Conceptes clars: nació, nacionalisme, Estat, país, imperi

Data de la darrera modificació

Tant país com nació i estat són paraules que sovint s’usen com a sinònims.

Es tracta de donar una solució al problema que va plantejar al seu dia Eric Hobsbawm sobre la definició de “nació” quan va afirmar que: “ni les definicions objectives ni les subjectives són satisfactòries, i totes dues són enganyoses. En tot cas, l’agnosticisme és la millor postura que pot adoptar el que comença a estudiar aquest camp” (…)  la paraula «nació» s’empra avui dia de manera tan general i imprecisa, que l’ús del vocabulari del nacionalisme pot significar realment molt poc”1.

Anem doncs a fer clars els conceptes des del punt de vista objectiu i que ens permeti fer més fàcil l’anàlisi històrica i no perdre temps en llargues discussions per fixar les premisses, massa sovint de carregades d’ideologia.

Durant l’Antic Règim els reis i emperadors dividien i unien els regnes a la seva voluntat. Per tant, les fronteres  no representen les cultures, comunitats lingüístiques o  religions que hi viuen.

La paraula país de vegades s’usa com a sinònim de nació, però tenint present que és un terme que s’usa per referir-se a idees diferents: a l’Estat, a una província o regió d’un Estat (significat històric), al territori sobre el qual exerceix el seu control aquest Estat, a la població que viu en aquest territori, a una nació ètnica, etc.

Però vegem que diuen els diccionaris. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i el Diccionario de la Real Academia de la Lengua (DRAE):

DIEC: país

1 1 m. [LC] [GG] Territori d’una nació, d’un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d’un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
1 2 m. [LC] Contrada 

DRAE: país
  1. m. Territorio constituido en Estado soberano.
  2. m. Territorio, con características geográficas y culturales propias, que puede constituir una entidad política dentro de un Estado.
  3. m. Conjunto de los habitantes de un país.
DIEC: nació

1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
2 f. [PO] Organització política d’una comunitat amb identitat nacional.

DRAE: nación
  1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno.
  2. f. Territorio de una nación.
  3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
Enciclopèdia.cat: Estat

Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies.

DRAE: Estado
  1. m. País soberano, reconocido como tal en el orden internacional, asentado en un territorio determinado y dotado de órganos de gobierno propios.
  2. m. Forma de organización política, dotada de poder soberano e independiente, que integra la población de un territorio.
  3. m. Conjunto de los poderes y órganos de gobierno de un país soberano
  4. m. En ciertos países organizados como federación, cada uno de los territorios autónomos que la componen.

Els conceptes començaren en les primeres accepcions de nació com a grup social format per persones que tenen alguna cosa en comú (llengua i costums, llaços de sang, etc.), després es va vincular amb un Estat i es va definir com a col·lectiu que està sotmès a les mateixes lleis (incloent-hi diversos grups socials), posteriorment es va redefinir novament com a col·lectiu que comparteix els elements culturals des d’un punt de vista subjectiu (tinguin o no igualtat jurídica).

La nostra definició d’Estat seria el conjunt d’institucions jerarquitzades que governen i administren un territori independent que controla per coerció, gràcies a les seves forces armades2, i que gaudeix de reconeixement internacional.

La nostra definició de nació seria una comunitat d’individus que comparteix la mateixa història, llengua, cultura, religió, costums, trets ètnics, etc., i que és o aspira a ser un estat independent.

Diferència entre nació ètnica i política

Nació  ètnica o social és un concepte descriptiu d’una realitat existent. És un tipus de grup social format per persones d’un mateix origen i per això tenen elements en comú, com la llengua, les normes o els costums, cosa que permet diferenciar-les d’altres nacions. Aquestes nacions no tenen una estructura política estatal encara que sí que es cataloguen en funció dels estats constituïts amb què interactuen. Hi ha tres tipus de nacions ètniques: 

  1. les nacions ètniques perifèriques que són els col·lectius que entren en contacte un Estat o estructura superior des de fora. S’usa des de l’època romana com a sinònim de  gents  o  tribus   que els romans tenien més enllà de les seves fronteres, com ara la nació germana o la nació àrab.    
  2. la nació ètnica integrada que són aquells col·lectius que són dins les fronteres d’un Estat. En són exemple la nació gitana, nació jueva en un Estat cristià, aquells que estan integrats però tenen origen geogràfic diferent ja sigui d’àmbit local (nació burgalesa) o d’àmbit territorial (nació aragonesa). Una nació ètnica integrada s’estableix en funció de les altres entre les quals coexisteix. Les nacions ètniques poden ser horitzontals quan estan barrejades amb altres formant grups socials, per exemple musulmans, jueus i cristians a la Península durant l’Edat Mitjana, o poden ser verticals quan no estan barrejades sinó que ocupen un territori delimitat.       
  3. Nació envoltant o històrica.  És un tipus de nació ètnica més ampli que integra diverses nacions ètniques que comparteixen territori. Com que el concepte s’amplia, es redueixen les regles diferenciadores i van augmentant els elements en comú. Igualment, les nacions envoltants s’estableixen en diferenciar-se d’altres nacions envoltants. Aquest tipus de nació apareix a l’Edat Mitjana fruit de la major integració de diverses nacions ètniques integrades d’un Estat. Encara que en alguns casos una nació envoltant s’acabi identificant amb un Estat, aquest tipus de nació no és una nació política perquè no és un subjecte polític, és a dir, no tenen sobirania (la sobirania la té el monarca). Una nació envoltant debilita la singularitat de les nacions ètniques que no la componen.  El terme nació històrica  s’hauria de reservar per a un determinat ús de la nació envoltant. Seria la nació envoltant que s’estudia des de criteris historiogràfics. Quan un historiador vol analitzar el passat dels habitants d’un territori, com en aquest territori coexisteixen diverses nacions ètniques, ha d’utilitzar necessàriament com a subjecte del seu estudi una nació envoltant.  

Nació política  és el conjunt de ciutadans que participen en el poder polític de manera col·lectiva. Es tracta d´un concepte descriptiu d´una realitat existent igual que els anteriors però no s´estableix en funció de l´origen, sinó en funció de la seva participació en les decisions polítiques d´un Estat.3 Des de l’antiguitat, el poder polític estaven en mans l’oligarquia o aristocràcia d’un Estat. És a dir, el poder polític el tenia una part de la nació ètnica dominant que sotmetia la resta de membres de la seva nació ètnica i les altres nacions ètniques integrades.

Tanmateix des de la Revolució francesa tot un col·lectiu regional adquireix poder polític, apareixent així la nació política moderna. Sorgeix quan la població d’un Estat es pren a si mateixa com a subjecte polític sobirà  és a dir, quan consideren que la  sobirania  d’un Estat correspon a la nació entesa com el conjunt dels habitants d’un estat.

En convertir-se en subjecte polític es converteix en el dipositari de la sobirania i així li arrabassa aquest atribut al monarca. Aquest plantejament neix amb la Revolució francesa i s’estén a la resta del món. Amb la nació política es desplaça la sobirania des del monarca (Antic Règim) cap al conjunt dels habitants d´un país. És un subjecte unificat perquè concep la nació com un conjunt de persones regides per les mateixes normes o que s’haurien de regir per les mateixes normes (pressuposa la igualtat dels seus integrants).

Relacionat amb el concepte de nació política està el de voluntat col·lectiva o  voluntat general, encara que aquest és un concepte descriptiu d’una realitat no objectiva, sinó ideològica (cadascú ho interpreta de forma diferent). En la majoria dels casos la nació política substitueix un monarca com a sobirà en una nació envoltant que estava adscrita a un únic Estat.

La nació política pels seus objectius és integradora i centrípeta perquè pretén unir classes socials, nacions ètniques i fins i tot diversos Estats en un de sol. Per plantejar les seves propostes utilitza conceptes jurídics (igualtat davant la llei) però també té idees teòriques l’aplicació de les quals genera diferències a l’hora de donar-li “forma” o estructura al model polític. Aquestes variacions deriven de les diferents interpretacions dels integrants del poble o la nació (els que tenen propietats o tots) i d’interpretació de la voluntat general (reflex subjectiu de l’opinió de la majoria o independent). Per això es plantegen diferents formes de representació del poble i de sufragi. Per la mateixa raó a la nació política hi ha un debat continu entre llibertats individuals i limitacions estatals. La idea de nació política es va integrar en altres ideologies: com ara la ideologia jacobina i amb la ideologia liberal. 

Nacionalismes i nació cultural

La nació cultural és un concepte subjectiu  que va acabar sent el fonament de les  ideologies nacionalistes.4 

La cultura és un terme confús que inclou un conjunt d’elements d’un col·lectiu social: els hàbits, les creences, els valors o les manifestacions artístiques. Els membres d’una nació ètnica tenen elements culturals coincidents, però això no determina cap mena de reivindicació política. En canvi, la nació cultural sí que implica unes demandes polítiques (autogovern, territori) i per això, a partir de la il·lustració es va convertir en la base de les ideologies  nacionalistes. El col·lectiu nacional no només transcendeix l’individu, també transcendeix els individus vius i integra els individus morts, els  avantpassats, els quals es rendeix culte pel seu servei.

El nacionalisme cultural es converteix en una espècie de religió laica dels estats pel que estableix els seus propis rituals.  La nació cultural i els seus mites són la base de la ideologia  nacionalista.  Tot i que el nacionalisme cultural existeix des de l’antiguitat, però la teologia filosofia sobre el nacionalisme ens arriba a través de l’idealisme alemany del segle XVIII i XIX. Per a un nacionalista, la  cultura no és una simple manera de descriure una realitat canviant, sinó que les característiques que s’atribueixen a la nació (cultural) transcendeixen els individus que la integren mitjançant l’esperit nacional (Herder i Fichte).

A diferència de la nació política, la nació cultural no s’estableix únicament en termes jurídics (conjunt de persones sotmeses a la mateixa llei) sinó que és un ens transcendent que està per sobre del conjunt dels seus integrants. Aquest esperit nacional deriva de  l’esperit diví  i la idea laica de la cultura nacional deriva de la idea religiosa de gràcia divina. La nació cultural afegeix  elements mítics  amb què justificar un desenvolupament històric nacional semblant al d’un organisme viu. Els mites varien i poden ser incompatibles entre doctrines nacionals de diferents nacions. Es relaciona amb el romanticisme del segle XIX. L’element identitari de diferenciació principal per al nacionalisme cultural és la  llengua, però també es recolzen en altres elements com les creences, el  caràcter, el territori  i la raça. Aquests cinc últims elements es plantegen com a interrelacionats. El nacionalisme cultural es relaciona amb el moviment literari, ideològic i artístic d’aquest període conegut com a romanticisme . 

Per a un nacionalista la voluntat nacional  és igualment eterna i permanent i pot ser aplicada per qualsevol dels seus membres si és capaç de conèixer-la. Com que l’essència de la identitat està determinada amb la nació cultural, els seus defensors no consideren important el debat sobre la forma de participació política, sinó aclarir els principis essencials que caracteritzen la seva nació. Les ideologies nacionalistes no només ofereixen un marc teòric analític, a més tenen unes aplicacions polítiques que el diferencien de les altres accepcions de nació. En nacionalisme aconsegueix dos principals objectius polítics: 

  1. Fomenta la lleialtat o subordinació dels individus a les autoritats polítiques. 
  2. Orienta les voluntats a la direcció establerta pels plans de les autoritats polítiques.  

Pel que fa al primer objectiu, el nacionalisme pretén la lleialtat dels habitants a l’Estat oferint-los un referent col·lectiu unificat que els protegeix a canvi de la seva obediència. Les autoritats polítiques exigeixen obediència amb la justificació que els interessos de lindividu i els del nació són els mateixos. A la realitat això es dóna poques vegades (conflictes internacionals) i en la majoria dels casos els interessos són diferents segons el grup social a què es pertany. Mitjançant nacionalisme un membre de la classe baixa s’autopercep com un “igual” amb un membre de la classe alta quan es creu que els interessos de tots dos són els mateixos: “el que és bo per a la nació és bo per a mi com a integrant d’aquesta nació”. El nacionalisme és una eina molt útil per als governs, els integrants dels quals pertanyen o serveixen a la classe alta, ja que els permet neutralitzar la lluita de classes i afavoreix la pau social. Pel que fa al segon objectiu, el nacionalisme serveix les autoritats com a cobertura ideològica al programa polític que volen realitzar. Aquest programa polític nacional es refereix a l’organització o a l’extensió territorial de l’Estat. Cada programa nacionalista genera (s’inventa) la pròpia concepció de nació a partir d’una selecció d’elements culturals diferent en cada cas. A continuació, el nacionalista es marca com a objectiu ajustar les característiques i dimensions de l’Estat a la pròpia idea de nació cultural que ha dissenyat. 

Segons la seva facilitat per integrar altres individus, el nacionalisme es divideix en: 

  1. El nacionalisme cultural racista. Quan considera que l’esperit nacional es conserva al substrat biològic i que l’essència nacional es transmet a través dels gens. Per al nacionalisme cultural racista no és possible triar nació o canviar de nació, cosa que sí que es pot fer entre nacions polítiques. 
  2. Nacionalisme cultural aperturista. Dins del nacionalisme va aparèixer un corrent contrari al nacionalisme racista més aperturista que, acceptant l’origen biològic de l’esperit, considera que “l’esperit nacional” es pot transmetre a persones d’altres orígens nacionals a través del coneixement i l’educació. Per al  nacionalisme cultural aperturista  és possible la “conversió” d’un estranger a una nació cultural diferent de l’original.

Segons la seva concepció de la seva nació cultural, aquest ajustament es pot fer de diverses maneres segons el tipus d’Estat a què aspira i les seves dimensions:

  1. Nacionalisme fraccionari o disgregador, fragmentari, secessionista o centrífug, a Espanya es coneix com a perifèric5. És el que cerca la segregació d’un territori d’un Estat més gran per raons culturals. En lloc de mantenir el col·lectiu nacional en els límits de l’Estat envoltant, com ho feien les nacions polítiques originals o canòniques, el divideix en conjunts més petits amb l’objectiu de poder dividir també l’Estat. Neix a finals del segle XIX i estén la seva influència a mesura que estenen la seva idea de nació. Per justificar les seves propostes utilitza arguments culturals. La nació fraccionària fonamenta el seu marc teòric en una nació ètnica que converteix en nació cultural.  
  2. Nacionalisme aglutinador: unint diversos Estats. El nacionalisme aglutinador o centrípet és aquell tipus de nacionalisme que cerca la unificació de diverses estructures polítiques en un únic Estat en considerar que formen una única nació cultural. 
  3. Nacionalisme irredentista: Conquerint territoris “irredents” o arrabassats de forma considerada il·legítima i que es corresponen amb una nació cultural determinada.
  4. Nacionalisme expansionista: Conquerint altres territoris des de justificacions culturals (són inferiors, amb el nostre domini prosperaran) o auto-defensives (és una amenaça per a nosaltres) 

Segons la ideologia política  amb què es combina: nacionalisme liberal, nacionalisme antiliberal, nacionalisme socialista, nacionalisme tradicionalista, nacionalisme racista. A diferència de la nació política, que pot ser adoptada per diferents ideologies sense que els afecti, la nació cultural sí que modifica les ideologies amb què es combina ja que ha de sumar les seves pròpies reivindicacions i, de vegades, s’ha d’escollir entre propostes contradictòries. 

Pàtria, nació i país

Tot i que històricament i etimològicament pàtria i nació s’han entès com a sinònim, seria més útil diferenciar significats. 

Pàtria és com es diu la nació ètnica o cultural objecte del patriotisme. El patriotisme és una emoció, un sentiment d’amor a la pàtria (lloc d’origen) independent de les connotacions polítiques. El nacionalisme sol anar unit al patriotisme dotant-lo de reivindicacions polítiques, encara que hi pot haver patriotisme sense nacionalisme.

Com que ja tenim paraules per referir-nos a l’Estat, a la població que viu en un territori (poble), i als diferents tipus de nació, ens manca una que s’identifiqui específicament al territori sobre el qual exerceix el seu control un Estat. Aquest significat se’l reservaria al terme Estat-nació i s’hauria de precisar.

  • Estat nació política  quan un Estat adopta la sobirania nacional.
  • Estat nació cultural  quan un Estat es correspon amb una nació cultural.

Un Estat tendeix de manera natural a estendre el seu control més enllà dels límits territorials sota el control del seu Estat (més enllà del seu país). Parlem d’imperi  quan un Estat exerceix el seu poder i la seva influència sobre altres territoris, altres països o altres estats directament o indirectament fins al punt que li pren el dret a decidir. Pot fer-ho mitjançant aliances, coacció (Estat dominant i Estats subordinats) o mitjançant la violència en envair altres territoris habitats. Els imperis actuen de dues maneres: 

  • imperis generadors quan integren en el seu propi Estat els habitants del territori ocupat barrejant-se amb la població autòctona i millorant les seves condicions materials. ex. Imperi romà
  • Imperis depredadors quan intenten explotar els recursos naturals i humans del territori ocupat degradant les condicions de vida dels seus habitants. Els imperis solen ser més depredadors al principi i més generadors després. Ex. Imperi britànic, holandès o alemany6.

Imperialisme. Ideologia que considera legítim estendre els territoris sota control d’un Estat. Habitualment es combina amb la ideologia nacionalista de tipus expansionista.

Fonts bibliogràfiques  

Adaptació i simplificació d’un treball de Francisco Ayen. Definición de nación, nacionalismo, Estado, país, imperio

Notes a peu de pàgina

  1. Eric Hobsbawm Nacions i nacionalisme des de 1780 (1990) pag. 16  ↩︎
  2. Hi hem incorporat part de la definició d’Estat d’Ernest Gellner en Naciones i Nacionalismos (1983) on diu: “ L’estat és aquella institució  o conjunt d’institucions específicament relacionades amb la conservació de l’ordre (encara que poden estar relacionades amb moltes més coses). estat existeix allà on agents especialitzats en aquesta conservació, com la policia i els tribunals, shan separat  de la resta de la vida social. ↩︎
  3. El terme nació política està acceptat per nombrosos historiadors amb Juan Pro a La construcción del estado en España  (2019) pag.508 ↩︎
  4. Juan Pro a La construcción del estado en España  (2019) parla de l’existència de la idea de “cultura nacional” des de la il·lustració, fins i tot a Espanya (pag.511) En aquest punt Gustavo Bueno preferia parlar de l’ús mític del terme cultura. Nació cultural és aquella que usen els defensors de les cultures tal com descriu Gustavo Bueno al Mito de la cultura (2016). Aquesta idea de nació cultural és la mateixa que usen autors com  Renner, Karl Estat i Nació. El dret de les nacions a l’autodeterminació (2015).  Unió de dues obres de Renner:  Estat i nació  (1898) i 
     El dret de les nacions a l’autodeterminació  (1918) pag.678 ↩︎
  5. El terme de nacionalisme perifèric és el que més s’usa des de la historiografia per referir-se al cas espanyol. El fa servir  Julián Casanova a la seva  Breve Historia de España en el siglo XX  (2012) o Juan Pro  a la seva obra La construcción del estado en España  (2019) per citar obres recents.   ↩︎
  6. Seguint el significat d’imperi depredador i imperi generador que va plantejar Gustavo Bueno  “depredació” i “generació” passen a ser processos que realitzen tots els imperis en major o menor mesura. ↩︎