1. L’imperialisme: què és i les seves causes.
2. L’expansió colonial
3. La Conferència de Berlín
4. Els imperis colonials
   1. Imperi Britànic
   2. França
   3. Rússia
   4. Alemanya 
   5. Itàlia 
   6. Portugal
   7. Bèlgica
   8. Espanya
   9. Els Estats Units
   10. El Japó
5. Tipus de colònies
6. La Pau Armada (1871-1914)
7. El sistema d’aliances
   1. Les tensions internacionals i l’esclat de la Primera Guerra Mundial
8. El desenvolupament de la guerra
   1. 1a etapa: Guerra de Moviments (1914): 
   2. 2a etapa: Guerra de Posicions (1915-17):
   3. 3a etapa: La Crisi de 1917
   4. Darrera etapa: La Fi de la Gran Guerra (1918): 
9. En quines condicions va finalitzar la Gran Guerra?
   1. Les conseqüències polítiques, econòmiques i socials

L’imperialisme: què és i les seves causes.

Europa, al segle XIX, després dels avenços del procés d’industrialització, va assolir un nivell de desenvolupament cientificotècnic molt superior a la resta del món que, juntament amb la imposició del capitalisme i el consumisme derivat, el va portar a buscar nous mercats i noves fonts de matèria primera i mà d’obra barata.  

Aquest afany de domini entre les més poderoses nacions del món va fer que rivalitzessin entre elles per aconseguir més i més. És una rivalitat que ens portaria a l’anomenada Primera Guerra Mundial (1914-1919), que va suposar la fi del camí iniciat al segle XIX amb l’imperialisme i que va conduir Europa cap al desastre.

A aquesta època l’anomenem històricament l‘Imperialisme, que definim com el domini o influència i expansió d’un país (la metròpolis) sobre altres territoris que queden sotmesos (les colònies), formant una unitat (els imperis colonials) per mitjà de la força militar, econòmica, cultural i/o política.

Les causes de l’Imperialisme són:

Polítiques: a Europa després de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns potenciant l’orgull nacional o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials cap a la Índia (Gibraltar, Malta, Xipre, Egipte, Aden); França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències.

Econòmiques: es deuen a l’expansió del gran capitalisme europeu, que buscava matèries primeres abundants, mà d’obra barata i nous mercats on ubicar-ne l’excedent.

D’una banda, davant l’augment de la producció i la riquesa que va acompanyar les revolucions industrials del segle XIX, va desenvolupar-se l’imperialisme comercial a la recerca d’uns nous mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria. Amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors.

Les crisis del 1873 (i la greu depressió que la va seguir), del 1882, i del 1890 van agreujar aquest fet i van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista. Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món i els països industrialitzats van haver de dirigir-se cap a àrees no explotades. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense intromissions ni competències. En conseqüència, l’expansió colonial i el proteccionisme van esdevenir dos fenòmens econòmics paral·lels.

D’altra banda, també va sorgir l’imperialisme financer, més complex, el qual considera que un dels principals factors econòmics impulsors de l’Imperialisme seria el derivat de les necessitats de les nacions industrials per trobar nous llocs per invertir-hi els excedents de capital mitjançant la construcció o la millora d’obres públiques, com ara ferrocarrils i ports, així com la concessió de préstecs. D’aquesta manera, el capitalisme en arribar a la fase monopolística es trobaria amb unes expectatives de beneficis limitades, perquè el control del mercat i dels preus per part d’un nombre reduït d’empreses faria poc rendible la reinversió dels beneficis en el mateix mercat o en els mateixos sectors. Per aquest motiu es cercarien altres indrets del món on les inversions esdevinguessin més rendibles, on hi havia matèries primeres abundants i una mà d’obra no europea que podia ser contractada a preus més baixos.

En qualsevol cas, l’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial. No seria tant el mercat existent en aquests territoris, sinó el seu potencial el que impulsaria la cursa en la conquesta de territoris. Les polítiques desenvolupades per l’Imperialisme generarien unes relacions de dependència econòmica que, en gran part, serien les responsables de l’actual situació de subdesenvolupament de moltes de les antigues colònies.

Aquest procés queda patent en aquest extracte d’un discurs de Jules Ferry sobre la necessitat que tenia França en el discurs davant la Cambra el 1885:

Actualment, però, trobem estudis de caràcter economètric que qüestionarien la veritable rendibilitat econòmica dels imperis colonials de finals del segle XIX. Així, els balanços econòmics dels imperis farien que l’aventura colonial no fos tan rendible com els seus impulsors esperaven i que, en el cas britànic, els costos de mantenir i defensar l’imperi no justificaria els beneficis obtinguts per les inversions britàniques a les colònies. D’altra banda, si bé els costos globals van ser alts, les més perjudicades serien les classes mitjanes que mantindrien l’imperi amb els seus impostos, mentre que tan sols se n’hauria beneficiat un grup reduït de grans capitalistes.

Demogràfiques: es buscava reubicar l’excés de població europea, producte dels avenços de la revolució industrial, que començava a causar conflictes i engrossint les files del moviment obrer.

Cientificocultural: va sorgir un important afany d’exploració geogràfica per accedir a noves fonts de riquesa. A això cal afegir-hi els descobriments botànics, zoològics i minerals.

Ideològiques: els imperis colonials es basaven en la suposada superioritat de la religió, la llengua i la cultura de la raça blanca, que els van portar a “civilitzar” pobles menys desenvolupats.

D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

Les necessitats d’engrandiment nacional, el fet que la possessió de colònies fos motiu de prestigi en el concert internacional i les possibilitats estratègiques a nivell militar que aquestes donaven als Estats europeus van conjugar-se amb la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter netament conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada. Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país i considerava que era missió d’una comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, el fet de prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

els pobles veien l’imperialisme com una manera d’afermar la seva força i la seva superioritat cultural. Així, no podem entendre la intensitat de l’Imperialisme sense tenir en compte les ideologies racistes que proliferaven a Occident en aquest període. Els europeus consideraven que tenien el deure de difondre una cultura i una civilització a través d’un “paternalisme civilitzador” entre uns pobles considerats endarrerits i inferiors amb un ampli suport entre l’opinió pública de les metròpolis. És el que l’escriptor R. Kipling va descriure com “la feixuga tasca de l’home blanc”. Importants grups de pressió (societats missioneres, associacions colonials i societats geogràfiques) van difondre amb força aquestes idees racistes, expansionistes i colonialistes en les societats industrials de la segona meitat del segle XIX.

Així queda de manifest en aquest discurs defensant de l’Imperialisme com a motor de la política exterior britànica:

Socials: L’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial.

D’aquesta manera justificava l’Imperialisme europeu Cecil Rhodes, un dels empresaris britànics que van participar de la colonització d’Àfrica a través del comerç de diamants abans d’entrar en política, en una carta de 1895:

Aquestes causes van determinar que les potències europees es llancessin al domini d’Àfrica, Àsia i la resta de territoris, encara verges. I és que a mitjan segle XIX gran part de l’interior d’Àfrica, d’Àsia i dels oceans era pràcticament desconeguda. La recerca de nous territoris per expandir-se va propiciar una sèrie de viatges científics i d’exploracions geogràfiques.

Les primeres expedicions europees les varen fer principalment britànics i francesos. Varen destacar els exploradors anglesos Livingstone i Stanley i el francès Brazza, que varen recórrer i cartografiar l’Àfrica central.

Després de l’exploració dels territoris, la conquesta es va dur a terme de manera relativament ràpida i fàcil. Per fer-ho, els europeus s’aprofitaren de les rivalitats internes de les tribus i ètnies indígenes amb la finalitat d’enfrontar-les entre si i de reclutar tropes al seu servei.

L’expansió colonial

L’imperialisme del segle XIX no fou pacífic. El xoc d’interessos entre les potències rivals pel repartiment d’Àfrica va impulsar la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885). Aquí es decidiren les normes per repartir-se el territori i les zones que ocuparia cada potència.

Tanmateix, l’enfrontament entre le sgrans potències imperialistes es va fer inevitable. Així ja l’any 1898, França i Gran Bretanya faren palesps els seus intereresos al territori amb l’incident de Fashoda a l’est del llac Txad (Sudan) i la guerra va estar a punt d’esclatar.

Un altre incident greu varen ser els conflictes anglobòers (1880-1881 i 1899-1902), en què els britànics es varen enfrontar amb els colons holandesos (bòers) instal·lats a la zona sud-africana des del segle XVI, on havien format les repúbliques del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange. La notícia que s’havien descobert importants mines al Transvaal va impulsar els britànics a envair aquestes repúbliques i a annexar-se-les. Al cap de tres anys de guerra, els territoris bòers es varen incorporar a l’Imperi britànic.

D’altra banda, gran part del continent asiàtic va ser ocupat tant per les potències europees (la Gran Bretanya, França i Alemanya) com per altres països (Rússia, els Estats Units i el Japó).

A la Xina, totes les potències europees volien ser presents en un mercat tan important a causa de la nombrosa població. Per mitjà de les Guerres de l’Opi (1840-1858) entre la Xina i l’Imperi britànic, varen forçar l’obertura del comerç i l’entrada d’interessos occidentals en l’explotació de les seves riqueses. La intromissió estrangera va ser contestada amb diverses revoltes socials, com ara la dels bòxers (1899).

La Conferència de Berlín

La necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis, arran del conflicte generat per les rivalitats entre França i Bèlgica al Congo i l’interès creixent dels comerciants alemanys per l’Àfrica central, va portar a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus.

Com a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una Acta General que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.

Així, s’acordava la distribució efectiva del continent entre les diferents potències europees. Es respectarien les conquestes ja fetes per Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. A més, es creava l’Estat Lliure del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica.

Finalment, es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori (no només les zones costaneres, sinó tot el territori de forma efectiva) per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la prohibició dels monopolis, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, la prohibició de l’esclavitud i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.

A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar a Àfrica de forma accelerada. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyika) i els portuguesos, que amb el suport d’Anglaterra van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.El repartiment del món i els grans imperis colonials

Els imperis colonials

Imperi Britànic

Durant els segles XVII i XVIII, l’Imperi Britànic mantindria una dura competència amb Holanda i França per la fundació d’establiments comercials que li servissin també d’escales per a la navegació dels seus vaixells. Així, Malta, Santa Helena, Illes Maurici, Ceilan, etc. van assegurar les rutes pel Mediterrani i les Índies. A l’Amèrica del Nord ocuparien els territoris francesos del Quebec i Montreal (1759) i pel Tractat de París de 1763 aconseguirien el domini del Canadà, Louisiana i Florida. A l’Índia, amb la victòria de Plassey (1757) sobre els francesos s’asseguraria el control de la zona asiàtica, eixamplat progressivament amb l’inici de la colonització d’Austràlia (1788). El 1814 el Nepal esdevindria territori vassall britànic, i a poc a poc tots els països veïns serien annexionats.

L’Imperi Britànic es consolidaria com el més gran del segle XIX des de 1869 amb l’obertura del Canal de Suez, del qual esdevindria un dels principals accionistes. El 1878 annexionaria Xipre i el 1882 ocuparia Egipte, transformat en protectorat des de 1912. A Àfrica, des de 1888, annexionaria l’antiga Rhodèsia, Uganda i Kènia, i a partir de la Guerra dels Bòers (1899-1902) controlaria tota Sud-àfrica. D’aquesta manera, als inicis del segle XX, el Regne Unit dominava el continent africà des del Nil fins a la Ciutat del Cap. S’havia configurat un imperi mundial de 450 milions d’habitants i 33 milions de kilòmetres quadrats, comptant amb el 46% de la flota mundial i dominant les principals rutes comercials internacionals –entre 1880 i 1913 Gran Bretanya doblaria el seu comerç exterior–.

La principal colònia d’explotació de Gran Bretanya va ser l’Índia. La seva conquesta s’havia iniciat al segle XVIII, per part de la Companyia de les Índies Orientals. No obstant això, la monarquia va decidir fer-se càrrec de la colònia i la reina Victòria va ser proclamada emperadriu de l’Índia (1876).

Lentament, aquest imperi derivaria cap a una confederació de nacions, la Comonwealth, amb una àmplia autonomia, dependents de Gran Bretanya pel que feia a l’economia, la flota de guerra, la llengua (inici de la supremacia de l’anglès) i les tradicions. D’altra banda, les colònies interessaven també als anglesos com a lloc de destinació de població que s’instal·laria permanentment alleugerint així el problema de la pressió demogràfica a la metròpoli.

França

A principis del segle XIX posseïa una sèrie de petites colònies a diversos països, va emprendre la seva expansió africana cap a 1830 amb l’ocupació d’Algèria. Des d’aquesta data fins a 1847 conqueriria tot el país i començaria l’ocupació amb colons francesos que es dedicarien, especialment, al coreu del blat i la vinya. Al mateix temps, iniciaria la penetració a l’oest africà conquerint Guinea, Gabon i Senegal (1843-1865). Però, seria a partir de 1871 –sobretot per compensar la derrota enfront Prússia i satisfer el nacionalisme– quan l’expansió es faria més profunda, encoratjada per polítics com Jules Ferry, encara que també provocant l’aparició d’un moviment anti colonialista, socialista i radical, encapçalat per Clemenceau.

Segona potència colonial en el segle XIX, pel Tractat de Bardo (1881), França estendria un protectorat sobre Tunísia, i des del Senegal i Algèria penetraria fins el Sudan (1894), on toparia amb Anglaterra. A la costa est africana sotmetria i annexionaria l’illa de Madagascar el 1895. D’altra banda, a l’Àsia establiria un protectorat sobre el regne d’Annam (1883) i va ocupar Tonquín (1885). El 1887, el govern francès per tal de vertebrar els territoris asiàtics crearia la Unió Indoxinesa, a la qual s’afegiria Laos el 1896. L’imperi colonial francès s’arrodoniria el 1912, quan va articular el protectorat compartit amb Espanya sobre el Marroc. El seu Imperi tenia una extensió de 10 milions de quilòmetres quadrats i tenia una població de 48 milions d’habitants.

Rússia

El fracàs de la Guerra de Crimea (1853-56) tancava les seves possibilitats d’expansió de Rússia cap a la Mediterrània i orientava els russos a cap a l’aventura colonial a l’Àsia. El 1854, desprès de vèncer la resistència del Caucas, va avançar les seves fronteres cap a la línia de la Mar Càspia, la Mar d’Aral i el llac Balkhas, i annexionava el Turquestan el 1864. Aquesta direcció seria frenada pels britànics que obtenien el protectorat sobre l’Afganistan. Una altra sortida territorial per Rússia seria la costa del Pacífic. Així, el 1858 aconseguiria la cessió per part de Xina del territori d’Amur on fundaria la ciutat de Vladivostok, a la vegada que obtenia la ciutat de Port Arthur i la concessió de la construcció de la via fèrria de Manxúria (1986-1898). La guerra contra el Japó (1904-05) anul·laria qualsevol possibilitat d’expansió russa posterior. Amb tot, el gran repte de la Rússia tsarista seria l’explotació sistemàtica de les immenses extensions de Sibèria. Per tal de facilitar-ne l’ocupació construiria el ferrocarril transsiberià des de Sant Petersburg fins a Vladivostok (1881-1904), que seria l’eix vertebrador de la colonització d’aquest territori.

Alemanya 

Alemanya va establir les seves colònies al golf de Guinea (Togo i Camerun, 1884) i un protectorat sobre Namíbia a l’Àfrica sud-occidental. El 1894 fundaria la Companyia de l’Àfrica Oriental per tal d’explotar els territoris de Tanzània, que annexionaria el 1897. A l’Oceà Pacífic obtindria d’Espanya la cessió de les Illes Carolines i Maniannes (1899). Fracassaria, però, en l’intent de compartir el protectorat sobre el Marroc amb França i Espanya per tal de dominar l’Estre de Gibraltar (1906).

Itàlia 

La Itàlia s’establí el 1885 a Massaua (nord d’Etiòpia), on fundava la colònia d’Eritrea, i a la costa índica de Somàlia, però fracassaria en el seu intent d’ocupar Etiòpia (1896). Des de 1911 inicià la penetració en el territori de Líbia des de Trípoli i la Cirenaica.

Portugal

Les antigues colònies desobertes en el segle XV d’Angola i Moçambic varen permetre a Portugal l’establiment de centres comercials que, assegurats per una presència militar permanent, iniciarien l’ocupació de la zona costanera. No seria, però, fins el 1850, que Portugal iniciaria la colonització interior davant de la competència de la Gran Bretanya. A la Conferència de Berlín quedarien delimitades les fronteres d’Angola, que realment no seria veritablement colonitzada fins desprès de la Primera Guerra Mundial. L’intent d’unir-la a Moçambic mitjançant un passadís fracassaria a causa de l’oposició britànica (“ultimàtum de 1890”) que veia trencada la seva continuïtat territorial cap al nord, i la d’Alemanya que cobejaria aquest territori sense arribar a aconseguir-lo.

Bèlgica

Les exploracions de Henry Stanley (1874-77) en nom de l’Associació Internacional d’Àfrica Central donarien al rei Leopold II de Bèlgica la possessió personal d’un extens territori a la vall del riu Congo, que seria reconegut a Conferència de Berlín (1884-85) com a zona neutral als interessos de les altres potències colonitzadores. Més tard, les colònies belgues foren ampliades amb l’annexió de Katanga (1894). Finalment, el rei va cedir el domini territorial a l’Estat belga el 1908.

Espanya

El regne d’Espanya preocupat pels problemes dels seus territoris ultramarins (que va perdre el 1898), només participà tardanament en el repartiment d’Àfrica, amb la intenció de salvaguardar interessos menors que ja havia adquirit en èpoques anteriors. Guinea Equatorial ja pertanyia a Espanya des del Tractat de San Ildefonso (1777), però fins a 1859 no esdevindria colònia. Des d’aquell moment esclatarien conflictes amb França per l’exploració del territori i que no es resoldrien fins a 1900, quan amb la signatura del Tractat del Pardo quedaven fixades les fronteres. Espanya ja havia fet alguna expedició a la costa africana, a la zona que restava davant de les Illes Canàries, però no seria fins el 1884 que en prengués possessió, i encara trigaria dos anys en fer l’exploració. L’acord amb França el 1900 delimitava també el que serien les fronteres del Sàhara Occidental. D’altra banda, la Guerra d’Àfrica (1859-60) accentuaria l’interès espanyol sobre el Marroc i es concretaria en la creació d’un protectorat compartit amb França que donaria lloc a una llarga guerra pel control del territori nord-africà.

Els Estats Units

Als Estats Units, després de la Guerra de Secessió (1861-1865) es va imposar el model industrial del nord, i els seus enormes recursos energètics i de matèries primeres, juntament amb la utilització de la tecnologia i els avenços ja desenvolupats a Europa, la varen convertir en poques dècades en una gran potència. L’expansió colonial dels Estats Units va anar cap al Pacífic i el Carib. després d’haver expulsat els espanyols de les Filipines, Cuba i Puerto Rico, i es va apoderar d’una franja de Panamà, on va acabar de construir el canal transoceànic.

El Japó

Al Japó la industrialització va ser un projecte de modernització del país, encapçalat des del 1868 per l’emperador Mutsuhito (època Meiji*). Amb l’assessorament de tècnics occidentals, el suport de grans conglomerats financers i la subvenció de l’Estat, es va dur a terme una ràpida industrialització. Japó va intervenir per aturar l’avanç rus a la província xinesa de la Manxúria i va ocupar les illes Kurils, Corea i Formosa (Taiwan).

Tipus de colònies

Els països colonitzadors van fer servir diferents estructures de dominació colonial: les colònies d’explotació, els protectorats, les colònies de poblament, les concessions i els mandats.

Les colònies d’explotació no tenien govern propi i estaven sotmeses a la sobirania de la potència colonitzadora, és a dir, depenien directament de l’administració metropolitana que hi exercia una política d’ocupació. L’autoritat era en mans d’un governador que actuava ajudat per una munió de funcionaris britànics que van erigir-se en una elit dirigent. Un exemple d’aquest model el trobem en el Congo Belga.

Els protectorats, en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena encarregat de la política interior i que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa, explotació econòmica i  representació exterior. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

Les colònies de poblament o dominis, que implicaven l’establiment a la colònia d’abundant població europea de forma permanent (Canadà, Austràlia, etc.) i que exercien l’autogovern. D’aquesta manera, s’originaven nuclis socials de tipus occidental que s’imposaven a la població indígena. Els models d’aquest model de colonització serien els Dominis Britànics de la Commonwealth, que aviat gaudirien d’un govern i un sistema parlamentari propis. Aquest govern tindria, però, limitades les seves prerrogatives exteriors i estava sotmès a la figura del governador (nomenat pel govern britànic) que era el representant de la metròpoli a la colònia. Així, el Canadà va assolir l’autogovern el 1867, Nova Zelanda el 1854, Sud-àfrica el 1872 i Austràlia el 1890.

Les concessions eren territoris que pertanyien a un país independent, però del qual les potències colonitzadores n’aconseguien la cessió temporal per controlar-ne l’economia.

Posteriorment apareixerien els mandats, fórmula nascuda desprès de la Primera Guerra Mundial, i que va aplicar-se per administrar els territoris dependents de les potències de l’Europa central perdedores de la guerra. Segons aquesta nova fórmula, una potència colonial (bàsicament, Gran Bretanya o França) exerciria la tutela sobre un determinat territori en representació de la Societat de Nacions.

La Pau Armada (1871-1914)

Podríem dir que la Gran Guerra va ser una conseqüència de l’Imperialisme, o bé que l’Imperialisme va ser una causa de la Gran Guerra. Tots dos fenòmens estan relacionats entre si i els hem d’entendre com un procés. És un camí cap al desastre que es va iniciar amb la revolució industrial, ja que va portar les potències europees a expandir-se en la recerca de matèries primeres i nous mercats on col·locar els seus productes. A continuació, això va despertar les rivalitats pròpies dels que ambicionen els mateixos rics territoris i que va fer que tothom busqués aliats per a l’imminent conflicte que s’entreveia a l’horitzó. Ningú ho volia, però tots ho esperaven.

A més, Europa es dividia en dos grans blocs polítics que ambicionaven la imposició de la seva manera de veure el món:

Els sistemes polítics democràtics, constitucionals i parlamentaris, que progressaven a gran velocitat en part gràcies a l’expansió del capitalisme pròpia del procés industrialitzador i als beneficis obtinguts per l’Imperialisme. Els exemples més evidents són la monarquia parlamentària del Regne Unit i la república de França.

Els règims autoritaris centreeuropeus, vells imperis multinacionals més propers a l’Antic Règim que no pas a la democràcia. Aquí estarien l’Imperi Austrohongarès i Alemanya especialment, que s’havia unificat i constituït com a estat, industrialitzant-se amb enorme rapidesa. Aquest imperi reclamava el lloc que li corresponia en el repartiment colonial (conferència de Berlín 1884-1885) i, com que no veure satisfetes les seves expectatives, estava interessat a “donar-li una puntada de peu al vesper”. Alemanya, per interès propi igual que la resta de potències, va originar una sèrie de conflictes colonials continus que van fer que l’statu quo vigent saltés pels aires i esclatés la guerra.

Davant el renou dels tambors que anunciaven la guerra, es van començar a prendre posicions, establir un nou sistema d’aliances, forjar estratègies i invertir en armament de manera accelerada. És l’anomenada Pau Armada.

El sistema d’aliances

El sistema d’aliances va englobar gairebé totes les grans potències europees, que van anar prenent posicions amb objectius creuats:

• Alemanya ja havia intentat aïllar França de la mà del canceller Bismarck, que havia derrotat França a la Guerra Franco-Prusiana (1870-1871). L’enfrontament entre les dues potències tenia com a objecte principal la disputa del domini de la rica zona minera d’Alsàcia i Lorena. A partir del 1890, quan l’emperador Guillem II va accedir al tron, va posar en marxa un pla per aconseguir l’hegemonia mundial que coneixem com a Weltpolitik. El 1882 va buscar l’aliança d’Àustria-Hongria i Itàlia, conformant la Triple Aliança. A més, va intentar aïllar el Regne Unit, a qui envejava pel seu gran imperi colonial, que el convertia en un terrible enemic i va començar a provocar “petits grans” conflictes en territoris colonials que l’interessaven especialment a l’Àfrica.
• França, temorosa del creixent poder alemany i desitjosa de revenja per la pèrdua d’Alsàcia i Lorena, va forjar una aliança amb Rússia el 1892 i amb la Gran Bretanya el 1904. Finalment, això va cristal·litzar en la formació de la Triple Entesa o Entente Cordiale el 1907.

Les tensions internacionals i l’esclat de la Primera Guerra Mundial

Els bàndols estaven formats, els petits conflictes entre totes les potències començaven a fer saltar espurnes (crisi del Marroc i els Balcans) i qualsevol podria desfermar el desastre. I mentrestant, tots els països es van llançar a una carrera armamentística sense precedents a la Història, posant els avenços industrials al servei de la guerra. Res de bo no es podia esperar de tot aquest procés.

A l’inici del segle XX, l’ambient que es respirava a Europa era de molta tensió entre les potències. Semblava gairebé inevitable que més tard o més d’hora es produiria un conflicte entre les parts interessades (potències democràtiques europees i vells imperis autoritaris) que es disputaven, entre d’altres, les colònies d’Àsia i Àfrica. Posseir, controlar i explotar colònies i/o rutes comercials marítimes o passos estratègics clau (com el canal de Suez per exemple) assegurava riqueses, poder i prestigi. Calia protegir-se de les imminents amenaces i, per això, es van llançar a una carrera armamentística malgrat la suposada tranquil·litat. És el període de la Pau Armada.

A més, els poderosos dirigents van crear una opinió pública favorable als seus interessos. Van radicalitzar els discursos supremacistes i racials de superioritat, van exagerar molts elements nacionals usant-los com a instruments per reafirmar la identitat pròpia, però oposada a la del veí, al que van convertir en l’usurpador del mode de vida propi. La gent estava disposada a lliurar la vida per la pàtria a canvi de la defensa dels valors propis amenaçats per altres nacions.

Podem, doncs, dir que van ser dues les causes que van provocar el conflicte:

• Imperialisme: Alemanya havia arribat tard a la carrera per la creació d’un gran imperi colonial, però no es conformava i pretenia expandir el domini i la influència a costa de França i Anglaterra. Van xocar en el conflicte colonial del Marroc.
  • El 1905 intentant sense èxit establir un Protectorat a costa de França.
  • I el 1911 manant un vaixell de guerra a la costa marroquina disposat a pressionar la Gran Bretanya i França, que els va acabar concedint territoris al Congo per expandir els dominis alemanys al centre d’Àfrica.
• Nacionalisme: a Europa central, molts territoris europeus van prendre consciència pròpia com a nació i van tractar de sacsejar-se el domini que durant segles havien exercit sobre ells els vells imperis autoritaris com Àustria-Hongria, Rússia o l’Imperi Turc. L’escenari propici va ser la península balcànica on hi va haver diversos moments clau:
  • L’annexió de Bòsnia Hercegovina el 1908 que reforçava la influència a la zona de l’Imperi Austrohongarès.
  • La primera guerra balcànica (1912), en què Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro van crear la Lliga Balcànica i van lluitar contra el debilitat Imperi Turc al qual van aconseguir expulsar de la península. 
  • La segona guerra balcànica (1913), que va enfrontar Bulgària i Sèrbia (recolzada per Rússia que aspirava a tenir una sortida a la Mediterrània) i que es va decantar a favor dels serbis, provocant els recels dels austrohongaresos. 

Davant d’aquest clima de petits grans conflictes i d’interessos creuats, només era qüestió de temps que qualsevol espurna fes explotar el polvorí. I aquesta es va produir el 28 de juny de 1914 amb l’assassinat de l’Arxiduc Francesc Ferran d’Àustria als carrers de Sarajevo perpetrat per un grup nacionalista bosnià que, com que Sèrbia eren paneslavs , és a dir, volien acabar amb el poder d’Àustria a la zona . L’atemptat contra l’hereu de l’Imperi Austrohongarès va provocar l’enviament d’un ultimàtum que va provocar la bogeria. El sistema d’aliances prèviament forjat es va posar en marxa:

• Àustria li va declarar la guerra a Sèrbia, que era aliada de Rússia .
• Rússia , per defensar Sèrbia , li va declarar la guerra a Àustria-Hongria .
• Alemanya , membre juntament amb Àustria i Itàlia de la Triple Aliança, va declarar en ple la guerra a l’altre bloc.
• França i Rússia , membres de l’ Entente Cordiale van fer el mateix en base als acords signats i també els van declarar la guerra. 
• La Gran Bretanya entraria irremeiablement en el conflicte després de la invasió alemanya de Bèlgica.

I així va començar la Gran Guerra, la guerra que va canviar el món.

El desenvolupament de la guerra

Ningú esperava que la guerra que acabava d’esclatar s’anés a complicar tant, afectés tanta gent i marqués tant Europa i, consegüentment, a causa de l’expansió colonial per Àsia i Àfrica de finals del segle XIX, a l’orbe sencer. Se’l coneixeria, per això, com la Gran Guerra (1914-1918).

Van ser quatre anys de dolor, mort, refugiats, patiment i plor. Una guerra que a priori només afectaria els soldats va acabar implicant tots els ciutadans en major o menor mesura. Als països en conflicte van ser reclutats tots els homes en edat militar, conformant-se així els exèrcits nacionals. A més, els grans invents i avenços tecnicocientífics de la Industrialització es van posar al servei de la guerra. Hi va haver armes noves i poderoses que van causar mort i destrucció en dimensions desconegudes fins ara. Aquesta guerra canviaria el món.

Les fases del conflicte, que es va iniciar amb l’assassinat de Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria el 1914, van ser les següents:

1a etapa: Guerra de Moviments (1914): 

Els inicis de la guerra varen tenir dos fronts oberts:

• Al front occidental , Alemanya va atacar França després d’haver envaït Luxemburg i Bèlgica. D’aquesta manera, en pocs dies, l’exèrcit alemany va arribar a estar a 40 quilòmetres de París. Finalment, en la primera batalla del Marne, els francesos aconseguien, amb la col·laboració de les tropes britàniques, aturar amb prou feines l’avenç enemic.
• Al front oriental,   Rússia va caure derrotada a Tannenberg. Ara bé, malgrat aquesta victòria, els alemanys no van aconseguir avançar de manera decisiva per territori rus. Al seu torn, Àustria-Hongria va atacar Sèrbia sense assolir cap objectiu significatiu.

2a etapa: Guerra de Posicions (1915-17):

el front es va estabilitzar. Els contendents van fixar les seves posicions i les van reforçar construint trinxeres, refugis, filferros d’arç, on van posar mines i homes, que estaven en aquest espai ple de fang, de polls i de rates, des de les costes belgues del mar del Nord fins a l’alpina Suïssa . Un avenç de pocs metres tenia un cost material i humà elevadíssim. Amb la situació estancada, es van buscar nous  aliats que van entrar a la contesa com, per exemple, Turquia, Itàlia, Bulgària, Romania… El 1916 es va produir una nova ofensiva alemanya a la batalla de Verdun, que França va aconseguir contenir durant mesos. I de nou amb l’ajuda dels britànics es va produir un contraatac a la batalla del Somme. El resultat de les dues batalles va ser demencial: més d’un milió vuit-centes mil baixes a tots dos bàndols en menys d’un any.

3a etapa: La Crisi de 1917

També va tenir dos fronts diferenciats:

• Al front oriental , Rússia es va veure afectada per la revolució interna dels bolxevics i va sol·licitar l’armistici començant les negociacions de pau. Alemanya va redirigir els seus recursos bèl·lics a la lluita contra França i la Gran Bretanya
• Al front occidental els Estats Units d’Amèrica van entrar en el conflicte a favor de França i la Gran Bretanya. Alguns motius al·legats pels Estats Units van ser, per exemple, el famós telegrama Zimmermann, que va interceptar i desxifrar la intel·ligència dels Aliats, que proposava una aliança d’Alemanya amb Mèxic a canvi de territoris com Texas o Arizona, o els continus enfonsaments de vaixells per part dels submarins alemanys, com l’enfonsament del creuer de pavelló nord-americà RMS Lusitania  i que va ser considerat com a casus belli. Els nord-americans van aportar gairebé un milió de soldats de refresc i abundant material bèl·lic modern. 

Darrera etapa: La Fi de la Gran Guerra (1918): 

La Pau de Brest-Litovsk  entre Alemanya i Rússia va ser beneficiosa en territoris per als germànics i va marcar el final del conflicte al front oriental. Gran Bretanya, França i Itàlia, van atacar conjuntament i Àustria-Hongria va acabar rendint-se. També Turquia derrotada, es va retirar del conflicte.

Alemanya, sola i esgotada, va intentar una última ofensiva a la segona batalla del Marne, però les tropes de refresc nord-americanes van ser decisives per contenir-los. L’Exèrcit i la Marina alemanya van començar a promoure revoltes al front negant-se a lluitar. A la mateixa Alemanya, hi va haver disturbis protagonitzats pels obrers. El temor a la revolució va portar els dirigents alemanys a plantejar-se la fi del conflicte. El Kaiser Guillem II d’Alemanya i Prússia va abdicar. Es va proclamar llavors la República de Weimar i l’11 de novembre de 1918 Alemanya va signar l’armistici que va posar fi a les hostilitats armades de la Gran Guerra. 

Com viviren i moriren els soldats durant la gran Guerra.

L’estabilització del front en els primers mesos del conflicte va portar els exèrcits a lluitar a intentar reforçar les seves posicions. Els sapadors es van posar fil a l’agulla i van començar a cavar trinxeres, construir precaris refugis enterrats, omplir-los de sacs terrers i filferro d’arç. Van col·locar noves armes preparades per rebre l’enemic, alhora que van portar artilleria pesada i semipesada per castigar a distància les posicions de l’enemic. I es va ordenar a milers i milers d’homes d’ambdós bàndols que s’amagaven en aquests forats insalubres i esperen ordres.

I així van passar mesos entre ordres, atacs i contraatacs, gas mostassa, obusos i bombardejos gairebé continus, sense poder aixecar el cap, amagats com a animals.

Però encara que sembli mentida, el pitjor no era tot això. El que feia insofrible la vida a la trinxera eren la neu, la pluja, el fred, la humitat , la manca d’higiene i d’aliments adequats, la presència insuportable d’enormes rates que devoraven el pa de tots i polls que no et deixaven descansar amb les seves constants picades. També la dificultava tenir enterrat en fang els peus durant tot el dia, cosa que provocava els peus de trinxera i altres patologies pròpies del fred i la humitat.

Si eres soldat i abandonaves la lluita, eres un traïdor a la pàtria i se’t castigava amb la mort; si et llençaves a l’atac, tenies moltes possibilitats de morir. Si no et movias, et consumies de mica en mica devorat per rates i polls. I en l’hipotètic cas que lloguessis sobreviure a tot això, vivies entre gana, la mort d’amics i companys, les ordres, les accions bèl·liques precipitades o poc efectives, i sobretot, la malenconia i enyorança de la llar. Com a conseqüència, l’esperit inicial d’entusiasme dels soldats per la defensa de la pàtria es va anar diluint donant pas a la incomprensió i, de vegades, a la bogeria.

Per altra banda, les noves armes que es van introduir en aquest conflicte van ser:

• Els primers tancs, poc àgils i efectius però que impressionaven i de vegades sorprenien l’enemic amb la seva versatilitat.
• Els avions biplans que servien per a feines de reconeixement, espionatge i puntualment d’un atac sorprenent. Destaquen diversos herois aviadors com l’alemany Von Richthofen, conegut com el Baró Rojo, o el francès Roland Garros, que avui dia dóna nom a un famós torneig de tennis.
• Els atacs amb gas nerviós que obligaven a incorporar a l’equip del soldat la màscara antigas. 
• La metralladora , sens dubte, l’arma més mortífera d’aquest conflicte, capaç d’escopir un gran nombre de bales per segon, mortals als avenços a camp obert. 
• El temut llançaflames Livens, capaç d’enviar una tempesta de foc a més de 40 metres de distància, letal en una trinxera o en un refugi.
• Les granades i bombes de mà, els fusells i les baionetes respectives, els morters i altres armes més petites d’ús individual.

I com vivien els que no combatien a la guerra?

No només les penúries es produïen al front. A la rereguarda les coses tampoc eren gens fàcils:

• L’ economia de guerra va haver de reconvertir la indústria i dedicar-hi un gran nombre de recursos a l’esforç derivat de la guerra. Aquesta situació va fer que comencessin a escassejar productes de primera necessitat entre la població civil obligant a establir cartilles de racionament i els bloquejos marítims derivats de la guerra van provocar l’escassetat de matèries primeres.
• Els governs de concentració nacional van agrupar totes les opcions polítiques per intentar respondre amb unitat l’amenaça militar que s’hi venia a sobre. El que era important era vèncer o almenys no sucumbir. Temps hi hauria després de la guerra per a les disputes ideològiques. A més, els governs van fer servir abundant propaganda per conscienciar i convèncer l’ opinió pública que participés en el conflicte pel bé del país. 

El paper de les dones a la rereguarda va ser essencial. Els homes eren destinats al capdavant, deixant vacants llocs de treball industrials estratègics i necessaris que s’havien de reposar. Van ser les dones les que van assumir aquesta responsabilitat. Ara eren més forts, més independents i més autònomes. Això es va demostrar a la moda, amb vestits curts i més lleugers; també als costums, menys estrictes. Les dones van començar a opinar, conduir, fumar en públic, anar soles a bars i restaurants… Per fi, podien reivindicar el paper protagonista que durant anys la història havia reservat per als homes. Van exigir més drets i llibertats. El més important el van protagonitzar les dones angleses amb el moviment sufragista, en què demanaven el dret a vot que se’ls negava des de sempre. Va ser un moviment que va començar temps enrere, però que les circumstàncies van impulsar amb potència.

En el cas d’Espanya, va ser oficialment neutral durant la Gran Guerra, com va declarar el president del govern E. Dato el 7 d’agost de 1914: «tinc el deure d’ordenar la neutralitat més estricta als súbdits espanyols d’acord a les lleis vigents i als principis del dret públic internacional».

Però malgrat no tenir entitat econòmica ni militar significativa ni criteris de pes per entrar a favor d’un o altre bàndol, la seva opinió pública estava dividida entre els germanòfils i els aliadòfils.

El rei Alfons XIII va posar en marxa una oficina Pro Cautivos que es preocupava pels presoners de la guerra.

En quines condicions va finalitzar la Gran Guerra?

Després dels armisticis signats a principis i finals de 1918, es van entaular les converses per arribar a acords de pau entre els vencedors i els derrotats. El 3 de març de 1918 es va signar la  Pau de Brest-Litovsk amb condicions molt avantatjoses per a Alemanya a costa d’una Rússia presa pels revolucionaris bolxevics que volien acabar amb el conflicte tant sí com no. Els russos van cedir molts territoris al Bàltic: Finlàndia, Polònia, Estònia, Lituània, Ucraïna, etc.

L’ 11 de novembre de 1918 se signava l’armistici que posaven fi a les hostilitats armades. La conferència de pau de París (1919-1920) va reorganitzar el mapa d’Europa i va redissenyar les relacions internacionals. Les decisions de gran importància varen ser preses pel Consell dels Quatre: els Estats Units (W. Wilson), el Regne Unit (L. George), França (G. Clemenceau) i Itàlia (V. Orlando). Si bé hi hagué presència d’altres països, no varen permetre la presència dels derrotats. Les postures de partida ja van ser divergents i atenien els interessos de cadascun dels vencedors:

• Els Estats Units pretenien la pau i la concòrdia entre nacions sense exigir als vençuts condicions ominoses, evitant les revenges i expandint la democràcia a Europa per contestar a l’incipient comunisme que ja treia el cap des de l’Orient. El president nord-americà va aportar un document anomenat els catorze punts de Wilson que resumien les seves intencions.
• Els països europeus, especialment França, volien compensacions pels quantiosos danys soferts, reparacions de guerra especialment procedents d’Alemanya amb qui dominava un gran sentiment de revenja d’afrontes passades.

Finalment es va imposar la postura francesa i Alemanya es va veure obligada a signar el Tractat de Versalles el 28 de juny de 1919 amb les següents dures condicions i que serà l’origen de futures disputes:

• França recuperava Alsàcia i Lorena.
• Les possessions colonials alemanyes van ser repartides entre els vencedors.
• S’establia el pagament de quantioses reparacions de guerra que Alemanya havia de pagar anualment als vencedors (i que de fet va aacabar de pagar el 2010)
• La frontera alemanya a Renània quedava completament desmilitaritzada.
• Alemanya veia com el seu exèrcit quedava pràcticament dissolt, limitant-se el poder militar a un nombre de soldats i armament gairebé testimonial.
• El territori alemany quedava dividit en dos a la part oriental per tal de facilitar una sortida al mar al nou estat polonès pel corredor desmilitaritzat de Danzig.

Aquestes condicions que els alemanys es van veure obligats a signar, van ser considerades una humiliant imposició i un abús (Diktat) que despertaria a Alemanya sentiments de revenja i, juntament amb una crisi galopant, encoratjaria el nacionalisme més radical que s’apropiaria d’Alemanya als anys posteriors. 

També es van signar altres tractats amb la resta de potències derrotades:

• El de Saint Germain con Austria.
• El de Sévres amb Turquia.
• El de Trianon amb Hongria.
• El de Neuilly amb Bulgària.

Les conseqüències polítiques, econòmiques i socials

Els tractats de pau signats que posaven fi al conflicte van establir un nou ordre mundial en què Europa , semidestruïda, arruïnada, desgastada, endeutada, esgotada mentalment i demogràficament, perdia la seva hegemonia a favor de potències emergents com els Estats Units d’Amèrica a l’Atlàntic o Japó al Pacífic.

Estats Units havia intentat exercir la seva influència en la signatura dels tractats de pau malgrat les desavinences amb els països europeus, especialment amb França. Les postures eren divergents com hem vist a l’apartat anterior, però, tot i així, esgrimint el dret a l’autodeterminació i impulsant la democràcia com a forma de govern, va aconseguir que es creessin una sèrie de nous països. Es va dibuixar un nou mapa d’Europa.

Però les conseqüències de la guerra més gran que havien vist els ulls humans foren molt més profundes. Les podem diferenciar en diverses categories:

Conseqüències polítiques. El nou mapa europeu es va caracteritzar per:

• Varen desaparèixer les grans dinasties i es van desintegrar els antics imperis  derrotats, com el turc,  que va limitar el seu territori a Turquia i que va ser envoltat de protectorats tutelats per anglesos i francesos com Iraq, Síria, Líban o Palestina. També l’imperi austrohongarès  va veure com Àustria es convertia en una petita república i sorgien nous estats al seu voltant com Hongria, Txecoslovàquia o una Iugoslàvia on els serbis complien els seus somnis d’autodeterminació i hegemonia a la zona juntament amb croats, bosnians i eslovens.
• A Europa augmentaren els règims liberals en detriment de les velles autocràcies, la majoria dels quals eren democràcies parlamentàries. No obstant això, moltes es van veure assetjades per un clima de gran polarització ideològica. Després de l’armistici, es va implantar la “cultura de la derrota” a Alemanya o Àustria i la d’una “victòria mutilada” per a Itàlia, les quals juntaments amb la crisi econòmica fruit de la guerra i la feblesa estatal varen donar lloc a que molst excombatents i part de la població creassin organitzacions paramilitars. A Alemanya, on el vell imperi havia estat substituït per la República de Weimar), el malestar social creixent va concretar-se el 1919 en la revolta espartaquista (Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht), que havia pres com a exemple el model revolucionari rus. L’aixecament va ser sufocat de manera violenta i els líders espartaquistes van ser assassinats.
• Aïllament de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (l’URSS), que era considerada un perill per les democràcies europees. Per això ia manera d’estats tap, es va crear la Gran Polònia i Romania, a més d’estats com Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània. Constituïen un autèntic matalàs protector contra la voluntat bolxevic d’expandir la revolució comunista per Europa.
• La pressió del president nord-americà Wilson va impulsar la creació de la Societat de Nacions amb seu a Ginebra (Suïssa). Es pretenia garantir la pau a través del diàleg a l’Assemblea General on tots estiguessin presents i dirigida per un Consell compost pels vencedors del conflicte armat. Però la realitat va ser diferent i la seva tasca poc efectiva, ja que el Congrés dels Estats Units va rebutjar incorporar-s’hi. L’URSS tampoc no hi era present, ni els països descontents com Itàlia o Alemanya. 

Conseqüències socials. Les xifres del conflicte parlen per si soles:

• Seixanta-cinc milions de persones mobilitzades, deu milions de morts, dos milions de vídues, quatre milions d’orfes… A això hauríem d’afegir els ferits, mutilats i desapareguts. A més, la població europea va patir molt en la recuperació a causa de la gran mortalitat i el descens de la natalitat i la mà dobra.
• L’empobriment de la població va provocar tensions socials.
• Les dones van aconseguir certs avenços de caràcter social durant el conflicte. No obstant això, en acabar la guerra, van experimentar cert retrocés. En tornar l’home a incorporar-se al món laboral, les van desplaçar sense remei novament a l’àmbit domèstic. No hi havia feina per a tots i les dones van tornar a ser la sacrificades quedant-se a l’atur. 

Conseqüències econòmiques. La destrucció material a sòl europeu va ser brutal a ciutats, camps, fàbriques, infraestructures… La reconstrucció d’Europa seria exigent i difícil per a les economies debilitades pel conflicte:

• Es va emetre més moneda i es va augmentar el deute públic, cosa que va provocar una forta inflació (pujada de preus).
• Es varen haver de sol·licitar quantiosos préstecs, augmentar les exportacions de productes bàsics almenys, fins a poder posar en marxa la indústria de nou. Però alhora aquest fet augmentava els seus deutes i enfortia els prestadors, que es van fer amb l’hegemonia a costa d’Europa. Els Estats Units d’Amèrica, màxim proveïdor de recursos i productes industrials i més prestador, van viure la seva època més daurada (els feliços anys vint). Es van convertir en la primera potència econòmica mundial.

Bibliografia

• Hosé Manuel Gil Sánchez:  El Imperialismo y la Primera Guerra Mundial (INTEF)
• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)