Avui ens desplacem al 24 de gener de 1919, una data marcada per l’esperança i la reconstrucció en una Europa que encara feia olor de pólvora i trinxera.

Mentre les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial es reunien a la Conferència de Pau de París, aquell dia es va aprovar la creació de la Societat de Nacions (SDN). Per als qui estudieu les Ciències Socials, aquest esdeveniment no és només un punt en una línia del temps; és el moment en què la humanitat va decidir, per primera vegada, que la guerra no podia ser l’única forma de resoldre conflictes.

Un món que necessitava ordre

Imagineu el context: la “Gran Guerra” havia deixat més de 10 milions de morts i imperis sencers (com l’Austrohongarès o l’Otomà) havien desaparegut del mapa. El 24 de gener, els líders mundials van acceptar la proposta del president nord-americà Woodrow Wilson d’establir una organització internacional permanent. L’objectiu era ambiciós: garantir la pau mitjançant la diplomàcia i la seguretat col·lectiva.

Aquesta organització va ser l’antecedent directe de l’actual ONU. Tot i que avui ens sembla normal que els països tinguin un fòrum on parlar, el 1919 va ser una revolució absoluta. S’acabava l’era de la “diplomàcia secreta” i començava l’era del dret internacional.

Les fites i les ombres de la SDN

És fàcil jutjar la Societat de Nacions des del futur, sabent que no va poder evitar la Segona Guerra Mundial. Però, per als estudiants de secundària, és vital analitzar-ne el llegat amb matisos:

1. Èxits humanitaris: La SDN va ser pionera en la lluita contra l’esclavitud i el tràfic de drogues, i va establir les bases de la protecció dels refugiats. Molts dels organismes que avui coneixem, com l’Organització Internacional del Treball (OIT), van néixer llavors.
2. El problema de l’autoritat: L’organització tenia una gran mancança: no tenia un exèrcit propi ni la participació real de potències clau. Curiosament, els Estats Units, el país que més havia impulsat la idea, mai hi va arribar a entrar perquè el seu Senat va preferir l’aïllacionisme.
3. L’aprenentatge del fracàs: El col·lapse de la SDN davant l’ascens del feixisme i el nazisme als anys 30 va servir de lliçó per crear les Nacions Unides el 1945, dotant-les de més mecanismes de pressió i un Consell de Seguretat.

El compromís de les administracions amb la pau

Connectant amb la reflexió que fèiem en entrades anteriors sobre el paper de l’Estat, la fundació de la SDN ens recorda que la tasca de les administracions no es limita a la política interior. La seguretat d’un país es construeix també en el tauler internacional.

Una administració responsable ha de retornar l’esforç dels seus ciutadans no només amb serveis, sinó garantint un entorn internacional estable. Invertir en diplomàcia, cooperació al desenvolupament i acords climàtics és, en última instància, defensar la “pàtria” des de la cooperació global. Quan un país participa en organismes internacionals, està protegint el futur dels seus joves, evitant que hagin d’enfrontar-se a conflictes que el diàleg podria haver evitat.

La pau com a construcció diària

El 24 de gener de 1919 ens ensenya que la pau no és un estat natural, sinó una construcció institucional i humana constant. Per a vosaltres, que viviu en un món globalitzat, entendre el naixement d’aquests organismes és fonamental per comprendre els reptes de la pau actual.

La història de la Societat de Nacions ens diu que les bones intencions no basten si no van acompanyades de compromís real i institucions fortes. Recordar aquesta data és honrar el somni d’aquells que, enmig de les runes de la guerra, es van atrevir a imaginar un món sense batalles.