Entendre la política exterior de Donald Trump requereix mirar més enllà dels titulars. Segons historiadors contemporanis, no estem davant d’una improvisació, sinó davant del ressorgiment de corrents profunds de la identitat nord-americana: la Doctrina Monroe i el Destí Manifest, ara reinterpretats sota el que els experts anomenen la “Tradició Jacksoniana”.

1. La Doctrina Monroe i el «Corol·lari Trump»

La Doctrina Monroe (1823) va néixer per protegir l’hemisferi occidental de la influència europea. Tanmateix, sota l’administració Trump, aquesta idea ha patit una metamorfosi.

• La visió dels historiadors: Autors com Hal Brands assenyalen que Trump ha “energitzat” la doctrina, no per protegir democràcies germanes, sinó per reafirmar una esfera d’influència exclusiva davant la Xina i Rússia.
• L’evidència política: Ja el 2019, John Bolton va declarar que “la Doctrina Monroe està viva i ben present”. Recentment, la nova Estratègia de Seguretat Nacional (2025-2026) parla obertament de “restaurar la preeminència nord-americana”, el que molts ja anomenen el «Corol·lari Trump».

Aquesta versió moderna ja no tem les monarquies del segle XIX, sinó la dependència econòmica de potències asiàtiques al “pati del darrere” dels EUA.

2. El Destí Manifest: De la missió universal al nacionalisme excloent

El Destí Manifest del segle XIX veia els EUA com un “far de llibertat” amb el dret diví d’expandir-se. Però, com ha canviat aquesta percepció?

• La tesi de Jill Lepore: L’historiadora de Harvard, Jill Lepore, argumenta a These Truths que els EUA han passat d’una política exterior basada en “ideals universals” (promoure la democràcia al món) a una basada en el “nacionalisme excloent”.
• El canvi de paradigma: Si el Destí Manifest original volia “exportar” el model americà, la visió de Trump suggereix que Amèrica és tan excepcional que ha de protegir-se del món exterior per no “contaminar-se” o perdre la seva riquesa. És un excepcionalisme defensiu en lloc d’ofensiu.

3. La clau de volta: La Tradició Jacksoniana

Per entendre per què Trump connecta amb el passat, cal citar l’historiador i politòleg Walter Russell Mead. Mead divideix la política exterior dels EUA en quatre escoles, i situa Trump dins la Tradició Jacksoniana (en honor a Andrew Jackson).

Segons Mead, Trump ha recuperat aquest “instint” que prefereix una Amèrica forta i aïllada que només intervé quan el seu interès directe està en joc, trencant amb el liberalisme internacionalista de les últimes dècades.

Tot i que els mètodes canvien (de la canonera a l’aranzel), la idea de fons persisteix: la creença que els Estats Units tenen un dret natural a modelar el seu entorn segons els seus propis interessos nacionals, sense necessitat de consens internacional.

Un retorn al segle XIX?

La política de Trump no és una ruptura total amb la història, sinó un retorn a un model de realisme nacionalista que busca realçar la sobirania dels Estats Units en el context internacional. Com indica la historiografia contemporània, l’era globalista ha deixat pas a una nova època de sobiranisme, on els conceptes de 1823 tornen a estar sobre la taula de la Casa Blanca, fet que implica un desvinculament de les dinàmiques de col·laboració internacional que havien estat promovudes durant les dècades passades. Aquesta mudança reflecteix un sentiment creixent entre els ciutadans americans que busquen prioritzar els interessos del seu propi país per sobre dels dictats de les organitzacions internacionals.