El Carnaval no és només disfresses; històricament ha estat la “vàlvula d’escapament” de la societat. Un moment on el pobre es vestia de ric, l’home de dona, i on es podia criticar el poder sota l’anonimat de la màscara.

1. L’origen i el pacte amb la Religió

El Carnaval neix de la necessitat de “comiadar-se” dels plaers abans de la Quaresma (els 40 dies de dejuni i recolliment cristians). El nom ve de carne-levare, que significa “treure la carn”. Socialment, era el moment on l’Església permetia cert “desordre” controlat abans de l’ordre estricte religiós.

2. Una tradició global: de Venècia a Rio 🎭

El carnaval celebra a diversos indrets dels món, encara que destaquen;

• Venècia (Itàlia): Aquí la tradició va néixer per permetre que les classes socials es barregessin. Amb la cara tapada, un noble podia ballar amb un camperol sense trencar les normes socials de l’època.

• Rio de Janeiro (Brasil): La màxima expressió de la identitat d’un poble a través del ritme i el color. Representa la democratització de la cultura a través de les escoles de samba, on barris sencers treballen tot l’any per expressar la seva veu al Sambòdrom.

• Cadis i Tenerife: Referents a Espanya per la seva sàtira política i l’espectacularitat. Mentre que a Cadis la clau és la crítica social punyent a través de les chirigotas, a Tenerife domina l’exhibició i el color.

3. La foscor: prohibició i resistència

A Espanya, el Carnaval té una història de repressió marcada pel segle XX:

En plena Guerra Civil, el bàndol franquista va prohibir el 1937la festa per por a les reunions de gent emmascarada i a la crítica política. Es considerava una festa “immoral” i perillosa perquè les màscares permetien l’anonimat. No es tractava només de silenciar la gresca, sinó d’eliminar qualsevol espai on la crítica política i la sàtira poguessin florir sota una màscara.

Durant gairebé quaranta anys, els carrers de Palma, Maó o Eivissa varen quedar muts. Tanmateix, la memòria popular va resistir: en alguns pobles diverses famílies celebraven “berenars” privats on apareixia alguna disfressa improvisada, per no deixar morir del tot la festa.

Amb l’arribada de la democràcia a Espanya a finals dels anys setanta del segle XX, els carrers van tornar a omplir-se. La recuperació de Rues i Ruetes no va ser només un acte lúdic, sinó una conquesta de l’espai públic.

Avui dia, les comparses dels barris i pobles permeten que persones de totes les edats, orígens i capacitats col·laborin en un projecte comú (disseny de vestits, coreografies, carrosses). Per un dia, les jerarquies s’esvaeixen. La disfressa ens recorda que, sota la pell, tots compartim la mateixa necessitat de celebració i comunitat.

El Carnaval ha sobreviscut a segles de censura perquè respon a una necessitat humana profunda: la de qüestionar l’ordre establert i celebrar la vida en col·lectivitat. Des de les prohibicions del passat fins a la diversitat actual a les nostres illes, aquesta festa ens ensenya que la llibertat d’expressió sempre troba la manera de sortir al carrer.