Avui ens traslladem a l’edat mitjana profunda per reviure un dels episodis més dramàtics, violents i transcendents de la història europea. El 29 de desembre de 1170, l’interior de la Catedral de Canterbury es va tenyir de sang en un acte que canviaria per sempre la relació entre el poder polític i el poder religiós. Parlem de l’assassinat de Thomas Becket.

Dos amics destinats a enfrontar-se

Per entendre què va passar aquell fatídic capvespre de desembre, hem de conèixer els protagonistes: el rei Enric II d’Anglaterra i Thomas Becket. Curiosament, no sempre van ser enemics. De fet, van ser grans amics. Enric II, un rei enèrgic que volia unificar i controlar el seu regne, va nomenar Becket com a Canceller i, més tard, va forçar el seu nomenament com a arquebisbe de Canterbury.

El pla del rei era perfecte (o això creia ell): col·locar el seu millor amic al capdavant de l’Església anglesa per poder controlar-la des de dins. Però, un cop Becket va ser consagrat, va viure una transformació radical. Va passar de ser un cortesà amant del luxe a ser un asceta compromès amb la defensa dels drets de l’Església davant les ingerències de la corona.

El punt de ruptura: Les Constitucions de Clarendon.

El conflicte va esclatar per una qüestió de jurisdicció: Qui ha de jutjar els membres del clergat que cometen delictes? El rei volia que fossin jutjats pels tribunals seculars (els del rei), mentre que Becket insistia que només els tribunals eclesiàstics tenien aquesta autoritat.

Aquest xoc no era només una baralla personal; era una lluita pel control total de l’estat. Després d’anys d’exili de Becket a França i d’intents de reconciliació fallits, la tensió va arribar al seu límit el desembre de 1170. Segons diu la llegenda, un Enric II enfurismat va cridar davant la seva cort:

“Qui em lliurarà d’aquest sacerdot turbulent?” (O, segons altres versions: “Quins servidors tan mandrosos i covards tinc, que permeten que el seu senyor sigui tractat amb tal menyspreu per un clergue de baixa estirp!”).

La tragèdia de Canterbury

Quatre cavallers del rei —Reginald FitzUrse, William de Tracy, Hugh de Morville i Richard le Breton— van prendre les paraules del monarca literalment. Van cavalcar fins a Canterbury i, el 29 de desembre, van entrar a la catedral armats.

Becket estava preparant-se per a les vespres. Malgrat les advertències dels monjos, es va negar a tancar les portes del temple, afirmant que “una església no és una fortalesa”. Els cavallers el van trobar prop de l’altar i, després d’una forta discussió, el van assassinar brutalment a cops d’espasa. El cop final va ser tan violent que, segons les cròniques, la fulla es va trencar contra el terra de pedra de la catedral.

Conseqüències i llegat històric

L’assassinat va commocionar tot el món cristià. Enric II, aclaparat per la culpa i la pressió del Papa, va haver de fer una penitència pública humiliant, deixant-se assotar pels monjos a la mateixa catedral on havia mort el seu antic amic.

1. Santificació immediata: Només tres anys després de la seva mort, Becket va ser canonitzat. Canterbury es va convertir en un dels centres de pelegrinatge més importants d’Europa (d’aquí neixen els famosos Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer).
2. Límit al poder reial: El rei no va aconseguir el control total sobre l’Església que desitjava. Aquest esdeveniment va demostrar que hi havia poders i lleis que fins i tot un monarca absolutista havia de respectar.
3. Lliçó de dret: aquest cas és l’exemple perfecte del conflicte entre les lleis de l’Estat i les de les institucions religioses, un debat que, amb diferents formes, ha durat segles.

L’efemèride del 29 de desembre ens recorda que la història no només es fa amb grans batalles, sinó també amb gestos d’insubmissió i les tràgiques conseqüències dels malentesos entre el poder i la consciència.