Avui, 3 de desembre, no recordem només una data qualsevol, sinó una d’aquelles efemèrides que ens recorden fins on pot arribar la tenacitat, la brillantor i, diguem-ho clar, la gosadia humana. Ara que el concepte de trasplantament d’òrgans està relativament normalitzat, potser ens costa imaginar el que va significar un esdeveniment com el del primer trasplantament de cor amb èxit dut a terme per l’equip del cirurgià sud-africà Christiaan Barnard a Ciutat del Cap, l’any 1967.

Aquesta gesta no va ser només una proesa tècnica; va ser un abans i un després que va obrir les portes a una nova era de la medicina. Va ser un moment de vertigen ètic, de debat social intens i, sobretot, una onada d’esperança per a milions de pacients amb malalties cardíaques terminals arreu del planeta.

El bloc operatori: Un escenari de risc i geni.

El lloc de l’acció va ser l’Hospital Groote Schuur de Ciutat del Cap. L’home al capdavant era Christiaan Barnard, un cirurgià jove, carismàtic i amb un talent indiscutible. Però la seva no va ser una idea espontània. Darrere d’aquesta operació hi havia anys d’investigació intensiva, sobretot en models animals, i el coneixement acumulat de grans cirurgians que l’havien precedit. Cal esmentar figures clau que van treballar en les tècniques de conservació d’òrgans i en la connexió dels vasos sanguinis (anastomosi), com ara els cirurgians experimentals Norman Shumway i Richard Lower als Estats Units. Barnard, de fet, havia estat format en cirurgia toràcica i cardíaca als EUA, on va aprendre directament d’algunes d’aquestes figures.

El pacient i la donant

El receptor del nou cor va ser Louis Washkansky, un botiguer de 53 anys que patia una insuficiència cardíaca terminal. La seva esperança de vida, en el millor dels casos, era de poques setmanes. El cor que li donaria una oportunitat venia de Denise Darvall, una jove de 25 anys que havia patit un accident de trànsit i havia estat declarada amb mort cerebral.

La decisió no va ser fàcil. A la Sud-àfrica de 1967, i arreu del món, hi havia un debat molt viu sobre el concepte de “mort”. Quan es considerava que el donant estava realment mort? El cor bategant era símbol de vida. Parar-lo per donar-lo a un altre va ser un acte que va generar polèmica i va forçar la redefinició legal i ètica del moment de la mort.

L’operació va durar al voltant de cinc hores. Un cop retirat el cor malalt de Washkansky, l’equip de Barnard va implantar amb gran precisió l’òrgan de Darvall. El moment més emocionant va ser quan, després de connectar tots els vasos, el nou cor, després d’un petit xoc elèctric per estimular-lo (desfibril·lació), va començar a bategar amb força dins del pit de Washkansky. L’èxit era palpable.

L’alegria i el dramatisme

La notícia va córrer com la pólvora. Barnard es va convertir en una celebritat mundial de la nit al dia. La premsa es va bolcar amb la història. Però el camí no seria fàcil.

Louis Washkansky va viure divuit dies. Tot i que l’operació tècnicament va ser un èxit i el cor va funcionar perfectament, el pacient va morir a causa d’una pneumònia. Per què? La resposta es troba en un dels desafiaments més grans dels trasplantaments: el rebuig de l’òrgan.

El cos humà és una màquina increïble, i el nostre sistema immunitari està dissenyat per detectar i destruir qualsevol element estrany: bacteris, virus… i òrgans trasplantats. Per evitar que el cos d’en Louis “ataqués” el nou cor, l’equip de Barnard va haver d’utilitzar medicaments immunosupressors molt potents. Aquests medicaments eren vitals per evitar el rebuig, però al mateix temps, debilitaven enormement les defenses del cos, deixant-lo exposat a infeccions que, normalment, serien fàcilment superables. En el cas d’en Louis, va ser la pneumònia la que se’l va endur.

Més enllà dels 18 dies.

Malgrat la mort de Louis Washkansky, l’esperança que havia encès aquella operació no es va extingir. Va demostrar que el trasplantament de cor era possible.

El mateix Christiaan Barnard va realitzar el seu segon trasplantament el 2 de gener de 1968, només un mes després. El pacient, Philip Blaiberg, va viure 563 dies (més d’un any i mig). Aquesta vegada, l’èxit va ser rotund i va donar l’impuls definitiu a la cirurgia de trasplantaments.

La Revolució dels Immunosupressors

La clau per millorar dràsticament les taxes de supervivència va arribar anys després, amb el desenvolupament de nous i millors medicaments. La introducció de la Ciclosporina als anys vuitanta va ser un canvi de joc. Aquest nou immunosupressor era molt més efectiu per prevenir el rebuig i, al mateix temps, tenia menys efectes secundaris greus que els seus predecessors.

Actualment, gràcies a aquella audaç operació de 1967 i als avenços posteriors en farmacologia i tècniques quirúrgiques, els trasplantaments de cor tenen taxes de supervivència molt altes, i molts pacients viuen dècades amb el cor d’un donant.

Aquesta efemèride ens ensenya que el progrés científic sovint requereix un acte de fe i molta valentia. Requereix anar més enllà del que és conegut, acceptar el risc de fracassar (com els 18 dies d’en Louis) per poder assolir fites increïbles (com els milers de vides salvades avui dia).

És un recordatori de la responsabilitat que tenim com a societat a l’hora de donar suport a la recerca, de donar un sentit profund a la donació d’òrgans i d’entendre que la història de la ciència no s’escriu només als laboratoris, sinó també als quiròfans, amb decisió i sota una pressió brutal.