Acabem de tornar de les vacances de Nadal i, avui volem viatjar fins a una freda nit d’hivern a la ciutat de Pàdua, l’any 1610. El protagonista? Un home que no necessita gaire presentació: Galileo Galilei.

El 7 de gener de 1610 no és només una data més en l’astronomia; és el dia en què la humanitat, literalment, va començar a veure la realitat amb uns altres ulls. Aquella nit, Galileu va apuntar el seu telescopi —un instrument que ell mateix havia perfeccionat— cap al planeta Júpiter. El que va descobrir va canviar la història de la ciència i la nostra posició en el cosmos per sempre.

Tres “Estrelles” que no ho eren

Quan Galileu va mirar a través de la seva lent cap al gegant gasós, no només va veure el planeta. Va notar la presència de tres petits punts lluminosos que semblaven estar alineats amb ell. Al principi, va pensar que es tractava d’estrelles fixes que es trobaven al fons de l’espai. Però, sent un observador meticulós, va continuar mirant les nits següents.

La sorpresa va ser majúscula: aquells punts es movien, però no de qualsevol manera. Es movien amb Júpiter, canviant de posició respecte al planeta però sense separar-se’n mai. El 13 de gener en va descobrir un quart. Galileu acabava de trobar els satèl·lits que avui coneixem com a llunes galileanes: Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo.

Per què aquest descobriment va ser una “bomba” social?

Podeu pensar: “D’acord, va trobar unes llunes, i què?”. Per als estudiants de Socials, el més interessant no és l’objecte físic, sinó el que això significava per a la societat i el pensament de l’època.

1. El trencament del Geocentrisme: Fins aleshores, la idea imperant (defensada per l’Església i basada en Aristòtil i Ptolemeu) era que la Terra era el centre de tot. Tot —absolutament tot— havia de girar al voltant de la Terra. El descobriment de Galileu provava que hi havia cossos celestes que giraven al voltant d’un altre planeta. Per tant, la Terra no era l’únic centre de moviment.
2. La fi de la “perfecció” celestial: Es creia que els cels eren perfectes i immutables. En observar muntanyes a la Lluna o taques al Sol (com faria poc després), Galileu va demostrar que el cel era tan imperfecte i físic com la Terra.
3. El conflicte entre Fe i Raó: Aquest descobriment va ser el preàmbul del famós procés de la Inquisició contra Galileu. No s’estava discutint només sobre planetes; s’estava discutint qui tenia l’autoritat per dir quina era la veritat: les Sagrades Escriptures o l’observació científica i la prova matemàtica.

El descobriment de Galileu és el certificat de naixement del Mètode Científic Modern. Ja no n’hi havia prou amb el que deien els llibres antics; calia observar, mesurar i demostrar.

Un llegat que encara dura

Galileu va publicar aquestes troballes en un llibret revolucionari anomenat Sidereus Nuncius (El Missatger dels Astres). Aquella publicació va ser l’equivalent a un vídeo viral d’avui dia, però amb un impacte molt més profund: va sacsejar les universitats, les corts reials i les institucions religioses de tot Europa.

Avui, quan mirem el cel o quan enviem sondes a l’espai, estem seguint el camí que aquell home va obrir amb un tub de fusta i dues lents fa més de 400 anys. Per als alumnes de secundària, Galileu és l’exemple perfecte de pensament crític: no acceptar les coses “perquè sempre s’han dit així”, sinó tenir la curiositat de mirar per un mateix i treure’n conclusions basades en fets.

Recordeu: de vegades, un petit canvi en la nostra perspectiva (o un telescopi ben enfocat) pot fer caure tot un sistema de creences obsolet. Si aquesta nit el cel és clar, intenteu buscar Júpiter (és un dels punts més brillants). Penseu que, amb uns binocles senzills, podreu veure el mateix que va veure Galileu aquell 7 de gener de 1610.