Avui, 16 de febrer, ens traslladem exactament a l’any 1923, en un dels moments més electritzants de la història de l’arqueologia mundial. Fa poc més d’un segle, el món sencer contenia la respiració mentre l’arqueòleg britànic Howard Carter trencava el mur de la cambra funerària del faraó Tutankamon, a la Vall dels Reis (Egipte).

Per què aquesta efemèride és tan rellevant per a nosaltres, més enllà del misteri de les mòmies? Perquè aquest dia va néixer l’arqueologia moderna com a fenomen de masses i va canviar la nostra comprensió sobre l’Antic Egipte per sempre.

“Coses meravelloses”

La història d’aquest 16 de febrer comença realment uns mesos abans, el novembre de 1922, quan Carter i el seu mecenes, Lord Carnarvon, van descobrir l’entrada de la tomba (la KV62). Però va ser tal dia com avui de 1923 quan es va fer el pas definitiu: l’obertura de la porta segellada que conduïa a la cambra on descansava el sarcòfag d’or del jove faraó.

Imagineu l’escena: un grup d’exploradors, sota la llum tènue de les làmpades, entrant en una estança que havia estat segellada durant més de 3.000 anys. No era només or el que hi havia allí (tot i que n’hi havia molt); era un túnel del temps intacte. Tutankamon va ser un faraó menor en el seu temps, però el fet que la seva tomba hagués passat desapercebuda per als saquejadors de l’antiguitat la va convertir en el tresor arqueològic més gran de tots els temps.

Una lliçó de ciència i perseverança

Per als estudiants de secundària que ens llegiu, la figura d’Howard Carter és un exemple de metodologia i tenacitat. Carter no era un simple caçatresors. Va passar anys buidant l’antecambra amb una cura extrema, fotografiant i catalogant cada objecte abans de moure’l.

1. L’arqueologia com a ciència: Aquest descobriment va ensenyar al món que l’arqueologia no consisteix a “trobar coses”, sinó a documentar el context. Cada vas canopi, cada peça de mobiliari i cada joia ens parlava de la religió, la política i la vida quotidiana de la dinastia XVIII.
2. El mite de la maledicció: Poc després de l’obertura, la mort de Lord Carnarvon va alimentar la llegenda de la “maledicció del faraó”. Per als historiadors socials, aquest fenomen és fascinant per veure com la cultura popular i el periodisme de l’època van crear un relat de misteri que encara avui perdura en pel·lícules i novel·les.

L’Administració i el patrimoni cultural

Aquí connectem amb la reflexió que fèiem en entrades anteriors sobre la responsabilitat de les administracions. El descobriment de Tutankamon va coincidir amb un moment de fort nacionalisme egipci. L’Estat egipci va haver de lluitar per la seva sobirania sobre aquests tresors, assegurant que el patrimoni no abandonés el país de manera indiscriminada.

Això ens recorda que les administracions públiques tenen la missió fonamental de protegir i retornar el patrimoni als seus ciutadans. Un país que conserva el seu passat i el posa a disposició del públic a través de museus i centres de recerca està retornant a la societat la seva pròpia identitat. L’esforç dels arqueòlegs no tindria sentit sense una administració que gestionés aquests béns com un dret col·lectiu i no com un botí privat.

Per què Tutankamon encara ens fascina?

Avui, 16 de febrer, recordem que el jove rei va morir cap als 19 anys sense grans fites militars, però ha conquerit la immortalitat gràcies a l’arqueologia. Ens ensenya que la història és fràgil i que depèn de nosaltres, com a societat, seguir excavant, protegint i estudiant el que som.

“Al principi no podia veure res… però a mesura que els meus ulls s’acostumaven a la llum, els detalls de l’habitació emergien lentament: animals estranys, estàtues i or; a tot arreu el lluent de l’or.” — Howard Carter.

Esperem que aquesta entrada us hagi inspirat a visitar el museu més proper o a investigar més sobre aquest fascinant període. La història ens està esperant, a vegades, només a un mur de distància.