats econòmiques arribaven a la universitat, on entraven en contacte amb les ideologies predominants a Europa en aquell temps (liberalisme, nacionalisme, socialisme o anarquisme).

Mentre la noblesa i la família reial vivien al luxe més absolut, la majoria de la població de l’imperi passava penúries importants.

Qui s’oposava al tsarisme?

Els primers corrents d’oposició, populistes (narodniki) i anarquistes, varen sorgir entre els pagesos, però sense establir alternatives clares. Entre els obrers industrials es varen difondre les idees marxistes.

El 1898 es va fundar el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, que tenia com a líder més destacat Vladímir Ílitx Uliànov, Lenin. Ben aviat, el partit es va escindir en dues ales: els menxevics (o minoritaris) partidaris del reformisme, i els bolxevics (o majoritaris), partidaris del camí revolucionari.

Al principi del segle XX va aparèixer un partit lliberal burgès, el Partit Democràtic Constitucional (els militants del qual eren anomenats kadets). Més a l’esquerra se situava el Partit Social-Revolucionari (anomenats esseristes) amb una gran influència entre els pagesos.

El 1905 va esclatar una revolta que exigia la fi de l’autocràcia. Es va celebrar una manifestació pacífica i el tsar hi va respondre amb una repressió contundent (Diumenge Sagnant), però les manifestacions i les vagues varen continuar i els treballadors varen crear consells d’obrers, pagesos i soldats, anomenats soviets, per organitzar-se.

Els successos del 1905 van concloure amb la promulgació del Manifest d’Octubre per part del tsar Nicolau II. Aquest decret imperial convertia Rússia en una monarquia parlamentària, establint-se la Duma com a assemblea amb poder legislatiu. A més, el document garantia certs drets i llibertats als súbdits russos. Tanmateix, el tsar es va reservar el poder de dissoldre la Duma elegida democràticament, i també el dret de veto sobre les lleis proposades per aquest organisme. Finalment, cal destacar la substitució, el 1906, del sufragi universal pel censatari, així com la progressiva retallada de llibertats civils esdevinguda a partir de l’any següent.    

En l’àmbit econòmic, es van intentar una sèrie de reformes per modernitzar l’agricultura (com el repartiment de terres), que també van fracassar. La conseqüència va ser que els pagesos empobrits i sense terres van emigrar a les ciutats, i els kulaks es van enriquir encara més amb la compra d’aquestes terres.    

Car no era possible reformar el país i complir amb aquestes promeses, sense que es toqués de bon de veres, el sistema autocràtic i el tsar i els sectors privilegiats no hi estaven disposats.

Rússia entra a la Primera Guerra Mundial

La política d’aliances teixida durant els anys previs a la Primera Guerra Mundial havia establert dos blocs enfrontats. D’una banda, la Triple Aliança (inicialment Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia, encara que aquest darrer país no va entrar al conflicte en primera instància); d’altra banda, l’Entente Cordiale (formada per França, Rússia i la Gran Bretanya).

A més dels llaços diplomàtics que unien Rússia amb França i la Gran Bretanya, el règim tsarista havia rebut una potent inversió econòmica, sobretot de capital francès, per modernitzar la seva indústria i la seva xarxa de ferrocarrils.

Després de l’assassinat de l’hereu austrohongarès a Sarajevo (juny de 1914), un efecte dòmino es va posar en marxa. Rússia va mobilitzar el seu exèrcit, alhora que Alemanya li enviava un ultimàtum: o paralitzava la mobilització o declararia la guerra. Finalment, els russos no es van aturar, per la qual cosa l’1 d’agost de 1914 estaven en guerra amb Alemanya i Àustria-Hongria.

Rússia va entrar en guerra mobilitzant milions d’homes que calia armar. Cal destacar que l’exèrcit tsarista era un dels més lleials, on no es qüestionava el paper del tsar. No obstant això, una mobilització a tal escala va desorganitzar tremendament l’economia russa. Els desastres militars es van succeir (derrotes de Tannenberg i Llacs Masurians), cosa que va portar el tsar Nicolau II a prendre el comandament directe de l’exèrcit el 1915. L’aspiració a la pau es consolidava cada cop més entre unes tropes desmoralitzades, poc alimentades i mal proveïdes. A més, les baixes eren elevadíssimes: Rússia va assolir els 1,7 milions de morts. 

El fracàs de l’Ofensiva Brusilov el 1916 (planejada dins de l’estratègia general dels Aliats contra les Potències Centrals) i el descontentament popular (durada de la guerra, manca de queviures a la rereguarda) van desencadenar una sèrie de disturbis el 1917, que van començar amb una manifestació de dones exigint pa. Això va culminar amb l’esclat de la Revolució de Febrer  

La revolució de febrer de 1917

Els fracassos militars i el descontentament popular (per la durada de la guerra, la manca de queviures, i l’elevat nombre de baixes) van desencadenar una sèrie de disturbis el febrer de 1917. Tot va començar, així, amb una vaga de dones treballadores del tèxtil, exigint pa.

El tsar va ordenar que els disturbis de la capital, Petrograd, cessessin immediatament. Les autoritats militars de la ciutat van enviar a la policia, els cosacs i les tropes disponibles a sufocar aquests disturbis.

Començaren a formar-se soviets com havia passat en la Revolució de 1905, sent el més important d’ells el Soviet de Petrograd. Als soviets d’obrers i camperols s’hi uniren soldats, farts d’una guerra interminable. Els soviets, que estaven controlats, majoritàriament, pels bolxevics, protesten contra la manca de subministraments i la continuïtat de la guerra. Des del principi el Soviet de Petrograd ordena que es formin en llocs i punts neuràlgics: telègrafs, ferrocarrils, ciutats, casernes, etc.

Alguns líders socialistes, com Plekhanov, van advocar per arribar a un acord amb el tsar. Però l’exèrcit es va unir als manifestants, i Nicolau II abdica al Gran Duc Miquel. Al cap de pocs dies Miguel renuncia al tron, proclamant-se la república. Tot seguit es forma un Govern Provisional presidit pel príncep Lvov. 

A partir d’aquí, comencen a arribar quaderns de queixes (a l’estil de la Revolució Francesa) al Govern provisional, als soviets i a la duma, on es reivindicava el següent:

• Els obrers demanaven la jornada de 8 hores, seguretat a l’ocupació i formar comitès a fàbriques.
• La pagesia demanava la propietat de la terra que treballaven, i el repartiment de la terra que estigués en mans mortes.
• Els soldats sol·licitaven la fi de la guerra, pensions per a les seves famílies i per a les dels morts i ferits. 
• Els pobles que formaven part de lImperi rus reclamaven autonomia o la constitució duna república federal.

La figura més destacada del Govern Provisional acabarà sent Alexander Kerenski (del Partit Social-Revolucionari, els eserites), que pretenia que Rússia complís les seves obligacions amb els seus aliats i, per tant, considerava que havia de seguir a la guerra.

Lenin , el líder bolxevic, havia tornat a Rússia des del seu exili a Suïssa ajudat pels alemanys (que busquen al seu torn la sortida de Rússia del conflicte). A les Tesis d’abril, Lenin exigeix ​​“tot el poder per als soviets”. També proclama el seu programa de Pau, Terra i Pa.

En existir una dualitat de poders (Govern Provisional, soviets dirigits controlats pels bolxevics de Lenin), continuar els desastres militars i empitjorar la situació econòmica, el sistema era molt inestable.

Durant els primers mesos de la república, no es van solucionar la majoria dels problemes existents. Mentre que els cadets consideraven que l’abdicació del tsar donava per finalitzada la revolució, i que calia constituir una república parlamentària, els menxevics i els eserites esperaven que la revolució donés pas a un sistema socialista; per últim, Lenin i els seus seguidors demanen “tot el poder per als soviets” (seguint les esmentades Tesis d’Abril).

El 3 de juliol va tenir lloc un nou aixecament socialista. Molts bolxevics són detinguts, acusats d’ajudar els alemanys (recordem que Rússia segueix a la Primera Guerra Mundial). Lenin mateix va haver de tornar a exiliar-se.

El mes d’agost del 1917, el general Kornilov intentà un cop d’Estat per instaurar una dictadura militar. Kerenski destitueix Kornilov, però això li resta suports dels conservadors i l’Exèrcit. A més, deixa clarament la feblesa del Govern Provisional.

La Revolució d’octubre de 1917

El fracàs del govern de Kerenski va permetre als bolxevics liderar la Revolució d’Octubre a Petrograd. Aquests controlaven els soviets més importants (Petrograd i Moscou), i els utilitzaran en benefici seu. Seguint l’estratègia de Trotski, la branca bolxevic va acordar la presa del poder, però a través del Soviet de Petrograd. Ho farien durant la celebració del II Congrés Panrus dels Soviets. Aquest congrés es va constituir en un òrgan governatiu, que va decretar el cessament de les hostilitats i el repartiment de 150 milions d’hectàrees entre camperols sense terra. 

A la nit del 25 al 26 d’octubre, membres de la Guàrdia Roja organitzada per Trotski, i del Soviet de Petrograd, van coordinar l’ atac al Palau d’Hivern, seu del Govern Provisional, capturant tots els seus membres excepte Kerenski. L’atac va començar amb el bombardeig del creuer Aurora.

El 26 d’octubre el Congrés dels Soviets va nomenar un nou govern, anomenat Consell de Comissaris del Poble, presidit per Lenin i els membres del qual eren tots bolxevics. La resta de forces esquerra no es van unir a aquest govern per discrepàncies polítiques. La revolució es va estendre a les ciutats més industrialitzades, adreçada pels soviets d’aquestes localitats. 

El nou govern va decretar la celebració d’eleccions al novembre de 1917 per formar una Assemblea Constituent. Els resultats no van ser els esperats per Lenin i els seus, que no van dominar en aquesta assemblea com ho feien als soviets. La primera i única reunió de l’Assemblea Constituent va tenir lloc el gener del 1918. La càmera estava en contra de les mesures proposades per Lenin. En una maniobra ràpida, la Guàrdia Roja va obligar la resta de forces polítiques a abandonar la cambra. Això va ser aprofitat pel líder bolxevic per dissoldre l’Assemblea.

El nou govern va dur a terme les següents mesures:

1. Signar la Pau de Brest-Litovsk amb Alemanya, el març de 1918, per la qual Rússia es retirava de la Primera Guerra Mundial, fins i tot a costa de perdre una part important del seu territori. 
2. Expropiar les terres i redistribuir-les entre els camperols (Decret de la Terra), i lliurar la direcció de les indústries als comitès d’obrers.
3. El partit bolxevic va passar a anomenar-se Partit Comunista i es va convertir en l’únic partit legal. 
4. Creació de la Cheka (desembre 1917), policia secreta soviètica encarregada de perseguir i eliminar tota oposició política.

L’oposició a aquest govern bolxevic, formada principalment per tsaristes, liberals i menxevics, van formar el que es coneix com a Exèrcit Blanc (en realitat, una amalgama d’oposicions poc organitzades i mal coordinades). Durant els tres anys següents, s’enfrontarien als bolxevics, defensats per l’Exèrcit Roig, organitzat per Trotski. Aquest període és conegut com a Guerra Civil Russa (1918-1921) .

La guerra civil Russa (1918-1921)

Una dels primers episodis de la guerra civil fou l’assassinat de la família imperial. Aquest fet va succeir el 16 de juliol de 1918. Per al govern de Lenin, el fet que la família imperial seguís viva suposava un problema, perquè podia aglutinar moviments de resistència que reclamessin la tornada de la monarquia.

Ara com ara, no se sap amb seguretat si la decisió la va prendre Lenin, Trotski o algun membre important del seu govern, o si, per contra, va ser iniciativa del soviet local. La realitat és que al soterrani de la casa Ipàtiev varen ser afusellats Nicolau, Alejandra, les arxiduqueses i el zarèvitx Alexis. Com a curiositat , comentar que l’assassinat va durar més del que s’esperava. Això va ser així perquè la tsarina i les seves filles portaven, en doblecs cosits dels seus vestits, joies que pesaven gairebé 8 quilos. D’aquesta manera, aquestes van evitar que les bales els matessin en un primer moment.

Qui s’enfrontava en la guerra?

Per simplificar, podem dir que la Guerra Civil Russa va enfrontar dos bàndols: els vermells contra els blancs. En realitat, l’oposició al govern bolxevic de Lenin era molt variada i complexa. Destaquem quatre grans grups :

• L’ Exèrcit Blanc: dirigit per antics generals tsaristes i, sobretot, comptava amb el suport de la burgesia i de l’Església ortodoxa. Els trobem principalment a la conca del Do (dirigits per Denikin i Wrangel), a Sibèria (Kolchak) ia la zona de Finlàndia (Miller).
• Els moviments nacionalistes: pretenien aprofitar la situació de Rússia per aconseguir l’autodeterminació de les regions. Era el cas, per exemple, de Geòrgia i Armènia.
• Menxevics, els eserites i els anarquistes: grups polítics que, havent participat en la revolució, havien estat apartats i perseguits pels bolxevics després dels successos d’octubre. Ens referim principalment als
• La intervenció de les potències estrangeres. Per por que la revolució russa s’estengués a altres països, els Estats Units, la Gran Bretanya, França i el Japó van enviar tropes que van donar suport als moviments opositors al govern leninista. Aquestes unitats militars van desembarcar als ports de Murmansk i a Vladivostok. 

Fases del conflicte

La Guerra Civil pot dividir-se en dues grans fases:

• Avanç dels exèrcits blancs i les forces estrangeres sobre el nucli territorial controlat pels bolxevics (tardor 1917-estiu 1918). Al principi de la guerra, el govern de Lenin i els bolxevics va haver de combatre en diversos fronts alhora:
  • Les nacionalitats perifèriques , com els georgians, finlandesos, bàltics, ucraïnesos…
  • Els exèrcits blancs al nord, sud i est.
  • Les forces de les potències estrangeres.

Tot i això, els èxits inicials d’aquest conglomerat de forces no van aconseguir vèncer la resistència comunista. Això es va deure, principalment, a la manca de coordinació, les disputes internes i la disparitat d’interessos .

• Reorganització del govern comunista i contraofensiva general de l’Exèrcit Roig (estiu 1918-hivern 1921). Al principi del conflicte bèl·lic, les forces bolxevics descansaven principalment sobre els elements de la Guàrdia Roja. No obstant això, aquesta situació va canviar en ser nomenat Trotski Comissari de Guerra, qui va organitzar l’Exèrcit Roig basant-se en els elements següents:
  • Reclutament massiu de pagesos i obrers.
  • Implantació de fèrria disciplina militar.
  • Abastament assegurat gràcies al comunisme de guerra
  • A més, molts oficials del nou exèrcit eren antics comandants tsaristes .

D’aquesta manera, a finals de 1919 l’Exèrcit Roig havia passat a l’ofensiva i havia vençut la majoria de forces militars que se li oposaven. Els generals tsaristes dels exèrcits blancs van ser executats (Kolchak) o es van veure obligats a exiliar-se (Denikin). El 1920, després de la Pau de Riga -que posava fi a la Guerra Rus-Ponesa-, les tropes vermelles van acabar amb l’última gran resistència dels blancs a Crimea.

El comunisme de guerra

El sistema polític i econòmic organitzat per la Rússia soviètica durant la Guerra Civil es coneix com a comunisme de guerra. L’objectiu d’aquesta política era mantenir les ciutats, i sobretot l’Exèrcit Roig, ben alimentades per evitar revoltes.

Les principals característiques daquest sistema van ser:

• Control absolut de leconomia i la política per part de lEstat.
• Nacionalització d’empreses.
• Fèrria disciplina laboral i prohibició de les vagues.
• Requises de tot l’aliment disponible (cosa que va portar a la Gran Fam).
• Racionament.
• Prohibició de la propietat privada.
• Control militar dels ferrocarrils per transportar els soldats de l’Exèrcit Roig.
• Creació de les primeres granges col·lectives.

Les conseqüències foren:

• A nivell polític, assistim a la fusió entre l’Estat soviètic i el Partit Bolxevic, dotant de major poder a Lenin. Es van posant les bases per a la creació, el 1922, d’un nou estat: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Però amb la seva creació, tambné es va produir una rperessió de les diferents nacionalitats que havien format l’imperi rus.
• A nivell econòmic, va afectar la pagesia a causa de les requises de l’excedent i de la crisi de carestia (falta d’aliments) Això va conduir a la caiguda en picat de producció i a l’aparició del mercat negre, així com l’exili de milions de rusos. Entre 1921 i 1922 va tenir una un episodi dràmtic de fam causat per les requises fetes per la txeca i altres organitzacions per abastir l’exèrcit roig i l la gran sequera d el’estiu de 1921. Es calcula que al voltant de 5 milions de persones moriren de fam, principalment en la regió del riu Volga.
• A nivell social, no es va aconseguir una major adhesió de la població a la causa bolxevic.

Fruit de totes aquestes conseqüències el març de 1921, part de la marineria de la base militar de Kronstadt (situada en el golf de Finlàndia) es sublevà contra el govern. Els soviétics acusaren als amotinats de contrarrevolucionaris. La lluita causà nombroses víctimes en ambdós bàndols, però va acabar amb la derrota de los revoltats, molts dels quals foren executats o deportats a Sibèria.

La construcció de l’estat soviètic

Per iniciativa de Lenin i el Partit Comunista Rus, el 1919 es va fundar la III Internacional, coneguda com a Komintern. L’objectiu era crear una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la revolució a tots els països. Les condicions per formar-ne part eren molt estrictes, ja que a la pràctica els partits afiliats havien d’acceptar la seva subordinació a les ordres de Moscou. La Komintern es va convertir llavors en un instrument al servei de la política exterior de l’URSS, cosa que va provocar dissensions en el socialisme internacional. Finalment, aquest organisme va ser dissolt per Stalin el 1943.

El 1921, després dels successos de Kronstadt, Lenin i el seu govern van prohibir l’ activitat de tots els grups polítics que havien participat a la revolució. L’única excepció va ser el Partit Comunista, el Comitè Central del qual era l’òrgan que prenia les principals decisions sobre la marxa del país. Mentrestant, la policia secreta, la Txeca, va perseguir els opositors menxevics, eserites i cadets.

D’aquesta manera, el poder real era al Comitè Central del Partit Comunista. Els soviets van perdre així la seva capacitat de decisió , passant a ser mers instruments administratius.

Per solucionar la tremenda crisi provocada per la Primera Guerra Mundial i pel comunisme de guerra posterior, Lenin va impulsar la posada en marxa de noves mesures econòmiques, conegudes com a Nova Política Econòmica (NEP). A la pràctica, això suposava el retorn parcial  a una economia de mercat. Això es va fer de la següent manera:

• Van cessar les incautacions de gra als camperols, permetent-los comerciar sempre que paguessin un 10% de la collita a l’Estat.
• Es va tornar a permetre la propietat privada al camp, en petites indústries i en comerços.
• Va tornar l’ economia monetària .
• L’Estat va mantenir el control de la banca, la indústria pesant i el comerç exterior.

Per justificar aquestes mesures econòmiques dins de la seva ideologia socialista, Lenin va anomenar aquest sistema ”capitalisme d’Estat“, parlant d’ell com “un obligat pas enrere”. Els resultats de la NEP van ser molt positius per a l’economia , ja que van permetre, entre altres coses,  un cert enriquiment dels kulaks, de comerciants i empresaris. De fet, a aquests “nous rics” se’ls va conèixer com a nepmen.

Els efectes de la Gran Fam van disminuir dràsticament, alhora que el nivell de vida de la població va millorar en relació amb el període anterior. A més, es van poder començar plans de millora de les infraestructures i de la indústria. De fet, l’any 1927 ja s’havien recuperat les cotes de producció abans de la Primera Guerra Mundial. La NEP es va mantenir en vigor fins al 1928, quan Stalin va considerar que era el moment adequat per tornar a l’estatalització de l’economia . 

A partir de 1921 no  només es van prohibir altres partits polítics, com hem vist, sinó que el règim bolxevic es va endurir :

• Les revoltes i protestes van ser aixafades.
• Es va perseguir i reprimir tota l’oposició política.
• Les llibertats es van veure reduïdes.
• L’Església ortodoxa va ser perseguida.

La formació de l’URSS

En aquest ambient, es va consolidar el sistema polític que donaria lloc al naixement d’un nou Estat. Així, l’any 1922, constituïda com una federació de repúbliques, va néixer oficialment la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Les fundadores van ser Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Transcaucàsia, si bé, a poc a poc, es van anar afegint més territoris, com es pot veure al mapa següent.

L’any 1924 es va aprovar la Constitució de l’URSS . Segons aquesta, l’òrgan legislatiu seria el Soviet Suprem , elegit per sufragi universal i indirecte. Est designava al Presidium, el president del qual era el Cap d’Estat de la URSS, i al Consell de Comissaris del Poble (equivalent al Consell de Ministres).

Cada una de les repúbliques conservava la seva llengua i tenia autoritat sobre la justícia, l’educació…, però no sobre el partit, l’exèrcit, l’economia, les relacions exteriors, etc. Es tractava d’un sistema totalitari que es justificava amb la teoria de la dictadura del proletariat

Tot i això, era el Partit Comunista l’òrgan que va seguir exercint el poder real. A la pràctica, el Secretari General del Comitè Central del Partit Comunista era la persona que dirigia les destinacions del nou Estat. Amb el pas del temps, i sobretot, amb l’arribada de Stalin a la Secretaria General, l’URSS esdevingué un Estat totalitari.

Finalment, cal indicar que, a nivell internacional, des del 1924 molts països varen reconèixer oficialment la Unió Soviètica.

La lluita del poder

L’any 1921, Lenin mostrava clars símptomes d’esgotament i malaltia . No en va, tres anys abans havia patit un atemptat i, encara que va sobreviure, una de les bales seguia al cap. El seu estat de salut va anar empitjorant, fins que el gener de 1924 el dirigent soviètic va patir un accident cardiovascular que li va provocar la mort. El seu cos va ser exposat en un mausoleu a la Plaça Roja de Moscou, on continua actualment.

La successió de Lenin va provocar una batalla interna en què van destacar Trotski i Stalin. El primer havia estat l’organitzador del victoriós Exèrcit Roig, però no disposava de tants suports dins del Partit Comunista com el segon. A més, Stalin era el Secretari General des del 1922. Pel que sembla, en els seus últims moments, Lenin va mostrar el seu desig d’apartar Stalin del poder.

A nivell polític i econòmic, les diferències entre aquests dos personatges eren aquestes:

Finalment, el Partit Comunista va confirmar Stalin en el seu càrrec. En teoria es va crear un triumvirat, format per aquest, Kàmenev i Zinoviev, per prendre les decisions importants. Però a poc a poc Stalin va anar relegant els seus dos camarades. Trotski va ser desplaçat i, el 1925, destituït dels seus càrrecs al Partit. El 1927 ell Kàmenev i Zinoviev  van ser expulsats. Dos anys després Trotski va ser bandejat del país, refugiant-se a Mèxic, on va morir assassinat  per ordre de Stalin el 1940. El seu assassí va ser el català Ramon Mercader, un comunista a sou de Moscou, que va matar Trotski amb un piolet. 

L’estalinisme: Un règim totalitari

Al llarg dels seus gairebé trenta anys al poder, Iosif Dzugashvili “Stalin” va instaurar un règim totalitari que es va caracteritzar per:

• El culte al líder , visualitzat en estàtues, cartells de propaganda, pel·lícules, topònims… de llarg a llarg de la Unió Soviètica. Stalin era mostrat amb el pare fort i afectuós amb el seu poble. La premsa li agraïa des de les bones collites fins a les victòries militars. 
• L’ eliminació i persecució de tota dissidència . Stalin era igual de temut que estimat. Qualsevol trotskista, cristià, musulmà, anarquista, burgès o camperol enriquit era un enemic potencial.

El 1936 es va promulgar una nova Constitució, que reduïa els drets i llibertats, i prohibia presentar-se a les eleccions a qualsevol persona que no fos membre del Partit Comunista. A poc a poc es va anar formant una elit burocràtica, la Nomenklatura.

Els sospitosos d’activitats contràries al règim eren processats de dues maneres:

• A través de les purgues estalinistes , que eren campanyes d’empresonament o assassinats massius d’opositors.
• Se’ls enviava a camps de treball  a Sibèria, coneguts com a gulags.

L’estatalització de l’economia. El 1928 Stalin va abandonar la NEP i va iniciar la planificació de l’economia per part de l’Estat:

• A l’agricultura es van col·lectivitzar les propietats, creant dos tipus d’explotacions agrícoles: els kolkhozs (granges col·lectives) i els sovjosos (granges de l’Estat).
• A la indústria, es va apostar per la indústria pesant i en aconseguir la independència tecnològica, militar i econòmica de l’URSS. Això darrer es va fer a través de plans quinquennals (cada cinc anys). Aquests plans buscaven col·locar la Unió Soviètica a l’avantguarda militar i tecnològica de la seva època.

Socialment, es va intentar assolir certa igualtat garantint a tots els ciutadans sanitat, educació i habitatge gratuïts. Tot i això, l’espectacular enlairament de la indústria pesada i militar es va fer a costa del nivell de vida dels ciutadans i de la indústria del consum. La col·lectivització del camp, per exemple, va tornar a portar la fam a la població, perquè la producció agrícola es destinava a les exportacions.

Bibliografia

• Daniel Quijano Ramos:La Revolución Rusa y la experiencia soviética hasta 1939. (INTEF)
• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)