La recent estrena de la sèrie ENA a TVE i la publicació de la biografia de Joan Carles I han tornat a posar en el focus mediàtic la figura de la reina Victòria Eugènia de Battenberg (Ena) i, amb ella, la presència de l’hemofília a la Casa Reial espanyola.

Aquesta malaltia genètica, coneguda històricament com la malaltia dels reis, no només va afectar directament diversos membres dels Borbons, sinó que també va tenir un paper inesperat en la línia de successió i, indirectament, en la història política recent d’Espanya.

L’hemofília i el seu origen real

L’hemofília és un trastorn de la coagulació de la sang lligat al cromosoma X, la qual cosa significa que les dones solen ser-ne portadores sense patir la malaltia, mentre que els homes, amb un sol cromosoma X, la pateixen.

La introductora del gen de l’hemofília a gairebé totes les monarquies europees va ser la reina Victòria del Regne Unit.

L’origen familiar de l’hemofília reial cal cercar-lo en el fill mascle de la reina Victòria, el Príncep Leopold, Duc d’Albany, va patir hemofília i va morir a trenta anys per una hemorràgia cerebral després d’una caiguda. Va ser significatiu en l’àmbit personal i familiar, ja que va obligar la reina a fer arranjaments especials per al seu fill. No obstant això, com que Leopold no estava en la línia de successió directa al tron (era el quart fill), la seva mort no va canviar la línia reial principal, que va passar pel seu germà, Eduard VII. Per tant, l’impacte va ser dinàstic i social, no d’Estat.

Els membres dels Borbons afectats

La neta de la reina Victòria d’Anglaterra, la princesa Victòria Eugènia de Battenberg (més coneguda com a Ena), es va casar amb el rei Alfons XIII d’Espanya el 1906. Ella va ser qui va transmetre el gen a la branca espanyola dels Borbons. Dels sis fills que van tenir Alfons XIII i Victòria Eugènia, dos homes varen patir la malaltia i dues dones van ser portadores:

Membre	Relació amb Alfons XIII i Victòria Eugènia	Afectació per l’Hemofília
Alfons de Borbó i Battenberg	Fill primogènit i Príncep d’Astúries	Pati la malaltia (Hemofília greu). Va morir prematurament a causa d’un accident de trànsit que es va agreujar per la seva condició.
Gonçal de Borbó i Battenberg	Sisè fill (l’últim)	Pati la malaltia. Va morir jove a causa de les ferides d’un accident de trànsit.
Beatriu de Borbó i Battenberg	Filla	Portadora del gen.
Maria Cristina de Borbó i Battenberg	Filla	Portadora del gen.

El coneixement que l’hemofília es transmetia per la línia femenina va posar una pressió immensa sobre les netes de la Reina Victòria que eren possibles portadores asimptomàtiques del gen. La reina Ena va ser culpada directament per Alfons XIII i la cort espanyola de portar la “malaltia dels reis” i de “contaminar” la sang dels Borbó, tot i que el rei no podia saber abans del casament si ella era o no portadora (el gen havia saltat una generació prèviament).

Aquesta culpa va destruir el matrimoni. El rei Alfons XIII, frustrat per tenir dos fills hemofílics i un fill sord (l’infant Jaume), va deixar d’estimar la seva esposa i va recórrer a una vida de relacions extramatrimonials. La fractura matrimonial va ser pública i va generar un gran patiment personal a Ena, contribuint al seu aïllament a la cort espanyola. La separació de facto de la parella reial va contribuir a una imatge de decadència i inestabilitat emocional de la monarquia Borbó just abans de la proclamació de la Segona República el 1931.

El príncep Alfons era l’hereu directe (Príncep d’Astúries), però la seva malaltia i els seus matrimonis desiguals el van obligar a renunciar als seus drets dinàstics. La mort prematura de l’infant Gonçal per la mateixa causa, sumada a la sordesa de Jaume, va deixar el quart fill, Joan de Borbó i Battenberg, com l’únic fill mascle sa i, per tant, el legítim hereu als drets dinàstics, amb el títol de Comte de Barcelona.

Quan el dictador Francisco Franco va decidir designar un successor a títol de rei, la seva tria va recaure en el net d’Alfons XIII, Joan Carles de Borbó, saltant-se el seu pare, Joan de Borbó, qui era el successor dinàstic immediat. Encara que l’hemofília no va ser la causa directa de la decisió de Franco, el fet que Joan de Borbó fos l’hereu gràcies a les malalties dels seus germans va ser un pas previ que va configurar tota la situació.

La caiguda dels Romànov (Rússia)

El cas espanyol no és l’únic. El cas més dramàtic i políticament influent és, sense dubte, el de la dinastia Romànov.

La tsarina Alexandra Fiódorovna (nascuda Alix de Hesse), neta de la reina Victòria i germana de la reina Victòria Eugènia d’Espanya, també era portadora del gen. La Tsarina Alexandra ja era profundament impopular a Rússia per ser alemanya i per la seva naturalesa reservada i mística.

El seu únic fill i hereu, el Tsarevitx Aleix (nascut el 1904), va patir la malaltia. Era l’últim Romànov mascle i l’esperança de la dinastia. La preocupació per la salut d’Aleix era una obsessió absoluta i un secret d’Estat per als seus pares, el tsar Nicolau II i la tsarina Alexandra. La incapacitat de la ciència mèdica de l’època per tractar eficaçment els episodis d’hemorràgia d’Aleix sumia la família en la desesperació.

L’hemofília d’Aleix va obrir la porta d’entrada per a Rasputin (camperol siberià, va demostrar ser l’únic capaç d’alleujar o aturar la malaltia, negant l’aplicació de l’aspirina). El seu ascens va minar fatalment la credibilitat i l’autoritat de la monarquia Romànov, contribuint directament al descontentament que va explotar amb la Revolució Russa de 1917. Sense la malaltia, la figura de Rasputin probablement mai no hauria tingut un paper tan decisiu en la política russa.

L’hemofília i les altres cases reials

La malaltia va afectar altres branques secundàries reials, generant una constant pèrdua de membres. A més d’Espanya i Rússia, el gen de la Reina Victòria es va estendre a altres cases reials, tot i que amb menys impacte directe en la gran política de l’Estat.

La mort prematura del Príncep Leopold, Duc d’Albany, als 30 anys, va obligar a la seva esposa, Helena, a criar el seu fill, Carles Eduard (el futur Duc de Saxònia-Coburg i Gotha), sense pare. Això no va alterar la successió britànica, però va demostrar la vulnerabilitat extrema dels homes afectats i va sembrar la por dins de la família.

Un altre exemple seria precisament la filla del Príncep Leopold, Alice d’Albany, que era portadora del gen i es va casar a la Casa de Saxe-Coburg i Gotha. Però un altre llinatge clau va ser el de la filla de Victòria, la Princesa Alícia, que es va casar amb la Casa de Hesse i el Rin (Alemanya).

Dos dels seus fills, els Prínceps Frederic i Ernest (germans d’Alexandra de Rússia i de Victòria Eugènia d’Espanya), també varen patir la malaltia. Frederic va morir molt jove després de caure per una finestra. Aquests casos van contribuir a la tristor familiar i la desconfiança cap al matrimoni de portadores, però van passar principalment en línies secundàries o en monarquies menys centrals, de manera que no van alterar esdeveniments geopolítics com la caiguda del tsarisme.

El dilema de les princeses portadores

Així al masclisme dels matrimonis concertats se li ha d’afegir que les preinceses portadores del gen es van convertir en actius dinàstics perillosos. Un matrimoni amb elles era una aposta arriscada.

A les monarquies europees es va començar a sospitar de les princeses d’ascendència Victòria (especialment les filles de portadores conegudes), fent més complicat trobar-los matrimonis amb altes cases reials. La necessitat de casar-se amb un príncep d’un altre regne, combinada amb el risc genètic, va crear una subtil tensió diplomàtica i matrimonial.

En resum, l’hemofília no només va matar hereus, sinó que va actuar com un verí social i emocional a les corts: va destruir matrimonis reials clau (Espanya, Rússia) i va provocar que les mares fossin injustament estigmatitzades, cosa que finalment va debilitar la imatge i l’estabilitat interna d’aquestes monarquies en moments crucials de la història.