El 24 de març de 1976, l’Argentina va entrar en un dels túnels més obscurs de la seva història. Un cop d’estat militar va instaurar el “Procés de Reorganització Nacional”, una dictadura que va durar fins al 1983 i que va deixar una empremta inesborrable en la identitat del país. Ara que s’ha complert mig segle d’aquells fets, recordem les claus d’aquell període.

Jorge Rafael Videla i el Terrorisme d’Estat

El general Jorge Rafael Videla, president de facto entre 1976 i 1981, va ser el rostre visible d’un sistema repressiu sistemàtic. Sota el seu comandament, l’Estat no només va perseguir l’oposició, sinó que es va convertir en un aparell clandestí de segrest, tortura i extermini. Videla va morir l’any 2013 en una presó comuna, condemnat per crims de lesa humanitat.

Les desaparicions forçades i la lluita de les “Abuelas”

La dictadura va utilitzar la desaparició forçada com a eina de terror.

El concepte de “desaparegut” va prendre una dimensió tràgica a l’Argentina. Milers de persones (les organitzacions de drets humans xifren el número en 30.000) varen ser segrestades i portades a centres clandestins de detenció. No hi havia judicis ni registres oficials; les famílies mai rebien respostes. Com va dir el mateix Videla en una frase que va quedar per a la posteritat: “El desaparecido es una incógnita… no tiene entidad, no está ni muerto ni vivo, está desaparecido”.

Dins d’aquest horror, es va produir el robatori sistemàtic de nadons nascuts en captiveri.

Davant d’això, les Abuelas de Plaza de Mayo van iniciar una cerca incansable que dura fins avui. Gràcies a la seva pressió i als avenços en genètica, s’han recuperat més de 130 identitats de nets i netes robats, convertint-se en un símbol mundial de dignitat.

El final del règim i la transició

La dictadura va començar a esquerdar-se a principis dels anys 80 a causa d’una crisi econòmica galopant i el descontentament social. L’intent desesperat de recuperar legitimitat mitjançant la Guerra de les Malvines (1982) contra el Regne Unit va acabar en una derrota humiliant que va accelerar la caiguda dels militars. El 10 de desembre de 1983, Raúl Alfonsín assumia la presidència, restaurant la democràcia.

El Judici a les Juntes: un precedent mundial i una sentència històrica

L’any 1985, ja en democràcia, l’Argentina va fer història amb el Judici a les Juntes. Va ser la primera vegada que tribunals civils jutjaven militars per crims massius.

El fiscal Julio César Strassera i el seu equip no podien basar-se en ordres escrites (que els militars havien destruït), així que varen haver de demostrar dues coses:

1. L’existència de l’horror: Varen cridar a declarar centenars de testimonis que van descriure segrests i tortures idèntiques en punts molt allunyats del país.

2. L’estructura de comandament: Varen argumentar que era impossible que milers de soldats fessin exactament el mateix sense un pla sistemàtic dissenyat des de dalt de tot.

El fiscal Julio César Strassera va tancar el seu al·legat amb dues paraules que avui són un mandat social: “Nunca más”.

El 9 de desembre de 1985, la Cambra Federal va dictar una complexa i salomònica sentència que condemnava a:

• Jorge Videla i Emilio Massera: Presó perpètua.

• Roberto Viola: 17 anys de presó.

• D’altres van rebre penes menors o van ser absolts per falta de proves directes en aquell moment.

Aquest judici va demostrar que ningú estava per sobre de la llei, però també va generar molta tensió. Molts militars de rang mitjà i baix van començar a témer que ells serien els següents a ser jutjats, cosa que va provocar aixecaments contra el govern d’Alfonsín.

Tot i les pressions militars, el judici va demostrar que ningú estava per sobre de la llei.

L’herència econòmica: De la producció a l’especulació

Mentre es reprimia a les urnes, el ministre d’economia Martínez de Hoz transformava l’economia i va implementar polítiques d’obertura comercial i desregulació financera que van marcar l’inici d’un cicle de crisi estructural. Les conseqüències van ser devastadores

• Desindustrialització: Es van reduir els aranzels a les importacions, cosa que va fer que la indústria nacional no pogués competir amb els productes estrangers. Moltes fàbriques van tancar i l’Argentina va passar de ser un país productor a un país basat en l’especulació financera.
• L’explosió del deute extern: Durant aquests set anys, el deute exterior es va multiplicar gairebé per sis. Es va passar d’uns 8.000 milions de dòlars el 1976 a prop de 45.000 milions el 1983. Gran part d’aquest deute era privat i l’Estat el va acabar assumint com a propi poc abans de marxar (l’anomenada “estatització del deute privat”).
• La “Plata Dulce”: Es va crear una bombolla on el valor del pes argentí (la seva moneda) estava inflat artificialment respecte al dòlar. Això permetia a les classes mitjanes viatjar a l’estranger i comprar productes importats barats, mentre l’economia real s’enfonsava.

Aquest model va deixar una herència de pobresa i deute que ha condicionat gairebé tots els governs democràtics posteriors.

Cultura i resitència: l’art com a trinxera

Durant els anys de la dictadura, la cultura no va ser només una víctima de la censura, sinó que es va convertir en un espai de resistència creativa. Tot i que els militars controlaven els mitjans de comunicació i prohibien llibres, cançons i obres de teatre, la societat argentina va trobar maneres de “dir sense dir”.

Davant el tancament de sales i la prohibició d’autors, l’any 1981 va néixer Teatro Abierto. Va ser un moviment on autors, actors i directors es van unir per presentar obres breus que, de manera metafòrica, parlaven de la llibertat i l’opressió. Quan els militars van cremar el teatre El Picadero per aturar-los, la solidaritat va ser tan gran que altres teatres van obrir les seves portes, convertint el moviment en una protesta massiva de la societat civil.

Mentre les ràdios estaven vigilades, músics com Charly García, Luis Alberto Spinetta o León Gieco utilitzaven lletres poètiques i metafòriques per esquivar la censura. Cançons com “Alicia en el país” o “Canción de Alicia en los complejos” feien referència a la realitat del país de manera tan subtil que els censors sovint no n’entenien el missatge polític, però el públic sí.

L’Estat va crear llistes negres d’intel·lectuals i artistes “perillosos”. Molts van haver de marxar a l’exili (com Mercedes Sosa o Julio Cortázar), des d’on van continuar denunciant el que passava a l’Argentina, convertint-se en altaveus internacionals de la resistència

El negacionisme actual

Avui, 50 anys després, sorgeixen veus que intenten minimitzar o justificar l’horror.

El govern actual de Javier Milei no nega les desaparacions però ha qüestionat obertament la xifra de 30.000 desapareguts, una xifra que el moviment de drets humans utilitza com a símbol de la magnitud del genocidi (atès que l’Estat va destruir els registres oficials). En centrar el debat en el número, s’intenta desviar l’atenció de la naturalesa del crim: l’ús de l’aparell de l’Estat per assassinar ciutadans.

La “Teoria dels Dos Dimonis” renovada

S’ha tornat a posar sobre la taula l’argument que hi va haver una “guerra” entre dos bàndols equiparables (guerrilles i militars). Tot i que les guerrilles varen cometre actes de violència, el consens internacional i jurídic és clar: la violència exercida per l’Estat és terrorisme d’Estat i no es pot equiparar a cap altra, ja que l’Estat té el deure de protegir els seus ciutadans i el monopoli de la força.

Desfinançament i polítiques de memòria

El govern ha aplicat retallades en organismes que preserven la memòria, com els llocs on funcionaven centres clandestins de detenció (ara convertits en espais de record). Això dificulta la continuïtat de les tasques de recerca i educació que són vitals perquè les noves generacions coneguin la història.

Per què és perillós el negacionisme?

El negacionisme no és només una opinió sobre el passat; és una eina política del present. Quan es nega o es justifica el terrorisme d’Estat, s’afebleixen els fonaments de la democràcia i es corre el risc de validar la violència institucional com a eina política vàlida.

La memòria no és una mirada estàtica al passat, sinó un exercici actiu de vigilància democràtica. Recordar no és un acte de venjança, sinó una garantia democràtica: un poble que oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo.