Mentre a casa nostra el 5 de gener és una nit d’il·lusió i cavalcades esperant els Reis d’Orient, la història ens recorda que, en aquesta mateixa data de l’any 1968, a l’Europa de l’Est es va encendre una flama d’esperança política que canviaria per sempre la percepció del bloc comunista. Avui parlarem de l’inici de la Primavera de Praga.

Un canvi de rumb inesperat

Tot va començar el 5 de gener de 1968, quan Alexander Dubček, un polític amb una visió renovadora, va ser escollit primer secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia, substituint l’estalinista Antonín Novotný. Aquest canvi no era només un relleu de noms; era el tret de sortida d’un experiment polític fascinant i agosarat conegut com el “socialisme de rostre humà”.

Txecoslovàquia portava vint anys sota un control ferri de la Unió Soviètica. L’economia estava estancada, la censura era asfixiant i la llibertat individual era pràcticament inexistent. L’arribada de Dubček al poder aquell gener va obrir una escletxa de llibertat que ningú esperava enmig de la Guerra Freda.

Què era el “Socialisme de Rostre Humà”?

Els estudiants de secundària sovint em pregunteu: Es pot ser comunista i democràtic a la vegada? Doncs això és exactament el que Dubček i els seus col·laboradors van intentar demostrar. No volien abandonar el socialisme ni tornar al capitalisme salvatge, sinó reformar el sistema des de dins per fer-lo habitable.

Les reformes proposades a partir d’aquell gener incloïen punts que avui ens semblen bàsics, però que aleshores eren revolucionaris:

• Abolició de la censura: Per primera vegada en dècades, els diaris podien criticar el govern i els ciutadans podien expressar-se lliurement.
• Llibertat de moviments: Es va permetre als ciutadans viatjar a l’estranger, incloent-hi els països occidentals.
• Reforma econòmica: Es va començar a donar més autonomia a les empreses i a considerar les necessitats dels consumidors, no només les directrius de l’Estat.
• Pluralisme polític: Tot i mantenir el paper central del Partit Comunista, es va permetre la creació de clubs polítics i organitzacions socials independents.

“La llibertat no és un regal de l’Estat, és un dret que el socialisme ha de garantir per ser digne del seu nom.” — Aquesta era l’essència del pensament que va néixer aquell gener a Praga.

La reacció de Moscou: el final d’un somni.

Malauradament, el que va començar amb un canvi de lideratge el 5 de gener va acabar de manera tràgica uns mesos després. El líder de la Unió Soviètica, Leonid Bréjnev, no veia amb bons ulls aquests “flirtejos” amb la democràcia. Temia que, si Txecoslovàquia tenia èxit, altres països del Bloc de l’Est (com Polònia o Hongria) voldrien seguir el seu exemple, posant en perill el control soviètic.

Això va portar a la formulació de la coneguda Doctrina Bréjnev, que bàsicament deia que l’URSS tenia el dret d’intervenir militarment en qualsevol país socialista si el sistema comunista es veia “amenaçat”.

Així, la nit del 20 al 21 d’agost de 1968, els tancs del Pacte de Varsòvia van entrar a Praga, posant fi per la força a l’experiment de Dubček. Tot i que la resistència dels ciutadans va ser pacífica i exemplar (gent parlant amb els soldats, flors als tancs), la repressió va guanyar la partida a curt termini.

Per què hem de recordar el 5 de gener avui?

Entendre la Primavera de Praga és vital per diverses raons:

1. El valor de la dissidència: Ens ensenya que fins i tot dins dels sistemes més rígids, sempre hi ha persones que busquen la millora i la llibertat.
2. La geopolítica de la por: Mostra com les grans potències de la Guerra Freda prioritzaven el control dels seus “patis del darrere” per sobre dels drets humans.
3. Llegat històric: Tot i que la Primavera de Praga va ser esclafada, la seva llavor va romandre. Molts dels ideals de 1968 van ressorgir l’any 1989 amb la Revolució de Vellut, que finalment va portar la democràcia real a Txecoslovàquia de la mà de figures com Václav Havel.

Aquest 5 de gener, mentre prepareu les sabates per als Reis, dediqueu un moment a recordar aquells joves estudiants de Praga que, fa més de mig segle, varen somiar que un món més lliure i just era possible sense renunciar a la solidaritat social.