Avui, 10 de gener, no celebrem una batalla èpica ni la signatura d’un tractat de pau, sinó una efemèride que va canviar per sempre la pell de les nostres ciutats i la vida quotidiana de milions de persones: la inauguració del Metro de Londres.

Tal dia com avui de l’any 1863, s’obria al públic el primer ferrocarril subterrani del món. Tot i que avui ens sembla d’allò més normal baixar unes escales mecàniques i pujar a un vagó, en aquell moment va ser una proesa tecnològica que molts consideraven una bogeria o, fins i tot, una obra del dimoni.

Un Londres al límit del col·lapse

A mitjan segle XIX, Londres era la ciutat més gran i poblada del planeta, el cor de l’Imperi Britànic. Però hi havia un problema greu: els seus carrers estaven totalment col·lapsats. Carruatges de cavalls, carros de mercaderies i milers de vianants compartien unes vies estretes i brutes. El trajecte entre les estacions de tren de la perifèria i el centre financer de la City era un autèntic malson.

Davant d’això, l’advocat Charles Pearson va proposar una idea agosarada: per què no moure els trens per sota de la ciutat? La idea va generar escepticisme. Molts es preguntaven: qui voldria viatjar en un túnel fosc, ple de fum i sota el pes de milers de tones d’edificis?

El repte de la construcció: El “tall i cobert”

La construcció de la primera línia, la Metropolitan Railway, va ser un repte d’enginyeria sense precedents. Com que encara no existien les grans tuneladores modernes, es va utilitzar el mètode de cut-and-cover (tallar i cobrir).

Bàsicament, s’excavava una rasa enorme al mig del carrer, es posaven les vies, s’hi construïen els murs de maó i després es tornava a tapar tot amb un sostre de ferro o maons, refent el carrer a sobre. Això va causar el caos a la superfície durant anys, però el resultat va ser històric.

El primer viatge: fum i èxit.

El 10 de gener de 1863, la línia entre Paddington i Farringdon Street es va obrir oficialment. Aquells primers trens no eren elèctrics; eren locomotores de vapor. Imagineu l’escena: els passatgers viatjaven en vagons de fusta, sovint envoltats d’una boirina de fum i sofre que s’escapava per les obertures de ventilació del túnel.

Tot i les condicions, va ser un èxit immediat. En el seu primer dia de funcionament, prop de 38.000 passatgers van utilitzar el servei. Havien descobert que podien creuar la ciutat en una fracció del temps que trigaven abans. El metro havia nascut per quedar-se.

Per què és important?

Per als estudiants de ciències socials i tecnologia, el naixement del metro (conegut popularment com “The Tube”) és un cas d’estudi fascinant per diverses raons:

1. La Revolució Urbana: El metro va permetre que les ciutats creixessin. Ja no calia viure al costat de la fàbrica o l’oficina; la gent podia viure als suburbis i desplaçar-se ràpidament al centre. Això va donar lloc al concepte de “ciutat dormitori”.
2. L’Enginyeria i el Progrés: Va forçar la creació de noves tecnologies, des de sistemes de ventilació fins a l’electrificació (que arribaria el 1890) i, més tard, el disseny de mapes icònics.
3. Identitat i Disseny: El metro de Londres va crear una iconografia universal (el cercle vermell o “roundel”) i un disseny de mapa esquemàtic, creat per Harry Beck, que encara avui copien tots els metros del món (incloent-hi els de Barcelona, València o Palma).

Una lliçó de visió de futur

Avui, quan agafem el transport públic, utilitzem una infraestructura que és filla d’aquella audàcia victoriana del 10 de gener. Ens ensenya que els grans problemes de les ciutats (com la mobilitat o el canvi climàtic actual) requereixen solucions valentes i innovadores, encara que al principi semblin impossibles.

Així que, la pròxima vegada que baixeu a l’andana i noteu aquell aire fresc que arriba abans que el tren, recordeu que tot va començar un fred matí de gener a Londres, fa més de 160 anys, quan l’home va decidir que el futur de la ciutat estava escrit sota terra.