Aquesta setmana s’ha conegut la notícia que la XI edició de ‘Lletras en Sevilla’, dedicada aquest any a la Guerra Civil sota el títol ‘1936: ¿La guerra que todos perdimos?’, no se celebrarà a aquesta primera setmana de febrer. Els organitzadors, els escriptors i periodistes (que no historiadors) Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra, han decidit ajornar les jornades, després de denunciar amenaces, pressions polítiques i una campanya de coaccions contra alguns dels participants.

Estam d’acord en què censurar un acte acadèmic és impropi dels demòcrates, però fer passar per acàdemic un cicle de conferències, amb alguns ponents més polítics que estudiosos sobre el tema i un títol tan poc rigoròs, és una cosa perillosa que cal posar-ho sobre la taula. Posar com a títol de la trobada, amb o sense interrogants, que “la Guerra Civil espanyola la varen perdre tots” és una simplificació interessada que no resisteix una mirada històrica rigorosa: uns varen guanyar el poder, però la societat en el seu conjunt hi va sortir profundament derrotada. I al meu mode de veure, participar en actes no acadèmics i debatre amb gent que no té formació històrica, és un perill per a la història rigorosa que és la que s’ha d’ensenyar i difondre. Les interpretacions esbiaxades no casen bé amb els fets històrics insdicutibles.

En els darrers temps, s’ha instal·lat en certs sectors del discurs públic, una idea de certa equidistància i reconciliació que amaga una profunda imprecisió històrica: la premissa que «en una guerra civil, tots perden». Si bé és cert que qualsevol conflicte bèl·lic implica una tragèdia humana col·lectiva, des del punt de vista de l’anàlisi històrica i política, afirmar que no hi va haver guanyadors ni perdedors clars a l’Espanya de 1939 és, senzillament, negar la realitat dels fets.

1. La victòria militar i política no va ser abstracta

Històricament, una guerra s’acaba quan el bàndol guanyador assoleix els seus objectius polítics duradors i millora (o almenys no enfonsa) les condicions de vida de la majoria, mentre el bàndol perdedor es veu obligat a la submissió. Això no va passar a l’Espanya franquista, marcada per la repressió, l’autarquia i l’empobriment generalitzat fins ben entrada la dècada de 1950.

En el cas espanyol, el 1r d’abril de 1939, el bàndol revoltat no només va guanyar la guerra, sinó que va imposar un nou ordre estatal.

• Els guanyadors: els militars sublevats franquistes, l’Església Catòlica, la gran patronal i els sectors conservadors varen recuperar privilegis i el control absolut de l’aparell de l’Estat.

• Els perdedors: La classe treballadora, els moviments feministes, el laïcisme i les identitats nacionals (com la catalana i la basca) varen ser desmantellats i perseguits.

Respecte a Illes Balears (a excepció de Menorca fins al 1939) demostra que la “pèrdua” no va ser fruit del desgast bèl·lic, sinó d’un pla d’extermini polític. A l’arxipèlag, on el cop d’estat va triomfar ràpidament, no hi va haver un front de guerra sostingut, i tanmateix la repressió va ser ferotge. La desfeta de les estructures republicanes, la persecució del socialisme i de l’autonomisme incipient, i l’execució d’intel·lectuals i polítics com Emili Darder o Aurora Picornell, evidencien que a les Balears hi va haver uns guanyadors absoluts —l’oligarquia terratinent i l’Església— i uns perdedors que van veure truncada qualsevol aspiració de modernitat i justícia social, tal com bé ha explicat l’historiador i religiós Josep Massot i Muntaner.

2. El biaix de la repressió de postguerra

La victòria franquista va significar l’enderrocament violent d’un règim democràtic i reformista i la instauració d’una dictadura de gairebé quaranta anys, amb suspensió de llibertats, persecució política, sindical i religiosa i supressió de les autonomies.

L’argument de «tots vàrem perdre» queda totalment desmuntat quan analitzem la repressió sistemàtica, que tant bé han estudiat nombrosos historiadors com Paul Preston, Julian Casanova o Bartomeu Garí. Mentre que els familiars dels caiguts del bàndol nacional van rebre honors, feines en l’administració i reconeixement públic («Caídos por Dios y por España»), els vençuts varen afrontar:

• L’execució sumantíssima (més de 50.000 afusellats en temps de pau).

• L’exili forçat de mig milió de persones.

• La depuració de mestres, funcionaris i intel·lectuals.

Això va comportar la pèrdua de drets per a la major part de la població (partits il·legalitzats, sindicats prohibits, censura, persecució de les llengües no castellanes i de qualsevol dissidència).

La historiografia ha subratllat que el relat de les “dues Espanyes” enfrontades és un mite que oblida una “tercera Espanya”: milions de persones que intentaren evitar el front, que no s’identificaven plenament amb cap bàndol o que van patir violència i misèria al marge de la seva adscripció política. Aquesta majoria silenciosa, formada per pagesos, obrers, dones i joves que només volien sobreviure, també va sortir derrotada: per la destrucció, el dol, la gana, la repressió i el silenci imposat durant la llarga postguerra.

3. La destrucció d’un projecte de modernitat

No podem oblidar que la Guerra Civil no va ser un «error col·lectiu», sinó un cop d’estat contra una legalitat democràtica. Això romp també amb la idea que alguns sectors intenten convèncer de la idea que la guerra civil era inevitable. No és cert, era evitable i innecessària. Afirmar que «tots varen perdre» dilueix la responsabilitat de qui va trencar el pacte constitucional de la Segona República. Qui va perdre va ser la democràcia com a sistema; qui va guanyar va ser una dictadura personalista que va congelar el desenvolupament social i polític del país durant 40 anys.

4. El fals “miracle” econòmic del franquisme

Sovint s’utilitza la millora econòmica dels anys seixanta per justificar que, a la llarga, la dictadura va portar prosperitat. L’estratègica posició anticomunista d’Espanya va fer que els EUA i les potències occidentals acceptessin el règim de Franco com un “mal menor”, tal com expliquen els historiadors Angel Viñas i Josep Fontana, que sense el context de la Guerra Freda, el sistema econòmic franquista hauria col·lapsat de forma imminent.

Perquè la realitat històrica demostra que el creixement posterior al Pla d’Estabilització de 1959 no va ser un mèrit intrínsec del règim, sinó una conseqüència directa de la Guerra Freda. L’entrada de divises pel turisme europeu, les remeses dels emigrants que havien marxat per necessitat i les inversions estrangeres van salvar un sistema que estava en fallida tècnica per culpa de l’autarquia. El creixement va ser fruit de la integració forçosa en el capitalisme internacional i no d’una planificació brillant d’una dictadura que, durant vint anys, havia sumit la població en la misèria.

Conclusió: La història no és equidistància

Com a historiadors o ciutadans interessats en el passat, hem de fugir d’aquesta «pau semàntica» que intenta igualar víctimes i botxins. La frase «tots vàrem perdre» és una eina política de la Transició que va tenir la seva funció per evitar nous conflictes, però avui dia actua com una barrera per a la memòria democràtica.

Dir que “no la van perdre tots” normalitza la dictadura en presentar-la com un mal menor o fins i tot com una mena d’“ordre” benèfic que hauria compensat els costos humans i democràtics. Aquest relat esborra les responsabilitats del cop d’estat del 1936, blanqueja quaranta anys de vulneració sistemàtica de drets i dificulta una memòria crítica que permeti entendre que, en termes democràtics, socials i humans, la Guerra Civil i el franquisme varen ser, en realitat, una gran derrota compartida per la societat espanyola en el seu conjunt.

En la Guerra Civil espanyola hi va haver uns vencedors que van dissenyar el país al seu gust i uns vençuts que van ser esborrats de la vida pública. Ignorar-ho no ens fa més objectius; ens fa menys rigorosos.