Avui, 27 de gener, el nostre blog es vesteix de solemnitat per recordar una de les dates més significatives del segle XX. No és només una efemèride sobre la fi d’una batalla, sinó el dia en què el món va haver de mirar cara a cara l’abisme de la crueltat humana. Avui es commemora l’alliberament del camp de concentració i extermini d’Auschwitz-Birkenau i, per extensió, el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Què va passar aquell matí de gener?

El 27 de gener de 1945, les tropes de l’Exèrcit Roig soviètic van arribar a les portes d’un complex de camps situat a la Polònia ocupada pels nazis. El que hi van trobar superava qualsevol malson: uns pocs milers de supervivents exhausts, esquelets vivents que havien aconseguit resistir l’horror, i les proves evidents d’un assassinat industrialitzat a una escala mai vista.

Els nazis, en la seva fugida, havien intentat destruir les proves (com les cambres de gas), però la magnitud del crim era tan gran que el silenci ja no era possible. Auschwitz es va convertir, des d’aquell moment, en el símbol universal de la Xoà (l’Holocaust), on més d’un milió de persones, la gran majoria jueves, però també gitanos, homosexuals, dissidents polítics i presoners de guerra, van ser exterminades.

Com s’arriba fins aquí?

Per als qui esteu estudiant Història a l’ESO o al Batxillerat, la pregunta clau no és només què va passar, sinó com una societat moderna i culta va permetre que passés. L’Holocaust no va començar amb les cambres de gas; va començar amb:

1. El discurs de l’odi: Paraules que assenyalaven una minoria com a culpable dels problemes econòmics.
2. La deshumanització: Lleis (com les de Nuremberg) que treien drets bàsics als ciutadans per la seva identitat.
3. La indiferència: Molta gent va mirar cap a un altre costat mentre els seus veïns eren arrestats.

La memòria dels “nostres”

Sovint pensem en l’Holocaust com un fet llunyà, però el 27 de gener també ens toca de prop. Milers de republicans espanyols que havien fugit de la Guerra Civil van acabar en camps com Mauthausen, un dels més infames de l’època, on la seva supervivència depenia de la força i la determinació de cada individu. Ells portaven el triangle blau dels “apàtrides”, un símbol que els identificava com a persones sense un país que els defensés. Recordar aquesta data és també retre homenatge a aquells exiliats que varen patir la barbàrie nazi lluny de casa seva, així com a les seves famílies que van perdre tot el que tenien i van suportar un dolor inimaginable en la seva lluita per salvar les seves vides i la seva dignitat. És fonamental no oblidar les seves històries, ja que són un recordatori del valor de la llibertat i de la importància de construir un món on la intolerància i l’odi no tinguin cabuda.

Per què hem de seguir recordant-ho?

L’escriptor i supervivent Primo Levi deia: “Ha passat, i per tant pot tornar a passar”. Aquesta és l’essència de l’assignatura de Ciències Socials. No estudiem el passat per acumular dades, sinó per desenvolupar un “radar” crític.

Avui dia, en un món on les fake news, el racisme i la intolerància tornen a treure el cap a les xarxes socials, el 27 de gener ens serveix d’alerta. La democràcia i el respecte a la diversitat no són regals permanents; són construccions diàries que hem de protegir.