Avui ens submergirem en un dels moments més simbòlics de la història europea: la coronació de Napoleó Bonaparte com a Emperador dels francesos. Un esdeveniment que va tenir lloc un 2 de desembre, concretament l’any 1804, a la majestuosa catedral de Notre-Dame de París.

Per entendre la magnitud d’aquest dia, hem de retrocedir una mica en el temps i recordar el context. Només quinze anys abans, França havia viscut la seva Revolució (1789), un terratrèmol que va fer caure l’absolutisme monàrquic, va decapitar un rei i va instaurar una república. Els valors de Llibertat, Igualtat i Fraternitat eren la nova bandera, i la monarquia semblava enterrada per sempre sota la guillotina.

De general a cònsol. De cònsol a emperador,

I aquí és on entra en escena Napoleó Bonaparte. Aquest jove i brillant general, nascut a Còrsega, havia escalat posicions ràpidament gràcies al seu geni militar. Les seves victòries a Itàlia i Egipte el van convertir en una llegenda viva, la persona que podia defensar la Revolució i, alhora, portar l’ordre després dels anys de caos.

El 1799, amb un cop d’estat (el 18 de Brumari), Napoleó va enderrocar el Directori (el govern republicà) i va establir el Consolat, convertint-se ell mateix en Primer Cònsol. Encara que formalment era una república, el poder s’anava concentrant cada vegada més en les seves mans. El 1802, es va proclamar Cònsol Vitalici, i la seva figura ja eclipsava qualsevol institució democràtica.

Però l’ambició de Napoleó anava més enllà. Sabia que per consolidar les seves conquestes i la nova estabilitat de França, necessitava una legitimitat que només la tradició i, paradoxalment, la forma monàrquica podien donar-li, tot i haver-se desfet de la monarquia borbònica. No volia ser un simple dictador militar; volia fundar una dinastia, una nova aristocràcia.

Així, el 1804, després d’un plebiscit (una mena de referèndum controlat) que va obtenir una majoria aclaparadora, es va proclamar l’Emperador dels francesos. I aquí arribem al clímax del nostre 2 de desembre.

El gest més atrevit de la història

La cerimònia de coronació del 2 de desembre de 1804 a Notre-Dame és memorable per un detall crucial, un gest que resumeix perfectament el caràcter de Napoleó i la nova era que estava inaugurant.

Normalment, en les coronacions tradicionals europees, el Papa (o un alt dignatari de l’Església) era qui posava la corona sobre el cap del monarca, simbolitzant que el seu poder li venia de Déu. De fet, el papa Pius VII havia viatjat des de Roma per presidir l’acte, un fet que ja era una enorme concessió política i una rehabilitació de la figura del cap de l’Església, tan maltractada durant la Revolució.

Però quan va arribar el moment culminant, Napoleó va fer un pas inesperat i audaç que va deixar tothom bocabadat:

1. Va agafar ell mateix la corona de mans del papa.
2. Se la va posar sobre el seu propi cap.
3. Immediatament, va coronar la seva esposa, Josefina de Beauharnais, com a Emperadriu.

Aquest gest va ser molt més que un simple canvi de protocol. Va ser una declaració rotunda al món i a la història: “No dec la meva corona a Déu ni al papa, sinó a mi mateix, al meu esforç i al poble francès que m’ha escollit.”

Va ser l’afirmació definitiva de la sobirania popular (o, si més no, de la sobirania aconseguida) sobre la sobirania divina. Napoleó va crear la seva pròpia legitimitat, una que venia dels seus èxits militars i de la voluntat popular (manipulada, sí, però invocada). Era un “emperador republicà,” el producte directe d’una Revolució que, tot i voler enterrar els reis, havia acabat parint un nou tipus d’emperador.

La vatalla d’Austerlitz: Un regal d’aniversari

La ironia històrica no s’acaba aquí. Gairebé un any després de la coronació, el 2 de desembre de 1805, Napoleó va aconseguir la seva victòria més brillant i decisiva: la Batalla d’Austerlitz (també coneguda com la Batalla dels Tres Emperadors, ja que va derrotar l’exèrcit combinat de l’emperador rus Alexandre I i de l’emperador austríac Francesc I).

Aquesta victòria, just el dia de l’aniversari de la seva coronació, va ser la prova definitiva que la seva ascensió al tron no era un caprici, sinó la conseqüència d’un geni militar incomparable que estava reconfigurant tot el mapa d’Europa. Austerlitz va consolidar l’Imperi Francès com la potència dominant del continent durant una dècada.

El 2 de desembre de 1804, a Notre-Dame, no només va néixer un Imperi, sinó que es va escenificar el divorci definitiu entre el poder polític i l’autoritat divina en favor de la sobirania personal i (teòricament) popular. Napoleó va agafar la corona amb les seves pròpies mans i, fent-ho, va coronar l’era moderna.