Avui ens endinsem en una de les dates més estremidores, simbòliques i determinants de la història universal. Ens situem al 21 de gener de 1793, a la plaça de la Revolució de París (l’actual plaça de la Concòrdia). Aquell matí gris i boirós, la monarquia francesa, una de les més antigues i poderoses d’Europa, va perdre literalment el cap.

L’execució de Lluís XVI no va ser només la mort d’un home; va ser la mort d’un sistema polític —l’Absolutisme— i el naixement d’una nova era plena d’interrogants sobre la llibertat, la violència i la democràcia.

De “L’Estat soc jo” al ciutadà Lluís Capet

Per als estudiants de secundària que esteu analitzant la Revolució Francesa, recordeu que pocs anys abans ningú s’hauria imaginat aquest desenllaç. Lluís XVI era considerat un monarca per dret diví, intocable i sagrat. Tanmateix, la crisi econòmica, les males collites i la influència de les idees de la Il·lustració van anar soscavant la seva autoritat.

Després de l’intent fallit de fugida a Varennes (1791), el rei va perdre la poca confiança que el poble encara li tenia. Va ser jutjat per la Convenció Nacional, acusat de traïció i conspiració contra la llibertat pública. En un procés dramàtic, va ser condemnat a mort per una majoria ajustada. El rei passava a ser, simplement, el “ciutadà Lluís Capet”.

El moment del patí

Aquell 21 de gener, poc abans de les 10:30 del matí, el rei va pujar al cadafal amb una dignitat que va sorprendre els testimonis. Va intentar parlar a la multitud: “Poble de França, moro innocent dels crims dels quals se m’acusa…”, però el so dels tambors va ofegar les seves paraules per ordre del general Santerre.

Amb la caiguda de la fulla de la guillotina, el passat quedava tallat en sec. L’execució va enviar una ona de xoc a totes les corts europees. Si un poble podia jutjar i executar el seu rei, ningú estava segur.

Per què analitzem aquest fet avui?

Aquest esdeveniment ens ofereix lliçons profundes per a la nostra formació com a ciutadans crítics:

1. La fi de la legitimitat divina: El 21 de gener marca el pas definitiu cap a la sobirania nacional. El poder ja no ve de Déu cap al Rei, sinó del Poble cap a les seves institucions. És l’essència de la democràcia moderna.
2. El dilema de la violència: L’execució del rei va obrir el període del “Terror” liderat per Robespierre. Ens fa reflexionar sobre si un fi noble (la llibertat) justifica uns mitjans violents. On acaba la justícia i on comença la venjança?
3. El dret i la política: El judici a Lluís XVI va ser el primer gran procés polític de l’edat contemporània. Ens ensenya com la llei pot ser utilitzada per transformar radicalment una societat.

El retorn de l’Administració: El Contracte Social postrevolucionari

Connectant amb el que hem debatut en altres entrades sobre el servei a la pàtria, la mort del rei va posar una pressió immensa sobre les noves administracions republicanes. Un cop eliminat el “pare de la nació”, l’Estat havia de demostrar que era capaç de cuidar dels seus ciutadans millor que el monarca.

Si els ciutadans s’havien sacrificat per la Revolució (i molts morien al front defensant-la), les noves administracions tenien l’obligació de retornar aquest esforç amb drets reals: el dret al pa, al treball, a l’educació i a la seguretat. El contracte social es va fer més exigent que mai: un ciutadà lliure només és lleial a un Estat que el respecta i li garanteix una vida digna.

Conclusió

El 21 de gener de 1793 és una data que ens recorda que la història es construeix amb decisions difícils i, sovint, doloroses. Ens convida a valorar les nostres democràcies actuals, on el canvi polític es fa a través de les urnes i no de la guillotina, però mantenint viva la flama d’aquella exigència: que el poder sempre ha de retre comptes davant la ciutadania.

Què en penseu? Va ser l’execució de Lluís XVI un mal necessari per consolidar la República o un error que va desfermar una violència incontrolable? Esper els vostres comentaris!