Avui, 10 d’abril, viatgem en el temps fins a l’any 1815. Mentre a Europa les tropes de Napoleó es preparaven per a la seva derrota definitiva a Waterloo, a l’altra punta del món, a l’illa de Sumbawa (actual Indonèsia), la natura estava a punt de protagonitzar l’esdeveniment volcànic més potent de la història registrada: l’erupció del munt Tambora.

Per als qui estudieu Història i Ciències Naturals a secundària, aquesta efemèride és un exemple fascinant de com un fenomen geològic pot capgirar l’economia, la política i fins i tot la cultura de tot el planeta. No va ser només una erupció; va ser el tret de sortida d’una crisi global.

Una explosió que va fer tremolar el món

L’erupció va començar amb força el 10 d’abril de 1815. El soroll de les explosions va ser tan brutal que es va sentir a més de 2.000 quilòmetres de distància. El Tambora, que feia uns 4.300 metres d’alçada, va perdre gairebé un terç de la seva estructura en pocs dies, llançant a l’estosfera una quantitat ingent de cendres, pedres i gasos sulfurosos.

Es calcula que l’erupció va ser deu vegades més potent que la del famós Krakatoa de 1883. Però el que fa realment especial el 10 d’abril no és només la destrucció immediata a Indonèsia, sinó el que va passar als mesos següents a tot el món.

“L’any sense estiu” (1816)

Els milions de tones de pols i diòxid de sofre llançats pel Tambora van crear una taca solar gegantina que va bloquejar part de la radiació del Sol. El resultat? L’any següent, 1816, es va conèixer com “l’any sense estiu”.

A Europa i Amèrica del Nord, les temperatures van baixar en picat. Al mes de juny i juliol, hi havia nevades i gelades constants. Les collites es van perdre, el preu del gra es va disparar i va aparèixer la fam. Per a un estudiant de Socials, aquest és el cas d’estudi perfecte sobre la vulnerabilitat de les societats preindustrials davant els canvis climàtics bruscos. Hi va haver revoltes per falta de pa, migracions massives i epidèmies de tifus.

De la cendra a la literatura: Frankenstein i els monstres

Curiosament, el desastre del Tambora va tenir un impacte inesperat en la cultura. Aquell estiu fred i plujós de 1816, un grup de joves escriptors (entre ells Lord Byron, Percy Shelley i Mary Shelley) es van tancar en una vil·la vora el llac Léman, a Suïssa. Com que el mal temps no els deixava sortir, van decidir fer un concurs de relats de terror.

D’aquella foscor provocada per les cendres del volcà indonesi, Mary Shelley va concebre la idea de la seva obra mestra: Frankenstein. També John Polidori va escriure El Vampir, l’antecedent de Dràcula. Així que, indirectament, la ciència-ficció moderna va néixer de l’erupció del 10 d’abril.

Una lliçó de resiliència

Recordar el 10 d’abril de 1815 ens serveix per entendre que el nostre planeta està interconnectat. El que passa en un volcà remot pot canviar el que mengem, com ens movem i quins llibres llegim a milers de quilòmetres.

Avui dia, que parlem tant de crisi climàtica, el Tambora ens recorda que la humanitat sempre ha hagut d’adaptar-se a canvis imprevistos. La clau, llavors i ara, és la capacitat d’observació científica i la solidaritat per afrontar les èpoques de “poc estiu”.