Avui, 8 de gener, ens desplacem fins a l’any 1918. Mentre Europa estava sumida en el fang i l’horror de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, des de l’altre costat de l’Atlàntic va sorgir una proposta que pretenia canviar per sempre les regles del joc internacional.

El president dels Estats Units, Woodrow Wilson, va comparèixer davant el Congrés per pronunciar un discurs que passaria a la història com el dels “Catorze Punts”. No era només un pla per posar fi a la guerra, sinó un intent visionari (i per a molts, utòpic) de construir un nou ordre mundial basat en la justícia i la cooperació, en lloc de la venjança i la conquesta.

Un món en flames necessitava un mapa

Per als estudiants de secundària que analitzeu la Gran Guerra, recordeu el context: el 1918 el conflicte estava en un punt d’inflexió. Rússia s’havia retirat després de la Revolució Bolxevic, i els Estats Units havien entrat en guerra l’any anterior, aportant recursos frescos als Aliats. En aquest escenari, Wilson va entendre que no n’hi havia prou amb guanyar la guerra; calia guanyar la pau.

L’objectiu de Wilson era evitar que una tragèdia semblant es tornés a repetir. El seu programa de catorze punts proposava una “pau sense victòria”, on ningú fos humiliat excessivament i on es corregissin les causes que havien portat al conflicte.

Els punts clau: Què proposava realment?

Tot i que la llista era extensa, podem agrupar les seves idees més revolucionàries en quatre grans blocs que encara avui ressonen en la política actual:

1. Diplomàcia oberta i transparent: Wilson volia acabar amb els tractats secrets que havien teixit les aliances perilloses abans de 1914. Proposava que els acords internacionals es fessin a la vista del públic.
2. Llibertat i desarmament: Advocava per la lliure navegació pels mars i la reducció d’armaments nacionals “al mínim compatible amb la seguretat interior”. Menys armes, menys perill.
3. L’Autodeterminació dels pobles: Aquest és, potser, el punt que més ha marcat la història contemporània. Wilson defensava que les fronteres d’Europa s’havien de reajustar tenint en compte els desitjos i la identitat dels pobles que hi vivien, especialment dins els imperis que s’estaven desintegrant (com l’Austrohongarès o l’Otomà).
4. La Societat de Nacions: L’últim punt, el més estimat per Wilson, era la creació d’una associació general de nacions que garantís la independència política i la integritat territorial tant dels estats grans com dels petits. Aquest va ser l’embrió de l’actual ONU.

Idealismes vs. Realitats: Què va fallar?

A la classe d’història sovint ens preguntem: si el pla era tan bo, per què va esclatar la Segona Guerra Mundial només vint anys després?

La resposta rau en la distància entre els ideals i la política real (Realpolitik). Les potències europees vencedores, com França i el Regne Unit, havien patit massa i volien que Alemanya pagués un preu molt alt. En el Tractat de Versalles (1919), molts dels punts de Wilson van ser ignorats o modificats per imposar càstigs severs a Alemanya.

A més, el mateix país de Wilson, els Estats Units, va caure en l’aïllacionisme. El Senat nord-americà es va negar a entrar a la Societat de Nacions, deixant l’organisme sense la força necessària per aturar els futurs dictadors.

El 8 de gener de 1918 representa el naixement del liberalisme internacionalista. Wilson ens va ensenyar que la pau no és simplement l’absència de guerra, sinó la presència de mecanismes de diàleg i de respecte mutu.

Per als joves que avui observeu un món amb nous conflictes i tensions geopolítiques, el missatge de Wilson continua sent una lliçó magistral: la pau duradora requereix generositat, renúncia a part del propi orgull nacional i, sobretot, la creença que la cooperació sempre serà més rendible que la confrontació.

Esperem que aquesta efemèride us ajudi a posar context a les vostres lectures sobre la Primera Guerra Mundial i a entendre com, fa més d’un segle, un home va intentar dissenyar un món on les armes callessin per sempre.