Avui, el nostre viatge en el temps ens porta a la Viena imperial, a un fred vespre de fa més de dos segles. La data és el 5 de desembre de 1791, un dia que va marcar un punt d’inflexió no només en la història de la música, sinó en la cultura universal: la mort de Wolfgang Amadeus Mozart.

Aquesta efemèride és l’ocasió perfecta per a reflexionar sobre el llegat d’un compositor prodigiós, la seva curta vida i el misteri que envolta les seves últimes composicions, especialment la seva obra més cèlebre i inacabada: el Rèquiem.

Un meteorit a l’era clàssica

Wolfgang Amadeus Mozart (1756–1791) va ser, sense cap mena de dubte, un dels talents més grans i primerencs de la història. Des de la seva infància a Salzburg, la seva vida va ser una successió de viatges, actuacions i composicions. Va ser un nen prodigi que va començar a compondre amb només cinc anys i a fer gires per les corts europees, meravellant reis i aristòcrates amb la seva destresa al teclat i el violí.

El període clàssic (aproximadament 1750–1820) va ser una època de claredat, equilibri i estructura en l’art, i Mozart va portar aquests principis a la màxima expressió. En només trenta-cinc anys de vida, va escriure més de 600 obres, abraçant tots els gèneres musicals de l’època:

• Òperes: Les noces de Fígaro, Don Giovanni, La flauta màgica.
• Simfonies: 41 obres mestres que van fixar l’estàndard del gènere.
• Concerts: Obres fonamentals per a piano i per a altres instruments.
• Música de cambra: Quartets de corda i sonates d’una complexitat i bellesa sense precedents.

La seva música es caracteritza per una melodia captivadora, una harmonia rica i una capacitat extraordinària per a expressar l’alegria més brillant (Joia) i la malenconia més profunda (Pathos) de l’experiència humana.

Els últims mesos i el més gran enigma

Els últims mesos de 1791 van ser increïblement productius per a Mozart, però van estar marcats per una creixent malaltia i angoixa financera. Va estrenar amb èxit dues de les seves obres més importants: l’òpera La clemenza di Tito i l’òpera alemanya La flauta màgica (estrenada el 30 de setembre de 1791).

Però el que realment defineix el seu final és el Rèquiem en Re menor (K. 626).

Mozart va rebre l’encàrrec d’aquesta missa de difunts d’un emissari misteriós, que després es va saber que era el Comte Franz von Walsegg, qui volia fer-lo passar com a propi en honor a la seva esposa difunta. Mozart, malalt i possiblement delirant, va arribar a creure que estava component la seva pròpia missa de difunts.

La pressió, la malaltia i la seva obsessió amb l’obra van consumir-lo. Va morir el 5 de desembre, a les 00:55 hores, amb només una part del Rèquiem acabada.

La mort: misteri i mite

La causa exacta de la mort de Mozart continua sent un debat obert. El diagnòstic oficial de l’època va ser “febre militar aguda” (terme genèric que s’aplicava a diverses malalties amb erupció i inflamació). Els símptomes descrits inclouen inflor de mans i peus, febre alta i vòmits, que avui dia podrien indicar una insuficiència renal o una infecció estreptocòccica.

Però la manca de certeses va alimentar immediatament el mite de l’enverinament.

• Antonio Salieri: La llegenda més popular, immortalitzada per l’obra de teatre i pel·lícula Amadeus, és que Mozart va ser enverinat pel seu rival, el compositor de la cort Antonio Salieri, per gelosia. Malgrat que Salieri mateix va patir el turment d’aquesta acusació, la majoria d’historiadors i metges actuals consideren aquesta teoria infundada i dramàtica.
• El tractament mèdic: Una hipòtesi més moderna és que el tractament mèdic de l’època, possiblement a base de mercuri, podria haver agreujat la seva malaltia o fins i tot haver-li causat la mort.

El que sí que és cert és que va ser enterrat l’endemà en una fossa comuna (tal com era habitual per als ciutadans de la seva classe social a Viena en aquella època) i la seva ubicació exacta és desconeguda. Aquest final poc digne per a un geni tan immens només va fer créixer la llegenda.

El Rèquiem: més que música

Després de la seva mort, la seva esposa Constanze va encarregar a l’alumne de Mozart, Franz Xaver Süssmayr, que completés la partitura. Süssmayr ho va fer basant-se en les notes i els esborranys del mestre.

El Rèquiem és, per tant, una obra doble: una col·laboració pòstuma que ens arriba com el darrer alè musical de Mozart. La música és densa, fosca i profundament emotiva, especialment el commovedor Lacrimosa, del qual només va escriure els vuit primers compassos abans de morir. Sentir aquesta obra és entendre el geni que va morir mentre intentava acabar-la.