Si avui mirem un mapa polític de l’Amèrica del Nord, veiem països immensos de parla anglesa i francesa perfectament delimitats. Però, us heu preguntat mai quan es va decidir que el Canadà o l’Índia passarien a formar part de l’esfera d’influència britànica? La resposta la trobem en una data clau: el 10 de febrer de 1763.

Aquell dia es va signar el Tractat de París, el document que va posar fi a la Guerra dels Set Anys. Per a molts historiadors, aquest conflicte va ser, a la pràctica, la “primera guerra mundial” real, ja que es va lluitar simultàniament a Europa, Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia. El que es va signar aquell 10 de febrer no va ser només una pau, sinó el naixement d’una nova hegemonia global.

Un món en joc

La Guerra dels Set Anys havia enfrontat les principals potències de l’època, liderades per la Gran Bretanya d’una banda i França de l’altra. Tot i que els combats a Europa van ser ferotges, la veritable partida d’escacs es jugava pel control dels oceans i de les colònies.

França, que fins aleshores tenia una presència massiva a Amèrica (la Nova França, que anava des del Quebec fins a la Louisiana), es va veure obligada a cedir gairebé totes les seves possessions continentals. El 10 de febrer de 1763, el mapa del món es va redibuixar amb una sola signatura:

1. L’ascens de l’Imperi Britànic: El Regne Unit es va convertir en la potència dominant a l’Amèrica del Nord i a l’Índia. França va cedir el Canadà i tots els territoris a l’est del riu Mississipí.
2. L’intercanvi de Florida: Espanya, que havia entrat en la guerra a favor de França, va haver de cedir la Florida als britànics per recuperar l’Havana (Cuba) i Manila (Filipines), que havien estat conquerides per la flota anglesa.
3. La reorganització colonial: França va conservar algunes illes productores de sucre al Carib (com Guadalupe i Martinica), que en aquell moment es consideraven més valuoses econòmicament que el gel del Canadà, però va perdre la seva influència política continental.

Estudiar el Tractat de París no és només memoritzar qui va guanyar cada territori; és entendre les llavors dels esdeveniments que vindrien després:

• L’espurna de la Independència dels EUA: Després de la guerra, la Gran Bretanya estava arruïnada pels costos militars. Per recuperar-se, va començar a imposar nous impostos a les seves colònies americanes (com la famosa llei del segell). Els colons, que ja no sentien la “protecció” necessària contra els francesos, van començar a protestar, fet que portaria a la Revolució Americana el 1776.
• La identitat del Canadà: La cessió dels territoris francesos als britànics explica per què el Canadà és avui un país bilingüe i multicultural, on la província del Quebec manté la seva llengua i lleis civils d’origen francès dins d’una estructura britànica.
• L’equilibri de poders: El tractat ens ensenya com la diplomàcia s’utilitza per tancar conflictes bèl·lics, però també com una pau “imposada” pot generar nous problemes a llarg termini.

La responsabilitat de les administracions en la pau

Connectant amb la importància de les estructures d’estat, el Tractat de París és un exemple de com les administracions públiques gestionen el postguerra. Una de les grans lliçons d’aquest 10 de febrer és que l’Estat té el deure de retornar al ciutadà l’estabilitat i la pau. Tanmateix, en aquell 1763, la corona britànica va fallar en la segona part: en lloc de retornar el benestar, va retornar deutes i pressió fiscal, la qual cosa va acabar trencant el contracte social amb els seus súbdits americans.

Això ens recorda que la legitimitat d’un govern no només ve de guanyar guerres o signar tractats, sinó de la seva capacitat per escoltar i emparar aquells que han patit les conseqüències del conflicte.