Avui, 9 de març, no recordem una batalla o la signatura d’un tractat, sinó el naixement d’un nen en una petita granja col·lectiva de Klúshino, a l’antiga Unió Soviètica. Aquell nen es deia Iuri Gagarin, i vint-i-set anys més tard es convertiria en el primer ésser humà a viatjar a l’espai exterior i a orbitar la Terra.

Per als estudiants de secundària que estudieu la Guerra Freda, la figura de Gagarin és fonamental. Ell representa el moment àlgid de la “Cursa Espacial”, un període on la ciència i la tecnologia es van convertir en les principals armes de propaganda entre les dues superpotències: els Estats Units i l’URSS.

Gagarin no era un superheroi de pel·lícula; era un fill de fusters que va créixer sota l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. La seva història és la de la superació personal a través de l’educació i l’esforç. Es va formar com a obrer metal·lúrgic abans de convertir-se en pilot militar.

El que el va fer especial, a part de la seva baixa estatura (ideal per encabir-se en la petita càpsula Vostok 1), va ser el seu carisma. Quan va ser seleccionat d’entre milers de candidats, els psicòlegs soviètics van destacar la seva memòria brillant, la seva calma sota pressió i, sobretot, el seu somriure contagiós, que més tard serviria per “humanitzar” el règim soviètic davant el món sencer.

Tot i que la seva gran gesta va ser el 12 d’abril de 1961, celebrar el seu naixement avui ens permet reflexionar sobre el context que va fer possible que un humà sortís de la nostra “bombolla” atmosfèrica.

1. La Cursa Espacial com a motor científic: Moltes de les tecnologies que fem servir avui (des del tefló de les paelles fins als sensors de les càmeres dels mòbils o el sistema de GPS) tenen el seu origen en els reptes que van haver de resoldre els enginyers per posar Gagarin en òrbita.
2. L’efecte perspectiva: Quan Gagarin va veure la Terra des de fora, va dir una frase que encara avui hauria de ser el nostre lema: “Pobles del món, protegim i augmentem aquesta bellesa, no la destruïm”. Va ser dels primers a comprendre la fragilitat del nostre planeta: una petita esfera blava flotant en la negror absoluta.

Iuri Gagarin és un exemple que les fronteres del coneixement no són fixes. En aquell moment, molts científics pensaven que un humà moria a l’instant en sortir a l’espai o que perdria el seny per la manca de gravetat. Ell va pujar a aquella “bola de ferro” —que tècnicament tenia una tecnologia molt més rudimentària que qualsevol calculadora de butxaca actual— i va dir: “Som-hi!” (Poyekhali!).

A més, la seva vida ens ensenya la cara fosca de la història: com el talent individual sovint és utilitzat pels estats per demostrar superioritat política. Gagarin va passar de ser un pilot a ser una icona global, una eina de màrqueting polític que li va impedir tornar a volar per por que un accident tacés la imatge de la nació. Irònicament, va morir l’any 1968 en un vol rutinari d’entrenament.

Avui, 9 de març, us convidem a mirar el cel nocturn amb una mirada diferent. La història no només es fa a terra ferma amb fronteres i lleis; també es fa als laboratoris i a les cabines de les naus espacials. Gagarin ens va ensenyar que la Terra és una sola unitat i que, davant la immensitat de l’univers, les nostres diferències polítiques semblen ben petites.