L’any 2026 s’ha presentat com un dels períodes més convulsos per a l’eix Caracas-L’Havana. Mentre que les relacions entre ambdós països han estat històricament un mur de contenció davant la influència de Washington, els esdeveniments recents —marcats per un canvi radical en la dinàmica de poder a Veneçuela i un aïllament energètic sense precedents a Cuba— han redefinit el tauler de joc a l’Amèrica Llatina.

1. El context polític: Entre el “Madurisme sense Maduro” i l’enroc cubà

La situació política a Veneçuela ha fet un gir de 180 graus. Després de la captura i extracció de Nicolás Maduro a principis de gener de 2026 per part de forces nord-americanes, el país es troba en una fase que els analistes anomenen “el tercer chavisme”. Delcy Rodríguez, al capdavant d’una presidència encarregada, navega en un mar de contradiccions: un pragmatisme forçat que ha portat al restabliment de relacions diplomàtiques amb els EUA a canvi de certa estabilitat econòmica, però sense un full de ruta clar cap a una transició democràtica plena.

Per la seva banda, Cuba manté una postura de resistència numantina. El govern de Miguel Díaz-Canel ha reiterat que el seu sistema polític “no és negociable”, tot i haver perdut el seu principal valedor regional. L’Havana observa amb recel el viratge de Caracas, tement que la nova “estabilitat” veneçolana sigui el preludi d’un aïllament definitiu de l’illa.

2. El factor energètic: De la interdependència al col·lapse

Aquest és el punt on les realitats de tots dos països divergeixen de forma més traumàtica:

Cuba en la foscor: El bloqueig de petroliers imposat per l’administració Trump aquest 2026 ha portat el Sistema Elèctric Nacional (SEN) al límit. Amb apagades que afecten més del 60% del territori i la paralització de sectors clau com el turisme, l’illa s’enfronta a la seva pitjor crisi energètica des del “Període Especial”.

La manca de combustible (dièsel i fueloil) i l’obsolescència de les centrals termoelèctriques han portat a talls de llum de fins a 15 hores diàries a l’Havana i de més de 48 hores en algunes províncies. Sense electricitat, la producció s’atura, els aliments es fan malbé per falta de refrigeració i el subministrament d’aigua es veu afectat. Això ha provocat un creixement de la tensió social i protestes esporàdiques en diversos punts de l’illa.

Veneçuela i el retorn de la inversió: A Caracas, el pragmatisme s’escriu en lletres de petroli. El restabliment de relacions amb Washington ha obert la porta al retorn d’inversions estrangeres en el sector extractiu.

Després d’un 2025 amb certa estabilitat, el 2026 ha començat amb una forta sacsejada. Només en el primer bimestre, la inflació acumulada ha superat el 50%, amb projeccions que situen l’anual per sobre del 400%. El bolívar continua perdent valor ràpidament davant el dòlar. Això castiga especialment els pensionistes i empleats públics, que veuen com el seu poder adquisitiu es redueix a menys del 20% de la cistella bàsica.

Malgrat la inflació, alguns sectors exportadors i el petroli mostren un creixement del PIB (entorn del 8-10%). Tanmateix, aquesta riquesa no “degota” cap a la població general, mantenint uns nivells de desigualtat i pobresa extremadament alts.

Hi ha un paradoxa cruel: mentre Veneçuela intenta recuperar la seva capacitat exportadora sota la supervisió de Washington, Cuba veu com el flux de cru que la mantenia amb vida s’estronca gairebé per complet.

3. Realitat social i pressió dels EUA

La societat civil en ambdós països és qui paga el preu més alt d’aquesta guerra de desgast:

• L’asfíxia cubana: La manca de combustible no només afecta la llum; afecta el transport, l’educació (amb jornades escolars reduïdes) i l’abastiment de productes bàsics. La pressió dels EUA, mitjançant sancions a qualsevol tercer país que vengui cru a l’illa, cerca forçar un canvi de règim per implosió social.
• La fragilitat veneçolana: Tot i l’alleujament de certes sancions econòmiques, Veneçuela viu en una tensió constant. L’alliberament de presos polítics ha estat un gest per calmar la comunitat internacional, però el control social i la fragmentació del poder entre diferents faccions militars i polítiques mantenen la població en una incertesa permanent sobre el futur.

Un futur fragmentat

La pregunta que plana sobre la regió aquest 2026 és si el model de “resistència creativa” de Cuba podrà sobreviure sense el pulmó energètic veneçolà, i si Veneçuela serà capaç de reconstruir-se com a estat sense caure en una nova forma de tutela externa o en una violència fragmentada.

El que queda clar és que la pressió dels EUA ha aconseguit trencar l’eix ideològic més sòlid de la regió, deixant a Cuba en una lluita per la supervivència bàsica i a Veneçuela en un laboratori polític d’experiments incerts.