Avui ens traslladem exactament a l’any 1492. Per a molts, aquest any només sona a “l’arribada de Colom a Amèrica”, però el que va passar aquell matí d’hivern a les portes de Granada va canviar el curs de la història europea per sempre.

El final d’un setge de deu anys

La caiguda del Regne Nassarita de Granada no va ser un fet aïllat ni sobtat. Va ser el resultat d’una guerra de desgast que va durar deu anys. Els Reis Catòlics, Isabel i Ferran, havien posat tot el seu esforç bèl·lic i econòmic per conquerir l’últim reducte de poder musulmà a la península.

Després de mesos de bloqueig i fam dins les muralles de l’Alhambra, l’últim sultà, Boabdil (conegut com “el Noi”), va entendre que la resistència era impossible. El 2 de gener de 1492, Boabdil va sortir de la ciutat per lliurar les claus de l’Alhambra als Reis Catòlics.

Diu la llegenda (més literària que històrica, segurament) que, mentre s’allunyava i mirava per darrera vegada la seva ciutat des del turó que avui anomenem “El Suspiro del Moro”, Boabdil va plorar. La seva mare, l’Aixa, li va dir la famosa frase: “No ploris com una dona el que no has sabut defensar com un home”. Una frase que reflecteix la duresa i el masclisme de l’època, però que il·lustra el dramatisme del moment.

Les Capitulacions: unes promeses trencades

El que fa que aquesta efemèride sigui tan interessant per a nosaltres, estudiants de ciències socials, no és només la victòria militar, sinó el que va passar després. En el moment de la rendició, es van signar les Capitulacions de Granada. En aquest document, els Reis Catòlics prometien coses que avui ens semblarien molt modernes:

• Respecte a la religió islàmica dels habitants.
• Conservació de les seves lleis i costums.
• Manteniment de les seves propietats i llengua.

Malauradament, la realitat va ser molt diferent. Pocs anys després, la pressió de l’Església (personificada en el cardenal Cisneros) va portar a conversions forçoses, la crema de llibres en àrab i, finalment, a la rebel·lió dels moriscos i la seva posterior expulsió. Aquella “tolerància” inicial es va esvair en favor de la unificació religiosa forçada.

Entendre el 2 de gener de 1492 ens permet analitzar conceptes clau que encara avui són vigents:

1. La fi de l’edat mitjana: Per a molts historiadors, la caiguda de Granada marca, juntament amb el descobriment d’Amèrica, el pas cap a l’edat moderna.
2. L’Estat Modern: Isabel i Ferran van utilitzar la conquesta de Granada com una eina per consolidar el seu poder i crear una estructura d’estat autoritari i centralitzat.
3. L’herència cultural: al-Àndalus va durar gairebé 800 anys. La seva petjada en la nostra llengua, arquitectura, agricultura (els sistemes de reg!) i gastronomia és gegantina. Negar el 2 de gener és negar una part de la nostra pròpia identitat cultural híbrida.
4. La convivència vs. la intolerància: Ens convida a reflexionar sobre com les societats gestionen la diversitat. Granada va ser un exemple de convivència durant segles, però també de com la política pot destruir aquesta pau en favor d’una ideologia única.

Una data per a la reflexió

Actualment, el 2 de gener se celebra a Granada la “Festa de la Toma”. És una celebració que genera debats intensos: alguns la veuen com una festa d’identitat i d’altres com un recordatori d’una intolerància que va acabar amb la riquesa cultural de la Hispània musulmana i jueva (recordem que els jueus també van ser expulsats aquell mateix 1492).

El 2 de gener de 1492 no va ser només el final d’una guerra; va ser el punt d’inflexió que va permetre a la Corona de Castella i d’Aragó mirar cap a l’Atlàntic, finançar el viatge de Colom i canviar el mapa del món per sempre.