Avui, 18 de febrer, ens allunyem de les fronteres terrestres per viatjar fins als confins de la nostra llar planetària. Fa gairebé un segle, l’any 1930, un jove entusiasta de l’astronomia anomenat Clyde Tombaugh va aconseguir una fita que canviaria la nostra visió del cosmos: el descobriment de Plutó.

Aquesta efemèride és una oportunitat perfecta per als estudiants de secundària per reflexionar sobre com la ciència no és una veritat estàtica, sinó un procés constant de descobriment, reavaluació i, de vegades, de polèmica.

La caça del “Planeta X”

A principis del segle XX, els astrònoms tenien un problema. Havien observat certes irregularitats en les òrbites d’Urà i Neptú que no podien explicar del tot amb la gravetat dels planetes coneguts. Això els va portar a formular una hipòtesi: havia d’existir un novè planeta, el misteriós Planeta X, que estigués estirant-los des de la foscor del sistema solar exterior.

Percival Lowell, un ric empresari i astrònom, va dedicar la seva vida i la seva fortuna a buscar-lo des del seu observatori a Arizona. Tot i que ell va morir el 1916 sense trobar-lo, la recerca no es va aturar. El 1929, la tasca va recaure en Clyde Tombaugh, un al·lot de vint-i-tres anys que amb prou feines acabava d’arribar a l’observatori.

Una feina de formiga i paciència

Com es descobria un planeta el 1930? No era qüestió de mirar pel telescopi i veure una bola brillant. Tombaugh utilitzava un instrument anomenat comparador de parpelleig. Bàsicament, prenia fotografies de la mateixa zona del cel amb uns dies de diferència i les comparava. Les estrelles es mantenien fixes, però qualsevol objecte que es mogués (com un planeta o un asteroide) canviaria de posició entre una placa i l’altra.

Després de mesos de revisar milers de punts de llum, el 18 de febrer de 1930, Tombaugh va detectar un petit punt que s’havia desplaçat. El sistema solar acabava de guanyar un nou membre.

El nom d’una nena d’onze anys

Un cop confirmat el descobriment, calia posar-li nom. Es van rebre milers de suggeriments d’arreu del món, però el guanyador va venir d’una nena d’onze anys d’Oxford, Venetia Burney. Aficionada a la mitologia clàssica, va suggerir Plutó, el déu del submon, capaç de fer-se invisible i que vivia en la foscor profunda. El nom era perfecte, i les seves dues primeres lletres (P.L.) retien homenatge a Percival Lowell.

De planeta a “planeta nan”: Una lliçó de ciència

Per a les generacions que van créixer estudiant els nou planetes, Plutó era un més de la família. Tanmateix, l’any 2006, la Unió Astronòmica Internacional (UAI) va canviar-ne la classificació a planeta nan. Per què?

1. La mida importa (però no ho és tot): Plutó és més petit que la nostra Lluna.
2. Neteja orbital: A diferència dels altres vuit planetes, Plutó no ha “netejat” la seva òrbita d’altres objectes; forma part del Cinturó de Kuiper, una zona plena de cossos gelats.

Aquesta decisió va ser trista per a molts, però és la millor lliçó de socials i ciència: el coneixement evoluciona. Quan tenim millors eines (com el telescopi Hubble o la sonda New Horizons), hem de ser prou valents per actualitzar les nostres definicions.

El llegat de l’exploració

Avui, el 18 de febrer ens recorda que la curiositat humana és el motor del progrés. Clyde Tombaugh va passar de ser un noi de granja a un heroi de l’astronomia gràcies a la seva tenacitat. Plutó ens ensenya que el que avui considerem una veritat absoluta, demà pot ser el primer pas cap a una comprensió més profunda de l’univers.

Per als estudiants de rpuigserversocials.com, Plutó és un recordatori que encara queden molts “Planetes X” per descobrir, sigui en l’espai exterior sigui en els problemes socials que hem de resoldre aquí a la Terra. Només cal paciència, un bon mètode i la voluntat de mirar on ningú més ha mirat.