En els darrers mesos, el debat sobre la ubicació de grans icones del nostre patrimoni ha tornat a saltar de les sales de restauració a les portades dels diaris. Des de la renovada pressió del Govern Basc per portar el Guernica a Euskadi el 2027 fins al llarg i complex litigi per les pintures murals de Sixena entre l’Aragó i Catalunya, l’art sembla haver-se convertit en una moneda de canvi política.

El perill d’instrumentalitzar el patrimoni

Quan el trasllat d’una obra s’utilitza com a eina de “reparació històrica” o “reivindicació territorial”, s’està ignorant el concepte d’unitat de col·lecció. El patrimoni no hauria de servir per marcar fronteres, sinó per explicar relats culturals globals.

En aquest debat apareixen dos tipus d’arguments:

• Arguments polítics: Es basen en la propietat administrativa, la identitat regional o el rèdit electoral.
• Arguments tècnics: Es basen en l’estabilitat de la matèria, l’accessibilitat investigadora i la seguretat ambiental del museu receptor.

El risc real és que, per satisfer una demanda política temporal, condemnem una obra a la degradació permanent. Si el museu de destí no pot garantir les mateixes condicions de conservació preventiva que l’original, el trasllat no és un acte de justícia, sinó d’irresponsabilitat.

Però, què passa quan una decisió sobre una obra d’art es pren en un despatx oficial i no en un laboratori de conservació? Vegem-ne dos exemples:

El conflicte de Sixena: pintures, jutjats i fragilitat

El litigi per les obres del Monestir de Santa Maria de Sixena (Osca) és un dels més complexos de l’estat espanyol. Es divideix principalment en dos blocs: les obres d’art sacre (objectes) i les pintures murals (frescos). El punt de fricció actual està en les pintures murals ubicades actualment al Museu Macional d’Art de Catalunya (MNAC)

Recentment, el Tribunal Suprem ha ratificat que les pintures murals de la Sala Capitular, que es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) des de la Guerra Civil, han de ser retornades a l’Aragó.

El MNAC i experts internacionals adverteixen que les pintures són d’una fragilitat extrema. Varen ser arrencades després de l’incendi del monestir el 1936 i han patit processos de restauració que les fan gairebé inamovibles. Segons els tècnics, traslladar-les podria suposar la seva pèrdua total: “Seria una hecatombe”, afirmen alguns historiadors.

Però el Govern d’Aragó acusa el MNAC de “deixadesa” i afirma haver detectat humitats a les sales per accelerar el trasllat. Proposen fragmentar les pintures en 72 peces per moure-les, una mesura que els restauradors catalans consideren una aberració tècnica.

La decisió judicial no està basada en aspectes tècnics sinó territorials.

El “Guernica” a Euskadi: Un símbol en trànsit?

La reclamació del govern basc per portar l’obra magna de Picasso a la terra que li dóna nom és una constant històrica que ha agafat volada de cara al 90è aniversari del bombardeig (2027).

El lehendakari Imanol Pradales ha elevat la pressió sobre el Govern espanyol, argumentant que el trasllat seria un “acte de reparació simbòlica”. Consideren que, tot i que el quadre és propietat de l’Estat (Museu Reina Sofia), el seu significat emocional pertany al poble basc.

Euskadi argumenta que les tècniques de transport actuals permetrien el viatge amb seguretat al Museu Guggenheim de Bilbao. Acusen el Ministeri de Cultura d’utilitzar els informes tècnics com una “excusa política” per no cedir la capitalitat cultural de l’obra.

El Ministeri sosté que el Guernica és l’eix central del Reina Sofia i que el museu perdria el seu sentit sense l’obra, a més de recordar que el mateix Picasso va deixar escrit que l’obra havia d’estar al “Prado” (referint-se a un museu públic a Madrid) un cop tornés la democràcia.

El Guernica va viatjar més de 40 vegades per tot el món abans d’instal·lar-se definitivament a Madrid el 1981. Els informes del Museu Reina Sofia són rotunds: la tela està en un estat precari de conservació; qualsevol vibració, canvi de temperatura o enrotllament podria esquerdar la capa pictòrica de forma irreversible.

Cap a una gestió basada en la ciència

La preservació de l’art ha de seguir criteris científics i ètics. Un trasllat només hauria de ser factible si:

1. L’informe tècnic de conservació és favorable i vinculant.
2. Existeix un projecte museogràfic que justifiqui el canvi de context artístic.
3. Es garanteixen condicions climàtiques i de seguretat òptimes a la nova seu.

Aquests casos de recuperació de patrimoni perdut o “robat” posen en relleu que, en el món de l’art, la “justícia territorial” sovint topa amb la “supervivència de la matèria”. Com diuen els conservadors: un cop l’obra es fa malbé per un trasllat, ja no hi ha política que la pugui restaurar.

No podem permetre que decisions conjunturals posin en perill obres que han sobreviscut a guerres i segles de negligència. El patrimoni és de qui el cuida i el conserva per a les generacions futures, no de qui en reclama la titularitat per motius de bandera.