Avui ens apropem a una data que, per a molts dels vostres pares i avis, està gravada a la memòria amb una nit de transistors, por i incertesa. Parlem del 23 de febrer de 1981, el dia del 23-F, l’intent de cop d’estat que va posar en escac la jove democràcia espanyola.

Per als estudiants d’avui, aquest esdeveniment pot semblar una escena d’una pel·lícula en blanc i negre, però és el moment definitori que va consolidar el sistema de llibertats que gaudim avui dia.

“¡Quieto todo el mundo!”

Eren les 18:23 hores. Al Congrés dels Diputats es votava la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern. De sobte, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, va irrompre a l’hemicicle pistola en mà, seguit de nombrosos guàrdies civils armats. El crit de “¡Quieto todo el mundo!” i les ràfegues de metralleta al sostre van aturar el cor d’un país que tot just feia sis anys que havia sortit d’una dictadura.

Mentre els diputats eren retinguts, a València el general Milans del Bosch treia els tancs al carrer i declarava l’estat d’excepció. Aquesta acció, que va generar una profunda inquietud entre la població, es va percebre com una amenaça directa als fonaments mateixos de la democràcia espanyola. El cop no era un fet aïllat, sinó una operació orquestrada per sectors de l’exèrcit que no acceptaven el canvi democràtic, les autonomies ni les noves llibertats, i que veien la situació política com un privilegi per a grups que consideraven radicals. La tensió en l’aire era palpable, amb ciutadans preocupats que sortien al carrer per defensar els seus drets, mentre que les forces armades s’agrupaven, preparades per actuar en un clima de por i inestabilitat.

La nit dels transistors i el missatge del Rei

Durant hores, Espanya va viure en un buit de poder. La gent, tancada a casa, escoltava la ràdio esperant notícies. Va ser una nit de negociacions tenses i trucades telefòniques frenètiques. Finalment, ja de matinada (a les 01:14 del dia 24), el rei Joan Carles I va comparèixer per televisió, vestit de capità general per desautoritzar el cop i ordenar als militars el retorn a les casernes. Aquell missatge va ser decisiu: el cop s’havia quedat sense el suport de la Corona, la institució que els revoltats esperaven que els legitimés.

La lliçó de ciutadania

Més enllà dels detalls militars, el 23-F ens deixa una lliçó profunda sobre la fragilitat de la democràcia. La democràcia no és un estat permanent, sinó un compromís diari.

Aquí entra en joc una reflexió vital sobre la relació entre el ciutadà i les administracions del país. Durant la Transició, la gent va fer un esforç ingent: va sortir al carrer, va votar, va aparcar diferències ideològiques per construir una “pàtria” comuna basada en la convivència. El 23-F va ser un atac directe a aquest esforç ciutadà.

Les administracions públiques tenen el deure moral de retornar aquesta lleialtat ciutadana protegint les institucions. Quan el poble compleix amb els seus deures (pagar impostos, respectar la llei, participar en la vida pública), l’administració té l’obligació de garantir que aquestes institucions siguin un refugi segur contra qualsevol tirania. Una administració forta, transparent i democràtica és la millor garantia que episodis com el de Tejero no es tornin a repetir.

Per què hem d’estudiar el 23-F avui?

Analitzar aquesta efemèride ens serveix per valorar elements que sovint donem per fets:

1. El valor de la paraula: Enfront de les armes, el triomf de la política i el diàleg.
2. La separació de poders: La importància que l’exèrcit estigui sempre supeditat al poder civil electe.
3. La vigilància crítica: Com a futurs ciutadans, heu de ser els guardians de les llibertats, exigint que les administracions funcionin correctament per retornar-vos la confiança que hi dipositem.

Aquell 23 de febrer va acabar amb una imatge icònica: els diputats sortint del Congrés l’endemà al matí, cansats però lliures. El cop havia fracassat perquè, malgrat les amenaces, la societat espanyola ja no volia tornar al passat.