1. Per què va esclatar una revolució a França?
   1. Com era la societat francesa abans de la revolució?
2. L’esclat revolucionari i l’Assemblea Constituent (1789-1791)
3. Monarquia constitucional (1789-1792).
4. La I República o Convenció (1792-1795)
5. El Directori (1795-1799)
6. Napoleó: de cónsul a emperador
7. L’imperi napoleònic

Nota: Aquesta pàgina està destinada als alumnes de la matèria Història del món contemporani, ja que el nivell és una mica més elevat que la destinada a 4 d’ESO

Una onada revolucionària, que es va iniciar a França l’any 1789, es va estendre per tot Europa al llarg de la primera meitat del segle XIX, per posar fi a l’absolutisme i l’Antic Règim. Varen ser les anomenades revolucions liberals. Els revolucionaris aspiraven a eliminar els privilegis feudals, a participar en la vida política i a aconseguir que tots els ciutadans fossin considerats lliures i iguals.

Per què va esclatar una revolució a França?

La difusió dels nous ideals propugnats per la Il·lustració, el desenvolupament de la burgesia al segle XVIII i l’exemple de la revolució americana varen estimular els anhels de canvi a Europa.

Lluís XVI va succeir el seu avi Lluís XV el 1774. Segurament els parisencs ja no es feien aleshores gaires il·lusions de millora davant d’un nou canvi de monarca, i menys encara quan els rumors apuntaven que el nou sobirà era curt de coneixements i estava dominat per la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta, tan bonica d’aspecte com frívola en el seu comportament, la filla de l’emperador Francesc I.

Tot i això, el poble de París va participar massivament, primer en les celebracions del casament, i posteriorment en els actes de coronació del monarca. La parella reial era jove i ben plantada, fet que no deixava de ser esperançador per a un poble deprimit. El nou Lluís que accedia al tron, amb només vint anys, desitjava sincerament de reparar els excessos dels seus antecessors, portar el benestar al poble i retornar a França la seva grandesa malmesa en els darrers anys. Segons expliquen alguns cronistes, a la mort del seu pare, quan va passar a ser el delfí i hereu al tron, va confiar al seu cercle més íntim que volia ser un nou Enric IV, el llegendari fundador de la dinastia borbònica.

Amb aquest objectiu, el sobirà va començar el seu regnat designant com a Ministre d’Estat a Cristian Malesherbes, jurista afí a la Il·lustració i que comptava amb el respecte de bona part de l’opinió pública. Els seus projectes, avançats i decidits a salvar la monarquia, incloïen la defensa lletrada dels processats, la llibertat de pensament i premsa, la restauració de l’Edicte de Nantes, i la supressió de la tortura. Totes aquestes mesures havien de ser aprovades, però, en una nova sessió dels Estats Generals. La reacció dels estaments privilegiats davant de l’amenaça del liberalisme d’aquestes mesures no va fer-se esperar. D’aquesta manera, l’aristocràcia va començar a conspirar contra Malesherbes mitjançant la figura del favorit de Lluís i Maria Antonieta, el Primer Ministre Maurepas.

Tampoc no van tenir una bona acollida les mesures proposades per l’economista fisiòcrata Turgot, baró de l’Aulne, incorporat al Consell d’Estat amb la finalitat de sanejar les pràctiques comercials i moderar les càrregues tributàries. El seu pla consistia a suprimir els rígids sistemes gremials –que des de l’edat mitjana obligaven els artesans a estar sotmesos a la jerarquia dels mestres–, assegurar la llibertat de comerç, abolir les prestacions personals obligatòries i retallar la càrrega impositiva mitjançant una taxa territorial obligatòria i igual per a tots els habitants. Malesherbes i Turgot es veurien obligats a dimitir el 1776 i les escasses reformes que havien aconseguit posar en marxa van ser anul·lades.

El poble de París, recelós, tampoc no va donar suport a aquelles mesures que, en teoria, els hi eren favorables ja que van desconfiar de les veritables intencions que podia haver-hi darrere. Possiblement, aprofitant els dubtes que aixecaven les reformes entre el poble, els agents de Maurepan i l’aristocràcia van fer córrer la veu de l’existència d’una trampa amagada darrere d’aquests beneficis. En qualsevol cas, la realitat és que ningú va sortir al carrer a defensar els ministres destituïts.

Lluís XVI va substituir va substituir Turgot per un altre ministre reformista, el banquer i diplomàtic suís Jacques Necker, que es faria amb les finances del regne el 1777. Tot i que va regular la possessió de la terra i va reduir els impostos agraris, la principal acció de Necker va ser de caràcter polític. Amb el suport del monarca va realitzar el que podem qualificar d’“assaig” administratiu en dues assemblees provincials. Allà va augmentar el nombre de representants del Tercer Estat fins al mateix nombre que comptaven junts la noblesa i el clergat. Maurepan, però, davant d’aquestes mesures no va trigar gaire a exigir al rei la dimissió del financer que, a més, no comptava amb les simpaties de Maria Antonieta.

Necker acabaria deixant el seu càrrec el 1781, esgotant d’aquesta manera els dèbils esforços de Lluís XVI per a fer valer el seu dèbil caràcter favorable al reformisme a les circumstàncies que el rodejaven. Des d’aquest moment el sobirà resignaria els seus frustrats intents reformistes als interessos de l’aristocràcia més despòtica i als capricis de la reina austríaca. Possiblement carregat de bones intencions, Lluís només va aconseguir aplanar el camí cap a un inevitable infern per a la monarquia.

Paral·lelament, París, pel setembre de 1776, rebia Benjamin Franklin, enviat pel president nord-americà George Washington per a demanar l’ajuda francesa en la guerra d’alliberament que els Estats Units lliuraven contra Anglaterra. L’enviat nord-americà va ser rebut per Lluís XI a Versalles. També va protagonitzar diferents intervencions en tertúlies polítiques i reunions informals, despertant un cert entusiasme del poble de París per la causa dels Estats Units i pels principis republicans i progressistes de la Declaració d’Independència.

El marquès de Lafayette, organitzà immediatament una expedició de voluntaris per a lluitar al costat de les tropes de Washington. Posteriorment, Lluís XVI i Franklin signarien un tractat d’aliança, el febrer de 1778. La guerra oberta contra Anglaterra proporcionaria a França una sèrie de victòries, especialment navals, i donaria una fama important a Lafayette. El Tractat de Versalles, de 1783, comportaria el reconeixement de la independència dels Estats Units i la recuperació francesa de nombroses colònies a l’Àfrica, la Índia i Amèrica (exceptuant el Canadà).

Si bé el triomf en la guerra nord-americana va reforçar el prestigi i el poder polític i militar de França de cara a l’exterior, a l’interior del país el conflicte tindria conseqüències negatives. Les ja minvades arques de l’Estat va resultar exhaustes. Les despeses de la guerra havien estat massa elevats i els deutes s’acumulaven en els despatxos dels successius ministres de finances, que no aconseguien imposar a la cort ni una sola de les nombroses i imprescindibles reformes socials i econòmiques que resultaven imprescindibles per a redreçar la situació.

Mentre Lluís XVI seguia frustrant-se en els seus intents reformistes, Maurepas, Maria Antonieta i l’aristocràcia cortesana bloquejaven qualsevol intent de canvi, agafant-se al privilegiat i pompós estil de vida que va fer de Versalles el centre de la frivolitat i la dilapidació de les escasses fortunes del regne. Només la mort de Maurepan va permetre a Lluís XVI cridar novament a Necker per a buscar un intent desesperat de salvar les desastroses finances del regne. Ja era massa tard.

El poble de París va començar a conèixer les idees dels filòsofs a finals del segle XVIII en un lloc paradoxal: el Palais Royal. El seu propietari, el progressista duc d’Orleans, cosí del rei, que passaria a la història amb el nom de Philippe Egalité (Felip Igualtat), va deixar instal·lar en els grans patis i jardins de la residència diversos cafès, cellers, restaurants, espais de joc, etc. Des d’aquest espai, fervorosos oradors difonien a crits les doctrines liberals igualitàries o vaticinaven l’arribada d’una nova era universal dominada per la ciència, una era on es viatjaria en globus aerostàtics com el que acabaven de provar amb èxit els germans Montgolfier.

Mentre el poble començava a conèixer algunes de les idees de la Il·lustració en els discursos del Palais Royal, els intel·lectuals i futurs revolucionaris van començar a reunir-se en clubs polítics que, en la seva major part, tenien la seva seu en convents i monestirs de la ciutat. Així, els jacobins es trobaven a l’antic recinte dels dominics, situat a la Plaça Vendôme i a l’Església de Sant Roc; els cordeliers en l’espai franciscà de la Rive Gauche; i els feulliants en el monestir ubicat a la cantonada de la Rue Saint Honoré amb la Castiglione. Òbviament, els religiosos d’aquestes comunitats difícilment combregaven amb les idees materialistes i molts cops ateistes de part dels tertulians però els deixaven fer, potser pel que pogués passar en el futur.

Arribats a 1789, la situació a París resultava caòtica. Els ministres del govern, molts cops enfrontats entre ells, eren desautoritzats pel Parlament. Reformistes i immobilistes del govern havien de conviure amb les intrigues de l’aristocràcia, dividida al seu torn en diverses faccions. A més, els discursos revolucionaris havien traspassat els patis del Palais Royal per arribar al carrer i les places de la ciutat, recorregudes per grups de manifestants, molts cops enfrontats per les seves posicions. L’anarquia començava a dominar la ciutat i Lluís XVI era incapaç de fer-hi res. El monarca només va saber fer-se a un cantó i convocar finalment els Estats Generals. No ho sabia, però acabava d’encendre la flama de la Revolució.

Per tant podem aformar que a la França de finals del segle XVIII, el Tercer Estat (compost per la burgesia, els pagesos i els artesans) aspirava a profundes reformes socials. La majoria de la població, els pagesos, s’oposaven a les feixugues càrregues feudals imposades pels senyors. Els burgesos aspiraven a la fi dels privilegis de què gaudien la noblesa i el clero, i a la possibilitat de participar de la vida política i a liberalitzar el comerç i augmentar els seus negocis.

Però fou la coincidència el 1789 de dues greus crisis econòmiques, va provocar l’esclat d’una revolució:

• La crisi econòmica, conseqüència de les males collites que s’estaven produint des del 1760, va provocar un augment del preu dels aliments (sobretot el pa) cosa que va generar una situació de descontentament entre la població.
• La crisi financera, causada per la manca de doblers de la monarquia per sufragar les despeses de l’Estat. Per resoldre-ho, els ministres de Lluís XVI havien proposat que els privilegiats pagassin imposts, però aquests es varen negar a acceptar-ho i varen exigir a Lluís XVI que convocàs els Estats Generals, l’únic organisme que podia aprovar una reforma fiscal.

Com era la societat francesa abans de la revolució?

La França prèvia a la Revolució era una societat de transició, ni plenament feudal ni tampoc capitalista, emmarcada econòmica i socialment en l’Antic Règim on les males collites provocaven periòdicament importants crisis d’abastiments.

La societat francesa anterior a la revolució francesa estava basada en els estaments o ordres, amb estaments jurídics desiguals tant en les persones com en el territori.

El catolicisme era la religió oficial de l’Estat i el monarca governava per dret diví. Existien unes 40.000 comunitats rurals que agrupaven aproximadament el 80% d’una població d’aproximadament 29 milions d’habitants, dels quals la gran majoria eren camperols –uns 22 milions– mentre la població urbana no arribava al 19%. La burgesia urbana ja s’havia convertit en el sector més dinàmic de la societat francesa, però la divisió estamental del regne impedia el seu accés als llocs de decisió.

A la cúspide de la societat francesa de finals del segle XVIII trobem la monarquia, monarquia absoluta de dret diví, en la qual el sobirà no havia de retre comptes de les seves accions, a excepció de Déu, gràcies al qual regna.

El primer ordre del regne francès era el clergat, composat per uns 150.000 individus, dividit entre el clergat secular (80.000) i regular, i amb una marcada diferència econòmica entre una minoria que composava l’alt clergat (10.000) i el baix clergat amb uns minsos ingressos.

El segon ordre, la noblesa, no passava dels 300.000 individus i presentava una extraordinària diversitat tant en el seu estatut com en la seva funció social, els seus orígens, activitat i riquesa. La distinció moderna entre noblesa de toga i noblesa d’espasa ja es trobava força difuminada i practicava habitualment els enllaços matrimonials entre ambdues. Els situats a la part alta de la piràmide del grup nobiliari van aprofitar-se de l’alça de preus de la renda de la terra, del desenvolupament dels negocis comercials i industrials i de les activitats financeres; pel contrari, per a la noblesa empobrida existent a algunes províncies va veure’s vetada la promoció social. Així, durant el segle XVIII, el segon ordre va patir una desintegració progressiva com a conseqüència de la importància que van anar prenent els ennobliments a través de les carreres administratives i jurídiques, a l’expansió econòmica i al poder dels diners que va anar establint cada cop majors jerarquies dins del propi estament.

Finalment, la gran majoria de la població, uns 28 milions de francesos, constituïa el Tercer Estat, sector especialment heterogeni. La seva missió era procurar la subsistència de la resta de la població [sic]. Tot i que cap a 1789 ja podem distingir una classe burgesa diferenciada de la resta del poble, no resulta fàcil fer distincions entre els sectors més baixos d’aquesta burgesia i els sectors populars. A aquest fet hem d’afegir la gran diversitat regional existent.

A la cúspide de la societat francesa de finals del segle XVIII trobem la monarquia, monarquia absoluta de dret diví, en la qual el sobirà no havia de retre comptes de les seves accions, a excepció de Déu, gràcies al qual regna.

A finals del segle XVIII, a França, podem observar la pervivència de vestigis del sistema social medieval o feudal: es mantenien els senyorius que dotaven d’una determinada organització jurídica i social el camp francès, i s’estenien territorialment sobre uns espais que no necessàriament coincidien amb la comunitat pagesa; ni existia tampoc una connexió entre l’estatut de les terres i de les persones. Característica del camp francès era l’existència d’un camperolat lliure i propietari, en part, de les terres que conreava. La gran majoria de les terres del regne, però, seguien sota el règim feudal (els pagesos havien de fer front al pagament de drets reials de contingut econòmic i lligats a la propietat i a drets derivats de la jurisdicció senyorial). Tot i que molts d’aquests senyorius s’havien transformat, de fet, en explotacions de tipus capitalista, les prestacions feudals seguien existint. L’existència d’aquestes rèmores feudals tindrien una gran importància el 1789 davant la manca de terres davant d’una població en creixement i la quasi total ocupació del sòl produït.

A les ciutats, tots els nobles tenien privilegis, però també en gaudien alguns plebeus enriquits podien adquirir privilegis fiscals i feudals dels que no gaudia tota la noblesa. A més, dins dels grups urbans també estaven marcats per estatuts jurídics que distingien grups diferenciats de la noblesa, el clergat i la pagesia. Així, per a obtenir el “dret de burgesia” era necessari residir en una ciutat i gaudir de certes comoditats econòmiques o estar inscrit en un gremi o ofici. La burgesia era, a la vegada, un ordre i un grup social específic dins de si mateix: era pròpiament urbana, gaudia d’una gran fortuna i tenia el seu origen en el treball. Per tant, es diferenciava tant de la noblesa urbana, del clergat i del petit poble. Els seus efectius podien representar aproximadament al 8% de la població. A París, en canvi, aquesta proporció arribava fins el 40% dels habitants.

Els sectors burgesos no eren un conjunt monolític, sinó que formaven un món heterogeni estratificat segons la dignitat, el prestigi i la fortuna, tot això unit a l’aspiració a ennoblir-se. Així, la burgesia francesa era encara una classe subalterna, però molt dinàmica gràcies al comerç amb les colònies d’ultramar. Tenien diners, instrucció, quadres dirigents… Però se’ls barrava el pas al poder polític. Uns quatre-cents mil aristòcrates ocupaven la totalitat dels càrrecs de l’Estat i disposaven d’uns privilegis que per a la burgesia resultaven insultants.

A la Revolució francesa seria crucial la presa de consciència de la burgesia com a grup social, com a motor del seu temps. El gener de 1789, l’abat Sieyès escrivia un pamflet de gran difusió anomenat Qu’est-ce que le Tiers État? on es llegia:

L’esclat revolucionari i l’Assemblea Constituent (1789-1791)

Durant 1787 Lluís XVI va ser encoratjat per alguns dels seus ministres a convocar els Estats Generals, on es reunirien els representants del primer, segon i tercer ordre. La delicada conjuntura política, social i econòmica va obligar el rei, el 5 de juliol de 1788 a congregar aquest òrgan per al 4 de maig de 1789. La clau és que davant els intents de pujades d’impostos o creació de nous per part de Calonne i Necker la noblesa i el clergat argumentava que només els Estats Generals podien aprovar aquest nou impost. Més enllà que tinguessin o no aquesta capacitat es tractava d’un intent de subjugació a la monarquia . Un cop convocats, a Lluís XVI només li quedava esperar que les mesures de Necker fossin aprovades i, així, començar la recuperació econòmica de França.

Els mesos van avançar i les mesures, encara que ben plantejades, no varen solucionar els greus problemes estructurals que arrossegava França. El va parar va augmentar a les ciutats fins a arribar als 80.000 desocupats a París i al camp es va atemptar contra els drets senyorials, entrant a caçar als boscos i mostrant oposició al sistema senyorial, sobretot a les regions del nord. La pagesia, famolenca i empobrida, va dirigir llavors la seva fúria contra els qui en considerava culpables: governants, senyors, comerciants de gra, forners i qualsevol altra persona susceptible de beneficiar-se de l’alça dels preus.

D’altra banda, l’acumulació de productes bàsics per part dels especuladors va intensificar la violència al camp entre desembre de 1788 i juliol de 1789, generant una reacció que s’ha anomenat com el “Gran Por”, en què els camperols, temorosos de perdre les seves propietats o ser represaliats, es van mobilitzar per defensar les seves escasses possessions. Així, el març de 1789 i en vista que la situació es recruïa es va promoure, des de les Assemblees de cada circumscripció francesa la creació dels cahiers, uns quaderns de queixes en què la societat francesa podria exposar peticions, protestes i reclamacions.

Com es pot imaginar, els quaderns de queixes van contribuir a polititzar la societat francesa . El mer fet de consultar-la tenia un fort significat polític i va motivar el Tercer Estat a exigir més i millors reformes estructurals. Sobretot, als quaderns es demanava obligar el rei a fer públic l’endeutament de l’Estat, cedir als Estats Generals el control sobre les despeses i els impostos i realitzar una reforma eclesiàstica per controlar els abusos del clergat i millorar la vida del clergat de parròquia —més proper a les classes populars—. Aquestes eren les proposicions que tenien més consens, però quant al model d’ordre social i polític hi havia diferències insalvables entre els diferents estaments, ja que els privilegiats no estaven disposats a cedir el poder al Tercer Estat.

Mentre es recopilaven aquests quaderns va tenir lloc la constitució dels Estats Generals a Versalles el 5 de maig de 1789. El primer estat (clero) comptava amb 303 diputats, provenint 208 del baix clergat; el segon (noblesa) disposava de 282 i el tercer sumava 646, majoritàriament advocats, funcionaris, homes acabalats i prestigiosos, sent 100 provinents de la indústria i el comerç. No hi eren representats ni el sector més baix de la societat ni les dones. Tot i això, el Tercer Estat doblava en diputats el primer i el segon a causa de la pressió a què Lluís XVI s’havia vist sotmès. El monarca francès havia acceptat el 5 de desembre de 1788 que aquests dobleguessin la seva representació en base al seu nombre més gran en la societat francesa.

En els Estats Generals ja des d’un bon començament van veure’s marcats per l’enfrontament entre dues tendències: d’una banda, els privilegiats o “aristòcrates” –és a dir, els diputats del clergat i la noblesa– i de l’altra, els diputats del Tercer Estat, els anomenats “patriotes”.

La tensió era palpable als primers debats —la reunió va durar prop de sis setmanes—, i l’ambient es va crispar encara més quan es va discutir sobre el mètode de vot. Mentre que el primer i segon estat defensaven la votació per separat el tercer recolzava la votació conjunta, ja que aquest procediment s’adaptava millor als seus interessos atesa la seva representació més gran. Com que no es posaven d’acord, i davant de la situació de paralització el Tercer Estat va decidir abandonar Versalles el dia 20 de juny després de ser exclosos de la sala de sessions per tancament. Van decidir llavors tancar-se al jeu de paume (joc de pilota) de Versalles, amb el ferm jurament de no sortir fins haver aprovat una Constitució per a França.

Al Tercer Estat se li van unir dia després uns quants diputats del baix clergat i la noblesa liberal, arribant a l’anomenada Assemblea Nacional —perquè representaven la nació francesa— uns 47 d’aquests nobles. Finalment, el 27 de juny Lluís XVI, després d’haver intentat en va algunes reformes que fossin acceptades per l’Assemblea Nacional va haver de rendir-se i reconèixer la seva legitimitat . El monarca es va quedar pràcticament sense suports i, a la pràctica, el seu poder quedava subjecte al control de l’Assemblea. Per petició seva s’hi van unir la resta de diputats de Versalles.

Mentrestant bullia la situació no només a París, epicentre de la revolució, sinó a tot França. Els motins s’havien multiplicat, com els ocorreguts als centres d’Henriot i de Reveillón oa les fàbriques del fabourg —suburbi— Saint-Antoine, a l’est de París i considerats els primers esclats populars de la revolució. Saquejos als mercats, atacs a les oficines de recaptació d’impostos o robatoris als combois de gra són només alguns dels exemples de conflictivitat social que es van donar entre l’abril i el juliol del 1789.

Aquesta conflictivitat es va veure incrementada per l’acumulació de gra per part de les elits socials, cosa que va desencadenar una onada de violència que va afectar de manera intensa tot França amb ajusticiaments populars aquells considerats com a culpables de la falta d’aliments.

El “Gran Por” es va incrementar i els pagesos, temorosos de perdre les seves propietats o de ser represaliats per la noblesa van defensar ferventment les seves escasses possessions. La classe obrera parisenca, va realitzar diverses mobilitzacions i protestes pels salaris baixos i l’alt preu del pa, a més de les queixes per la seva no participació en el procés polític. Davant d’aquesta situació de caos i havent-se erigit l’Assemblea Nacional a Constituent el dia 9 de juliol —la qual cosa reduïa més encara el poder del monarca— Lluís XVI va ordenar envoltar París amb un exèrcit que comptava amb mercenaris estrangers .

Així doncs, entre el 9 i el 14 de juliol es van produir enfrontaments entre el poble parisenc i l’exèrcit reial. El dia 12 va ser clau en aquests conflictes en destituir el monarca a Necker, que se n’havia anat allunyant durant les sessions dels Estats Generals. A més, la destitució va ser vista pel Tercer Estat com una possible dissolució de l’Assemblea Nacional, que derivaria en l’elevació dels preus del pa i la fallida de França. Això va desencadenar una onada de protestes que van finalitzar el 13 de juliol amb la creació dels electors del Tercer Estat de París d’un comitè permanent per organitzar la defensa de la ciutat en cas d’un atac de l’exèrcit.

El temor a aquesta intervenció va anar creixent, de manera que el dia 14 els esforços es van centrar a buscar armes per assegurar la defensa de París . Primer es va saquejar el palau dels Invàlids i després una columna propera a les mil persones es va dirigir cap a la fortalesa de la Bastilla. Al seu interior hi havia un gran arsenal d’armes i pólvora, imprescindibles per defensar la ciutat de les tropes realistes, però amb la seva presa també es buscava un avantatge estratègic: la dominació dels barris de l’est de París. A les portes de la fortalesa es va iniciar una negociació amb el marquès de Launay, que en veure la munió amuntegada a les portes es va negar a rendir-se i va ordenar a les seves tropes disparar, fent 73 persones i matant 98.  En aquell moment 61 guàrdies francesos parisencs es van posar del costat dels assaltants i van dirigir els seus canons cap a les portes, obligant així els defensors, després de quatre hores de lluita, a rendir-se.

La presa de la Bastilla, per ser el símbol de l’absolutisme monàrquic va suposar el primer pas de la revolució francesa. La pressió a què es va veure sotmès Lluís XVI després dels fets del 14 de juliol el van obligar a acceptar l’Assemblea Nacional Constituent com a òrgan de representació política de la societat francesa, cosa que no significa la caiguda de la monarquia. Aquesta va continuar, ja que els representants del Tercer Estat tampoc van cercar edificar una república. Els seus representants, conformats majoritàriament per membres de la burgesia i treballs liberals, apostaven per un nou sistema que abolís el feudalisme i transités cap al capitalisme com a forma de solucionar els problemes estructurals de França.

D’aquesta manera, només l’ala més radical de la revolució —el Club dels Jacobins—, els veritables artífexs de la mobilització de les masses, van propugnar valors més radicals com la sobirania popular, el sufragi universal i una república. Però no serà fins al 1791 amb la fugida de Varennes —la fugida de Lluís XVI— quan veritablement apostin per l’abolició de la monarquia. Fins aquell moment França va continuar sent tenint una monarquia extremadament debilitada i el sistema social de la qual s’havia vist completament modificat: la participació del poble a la vida pública va aconseguir nivells mai vistos, Necker va ser reposat com a ministtre de finances, es va crear la milícia burgesa i la bandera tricolor amb el vermell, blau i blanc dels borbons va ser imposada com a bandera nacional .

Podríem afirmar que a l’estiu de 1789 ens trobam amb la coexistència de tres revolucions: una revolució institucional, una revolució urbana i una revolució camperola.

Després del 14 de juliol, a les províncies, la burgesia s’armaria, establiria unes forces armades (Guàrdia Nacional) i es faria amb les administracions públiques i dels municipis. Per tant, la pressió popular no només va ser parisenca. Moltes ciutats, seguint l’exemple de París realitzarien la seva pròpia revolució municipal, a vegades pacífica i d’altres cops amb violència (Bordeus, Estrasburg, Marsella).

La conseqüència més gran del 14 de juliol es va materialitzar al final del feudalisme i de l’Antic Règim. El 27 d’agost del 1789 es va produir la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà , amb l’establiment de l’essència del liberalisme: “llibertat d’actuar sense perjudicar els altres”. Es va permetre la lliure associació, d’expressió, la llibertat religiosa i d’opinió, encara que limitats per llei, cosa que donava situacions d’ambigüitat quant a la interpretació d’aquestes llibertats. Significava, de facto, l’abolició de l’Antic Règim en el marc legal i garantia la igualtat de drets, basant-se sempre en una concepció naturalista de l’ésser humà, on la naturalesa era l’origen de la desigualtat. Tot i això, era ambigu quant a la llibertat de certs col·lectius  com el de les dones, ja que no se la citava directament i aquestes no sabien si tindrien la igualtat política i legal dels homes.

La revolució francesa de 1789, encara que instigada per un Tercer Estat compost fonamentalment pels anomenats “revoltadors professionals” va ser assegurada per l’acció de les masses. La revolució fou fruit d’aquell sector que conformava la majoria de la població. Sense ells qualsevol canvi a nivell polític no s’hauria pogut dur a terme, i el 14 de juliol, per tant, no hi hauria hagut assalt a la Bastilla ni tampoc Assemblea Nacional Constituent.

En definitiva, la revolució de 1789 va suposar l’inici d’un nou període a la història de França i l’origen de l’Estat-nació francès. Tot i que s’ha tendit a destacar el paper de la burgesia com a iniciador del procés revolucionari —i tenint en compte el pes que van tenir en el procés— la revolució francesa va ser possible gràcies a l’acció de la multitud. I ho va ser independentment que estiguessin dirigides per les elits del Tercer Estat. Sense elles no hauria estat possible la defensa dels drets conquerits entre juliol i agost del 1789 i, probablement, l’Antic Règim hauria continuat uns anys més sota les estructures de dominació del primer i segon ordre.  És per això que cal defensar la dimensió social d’aquesta primera fase de la revolució, que tindria continuïtat fins a la pujada de Napoleó el 1799.

Monarquia constitucional (1789-1792).

Els diputats de l’Assemblea Constituent van signar, el juny del 1791, la primera constitució de França amb un marcat caràcter liberal. S’hi establia el sufragi indirecte i censatari masculí, l’expropiació dels béns de l’Església i els principals ideals del liberalisme polític: igualtat dels ciutadans (encara que el rei mantenia el seu dret de veto), la separació de poders i la sobirania nacional. 

Durant la Revolució van existir diversos grups polítics dins de l’Assemblea. Aquestes tendències ideològiques van ser: 

• monàrquics, els partidaris del retorn a l’absolutisme; 
• girondins o moderats, aquells partidaris de la república, la propietat privada i el sufragi censitari masculí. 
• jacobins o radicals, que defensaven el sufragi universal, la república i la sobirania popular. 

El text constitucional revolucionari de 3 de setembre de 1791 establia per primer cop la sobirania nacional, però a la vegada distingia entre ciutadans actius i passius. Només els ciutadans actius, homes amb una determinada renda i que haguessin fet el jurament civil, podien votar en les eleccions per escollir els representants de l’Assemblea. D’aquesta manera, eren ciutadans actius només 4,3 dels 26 milions d’habitants que tenia França. La resta dels ciutadans quedaven exclosos.

Aquest era l’ideal burgés del sufragi censatari (masculí, òbviament), que perduraria a Europa fins al darrer terç del segle XIX.

El punt del que parteix l’Estat liberal de dret es caracteritzarà per la primacia de “l’imperi de la llei” amb una llei de lleis: la Constitució. A aquesta deurien estar sotmesos els actes del propi Estat i a ella es supediten les altres normes jurídiques emanades de la dinàmica legislativa parlamentària. El primer objectiu d’aquesta deriva constitucional no era altre que la limitació del poder absolut del monarca mitjançant una sèrie de regles fixes que reglamentessin l’acció reial i el desenvolupament del govern. El poder quedava, d’aquesta manera, distribuït entre uns cossos diferenciats (separació de poders legislatiu, executiu i judicial), limitats i controlats. S’estava alliberant a la població del control absolut i abusiu exercit per l’absolutisme.

Ara, els ciutadans tindrien una quota legítima de participació (més o menys gran segons el model constitucional) en el procés del poder polític. En definitiva, el que feia la Constitució era donar una nova base de legitimació al poder, de dalt a baix. Tota Constitució devia ésser aprovada pel poble –via referèndum o pels seus representants–, fet que conferia als parlamentaris una nova legitimitat “democràtica”. Així, amb el model francès de 1791 es consagrava el principi de la sobirania popular i un model d’Estat centralitzat administrativament que seria exportat a altres punts del món al llarg del segle XIX.

La Constitució de 3 de setembre de 1791, després d’un llarg període dominat pel reformisme de l’Assemblea Constituent, donava pas a un sistema polític que, a la pràctica, no era ni democràtic ni realment liberal. Aquesta aparent contradicció es deu al fet que els constituents tenien un objectiu principal que era el trencament amb l’Antic Règim.

Tot i això, segons la meva opinió si hem d’etiquetar aquesta carta constitucional l’hauríem de qualificar de liberal. Els principis bàsics d’un model constitucional van ser confirmats en un text que permetia un posterior desenvolupament democratitzador. S’havia aconseguit una “regeneració total” de les institucions, retornant la sobirania al poble, a una Nació composada per homes lliures i iguals en drets. La monarquia constitucional de 1791 garantia la separació de poders i convertia la llei en l’expressió general de la Nació.

El monarca esdevenia així un simple delegat del poder i es subordinava a la llei. Tot i mantenir el poder executiu estava limitat en les seves funcions. Controlat per un poder legislatiu (Assemblea Nacional) i pel poder judicial; aquests poders es marcaven l’un a l’altre per evitar els excessos. El principal problema d’aquesta Constitució era la seva expressió a través del sufragi del que quedaven exclosos tant aquells homes que no arribessin a una taxa censatària, com les dones i els esclaus de les colònies.

La I República o Convenció (1792-1795)

La família reial i els privilegiats no van acceptar les imposicions de l’Assemblea Nacional, i en secret negociaven amb els partidaris de l’absolutisme i les monarquies estrangeres. La família reial va intentar fugir a Àustria, país d’origen de la reina Maria Antonieta, però van ser detinguts i empresonats a la coneguda com a Fugida de Varennes el juny de 1791. Després d’aquest episodi, les tropes austríaques van començar la invasió de França, arribant a les portes de la capital. 

Aquests fets van provocar una nova onada revolucionària amb la revolta dels sans-culottes, el grup social més humil. El 10 d’agost van assaltar el palau reial, van empresonar el rei i la monarquia constitucional va quedar abolida. Es va instaurar la I República francesa, també denominada Convenció Nacional. Aquest període revolucionari va tenir tres etapes diferenciades:

Convenció girondina (1792-1793).  

En un primer moment el govern de la República va quedar en mans de la facció girondina. A través d’una votació per sufragi universal masculí va ser escollida una nova Convenció Nacional. Encara que tingués un marcat caràcter moderat, va començar el judici per traïció contra Lluís XVI que va sentenciar el monarca a ser executat a la guillotina. La mort del rei va propiciar una onada de revoltes contrarevolucionàries i d’intents per restablir la monarquia.   

Convenció jacobina (1793-1794).

Després del clima de tensió creat per l’execució del rei, els jacobins van prendre el poder i va començar el període més radical de la Revolució Francesa. El 2 de juny de 1793, van obligar l’assemblea a desfer-se dels membres de la Gironda, i després del 5 de setembre van imposar a la Muntanya un programa social i polític original.

Per fer front a l’onada contrarevolucionària, els jacobins van instaurar la política del Terror, l’anomenat Comitè de Salvació Pública (liderat per Maximilien Robespierre) podia enviar a la presó o executar a la guillotina els sospitosos de ser contrarevolucionaris. 

Per Terror en la Revolució francesa hem d’entendre una ampli conjunt de disposicions que van més enllà de la simple repressió política, ja que el Terror va estendre’s al domini econòmic i la legislació social, per acabar definit una atmosfera viscuda en el període. La repressió dels enemics de la Revolució va augmentar i el Tribunal Revolucionari de París, encapçalat per Fouquier Tinville, va començar a posar en pràctica el que es denominarà el Gran Terror. Així, el 1794 després de la reina Maria Antonieta van passar per la guillotina els caps dels líders aristocràtics i de la Gironda. El balanç total de morts (que varia segons els autors de 16.600 a 50.000 guillotinats) pot ser una xifra alta o baixa segons les opinions.

Durant aquesta etapa va ser executada a la guillotina la reina Maria Antonieta, fet que va suposar la declaració de guerra per part d’Àustria, el seu país natal.

Es va promulgar una nova constitució, s’hi proclamava el dret a la igualtat total davant la llei, la sobirania popular i el sufragi universal. Com a grans canvis polítics, econòmics i socials, els jacobins van imposar la llei del màximum per al control de preus i sous, la instrucció militar obligatòria, la descristianització i el tancament d’esglésies o el repartiment dels béns de la noblesa i l’aristocràcia entre els indigents de les ciutats franceses. 

Tot i què aviat la política del màximum esdevindria impopular entre els productors i una part dels assalariats, no va deixar de permetre que les classes populars poguessin gaudir d’una alimentació adequada durant la Revolució.

Entre l’hivern i la primavera de 1794, es denuncià la proliferació de societats populars, es llicenciarien els exèrcits revolucionaris i la Comuna de París perdria paulatinament la seva influència. Tot aquest conjunt de mesures aniria creant oposició al Comitè de Salut Pública dins dels sectors més radicals de la Revolució, desembocant en la crisi de Ventós.

El resultat d’aquesta mobilització d’energies nacionals pot inscriure’s en la reorganització de la situació política i militar. I és que el 1794 els enemics interiors o han estat derrotats o com a mínim controlats.

Des d’aquest moment, l’estat major robespierrista va restar sense una oposició oberta, però també sol en el poder. És el moment que Robespierre aprofitaria per a buscar instaurar les bases sobre les quals edificar la nova República. Així, els decrets d’abril representarien el punt culminant del compromís social de la política jacobinista en confiscar els béns i propietats dels sospitosos per a realitzar una redistribució entre els indigents i els més necessitats. Sense qüestionar mai la propietat privada, era un gran exercici de política social que no arribaria a portar-se a la pràctica.

L’altra acció que Robespierre va projectar va ser la proclamació de l’Ésser Suprem i la immortalitat de l’ànima. la qual seria una la contrapartida a una vida marcada per la virtut. La principal expressió d’aquest culte el trobem en la celebració a tota França de la Festa de l’Ésser Suprem el 8 de juny de 1794.

Seguidament, una coalició d’antics indulgents i antics terroristes (alguns fortament compromesos amb el Terror pels seus excessos a les províncies) va formar-se per a acabar amb el robespierrisme i la seva hegemonia política.

El Comitè de Salut Pública perdria la seva homogeneïtat i els sectors més esquerranosos atacarien la política de Saint-Just, Couthom i un Robespierre cada cop més aïllat.

El 9 de Termidor, en una dramàtica sessió de la Convenció, s’ordenava l’empresonament de Robespierre, Saint-Just, Couthom i els seus principals aliats. La Comuna de París, encara fidel a Robespierre, fracassaria en el seu intent d’alliberar-los en una deficient acció que posava de manifest l’esgotament i la manca de suports en el poble parisencs. Robespierre i els seus seguidors eren executats el 10 de Termidor de l’Any II (28 de juliol de 1794) posant fi a la Revolució jacobina.

Convenció termidoriana (1794-1795):

L’hivern de 1794-1795 passaria a la història com l’any del retorn a la fam i al pa car com a conseqüència de les males collites, el retorn a la llibertat de preus i la inflació dels assignats. El poble ja no va fer res tot i aquestes circumstàncies. Tot i conservar les armes, els quadres dirigents de la seva organització havien estat destruïts.

En aquest context fracassarien les darreres jornades revolucionàries parisenques, quan els sans-culottes van assaltar la Convenció al crit de “Pa i Constitució de 1793”, fet que expressava el nivell de reivindicació econòmica i política. Però fracassarien. La Convenció termidoriana guanyaria la batalla i eliminaria els darrers elements muntanyencs compromesos amb la insurrecció i es desmantellaria el faubourg Saint Antoine acabant amb l’ideal revolucionari del poble en armes.

La reacció política triomfaria a París i a les províncies, on els moviments populars inspirats en aquestes darreres jornades parisenques van ser escassos. Termidor és realment el triomf de la contrarevolució i en cap cas un retorn a l’ordre o la normalització en la revolució burgesa després del Terror tot i que aquest era el desig de la majoria dels implicats en el cop que va acabar amb Robespierre.

En aquest moment, Lluís XVIII, germà de Lluís XVI i virtual rei de França per la desaparició del delfí Lluís XVII, llançaria la seva pretensió al tron en la declaració de Verona.

La Convenció termidoriana, políticament, suposaria la victòria del centre: la plana o el pantà. Així, Boissy d’Anglas, Sièyes o Daunou serien el tipus de personatges representatius del període. La seva línea d’acció aniria a la recerca d’una política que consolidés la revolució burgesa eliminant els excessos socials i econòmics que consideraven havia comportat el període del Govern Revolucionari. D’aquesta manera, per exemple, es liberalitzarien els cultes proclamant una separació Església-Estat.

En política exterior, la Convenció termidoriana aprofitaria les victòries dels exèrcits francesos en tots els fronts per a recuperar l’esperit annexionista inicial de la guerra. Una sèrie de tractats signats a Basilea i La Haia el 1795 comportarien la pau amb Prússia, Espanya i la naixent República Bàtava. Els Estats encara bel·ligerants, a més, reconeixien a França la possessió de Bèlgica i Renània. La coalició es reduïa, d’aquesta manera, a Anglaterra i l’emperador austríac.

Aquest annexionisme limitat a allò que es consideraven les fronteres naturals de França suposaria un dels principals llegat de la Convenció termidoriana, però no l’únic.

Així, els termidorians serien els pares de la Constitució de l’any III que deixaria el signe burgés, dels propietaris, compromès en el rebuig de l’esperit democràtic de l’Acta Constitucional de 1793. S’introduïa una declaració de deures com a contrapunt a la declaració de drets, es rebutjava el sufragi universal, es dividia el cos legislatiu en dues assemblees (Consell dels Cinc-cents i Consell d’Ancians), s’imposava un poder executiu col·legiat… Era la fi del somni de Robespierre. Els termidorians, volgueren introduir per decret que dues terceres parts dels nous representants havien de pertànyer als seus rengles. Els reialistes no podien acceptar aquesta mesura en un moment en el qual el clima contrarevolucionari podia conduir-los al poder.

Així el 5 d’octubre de 1795, els cabdills reialistes van llançar-se a la insurrecció des dels barris rics de París. Sota la direcció de Barras, la Convenció recuperaria el control i assignaria el control de les tropes al jove general Napoleó Bonaparte que rebutjaria l’atac.

La contrarevolució havia estat derrotada, però la Revolució es salva a un alt preu: per primer cop, desarmats els sans-culottes, s’havia hagut de recórrer a l’exèrcit. Així s’arribava al nou règim del Directori.

El Directori (1795-1799)

Després de mort de Robespierre i altres jacobins, la revolució va entrar en una fase controlada per la burgesia moderada. Es va derogar la Constitució de 1793, es va dissoldre el club dels Jacobins i es va permetre el retorn dels exiliats per Terror. 

Els nous líders de la convenció, els termidorians (nom que rebien pel mes en què varen prendre el poder) eren membres de l’alta burgesia (grans comerciants i banquers) igual que ho eren els girondins. Com que eren partidaris de lliure mercat van treure la llei de preus màxims coincidint amb una crisi de subsistència, per la qual cosa els preus es van disparar i van esclatar revoltes rurals i urbanes. A París, com sempre, aquestes revoltes les van protagonitzar els sans-culotte i tenien el suport dels diputats de la muntanya, ara a l’oposició.  Al maig de 1795, els sans-culotte van intentar assaltar l’assemblea per imposar el seu criteri, però aquesta vegada varen ser reprimits amb èxit per l’exèrcit. Després de 6 anys de canvis revolucionaris, l’exèrcit nacional (format per soldats no professionals) que ha triomfat sobre la resta de regnes europeus, havia esdevingut un poder insuperable. El nou home fort: el noble Paul Barràs,  que coneixia la destresa de Napoleó perquè va estar al setge de Toló, va oblidar el seu passat jacobí i li va encarregar defensa del Directori. A l’octubre de 1795 el general 

Napoleó va reprimitr amb canons una manifestació i intent de cop contra el Directori. Aquests fracassos a París, van desencadenar l’anomenat “terror blanc”:  a les ciutats franceses, les víctimes dels jacobins durant el terror, es varen venjar dels botxins. La noblesa va aprofitar aquest moviment per recolzar els antijacobins i recuperar part del poder perdut. Els termidorians, que eren propietaris, van elaborar una nova constitució republicana de tipus girondí amb sufragi censitari només per a propietaris, constitució del 95. Incloïa una declaració de drets molt més limitada que les anteriors, en què fins i tot es destacava la desigualtat natural, era una  república de propietaris. Per evitar els abusos de poder d’una sola assemblea se’n van establir dos: el Consell dels Cinc-cents ens que proposava les lleis i el Consell dels ancians que les aprovava. Per evitar els personalismes, el poder executiu va quedar en mans del Directori format per 5 membres que es canviaven cada any. El polític amb més poder en aquests moments va ser el noble Paul Barrás.

Durant el 1796 i el 1797 hi va haver bones collites per la qual cosa per primera vegada es va acabar amb els problemes d’abastament d’aliment a París des que va començar la revolució. La decepció de molts revolucionaris amb el nou sistema pel seu caràcter burgès (elitista a favor dels propietaris) els va portar a unir-se a François Babeuf.

En 1796 el pla de Babeuf de donar un cop d’Estat, la conspiració dels iguals, és descoberta, els seus seguidors foren empresonats i Babeuf fou penjat. Però amb l’anunci del seu fracàs també se’n van donar a conèixer les idees a molts que no les coneixien.Aquell mateix any al general Napoleó se li va assignar la direcció de l’exèrcit francès que estava lluitant a Itàlia, en aquell moment a la vora del col·lapse. Napoleó amb el seu carisma va aconseguir augmentar la moral dels seus homes, amb el seu valor (ell mateix participava als atacs) va aconseguir la seva admiració. Amb la seva estratègia de moviments ràpids va aconseguir vèncer l’exèrcit austríac, major numèricament. 

La campanya d’Itàlia va ser un èxit. Va signar la pau amb Àustria aconseguint el control del nord d’Itàlia i dels Països Baixos. Així es va posar fi a la guerra de la Primera Coalició (1792-97). A França la seva popularitat va augmentar molt. Quan a les eleccions van guanyar els realistes, Barras va recórrer a Napoleó i les seves tropes per donar un cop, excloure els realistes i mantenir-se al poder.Napoleó va pensar que el millor era organitzar una expedició i envair Egipte, d’aquesta manera tallaria les comunicacions d’Anglaterra amb Àsia. Així ho va fer el 1798. Va vèncer els otomans que dominaven Egipte i es va apoderar del territori, però després va ser frenat quan intento conquistar Acre. Amb ell es va emportar un equip de científics que van estudiar les restes de la civilització egípcia i varen trobar la pedra Rosseta, a partir de la qual es van desxifrar els jeroglífics anys més tard. 

Àustria i el Regne Unit van decidir aprofitar l’absència de Napoleó per crear una nova coalició i declarar la guerra a França: la guerra de la Segona Coalició (1798-1800) van aconseguir unir a la seva causa Rússia, Portugal i l’Imperi Otomà. Per part seva, els francesos van comptar amb l’aliança del regne d’Espanya i del regne de Dinamarca i Noruega, ja que aquests estaven enfrontats al Regne Unit. 

La necessitat de calmar les revoltes internes, així com de combatre les potències absolutistes que seguien en guerra amb França, va fer que l’exèrcit adquirís una notable importància en aquesta etapa. 

Napoleó: de cónsul a emperador

El 1799, Napoleó Bonaparte, el general cors que havia desenvolupat una carrera fulgurant durant la Revolució Francesa, va aprofitar la debilitat del Directori per organitzar un cop d’Estat. La data escollida, dins del calendari revolucionari, va ser el 18 de brumari. En aquell moment va establir el Consolat (1799-1804), una forma de govern en què, per un període de deu anys, ostentaven el poder tres cònsols. Ara bé, el 1802 el mateix Napoleó es va autoproclamar cònsol únic i vitalici, és a dir, per a tota la vida.

Després del 18 de Brumari, va establir un sistema autoritari i personalista a través de la Constitució de 1800, que va promulgar una sèrie d’articles que no incloïen la separació de poders ni els drets establerts per a la Revolució Francesa. Es tractava de consolidar només algunes de les conquestes dels revolucionaris i, d’altra banda, de restablir l’estabilitat de l’Estat francès, tant a nivell nacional com internacional.

En matèria econòmica, les reformes principals dels seus anys de govern van estar relacionades amb l’aplicació de les idees del liberalisme. Va promulgar lleis que protegien la propietat privada, va impulsar la indústria i el comerç, es va crear el Banc de França i el franc com a moneda. A tot això cal afegir l’emissió de paper-moneda. Com a mesures socials, Napoleó va permetre el retorn dels exiliats de la Revolució, va crear les escoles o liceus nacionals per a un ensenyament laic i va signar un Concordat amb l’Església Catòlica. Finalment, com a mesures polítiques, Napoleó va reorganitzar l’administració de l’Estat i la va orientar cap a sistemes més centralista. Va crear prefectures per al govern de les províncies i va promulgar un nou codi legislatiu (civil i penal), conegut com a Codi Napoleònic .  

L’imperi napoleònic

Després de veure com el seu poder creixia i el poble francès li donava suport, el 18 de maig de 1804, Napoleó Bonaparte es va coronar emperador dels francesos.

Després de convertir-se en emperador dels francesos, Napoleó Bonaparte va començar la seva expansió militar per Europa . En pocs anys, les seves victòries militars li van permetre aixecar un gran imperi que rivalitzava i fins i tot superava Àustria, Prússia i Rússia. La seva extraordinària capacitat militar va permetre a França derrotar els diferents monarques absolutistes europeus i annexionar-se diversos països. Tot i que era un govern autoritari i personalista, les guerres napoleòniques van permetre que es difonguessin per Europa les idees de la Revolució Francesa.

La genialitat de Napoleó com a estrateg militar, li va permetre guanyar batalles a exèrcits superiors en nombre. La seva estratègia consistia a moure les tropes amb rapidesa abans que l’enemic s’organitzi i atacava amb més forces sobre fraccions de l’exèrcit enemic aprofitant-se dels avantatges del terreny. El resultat és que va conquistar gairebé tot Europa, va redissenyar les fronteres i va anar col·locant els seus germans en diferents trons (nepotisme)

El sistema del poder napoleònic es basava en tres models de relació entre els països conquerits o annexats i França. En primer lloc, hi havia els territoris annexats al territori francès, com, per exemple, Roma, Països Baixos, Etrúria o les províncies Ilíries. En segon terme, els regnes vassalls de l’emperador, territoris conquerits però on Napoleó nomena com a governant un familiar o un general del seu exèrcit. Un exemple és Espanya, on va coronar com a rei el seu germà Josep I. I, finalment, els estats dependents de França, aliats polítics de l’emperador, com, per exemple, el Regne d’Itàlia, Suïssa o el Ducat de Varsòvia. 

A la nova configuració del mapa europeu duta a terme per l’emperador, el gran rival de França va ser el Regne Unit. Napoleó va establir amb la resta de nacions europees el Bloqueig Continental a les illes britàniques, que únicament comptaven amb Portugal com a aliat.

En aquests anys, els estats europeus van formar diverses coalicions militars per enfrontar-se a l’exèrcit francès. Les dues primeres s’engloben dins de la Revolució Francesa, mentres que les cinc següents es van donar sota el mandat de Napoleó.

• En 1805, Suècia, Àustria i Regne Unit van formar la Tercera Coalició, que va combatre contra Napoleó per mar i terra. En el primer d’aquests escenaris, el fet més decisiu va ser la victòria de l’almirall Nelson a la batalla de Trafalgar . Mentre que al terrestre, les tropes franceses, de la mà del mariscal Soult, van derrotar als seus enemics a Ulm i Austerlitz .
• La Quarta Coalició es va formar el 1806 i, novament, Gran Bretanya es va posar al capdavant juntament amb Prússia i Rússia. No obstant això, després de les victòries franceses a Eylau i Jena, es va signar la Pau de Tilsit el 1807.
• El 1806 Napoleó va decretar el bloqueig continental comercial a tots els productes anglesos, com Portugal (aliat del Regne Unit) no estava complint amb el bloqueig, va obtenir el permís d’Espanya de passar pel seu territori. Després de conquerir Portugal els francesos es van instal·lar a Espanya, però la població es va revoltar donant començament la Guerra d’Independència espanyola  (1808-14). Els anglesos van entrar a la península ibèrica. 
• Àustria i Gran Bretanya van formar en 1809 la Cinquena Coalició, que es va dissoldre a causa de la victòria napoleònica de Wagram contra Àustria i el matrimoni de Bonaparte amb Maria Luisa d’Àustria, de la casa Habsburg . Aquest moment va marcar el punt àlgid de lImperi Napoleònic.
• Napoleó Bonaparte va iniciar una gran campanya en contra de l’Imperi rus, però va fracassar estrepitosament degut, entre altres coses, a l’estratègia russa de la terra cremada. Aquesta derrota, i la Guerra del Francès que s’estava duent a terme a Espanya, van propiciar la formació de la Sisena Coalició (1812),  on tots els enemics de França (Rússia, Prússia, Suècia, Àustria i Regne Unit) es van aliar a contra l’emperador. Finalment va ser derrotat a la batalla de Waterloo i els aliats van envair França. Els francesos van ser derrotats a la Batalla de Leipzig i, el 1814, l’emperador va abdicar i va ser exiliat a l’illa italiana de Santa Elena.

Després d’aquesta derrota, França va haver d’acceptar una dura capitulació i signar el Tractat de París (1814). Les fronteres franceses tornaven als límits de 1792 i la corona va tornar a mans de la dinastia borbònica a la figura de Lluís XVIII . 

Les guerres napoleòniques van suposar la mort de 5 milions de persones, la guerra més sagnant de la història fins aquell moment. Més milions de francesos. Al final de la guerra Napoleó va haver de reclutar nens perquè no quedaven joves.  

El 1815 va tornar a França recuperant el poder. Es va formar una nova coalició (la setena) derrotant-ho de nou. Aquesta vegada va ser exiliat a Santa Elena, una petita illa al mig de l’oceà Atlàntic, on va morir el 1821. 

Bibliografia

• Francisco Ayen. Revolución francesa
• Víctor Gómez Muñiz: Las revoluciones liberales y el nacionalismo. (INTEF)
• Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)