Avui, 13 de gener, ens aturem en una data que hauria d’estar marcada en vermell a totes les agendes de les persones que defensen la justícia, la llibertat d’expressió i el compromís intel·lectual.

Ens situem a la França de finals del segle XIX, un país dividit, orgullós i, en aquell moment, tacat per un dels errors judicials més flagrants de la història. El 13 de gener de 1898, el diari L’Aurore va publicar a la seva portada una carta oberta que canviaria el curs de la història política moderna: el cèlebre “J’Accuse…!” (Jo acuso…!) de l’escriptor Émile Zola.

El context: l’Afer Dreyfus

Per entendre la magnitud d’aquest article, hem de parlar de l’Alfred Dreyfus. Dreyfus era un capità de l’estat major francès d’origen jueu que, l’any 1894, va ser acusat falsament d’espiar per a Alemanya. Malgrat la manca de proves sòlides, va ser condemnat per alta traïció, degradat públicament en un acte humiliant i enviat a la presó de l’Illa del Diable, a la Guiana Francesa.

Per què va ser condemnat si era innocent? La resposta és trista però clara: l’antisemitisme i la necessitat de l’exèrcit de trobar un cap de turc. Quan més tard es van descobrir proves que el veritable espia era un altre oficial (Esterhazy), l’estat major francès va preferir encobrir la veritat i mantenir un innocent a la presó per no tacar el “prestigi” de la institució militar.

El crit de Zola: un acte de valentia

Émile Zola, l’escriptor més famós de l’època, no va poder quedar-se de braços plegats davant aquesta injustícia. Sabia que si publicava aquella carta, s’estava jugant la seva carrera, la seva reputació i, fins i tot, la seva llibertat.

En la seva carta, adreçada al president de la República Félix Faure, Zola no utilitza un llenguatge suau. Acusa amb noms i cognoms els generals, els pèrits cal·lígrafs i els tribunals militars d’haver mentit, d’haver falsificat proves i d’haver condemnat un home a propòsit.

“El meu deure és parlar, no vull ser còmplice. Les meves nits estarien turmentades per l’espectre de l’innocent que pateix allà lluny el més espantós dels suplicis per un crim que no ha comès.” — Émile Zola.

L’impacte va ser immediat. Se’n van vendre 300.000 exemplars en poques hores. França es va partir en dos: els dreyfusards (defensors de la veritat i els drets humans) i els antidreyfusards (nacionalistes que prioritzaven l’honor de l’exèrcit per sobre de la justícia).

Per què és important per a nosaltres avui?

Aquesta efemèride és fonamental per als estudiants de secundària per tres motius principals:

1. El naixement de l’intel·lectual modern: Abans de Zola, els escriptors escrivien llibres. A partir de Zola, neix la figura de l’intel·lectual compromès que utilitza el seu prestigi per intervenir en els debats socials i denunciar les injustícies de l’Estat.
2. El poder de la premsa: El “J’Accuse…!” va demostrar que el periodisme pot ser el “quart poder”, capaç d’obligar un govern a revisar les seves accions i de moure l’opinió pública cap a la veritat.
3. La lluita contra el prejudici: El cas Dreyfus ens recorda els perills del racisme i l’antisemitisme institucionalitzat. Ens ensenya que la democràcia és fràgil i que cal defensar els drets de les minories davant les mentides de les majories poderoses.

El desenllaç

Zola va ser condemnat a presó per difamació i va haver de fugir a Anglaterra, però el seu sacrifici no va ser en va. El debat que va obrir va portar, finalment, a la revisió del cas. L’any 1906, Alfred Dreyfus va ser declarat oficialment innocent i reintegrat a l’exèrcit.

Avui, 13 de gener, recordem que una sola veu, armada només amb la veritat i una ploma, pot fer caure els murs de la mentida més alts. En un món on sovint sentim parlar de “postveritat”, l’exemple de Zola és més inspirador que mai.