Avui, 18 de desembre, no recordem només l’inici del compte enrere per a les festes, sinó que commemorem un dia immensament important per a la història de la humanitat i la lluita pels drets civils: l’aprovació i ratificació de la Tretzena Esmena de la Constitució dels Estats Units el 18 de desembre de 1865.

Aquest dia marca oficialment l’abolició de l’esclavatge i la servitud involuntària (excepte com a càstig per un crim) a tot el territori nord-americà. Però, què vol dir això exactament? I per què va ser necessària una esmena constitucional per posar fi a una pràctica tan inhumana?

El llarg camí cap a la llibertat: Un conflicte de principis.

Per entendre la magnitud d’aquesta efemèride, hem de viatjar al segle XIX, un període d’enormes tensions als Estats Units. El país estava dividit en dues realitats profundament diferents.

• El Nord (la Unió): Una economia industrialitzada amb una cultura progressivament abolicionista (contrària a l’esclavatge).
• El Sud (la Confederació): Una economia basada majoritàriament en l’agricultura (especialment cotó i tabac) que depenia completament del treball forçat i no remunerat de milions de persones esclavitzades, la majoria descendents d’africans.

Malgrat que la Declaració d’Independència (1776) afirmava que “tots els homes són creats iguals”, aquesta veritat era paper mullat per a la població negra. Durant dècades, els estats del sud van defensar l’esclavatge com un dret i una necessitat econòmica, i la Constitució original, tot i no utilitzar la paraula “esclavatge”, incloïa clàusules que la protegien, com la que comptava els esclaus com a tres cinquenes parts d’una persona per al càlcul de la representació al Congrés.

La tensió entre aquests dos mons va esclatar l’any 1861 amb l’inici de la Guerra Civil Americana (1861-1865). Més que un conflicte territorial o econòmic, va ser, en el fons, una guerra sobre el futur de l’esclavatge al país.

Abraham Lincoln i la proclamació d’emancipació

Una figura central en aquesta història és, sens dubte, Abraham Lincoln, el 16è president dels Estats Units.

El 1863, enmig de la guerra, Lincoln va emetre la Proclamació d’Emancipació. Atenció, però, perquè aquest document no va alliberar immediatament tots els esclaus! La Proclamació va ser una estratègia de guerra: només declarava lliures els esclaus dels estats de la Confederació que estaven en rebel·lió contra la Unió. No afectava els esclaus dels estats fronterers lleials a la Unió (com Kentucky o Missouri). El seu efecte immediat va ser pràcticament nul en el territori rebel, però va ser una fita moral fonamental, ja que va transformar la guerra, a ulls del món, en una lluita oficial per la llibertat i va permetre l’allistament de soldats negres a l’Exèrcit de la Unió.

Sabíeu que… Després de la Proclamació, milers de persones esclavitzades van fugir de les plantacions del Sud i es van unir a les tropes de la Unió, convertint-se en una força militar decisiva en el conflicte.

El cop de gràcia: La Tretzena Esmena (1865)

La Proclamació d’Emancipació era una ordre executiva, la qual cosa significava que un futur president o una decisió judicial la podia revertir. Per assegurar que l’abolició fos permanent i total a tots els Estats Units, calia una modificació constitucional. Aquí és on entra en joc la Tretzena Esmena.

La resolució per proposar l’esmena va ser aprovada pel Senat l’abril de 1864 i per la Cambra de Representants el gener de 1865, en un vot dramàtic que va ser immortalitzat en la pel·lícula Lincoln de Steven Spielberg.

La clau, però, no era només l’aprovació del Congrés, sinó la ratificació per part de tres quartes parts dels estats. Després de la victòria de la Unió i la rendició de la Confederació l’abril de 1865, el procés de reconstrucció va forçar els antics estats rebels a acceptar l’abolició.

Finalment, el 18 de desembre de 1865, el secretari d’Estat William H. Seward va certificar que la Tretzena Esmena havia estat ratificada pel nombre requerit d’estats (27 dels 36 existents), i entrava en vigor a tot el país.

El Text, breu i poderós: La secció 1 de la Tretzena Esmena diu: “Ni l’esclavatge ni la servitud involuntària, excepte com a càstig per un crim on el partit hagi estat degudament condemnat, existiran als Estats Units, ni en cap lloc subjecte a la seva jurisdicció.”

L’herència de la lluita: més enllà de 1865

La ratificació de la Tretzena Esmena va ser una victòria monumental, però va ser només el primer pas. Els historiadors ensenyen que la fi legal de l’esclavatge no va significar la fi del racisme ni de la discriminació. De fet, l’Esmena mateixa contenia una escletxa: la clàusula que permetia la “servitud involuntària… com a càstig per un crim”. Al Sud, això va conduir a la creació dels anomenats “codis negres” i a lleis que criminalitzaven conductes menors de la població negra (com la vagància), forçant-los a la presó i, a través de sistemes de lloguer de mà d’obra reclusa (convict leasing), a treballar forçadament, reproduint una forma d’esclavatge sota una disfressa legal. A més, els estats del sud van imposar les lleis de segregació racial conegudes com a “Lleis de Jim Crow”.

Van caldre cent anys més, amb el Moviment pels Drets Civils de les dècades de 1950 i 1960, liderat per figures com Martin Luther King Jr., Rosa Parks i tants altres, per desafiar i desmantellar aquesta segregació i les barreres legals. La Quinzena Esmena (dret a vot per a homes negres) i, posteriorment, les Lleis de Drets Civils de 1964 i de Dret a Vot de 1965 van ser necessàries per intentar, de nou, fer realitat la promesa d’igualtat.

La història de la Tretzena Esmena ens ensenya una lliçó crucial: les lleis poden canviar molt ràpidament, però les actituds i els sistemes socials basats en la injustícia són molt més resistents. El 18 de desembre és un dia per celebrar una llibertat guanyada amb sang i suor, però també és un recordatori que la lluita per la veritable igualtat i justícia continua activa avui dia, a tots els racons del món.

Que aquesta efemèride serveixi d’inspiració per a tots vosaltres. Recordeu que els grans canvis històrics són possibles quan les persones de bona voluntat s’uneixen per desmantellar sistemes de repressió, per molt arrelats que semblin.