La Constitució espanyola de 1978 és ja la més longeva en actiu de la història d’Espanya. El que sovint es presenta com un relat idíl·lic de reconciliació, però, amaga una realitat molt més complexa: un pacte nascut sota la pressió del renou de sabres i una ambigüitat calculada que, si bé va portar estabilitat, avui planteja interrogants sobre la seva vigència.

Un trencaclosques d’influències

Per entendre la seva resiliència, cal mirar-ne les arrels. La “Carta Magna” beu de fonts diverses per intentar cosir les ferides del passat:

• Llegat propi: Recupera l’esperit d’autogovern de la Constitució de 1931.

• Model europeu: Copia la figura de la “moció de censura constructiva” de la Llei Fonamental de Bonn (Alemanya) i s’emmiralla en la definició regional de la Constitució Italiana de 1947.

El consens no va ser un exercici de cortesia parlamentària, sinó una sortida pragmàtica en un context d’extrema fragilitat. Hi havia tres grans focus de tensió que feien que cada article fos una batalla:

1. La por al retrocés militar: El record del cop d’estat de 1936 estava molt viu. L’exèrcit veia amb recel la legalització de partits com el PCE i la possible desmembració d’Espanya. Això va forçar redaccions ambigües, com la de l’Article 2, on es parla de la “indissoluble unitat” alhora que es reconeix el “dret a l’autonomia”.

2. La violència política: 1978 va ser un dels anys més sagnants de la Transició. Els atemptats d’ETA i del GRAPO, sumats a la brutalitat policial en algunes manifestacions, creaven un clima de “ara o mai” que obligava els polítics a cedir en punts clau per evitar una guerra civil.

3. El debat Monarquia vs. República: Aquest va ser un dels punts més espinosos. El PSOE va haver de renunciar formalment a la tradició republicana per facilitar l’encaix de la figura de Joan Carles I, designat per Franco, com a cap de l’Estat democràtic.

El paper de la ciutadania: ¿Pacte o imposició?

Hi ha un debat historiogràfic intens sobre si la societat de 1978 realment va participar en el procés o si va ser un “plat precuinat” que les elits polítiques van servir a la taula.

El 6 de desembre de 1978, el 88% dels votants va dir “Sí” en referèndum, encara que hi hagué notables diferències entre les regions. Es pot diu que va ser un suport massiu, però molts historiadors apunten que el vot estava condicionat pel binomi “Constitució o Caos”.

Mentre els polítics brindaven, part de la ciutadania sentia que moltes promeses de canvi social profund s’havien sacrificat en l’altar de l’estabilitat

L’encaix de les autonomies: El “Cafè per a tothom”

Aquest va ser, possiblement, el punt més conflictiu de tota la redacció. Com es va passar d’un estat centralitzat a un d’autonòmic?

Les nacionalitats històriques de Catalunya, el País Basc i Galícia reclamaven recuperar el seu autogovern. Però la pressió militar no acceptava privilegis per a uns pocs.

La solució salomònica va ser crear el model de les 17 Comunitats Autònomes. Per no “ofendre” ningú i diluir les demandes nacionalistes, es va generalitzar l’autonomia per a totes les regions. D’aquí neix la famosa expressió política del “cafè per a tothom”. Encara no totes les autonomies gaudiren en origen del mateix sostre competencial.

Tot plega ha duit a un model autonòmic que avui genera duplicitats i conflictes competencials constants.

Un “blindatge” que dificulta el canvi

La Constitució espanyola es defineix com a rígida. Això vol dir que no es pot modificar com una llei qualsevol; requereix majories molt àmplies (2/3 o 3/5 de les Corts) i, en casos que afecten la Corona o els drets fonamentals, la dissolució del Parlament i un referèndum obligatori.

L’objectiu original era protegir la democràcia d’aventures polítiques o de majories temporals que volguessin canviar les regles del joc de cop.

La conseqüència d’aquest blindatge ha fet que les poques reformes realitzades (1992, 2011 i 2024) hagin estat gairebé imposades per necessitat tècnica o consens social aclaparador, deixant de banda debats més profunds sobre el model d’estat.

Cap a una Segona Transició?

Avui, el debat ja no és si la Constitució va ser útil, sinó si encara ho és per a una societat que majoritàriament no la va votar. La necessitat d’una Segona Transició s’imposa com una via per desbloquejar qüestions que el 1978 van quedar “congelades”: la claredat del model federal, la forma de l’Estat o la inclusió de drets digitals i climàtics.

La Constitució no hauria de ser un mur, sinó un marc viu. Reformar-la no és un atac al passat, sinó l’única manera de garantir que el futur no quedi atrapat en les pors d’un segle que ja hem deixat enrere.