Avui viatgem enrere en el temps, concretament al 23 de desembre de 1783, un dia que potser no té el mateix ressò mediàtic que altres grans efemèrides, però que amaga una de les lliçons més profundes sobre el concepte de poder i democràcia en la història moderna. Parlem de la “Gran Renúncia” de George Washington.

Un triomf agredolç

Per entendre la magnitud d’aquest fet, cal situar-nos: la Guerra d’Independència dels Estats Units havia finalitzat oficialment amb el Tractat de París al setembre d’aquell mateix any. Les Tretze Colònies s’havien alliberat del domini britànic i George Washington, el Comandant en Cap de l’Exèrcit Continental, era, sense exagerar, l’home més important i venerat d’Amèrica.

Washington no era només un líder militar; era el símbol de la victòria, la personificació de la resistència i l’heroi de la nova nació. Després d’anys de guerra, victòries gairebé impossibles i un lideratge inqüestionable, tenia a les seves mans una oportunitat històrica: la de perpetuar el seu poder.

La història estava plena d’exemples de generals victoriosos que, un cop acabada la guerra, es convertien en dictadors, reis o emperadors. Penseu en Cèsar, Cromwell o, més tard, Napoleó. El camí del poder absolut estava ben asfaltat i, en un país nou sense un govern central fort i amb un exèrcit que li era totalment fidel, ningú hauria qüestionat seriosament que Washington assumís una corona.

L’acte que va canviar la Història

Però Washington era diferent. El 23 de desembre de 1783, davant el Congrés dels Estats Units reunit a Annapolis, Maryland, George Washington va realitzar un gest que va commoure els presents i va establir un precedent immutable per a la democràcia americana i, per extensió, per al món occidental:vVa dimitir.

Amb una solemnitat imponent, Washington es va acostar a la presidència del Congrés (aleshores ocupada per Thomas Mifflin) i va lliurar la seva dimissió de la Comissió com a Comandant en Cap. Les seves paraules, plenes d’humilitat i convicció republicana, van ser contundents:

“Havent acabat la tasca encomanada i havent-me acomplert en la independència del nostre país, ara renuncio a la meva ocupació pública i em retiro a la vida privada amb el mateix plaer que fins ara he exercit les funcions amb les quals m’heu honrat.”
(Paràfrasi de les seves paraules originals).

La reacció va ser de profunda emoció. Testimonis de l’època van descriure l’escena amb llàgrimes i un silenci gairebé religiós. El rei George III d’Anglaterra, quan es va assabentar de la renúncia, es diu que va quedar meravellat: “Si fa això,” va comentar, “serà l’home més gran del món.”

Per què és tan important?

Aquest acte, aparentment simple, és la clau de volta de la República Americana. La renúncia de Washington va ser una declaració de principis que va afirmar, de manera pràctica i inqüestionable, la supremacia del poder civil sobre el poder militar.

1. Rebuig de la dictadura: Va rebutjar obertament la possibilitat de convertir-se en un governant perpetu o militar. Va demostrar que el lideratge en la nova república no residiria en la força de les armes, sinó en el consentiment dels governats, expressat a través dels seus representants civils (el Congrés).
2. Afirmació del sistema pepublicà: Washington va actuar com un ciutadà, no com un monarca. Va complir amb la seva tasca, va lliurar els comptes i va tornar a casa. Aquest era el model de ciutadà republicà que els fundadors admiraven: el soldat-ciutadà, com Cincinnatus de l’antiga Roma, que deixa l’arada per defensar la pàtria i, un cop salvada, hi torna sense reclamar glòries ni privilegis.
3. Establiment d’un precedent: Va establir el precedent que, fins avui, és innegociable als Estats Units: el líder militar, per molt reeixit que sigui, ha de sotmetre’s a l’autoritat electa. Això va ser crucial per donar confiança als ciutadans que la seva nova nació no cauria en el cicle de tiranies militars que tant havien patit.

L’home torna a casa

Després de la renúncia, Washington va abandonar Annapolis i es va dirigir a la seva llar, Mount Vernon, per passar Nadal. El desig de tornar a la seva vida com a pagès, i el seu rebuig al poder absolut, no només va fonamentar la seva llegenda, sinó que va donar ànima al projecte americà. Però aquesta renúncia a la política va ser breu, ja que més tard com saber arribaria a ser el president dels Estats Units d’Amèrica (1789-1797).

És cert que sis anys més tard seria cridat de nou al servei públic per convertir-se en el primer president dels Estats Units, però fins i tot aleshores, en renunciar voluntàriament després de dos mandats, tornaria a reforçar la lliçó del 23 de desembre de 1783: el poder és temporal, la República és eterna, i cap home és indispensable.

La Gran Renúncia és, doncs, una efemèride que ens parla de la importància de la moderació, la responsabilitat cívica i, sobretot, de la necessitat de posar les institucions per sobre de les ambicions personals. És un recordatori potent, especialment per a nosaltres que estudiem i vivim en democràcies, que el veritable heroisme rau sovint a saber quan i com renunciar al poder.