Avui viatjam al segle XVIII per celebrar el naixement d’un home que, armat només amb una ploma i un paper, va posar de genolls a reis i emperadors. Parlem de Thomas Paine, nascut el 29 de gener de 1737.

Per què ens ha d’importar un escriptor anglès de fa gairebé tres-cents anys? Doncs perquè sense les seves idees, potser el món que coneixem —basat en la democràcia i els drets fonamentals— seria molt diferent. Paine va ser l’intel·lectual més perillós de la seva època, un home que va saber explicar conceptes filosòfics complexos de manera que tothom, des de l’intel·lectual fins al camperol, els pogués entendre.

L’home que va encendre les revolucions

La vida de Thomas Paine després de l’èxit de les seves grans obres és, potser, una de les més apassionants i tràgiques de la història de les idees. Tot i ser un heroi en dos continents, el seu compromís amb la veritat i la seva manca de pèls a la llengua el van portar a una solitud gairebé absoluta al final dels seus dies.

Thomas Paine és un cas fascinant per a qualsevol estudiant d’història. No era un militar ni un polític ric; era un autodidacta d’origen humil que va entendre abans que ningú el poder de la comunicació. El gener de 1776, va publicar un pamflet titulat “Common Sense” (Sentit Comú).

Imagineu-vos l’impacte: en una època en què tothom acceptava que un Rei havia de governar per dret diví, Paine va dir que allò no tenia cap sentit. Va argumentar que una petita illa (Gran Bretanya) no podia governar un continent sencer (Amèrica). El seu llibre es va convertir en el bestseller més gran de la història dels Estats Units en relació amb la seva població. Va ser l’empenta final que necessitaven els colons per declarar la independència.

Després escriuria la seva segona obra Els drets de l’home. En aquest text, defensava coses que avui ens semblen bàsiques però que llavors eren motiu de presó:

• L’educació pública per a tots els nens.
• Pensions per a la gent gran.
• Un sistema d’impostos progressiu (qui més té, més paga).
• L’abolició de l’esclavitud.

És increïble pensar com les seves propostes del 1791 són la base de l’estat del benestar que intentem mantenir avui dia. Paine creia que la pobresa no era un destí natural, sinó un error del sistema que la política havia de corregir.

L’aventura perillosa a la França revolucionària

Després de fugir d’Anglaterra —on el govern de Jordi III el volia jutjar per traïció a causa del seu llibre Els Drets de l’Home—, Paine va arribar a França el 1792. Tot i que no parlava ni un borrall de francès, els revolucionaris el consideraven un referent de la llibertat i el van triar membre de la Convenció Nacional.

Però Paine no era un home de bàndols, sinó de principis. Quan va arribar el moment de jutjar el rei Lluís XVI, Paine es va oposar a la seva execució. Ell defensava la fi de la monarquia, però rebutjava la pena de mort. Aquesta postura el va enfrontar a Robespierre, qui el va enviar a la presó de Luxemburg el 1793. Durant el seu captiveri, Paine va estar a punt de ser guillotinat; es diu que es va salvar per una marca errònia a la porta de la seva cel·la.

“L’edat de la raó” i el rebuig social

Mentre estava a la presó i poc després de sortir-ne gràcies a la intervenció de l’ambaixador nord-americà, va escriure la seva obra més controvertida: L’edat de la raó (The Age of Reason). En aquest llibre, Paine criticava la religió institucionalitzada i defensava el deisme (creure en un Déu basat en la raó i l’observació de la natura, no en la Bíblia).

Aquest llibre va ser la seva “sentència de mort” social. En aquella època, atacar l’Església era vist com una heretgia imperdonable. De sobte, els seus antics amics a Amèrica van començar a girar-li l’esquena per por que la seva imatge quedés tacada per l’associació amb un “ateu” (encara que no ho era).

El retorn a uns Estats Units que l’havien oblidat

L’any 1802, per invitació del president Thomas Jefferson, Paine va tornar finalment als Estats Units. Però el país que ell havia ajudat a crear ja no era el mateix. Va ser rebut amb insults a la premsa i molts ciutadans l’evitaven pel carrer. Fins i tot se li va arribar a denegar el dret a vot a Nova York amb l’excusa que era un ciutadà estranger (francès o britànic), una humiliació terrible per a algú que havia estat clau en la independència.

Un final solitari i un llegat “robat”

Paine va morir a Greenwich Village (Nova York) el 8 de juny de 1809, a l’edat de 72 anys. La seva decadència física va anar acompanyada d’una pobresa extrema. El seu funeral va ser un reflex trist de la seva situació: només sis persones van anar a acomiadar-lo, dues de les quals eren homes afroamericans lliures que volien honrar-lo per la seva lluita contra l’esclavitud.

La ironia final de la seva biografia va arribar després de mort. Un admirador britànic anomenat William Cobbett, penedit d’haver-lo criticat en vida, va exhumar les seves restes l’any 1819 per portar-les a Anglaterra i fer-li un monument digne. Però Cobbett no tenia diners i els ossos de Paine van acabar guardats en un bagul… i després es van perdre. A dia d’avui, ningú sap on són les restes de l’home que va dir que la seva pàtria era el món.

Per què estudiar Thomas Paine a secundària?

Estudiar figures com la de Paine ens ajuda a entendre que les idees tenen conseqüències reals. Sovint pensem que la història només la fan els qui porten espases, però Paine ens demostra que una paraula ben dita en el moment oportú pot canviar el món.

A les classes de Ciències Socials, analitzem les estructures de poder. Paine ens ensenya a qüestionar l’autoritat quan aquesta no es basa en la raó ni en el benestar de la gent. Va ser un ciutadà del món: “La meva pàtria és el món, i la meva religió és fer el bé”, deia. Una frase que podria estar perfectament en la biografia de qualsevol activista actual pels drets humans.

La vigència d’un pensament radical

Avui, 29 de gener, és un bon dia per recordar que la llibertat d’expressió i el dret a la participació política no van caure del cel. Van ser ideades per persones que, com Paine, van patir persecució i exili per defensar el que consideraven just.

En un món ple de fake news i discursos buits, tornar al “sentit comú” de Thomas Paine és més necessari que mai. Ens recorda que la democràcia requereix ciutadans informats, crítics i, sobretot, valents.