Avui ens aturem en una data que figura en vermell en tots els llibres d’història contemporània: el 27 de febrer de 1933. Aquella nit, el cel de Berlín es va tenyir d’un vermell intens mentre les flames devoraven el Reichstag, la seu del parlament alemany.

Per als qui estudieu la història del segle XX, aquest esdeveniment no és només un incendi en un edifici monumental; és el símbol perfecte de com una democràcia pot col·lapsar en qüestió d’hores quan la por s’utilitza com a eina política.

Què va passar aquella nit?

Eren poc més de les nou del vespre quan es van rebre els primers avisos de foc al Reichstag. En pocs minuts, la cúpula del parlament era una torxa gegantina. La policia va detenir en el lloc dels fets un jove holandès anomenat Marinus van der Lubbe, que tenia vincles amb cercles comunistes.

Adolf Hitler, que només feia quatre setmanes que havia estat nomenat canceller d’un govern de coalició encara fràgil, no va perdre ni un segon. Va arribar al lloc del foc i, sense esperar cap investigació judicial ni policial, va declarar: “Això és un senyal de Déu! Si aquest foc és l’obra dels comunistes, res no ens impedirà esclafar aquesta pesta amb un puny de ferro”.

De la flama a la dictadura: El “Decret de l’Incendi”

El que fa que el 27 de febrer sigui una lliçó magistral de ciències socials és el que va passar l’endemà mateix. Hitler va convèncer el president Hindenburg per signar el Decret per a la Protecció del Poble i de l’Estat. Amb l’excusa d’una amenaça terrorista imminent, aquest decret va suspendre, d’un cop de ploma, els drets fonamentals de la Constitució de Weimar:

1. Llibertat d’expressió i de premsa: Es van tancar diaris de l’oposició.
2. Dret de reunió: Les manifestacions i trobades polítiques van quedar prohibides.
3. Privacitat: La policia podia punxar telèfons i obrir cartes sense autorització judicial.
4. Inviolabilitat del domicili: Es podien fer escorcolls a qualsevol hora.

Aquest va ser el mecanisme de la “legalitat” utilitzada per destruir la llibertat. L’incendi va ser l’excusa perfecta per eliminar els rivals polítics a les eleccions que s’havien de celebrar pocs dies després. En poques setmanes, milers de comunistes, socialistes i opositors van ser arrestats.

Misteris i lliçons per al present

Encara avui, els historiadors debaten qui va cremar realment el Reichstag. Va ser realment Van der Lubbe actuant tot sol? Va ser una conspiració dels mateixos nazis per provocar l’estat d’emergència? O potser els nazis simplement van saber aprofitar una oportunitat d’or que els va caure del cel?

Independentment de qui encengués el llumí, la lliçó per als estudiants de secundària és clara: les democràcies són fràgils. El 27 de febrer ens ensenya que:

• La por és l’enemic més gran del pensament crític.
• En moments de crisi, sovint es demana “mà dura” sacrificant llibertats que ha costat segles aconseguir.
• L’estat de dret desapareix quan les lleis s’utilitzen per protegir el poder en lloc de protegir els ciutadans.

Recordar l’incendi del Reichstag cada 27 de febrer ens serveix per estar alerta. La història no es repeteix exactament igual, però els seus mecanismes sí. Avui dia, en un món ple de desinformació i polarització, el compromís de cadascun de nosaltres amb els valors democràtics és la millor assegurança contra qualsevol foc que intenti cremar les nostres llibertats.

La pròxima vegada que sentiu que cal retallar drets per “seguretat”, recordeu el fum que sortia de Berlín l’any 1933.