Avui, viatjam al passat, concretament a un fred dia de desembre que va resultar ser molt càlid per a l’autogovern català: el 6 de desembre de 1932. Per què aquesta data és tan important? Doncs perquè aquell dia es va constituir, de manera solemne i oficial, el Parlament de Catalunya a Barcelona, un esdeveniment que va ser la culminació d’un llarg camí cap a la recuperació de les institucions pròpies.

Després de més de 200 anys sense poder decidir les seves pròpies lleis i sense tenir una Cambra de representació pròpia —des dels fatídics decrets de Nova Planta de 1714—, Catalunya tornava a tenir el seu Parlament! Això no és només una efemèride, és un autèntic renaixement polític i social que mereix ser estudiat i recordat.

Un somni fruit de la II República

Per entendre la magnitud d’aquest dia, cal situar-se en el context. Estem en plena Segona República Espanyola (1931-1939), un període d’intenses transformacions i d’una gran efervescència democràtica. La República havia obert la porta a les aspiracions d’autogovern de diverses regions, i Catalunya va ser la primera a aprofitar-ho.

Només dos dies després de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Francesc Macià, va proclamar l’Estat Català dins la Federació Ibèrica. Tot i que aquesta iniciativa es va haver de renegociar amb el govern provisional de Madrid, va ser l’impuls definitiu. Aquesta negociació va portar a l’aprovació d’un text clau: l’Estatut d’Autonomia de 1932, conegut popularment com l’Estatut de Núria.

L’Estatut de Núria es va aprovar a Madrid el 9 de setembre de 1932, i era una fita històrica. Va atorgar a Catalunya competències en àmbits tan vitals com l’ensenyament, la sanitat i el dret civil. Però un Estatut és només el mapa; el 4 de desembre de 1932 es va posar en marxa el motor que el faria funcionar: el Parlament.

L’acte fundacional del 4 de desembre

El 4 de desembre de 1932, els 85 diputats electes del nou Parlament es van reunir per primera vegada al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat (la seva seu actual, al parc de la Ciutadella, encara no estava disponible). L’ambient era de joia i solemnitat. Aquests diputats, escollits a les urnes, representaven la pluralitat d’una societat moderna i polititzada. La força majoritària va ser ERC, però també hi havia representants de la Lliga Regionalista, Unió Socialista de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya i d’altres formacions.

L’acte va ser senzill però profundament simbòlic. La tasca immediata era elegir el president de la Cambra. Després de les votacions, Lluís Companys (també d’ERC) va ser elegit com el primer president del nou Parlament.

Companys, amb la seva oratòria vibrant, va dirigir-se a la Cambra amb un discurs que reflectia la il·lusió i la responsabilitat del moment. L’elecció del president del Parlament obria el camí perquè l’endemà, 5 de desembre, els diputats elegissin el primer president de la Generalitat estatutària, que seria Francesc Macià.

Aquesta seqüència d’esdeveniments —eleccions, aprovació de l’Estatut, constitució del Parlament i elecció del president— va ser la demostració d’una democràcia que es posava en marxa amb totes les de la llei. Per a molts catalans, era el final de l’excepcionalitat i l’inici de la normalitat política.

El 4 de desembre de 1932 és molt més que una data en un llibre. És la data que ens recorda que les generacions anteriors van lluitar per bastir un espai democràtic on les aspiracions nacionals poguessin tenir una veu i una via legal per manifestar-se. La primera sessió del Parlament de Catalunya és un episodi vibrant de la nostra història, que va omplir d’esperança un país sencer.